La filla del mar

M'agrada mirar la mar. Sempre hi he viscut. Jo vaig néixer allí, entre les salades ones que em gronxaven i alhora m'arrabassaven de les mans de la terra a qui mai he tornat a veure. Potser és això el que m'ha dut a aquesta ravata de pensaments.
Sóc una persona com tu. Una persona normal i corrent. L'únic que ens diferència és què tu vius sota una bandera i una nació, i jo, en canvi, no en tinc. Em vaig encomanar fa anys a Posseidó, l'immortal Déu del furiós trident, qui em cuida i em guareix les ferides que em va deixar Gea, Deessa de la Mare Terra, al abandonar-me sobre les llàgrimes unides de tota la humanitat anomenades mar.
La meva vida és senzilla. Navegant solitària sense rumb. Tota una vida al mar. Aigua i més aigua. Això mai s'acaba. Si no és un mar és un oceà. De l'Atlàntic a l'Índic i de d'Índic al mar Aràbic. I així viuré fins que s'acabi el meu llarg camí de la vida, flotant sobre les salades aigües de l'anomenat Planeta Blau. Ningú em pot aturar. Valent genet de la mar muntat sobre un vaixell de paper que en qualsevol moment pot naufragar, engolit per les furioses aigües del mar espès. Jo sóc la filla del mar.