La dona que planxava cortines més llargues que un dia sense pa

Un relat de: Mena Guiga
Es deia Lènia, Selènia escurçat. Una sí•laba de més pesa i cal anar lleuger per la vida, havia dit en fer el canvi que no és que li provés.

Feia un lustre que tenia seixanta anys, tot i que afirmava amb contundència amb un deix de cabreig que en tenia cinquanta, i tothom es pensava que els duia un xic força mal portats. Com si no s'hagués posat prou tònics ni cremes facials netejadors, nodridors i relaxadors de musculatura facial. Com si no hagués fet ni el mínim esport d'anar caminant del pis esquifit on vivia amb un oncle nonagenari anquilosat fins a comprar el pa, cinc cantonades avall, anar i tornar, pujades i baixades.

L'oncle, el benvolgut senyor Ticó (mira que batejar-lo Atleticó!) era una pre-ànima en pena que mirava la tele sense estar engegada i s'inventava programes, anuncis, pel•lícules i àdhuc emocions. Menjava únicament el que la propaganda mostrava i com que la Lènia ho ignorava, que ella de màquina tonta res, no li encertava. Aleshores aquell home agafava un bastó de fusta de melis, feia uns cops irats al terra -les rajoles patien quina acabaria amb una nova osca o esberla- i li ho explicava fil per randa, randa per fil. La Lènia, era de menester, preparava tot seguit el descrit, cosa gens fácil, fàcil gens. Exemples: lluç de riu d'interior de cabdal mitjà amb salsa de pècores indigestes assuaujada amb escorça de flamboyan ratllada; pa de polsim petri de codolar blanquinós daurat amb rajos solars d'hora alta sense talons; recons de llom de vedell de nacionalitat mixta amb verduretes d'horta de rec medieval;...

La dona aconseguia elaborar aquells àpats (imaginació al poder). El no-s'aguantava-els-pets oncle Ticó satisfeia les seves rareses i així ella podia seguir vivint en aquell espai tronat i malguarnit, imperi d'ell i que quan fes el traspàs seria herència per a ella, que malvivia traient a passejar mascotes de ricatxos que no l'asseguraven i si la bèstia la mossegava la denunciaven pel que li pogués encomanar.

Ella en començava a tenir prou. Un PROU que supurava per cada porus -que demanaven els tònics i les cremes mentre l'oïda leneniana es feia l'atrofiada. No s'ho podia permetre. Com a molt, passar-s'hi la pela del cogombre quan en feia l'amanida amb genolls de mico-mascota de polític amb consciència, dificilíssims de trobar i, és clar, susceptibles de ser canviats per micos normalets amb la capacitat que tenia la Lènia de susbtituir visualitzacions onclianes i tangibilitzar-les amb teatralitat admirable. Malaguanyada actriu!

El PROU es megaengrandia. Calia, doncs, assassinar l'ancià que ni ballava la vida i que li feia ballar tant el cap i li esclavitzava l'existència.

Ho va fer ben senzillament, que és una forma sana de fer les coses (segons com i segons qui). La Lènia va estar quinze dies seguits duent-li àpats convencionals, al•legant que no entenia els que ell li descrivia, que sordejava, que es trobava feble i feble.

El benvolgut senyor Ticó (com és que era desconegudíssimament conegut amb aquests mots?) no ho pogué suportar. Gastà el bastó de colpejar el paviment, el foradà, i els veïns de sota van haver de canviar la situació d'un llit rodó amb matalàs d'aigua on s' hi navegava sexualment tot el dia, casa de barrets de preu irrisori, no declarada, farcida de nenes de tretze a setze anys que tinguessin la peculiaritat de ser femelles cèrvol, euga o elefant segons el kamacutresutra i així qui hi anava triava d'aquella carta que més aviat era postal.
Aquella per-fi-mort tan ben preparada i sense contraindicacions va alleujar la Lènia. El primer que va fer va ser anar a un centre d'estètica a posar-se maca i intentar lligar amb el de la gestoria del costat, un tal Dric (de Rodric) que quan la va veure depilada, pintada i passada per massatges de fang recuperador elàstic va picar-li l'ullet com qui dóna almoina i …para de comptar.

Sí, la dona havia corregut al banc a buscar diners grossos i oblidar la repressió.

Però...ai, un PERÒ megaengrandit.

L'herència manava i per obtenir-la calia complir una normativa que va trobar torracollonera, molt de l'estil Ticó-oncle-malparit.

Deia la clàusula única i ursuraire que per tenir dos euros al dia havia de plegar cortines. Plegar cortines?!

Exactament.

Va riure tant! Si no n'hi havia en aquell ridícul habitatge!

El notari va aclarir que sí. I la va deixar dubtant de la seva bona memòria -que no atipava ni amb gambes ni amb pinyons ni amb moniatos que en són, diuen, els reforçadors nats i màxims. La va deixar per atendre el lampista, que el posava molt. Es deia Niel (de Daniel). El va trobar, tot afectat, contemplant un cagarro que surava en el bàter nombre cinc dels vint que el notari tenia a la seva modesta llar. En Niel no va tenir pèls a la llengua: allò era senyal d'una alimentació volàtil i calia posar-hi remei. El va convidar a marxar a Playa Santo Marisco a atipar-se de productes de l'oceà que contraresten la qualitat natatòria de les defecacions. I, no ens enganyem, perquè volia fer-lo volar i l'altre encantat, agraint que Déu existís.

Total, totalíssimament total: que la Lènia va trobar el cortinam. Apareixia en un armari d'art decó dels anys trenta, de fabricació francesa. Havia pertangut a un psicomag psicomaguíssim que salvava gent d'atacs epilèptics amb la simple acció de treure'ls l'anell de casats, tota una tragicomèdia. Aquell ser va imbuir el moble d'energia cíclica i d'un pinyó fix: que s'omplenés de cortines blanques de les que costa de planxar i que mai deixés de parir-ne amb abundor. El difunt Ticó ho sabia: el guaridor estrambòtic li ho havia confessat després d'una sessió d'amor amb els quatre elements i un xic d'éter. S'havien estimat tant!

El temps trastoca, degenera, envileix. Li tocava pagar-ho a algú i va ser la Lènia.

Cada dia obté dos euros, li fan mal els braços, odia la roba immaculada i puta que emergeix cada dia dels prestatges. Plega tota sola i no pot plegar.

Les cortines, quan les envola per estirar-les al terra, fan com panxes...o potser són somriures burletes.

Amb el temps es va oblidar el concepte 'el benvolgut senyor Ticó' entre el veïnam i no veïnam i es va passar -que tot flueix i canvia, per bé per mal per mal per bé- a introduir el següent: 'la dona que plegava cortines més llargues que un dia sense pa'.





Comentaris

  • Em cauen bé...[Ofensiu]
    Montseblanc | 14-09-2017

    ...aquests personatges teus, tan humans, tan imperfectes, tan com som tots...

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

720 Relats

772 Comentaris

230824 Lectures

Valoració de l'autor: 9.59

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.



L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Des del 2012 fins enguany (som el darrer dia de gener del 2016) puc ser una novel·la que qui sap si en una altra existència escriuré, des de la ficció, l'amor, l'humor i una certa exageració. Agraint els personatges que hi han tingut cabuda.
Això depèn de l'energia que em toqui tenir: si és d'aire, costarà més, i si és amb un toc de foc, com ara, igual. La caloreta és per pendre-la al pati com una sargantaneta d'hivern i el vent per envolar el que es vulgui.

Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com