La finestra

i la compartida intimitat abans de que, malhauradament, haguem d'enfrontar el dia i la crua llum.
Molt ben descrit, molt càlid el moment...

M'agrada la inspiració del teu poema, l'evocació, la mandrota que sempre tens abans de llevar-te...

I sobretot el final... tot mor quan obres la finestra... endavant el futur...

M'has deixat garratibat. En fi, felicitats!!!

Està força bé i inspirat el teu poema. Felicitats.

També és casualitat. Feia temps que no et llegia i avui m'ha picat per fer una passejada per relats, d'aquelles que ja fa temps (ei, i per motius aliens a la meva voluntat, eh? Això que consti!) no feia.

I dic que també és casualitat perquè recentment m'he posat a fer sonets... per un repte que un bon dia algú em va plantejar. Bé, seriosament, només m'ho va suggerir. El cas és que mai fins aquest passat juliol no n'havia escrit, i ara ja en tinc fets uns quants. Per això m'he fet gràcia veure aquest teu poema, realment rítmic como diu l'allan, i el que és més important (i més difícil d'aconseguir): no sóna forçat! Enveja sana, de debò.

I m'ha agradat la terminació sil·làbica que has donat a les dues primeres estrofes. Aquestes són les que menys m'atrevia a tocar. En el cas del teu poema, veig que has jugat amb l'autonomia (des del punt de vista sil·làbic, vull dir) de cada estrofa, reflectida en els dos primers versos, i en la interdependència entre les dues, reflectida en els versos tres i quatre de cada una de les dues estrofes. És un plantejament interessant.

Una abraçada, Sibil·la!!! I bon... bé, el que quedi d'estiu!

Salut,

Vicenç