La compasió del polític

Fa anys que treballo a la administració pública. Vaig accedir-hi amb setze anys, just en acabar el secretariat a l'escola de monges quan encara manava el Franco. Recordo que em vaig presentar a les proves de selecció portant vestit d'uniforme i mitjons.

Com que era molt jove i tenia els estudis frescos respecte als altres que competien amb mi, vaig treure el número u -tot i que jo no tenia padrins-; així que el juny de 1969 mentre els americans posaven el peu a la Lluna, jo ja tenia feina fixa a l'Ajuntament.

Vaig haver de "jurar" Los Principios Fundamentales del Movimiento (no recordo haver-ho fet formalment, però en el meu expedient consta així), requisit bàsic i imprescindible per exercir un treball d'auxiliar administratiu de tanta responsabilitat, dignitat i exemplaritat com el que m'esperava. I pel que em van explicar altres companys més antics que jo, no s'hi valia prometre, s'havia de jurar, posar Déu per testimoni. Si n'era d'important!

La mare em deia que havia tingut molta sort -com si jo no m'ho hagués guanyat- i els amics em deien amb un toc de menyspreu mal dissimulat: "A l'ajuntament treballes...?" I aquesta ha estat una constant durant tota la meva vida, de manera que en el meu interior sempre he sentit una mena de vergonya per treballar on treballo i moltes vegades me'n he amagat.

Tenint en compte la meva joventut i els meus antecedents acadèmics, sembla que hagués pogut ser fàcil manipular-me i girar-me cap al Régimen, però des de petita sempre he rebutjat l'autoritat per se, així que no hi vaig combregar mai amb aquelles idees, la qual cosa ha fet que tampoc no hagi estat mai de la línia dura (allò que en castellà se'n diu funcionario de colmillo retorcido). I m'ha portat no pocs disgustos això, amén de la manca de promoció, tot i que he procurat ser responsable, fins i tot creativa. Però aquí això no ven.

Llavors va arribar la democràcia. Uff, quina il.lusió!, ara si que ens refarem i aconseguirem assolir la dignitat que ens pertoca...! Doncs no, tampoc. Per resentiment, per enveja o per tòpics, som qui som, mani qui mani. Una vegada un candidat em va dir : « Jo lluitaré perque vosaltres, els funcionaris, no pugueu aparcar a la plaça". Bon programa, si senyor!, vaig pensar. La seva banadera, la seva "lliuta incontesable" consistia en això: que nosaltres no poguessim aparcar a la plaça; ell si, però, a totes hores tots els dies de setmana aparcament fix, gratuït i vigilat, faltaria més!

Com que ja tinc una edat, doncs, hores d'ara en podria explicar de tots colors, però el pitjor és referir-me al desencant -que no amargor- que s'ha anat apoderant de mi al llarg d'aquests anys. A vegades ni jo m'ho crec i em pregunto còm he pogut resistir tant de temps i què dimonis hi faig aquí.

Tot aquest preàmbul però, ve a comte d'un fet que m'ha deixat estupefacta. No es tracta d'un fet aïllat, no, sino d'una suma però tot i així m'ha ben descolocat.

El cas és a l'ajuntament on treballo teniem establert un programa de control de coloms a la ciutat contractat amb una persona que havia inventat un sistema amb un funcionament més que probat. Aquest sistema s'ha de posar en marxa periòdicament per garantir-ne l'eficàcia i aquest any tocava, de manera que des del març s'estava duent a la pràctica una altra vegada. No obstant això, ara feia dies que no sabiem res de la persona en qüestió. Que estrany, si és tan complidor!

De sobte, la setmana passada vaig rebre la trucada telefònica d'una noia que em va dir que aquell mateix dia vindria un operari a emportar-se les gàbies i que ho deixaven còrrer, que plegava. Li vaig preguntar per què, és clar, i ella tot posant-se a plorar em va dir que el seu company, la persona que s'estimava, havia mort, que se li feia una muntanya enorme haver de telefonar tots els ajuntaments amb qui trevallaven i que ja m'enviaria una carta. Ella estava desfeta i pel que es veu en tractament, i com que la seva parella era qui portava a terme l'actuació de forma personal, no podria continuar més.

