La dona ideal.

El Père creu que és una de les dones més maques d'aquest poble. Sempre que se la trova té la sensació de que està com perduda, caminant amunt i avall mentre empeny agilment el cotxet del seu fill. Ella va observant els aparadors com si busqués algun rastre de sol entre els núvols, com si fos conscient que els arbres no poden fer res més que clavar les branques al cel.
I sempre desapareix per la mateixa cantonada, camí d'a saber on.
Com si la vida fos només la sala d'espera d'uns somnis que mai s'acompleixen.
Quan ja no hi és, Père observa el seu reflex a l'aparador i es veu tan perdut com la dona somiada, que potser també espera, entre passeig i passeig, que la sort digui el seu número, que algú la miri als ulls.