La Graciela

MIGUEL
Com cada dinou de gener des de fa vint anys passeja per la platja plena de còdols. Hi té els peus avesats, no sent dolor. L'home de vint-i-nou anys, pensarós, deixa que el vent li pentini els cabells enrinxolats, negres, que li arriben al clatell. No li assecarà les llàgrimes.

PAULINA
Quan es mira al mirall hi troba la seva mare. Si somriu, l'hi veu. Si es fixa en els ulls, recupera els ulls de la Graciela. El mirall els havia conegut, també. I s'esforça en no oblidar-los, reflectint-los en qui els ha heretat. La dona de vint-i-cinc anys s'acarona el ventre on hi duu una petita Graciela que sura en el líquid amniòtic i respira. El mirall endevina quins ulls tindrà.

LORENZO
El petit Mauro el demana. El nen de quatre anys es deleix cada vespre perquè el pare li expliqui un conte. L'home de vint-i-vuit anys no es fa pregar mai. Té el cap i el cor plens de llavors, d'històries que no ha oblidat, gravades mot a mot. Les regala des del més profund d'ell mateix, ha obert el tresor i la llum ho inunda tot, de la mateixa manera que s'esqueia quan ho feia la Graciela, quan eren petits. Moments intemporals.

ROBERTO
És dinou de gener. Ha encès espelmes de colors, perfumades. Ha sortit al petit pati de la caseta a prop de l'oceà i ha collit una munió de flors. Ha agafat un poemari de Neruda i en veu alta, caminant per cada cambra, i de tant en tant aturant-se i mirant arreu i no mirant enlloc, ha anat recitant, amb tendresa, amb fermesa, amb sofriment suavitzat per un somriure que sent acaronat. Ha posat música festiva i l'ha visualitzada ballant i rient, tan vital, tan ella. Se l'ha quedat mirant, retenint la imatge que mantenia incorruptible. Fins que s'ha esvanit i ell, vençut pel cansament, s'ha assegut i ha inspirat a poc a poc, amb consciència, per poder continuar vivint, i ha tret l'aire lentament per esborrar interrogants que la vida no pot contestar: es deu als designis de l'univers.

GEMMA
Mai se l'ha treta del cap, aquella coneguda, digues-li quasi amiga, perquè va marxar massa aviat. La crisi no afavoria ni els immigrants ni els d'aquí. La Graciela i el seu home, amb tres criatures seguides, que semblaven bessonada en ser de mides menudes, com els pares, no podien continuar amb ajudes i sense feina. Els darrers temps els obligaven, amb urgència, a tornar al seu país, al seu continent. La Gemma recorda la mare de pell bruna, amb la cara un xic gravada, comunicativa, positiva, lluitadora. La recorda en anècdotes com la de dur la canalla un dia sense mitjons, que no n'hi quedava cap de net. En l'estona que dedicava a confeccionar hamburgueses afegint-hi la verdura que no li volien i que calia incorporar per créixer sans. En com ella i el seu home col·laboraven amb il·lusió en les activitats de l'AMPA. La recorda compartint estones de parc i de berenars o a la biblioteca, a la sala infantil. La recorda amb la bicicleta atapeïda de prole.
Al jardí de la Gemma hi creix un roser ufanós, de roses vermelles. Li va donar la Graciela abans de marxar, no podia pas endur-se'l, a l'avió. 'Cuídamelo'. I allò era un vincle.
La Gemma observa una rosa preciosa i grossa, totalment badada. Estava regant i s'ha aturat per fer aquesta acció sense pensar. Ha tancat els ulls i ha vist aquella mare, un cop més, enfrontant-se al poder de l'aigua que li arrossegava els nens.
La Gemma es va quedar amb un adjectiu arrel dels fets: injust. I va aprendre, encara més, que cal viure el moment present. La Graciela en sabia. Amb poc s'ho manegava per ser feliç, per tirar endavant. Això és un art. Li ve a la memòria una garrafa de plàstic-guardiola que l'argentina omplia, mica en mica: quan fos plena la família podria viatjar a l'Eurodisney, un somni-regal que van poder fer possible abans de la partença.
Conserva l'alegria i la persistència d'aquella dona.
En el cervell de la Gemma volen els globus que van alliberar al mar, unes setmanes més tard de tenir notícia dels fets mentre una guitarra plorava i enviava amor.



GRACIELA
On ets, filla meva?
On ets?
Miro sota cada ona pesant, grisa, esclafaire. Segueixo els corrents agrestos. Em submergeixo en la foscúria de la fondària i palpo cada bocí d'entranya oceànica. N'emergeixo i escruto cada llenca del perill, buscant-hi.
On ets, filla meva?
On ets?



La Graciela no té pulmons, no té òrgans, llevat d'uns ulls que sobreviuen del dins dels ulls. I d'una ànima. La Graciela ignora que la nena no s'estava banyant amb els germans quan la van cridar atemorits. No sabia nedar massa bé. Va aconseguir treure'ls. I es va atabalar. L'element aigua ho va aprofitar per retenir-la i jugar-hi i quan en va tenir prou la va expulsar. El cos surava, n'havia succionat l'esperit.


________________________________________________________________I la música per acompanyar el record, una música que, per a mi, condensa alegria i tristesa, i amor, molt d'amor. Amb ella puc sempre visualitzar els meus trs fills -com si tinguessin la mateixa edat, petitons- en un mar en calma i que vénen cap a mi. Van ser al meu ventre, el mar és un ventre. L'aigua són les emocions. Envio amor a Olga Mariela, que ja no hi és, que va morir amb trenta-set anys a l'oceà, per salvar els seus fills.