Jo no sabia què dir. El coneixia personalment i puc assegurar que era encantador. Jo també em vaig posar a plorar i vaig intentar consolar-la. També, li vaig preguntar còm havia estat, si estava malalt o si havia estat un accident pero ella plorava tant que jo no la entenia, només vaig atinar a entendere que ben bé un accident no, que era més complicat que això. No vaig insistir i em vaig acomiadar tot enviant-li una abraçada i desitjant-li que es recuperés.

Estava entristida per la pèrdua i consternada perque vaig pensar en les causes de la mort, ja que si no s'havia produit per malaltia ni per accident, quina altra forma hi ha tret del suïcidi o de l'homicidi? Per quines altres causes pot morir una persona? Això em semblava molt greu.

Però bé, des del punt de vista professional s'havia de fer alguna cosa. Posar en marxa la màquina farragosa de la burocràcia i restablir l'ordre, així que el primer que vaig fer va ser comunicar-ho al meu cap, un representant del poble per elecció democràtica i home d'esquerres. I aquí comença el meu estupor.

El cap em va dir:
- Això no pot ser! I ara què farem doncs? A veure, còm quedem nosaltres? Telefona-la. Telefona-la i digues-li que no tregui les gàbies i que més endavant pot ser si que ho farà.
-Ja, però aquesta noia està de baixa i en tractament i no està en disposició de parlar. A més a més qui ho coneixia era el seu company, ella no en sap res i l'operari és un ajudant i prou -li vaig contestar.
-Oh, però nosaltres tenim un contracte signat! Mira que no se li pagui res més.
-Ara mateix aniré a parlaré amb Contractació i amb Finances. Per altra banda, hi ha altres sistemes de captura, hi ha solucions.
- Vols dir que ella no hi pot fer res? Alguna cosa hi deu poder fer? -va repetir.
- El company és mort i ella no té els coneixements del sistema. M'ha dit que haurà de liquidar l'empresa perque no està en condicions físiques ni anímiques i que no es veu en cor de tirar-la endavant ni ara ni en un futur a curt o mig termini -jo ja no sabia qué més dir-li.
-No sé, no sé, tinc la sensació que ens han deixat en l'estacada -va acabar dient ell.

Aquesta conversa, amb lleugeres variacions, es va repetir durant dos dies més. Fins i tot va telefonar una companya de l'oficina a casa seva al vespre per assegurar-se que jo li ho havia explicat bé.

A partir d'aquí, el meu estupor inicial es va convertir en indignació i després en despreci. No va mostrar ni una espurna de compassió, ni de solidaritat, ni tan sols d'empatia; nul interés pel difunt, cap pregunta... només obssessió pel propi melic i la percepció que ens havíen deixat en l'estacada. Qualsevol hauria dit que els coloms amanaçaven amb acabar amb totes les reserves de gra de la població i corriem el risc de morir de fam.

Però el fet inqüestionable i irreversible és que l'home és mort, així de senzill i així de dur. No ha fet fallida per mala gestió ni ha fugit amb una altra dona. És mort. Punt. Tan difícil és d'entendre ? No vaig comprendre, ni comprenc aquesta actitut, aquesta manca de sensibilitat, que pot ser demano massa? És possible que el problema sigui que mentalment frega els límts de la inteligència i no n'és conscient?

En qualsevol cas, vaig pensar: Qué no ens passi res, que no em passi res! Perque si alguna vegada aquesta persona m'ha de recolzar, si ha de respondre per mi davant del més mínim entrebanc, estic llesta.

Hi ha coses que em superen. Com he dit, en puc explicar de tots colors i, no obstant això, tants anys que fa que entro i surto cada dia per la mateixa porta i no m'hi acostumo. Però haig de sobreposar-me i continuar. És la meva feina, on m'hi guanyo la vida...

He pensat que d'aquí a uns mesos telefonaré la noia o li enviaré un e-mail per saber còm es troba i donar-li suport. Pot ser llavors em voldrà explicar què va passar i si no, ara ja és el del menys.

GINGER