Converses amb el meu Cap

Tornava a manfiestar-se, aquest cop cara a cara i en una posició de superioritar, aquell home subterrani amb qui jo havia col.laborat estretament durant dotze anys i que tan de mal m'havia fet; que a causa de les seves inseguretats m'havia deixat sovint amb el cul enlaire i em va fer fora del departament després que m'havia trencat les banyes per a posar ordre i mètode al desgavell dels seus assumptes; un home que, més o menys conscient o com qui no vol la cosa, sovint m'agafava el braç o em posava la mà a l'espatlla o a la cintura amb l'excusa de deixar-me passar davant. Un tocaire llefiscós. Puahhggg!

D'aquesta manera l'hostiliat es va anar instal.lant entre amdós, i quan estàvem a prop -i això era sovint, quan no desapareixia misteriosament- talment semblava com si ens toqués una espurna elèctrica que ens feia rebotar. Aquella situació em va suposar una malaltia i una llarga baixa laboral a resultes de la qual el meu matrimoni va acabar en divorci. Porser m'hauria divorciat igual, qui ho sap!, però és prou clar que ell hi va tenir molt a veure, tot i que no en vaig ser conscient fins anys després. I ara exigia lleialtat, el molt capullo.

…………………

Home gris, gris rata, de fet. Bon estudiant de jove però d'aquells que quan ha de posar a la pràctica allò que han après, no se'n surt ja què es perd en les pròpies indecisions. Té massa por d'espifiar-la, por a que l'atrapin en fals, por de perdre el control de la situació i, per tant, por de no ser estimat. És el que més li agrada i amb el què somia: que se l'estimin… els de dalt. Els de sota també, però tant se val; si ha de triar ho té clar. De moviments nerviosos i mirada imprecisa, la fesomia lletja o més que lletja: anodina, i greixosa també; una fesomia per a ser ignorada, que quan vol somriure provoca una certa repulsió perquè denota falsedat. És d‘aquella classe d'home que hom no hi pararia atenció ni ensenyant un bon feix de bitllets. Bé alguna es veu que si perquè està casat, li va costar, però està casat. I ja en són ganes i debia estar molt apurada la noia perquè amb la pudor de saliva que li fa l'alè… Es veu que hi ha gent per a tot, fins i tot per als més miserables.

Per acabar-ho de rematar, té un defecte a la parla: no sap pronunciar les R, que transforma en D, ni les L, que transforma en U. Així que no es pot dir que escoltar-lo sigui precisament un plaer. I amb això no vull pas fer burla de les persones amb defectes físics, però és que en aquest cas, tot el conjunt es demostra massa grotesc i per tant, no fa respecte.

…………………

Anys i anys de serveis en un segon terme (ell, tant que val!), i tot d'una i sense quasi ni esperar-s'ho, va i se li va presenta l'opotunitat de ser nomenat Director de la zona de ponent. No pas gràcies als grans projectes desenvolupats, tampoc per la seva eficàcia en la gestió o la millora en el servei, ni per les seves habilitats socials. No. Se li va proposar de ser Cap per la seva disposició a estendre's com una catifa, per llepaculs, i per la certesa que tenien els de dalt que faria, sense piular i a costa del què sigui i de qui sigui, "tot" allò que ells disposessin.

Així que amb títol de Director flamant a la butxaca, estirat i estarrufat com un gall de cresta curta en una granja industrial es va presentar a l'oficina per a donar-nos la bona nova.

-Bé, com ja sabeu -només ho sabíem per rumors-, he estat nomenat Didectod. D'ada en davant, jo sedé qui us signadà eus papeds ped anad au metge, ped ues vacances i peus assumptes pdopis i eus tods de guàddia. Eu demés, queda iguau com fins ada…, i no m'empdenyeu massa, que tinc feina.

Tots els companys i jo disposats en rotllana al seu voltant, que l'escoltàvem esperant un programa de treball, unes directius i uns objectius, ens vàrem quedar amb la boca oberta i amb un pam de nas davant d'aquelles manifestacions. Resumint, la cosa estava clara: els papers per sortir, els torns de vacances i els de guàrdia. Les mancances, la millora o l'eficiència a la feina o les necessitats del personal l'importaven un rave. Els ‘papers d'absentisme' eren la qüestió fonamental. Ah!, també va voler deixar ben clar i impolut que exigia lleialtat. Si, si, l'exigia, com si això es pogués exigir que no guanyar. I jo per dins em preguntava, i tu, què ens ofereixes a canvi? El molt pallasso no havia entès que amb el seus plantejaments i el tracte dispensat nosaltres esdevenim mercenaris i que, per tant, ens lliurarem al millor postor sense remordiments de traïr qui sigui si això ens convé.

