Adéu, amic

“Cinc anys després i sembla mentida que encara no hagi trobat les paraules que et mereixes. Ja saps, sempre em toca a mi fer els discursets. Mentre penso què és el millor que et podria dir ara mateix, aprofito per disculpar-me pel discurs del teu funeral, què volies que fes, vas marxar d’aquella manera tan... inesperada, i després les presses per mi: que si truca a l’ambulància, que si avisa als amics, ara plora, i plora, i plora... i no pots parar de plorar... i te n’adones que t’has deixat les claus del pis a dins i... merda! com collons entres! Si senyor, ho vaig tornar a fer (t’hauria de donar les gràcies per aquella mania que tenies de deixar la porta del balcó oberta), vaig anar a casa del veí i li vaig explicar que m’havia deixat les claus a dins i em va deixar saltar pel balcó (per entrar a casa nostra), però quan estava enfilada allà a dalt, i mentre li explicava que t’havies suïcidat, em va tornar la plorera, i l’home es va pensar que volia saltar pel seu balco, però al mig del carrer, ja veus, que no m’ho deixaria fer, i jo intentant fer-li entendre que havia d’anar a casa a buscar roba teva que m’havien demanat els de la funerària; total, que amb dos minuts ja tenia als bombers allà dient-me que no em tirés, la gent parada al mig del carrer mirant, apartant-se, no fos cas que els caigués al damunt... Vaig decidir que seria millor baixar d’allí i, després de donar moltes explicacions, vaig aprofitar que havien avisat als bombers i els vaig demanar que tiressin la porta a terra per poder entrar al pis. I dues hores abans de l’enterrament, ve el J i em diu que seria maco que algú digués un discurset, i com que jo era la teva xicota i et coneixia tant, que no em costaria gens. La mare que el va parir, que no em costaria gens... tenia dues hores! Bé, es cert que quan menys temps tinc més m’emociona escriure, però dues hores... i feia tan poc que ens havies deixat... encara no tenia el cap a lloc i va sortir el que va sortir: un xurro...
I aquí ens tens als quatre, reunits davant la teva tomba per recordar tots aquells mo...”
- I: Eh! on aneu?!
- J: Es que has escrit un discurset que... tela... a més a més no es profund, li falta sentiment...
- I: Collons, haver-lo escrit tu si tenies tant temps! Li falta sentiment, li falta sentiment...
- O: Va, si total, fa cinc anys que ningú el ve a veure, tampoc cal que el “molestem” ara...
- X: Crec que l’O té raó... I es dijous a la nit... Han obert un local nou a prop de la carretera...
- O: L’últim en arribar al cotxe paga una ronda!!
- I: Si, aneu, aneu...! que poc considerats... com et deia, P: “ ...i aquí ens tens als quatre, bé, a mi sola, per recordar aquells mome...” què collons! A la merda! Eh! espereu-me! Espero que acceptin targeta, perquè només porto quatre euros! Ah, me’n descuidava: AMÉN!