I vet aquí que, en un moment donat, en una pausa que va fer en el transcurs de l'arenga, em vaig girar per agafar un foli d'un calaix. Uns segons en que vaig estar parcialment d'esquena a la seva egrègia imatge, uns segons en que la seva llum va deixar l'il.luminar-me el rostre, la vaig fer bona, jo.

-Què fas? Que no veus que t'estic pad-uant, maueducada? Justament ada t'has de posad a tdeballad? Tens tot eu matí, i ada, ada quan estic pad-uant et cau comensad a fed coses. Ets una maueducada…

Em vaig quedar de pedra amb aquella definició que no admetia segones inerpretacions. Sabia que era un covard però això era nou i que tot d'una se li desfermés la llengua d'aquella forma em demostrava que, a més a més, havia estat escollit perquè era un bon candidat a dèspota.

No és persona capaç de sintetizar qualsevol cosa amb dues paraules, per insignficant que la cosa sigui. Ell ha de donar-hi voltes i més voltes, insistir i insistir explicant-se a si mateix una versió i una altra del què li sembla que és o que podria ser, i per tant, em repetia una vegada i una altra, del dret i del revés, lo maleducada que jo era (i ja no soc cap nena amb qui es pugui emprar segons quin llenguatge). Fins que, tot i el meu astorament i humiliació, em vaig plantar i li vaig dir que, prou, que jo només volia agafar un paper i que no n'hi havia per a tant. "Bueno, bueno, pdò…" va dir remugant, i la conferència es va acabar allà mateix i va marxar. Em vaig quedar, però, amb una desagradable sensació i malcòs.

En un primer moment, em vaig espantar, però de mica en mica em vaig anar assossegant i recuperant l'estat d'ànim. Per altra part, ara jo era una persona nova, més forta i amb idees prou clares encara que no tingués una parella amb qui recolzar-me, una dona que s'havia fet a si mateixa a partir d'aquella patecada. Al capdevall, què seria el pitjor que em podia fer? Per una banda, un dels avantatges de treballar en un estament oficial és que, si bé et poden arraconar a fer tasques de subaltern, no et poden fer fora a no ser que cometis un delicte… i per una altra, jo no tinc vocació de trepa i a aquestes alçades ja han deixat d'interessar-me els càrrecs, les medalles i els pedestals, per tant… Així que si ho pensava bé, no era tan dolent que m'hagués maltractat davant dels companys; si més no, si les coses es complicaven en excés, podria denunciar-lo per assatjament i d'aquesta manera tindria testimonis. No m'agraden gens les baralles ni les discussions perquè no és la forma de convèncer ningú i sovint hom acaba dient coses de les quals es penedeix, pero si tornava a fer-me la vida impossible, si ho intentava només, aquest cop no em deixaria trepitjar, aniria a buscar l'advocada feminista més filla de puta que trobés i no pararia fins a arrosegar-li la seva lletja cara per terra. I que sortís tot el que no havia sortit en anys. M'afiliaria a un sindicat i em cobriria les espatlles. Vaig respirar fons, i em vaig sentir bé.

La secció on jo treballava estava situada en una ala separda de l'edifici principal, de forma que hi havia poques probablilitats de trobar-nos si no ens buscàvem expressament i aquesta particularitat em va anar bé per anar posant distància emocional a l'incident. Era conscient, però, que, tant si m'agadava com si no, hi havia una espasa de Damocles al meu damunt i que al mínim moviment inoportú, provaria de tallar-me el coll; així doncs, feia les meves tasques i atenia el públic correctament com era la meva obligació, feia el què tocava però de forma asèptica i sense posar-n'hi ni una gota més, procurant no implicar-m'hi, i nedant a justa distància per no perdre de vista la roba per si calia vestir-me depressa. Aquest cop no hi posaria l'ànima, ni li deixaria acostar-s'hi.

Però, és clar, quan hi ha mal rotllo, hi ha mal rotllo, i la conseqüència de la no resolució és que tard o d'hora els conflictes latents acaben petant.

………………

El su pànic principal era que l'enxarpessin fora de joc. Que els de dalt li poguessin retreure que no estava dominant la situació; imaginar-se que algú d'alguna forma l'havia fotut i l'havia deixat en evidència, això li treia el son. Per tant, es guardava prou de donar-nos informació fins i tot important per la bona marxa del servei. Però és clar que nosaltres, els de peu de carrer, li pagàvem amb la mateixa moneda: si descobríem alguna informació valuosa, tampoc li facilitàvem per beneficiosa que fos. I és que un subaltern tractat amb consideració pot ser de molta utilitat, et pot agilitzar una feina i et pot treure de moltes cuites, però tractat amb menysteniment, també et pot posar molts pals a les rodes si ho fa amb intel.ligència.

El cas és que un dia despenjo el telèfon i el Cap des de l'altra banda de la línia m'ametralla neguitós amb una esbroncada peventiva:

-D'ada en en davant no vull que pad-uis amb la pdemsa.
-I per què em diu això? Jo no he parlat amb la premsa en cap ocasió, ni m'han trucat ni em truquen mai…
-Bueno, bueno, bueno. Si et tduquen…
-Però si a mi no em truquen mai, què els podria explicar jo als de la premsa?
-És iguau si t'han tducat o no. Ped si de cas. Tu fes eu que et dic. Si et tduquen no eus diguins des ni eus diguis que tens od-des de no paduad, eus dius que u'assumpte està en estudi…, que s'estan fent vauodacions…, que encada no està apdovat…, que és mou compuex i que quan se sàpiga auguna cosa ja es fadà sabed...
-Val, d'acord. Si em truquen, així ho diré.

Està ben sonat, vaig pensar
. Ves quin discurs sense solta ni volta m'acabava d'etzibar. Jo no tenia ni idea de a què es referia ni què dimonis devia d'haver passat perquè s'hagués despatxat amb mi d'aquella manera ridícula, però ja ho esbrinaria.

I ho vaig esbrinar. I al capdevall, no rès; un assumpte de quinta categoria on, efectivament, jo no hi tenia ni art ni part, que el va fer perdre els estreps i ofergar-se en un vas d'aigua. Vaja si ens havia tocat la rifa amb un paranoic com ell. I no hi havia possibilitat de pensar en una prejubiliació… També és mala sort.

………………

De tant en tant anaven sorgint petites trifulques que jo anava esquivant sense mals majors, però que m'incomodaven pel dispendi d'energia que suposava el fet d'anar sempre amb l'escopeta carregada. La tercera rebregada amb entitat des del dia de la presentació i la de la premsa es va produir a rel d'una guàrdia. Sempre per bagenades.

Resulta que amb quatre mesos d'antelació ja s'havien establert els torns per Nadal. Ara bé, amb tan de temps per endavant, quan arribava el dia un canvi o altre per uns o per altres era gairé inevitable. Mai hi havia hagut problema i el servei mai havia quedat desatès. Des de sempre els companys de l'unitat ens posàvem d'acord i ens feiem les substitucions si algú per necessitat li ho demanava. Quan això passava, el costum era enviar un correu intern al servei de Recursos Humans comunicant el canvi per reflexar-ho als llistats oficials i aquell servei, en teoria al menys, ho traslladava als Caps. I aquí pau i després glòria. Enguany em quedaven tres dies de vacances per a fer i volia fer-ne un ‘pack' amb les guàrdies. Total, estem parlant d'engrunes.

Però aquesta vegada no. Aquesta vegada ell havia decidit pel seu compte que volia estar al corrent de tot fil parranda, de forma que qualsevol coma fora de lloc implicava que ell també ho estaria i, per tant, s'ho prendria com una afront personal. Però a mi aquesta informació esencial no m'havia arribat, i jo vaig fer com sempre. I sant-torne-m'hi i un altre cop, merder. Una companya em va telefonar a casa per advertir-me que estava fet una fúria amb la meva absència; es pensava que l'havia enganyat, que li habia colat dies de més i que expressament no l'havia informat del canvi de dates.

N'estava ben tipa de tant tiba i afluixa i de tanta guerra de guerrilles, quin avorriment! Treballar no sé si treballem gaire, però el què és tocar-nos mútuament els bemolls… Així que vaig decidir agafar el toro per les banyes i resoldre d'una vegada (i que sortís el sol per Antequera). El vaig estar telefonant infructuosament diversos cops durant el matí, però com que no me'n vaig sortir, al final li vaig enviar un correu electrònic des del meu ordinador personal:

"Benvolgut Sr Brunet,

He intentat parlar amb vostè en diverses ocasions durant aquest matí però això no ha estat possible, i com que sembla que hi ha un malentès en relació als torns de guàrdia i els dies de vacances que encara tenia disponibles, li escric aquest correu per aclararir-ho abans no se'n faci una pilota massa gran.

El cas és que quan la seva secretària ens va demanar la llista de guàrdies per al Nadal i Cap d'Any, jo li vaig enviar un correu amb la informació on hi feia constar també els tres dies de vacances que tenia pendents. Ella em va respondre dient-me que les vacances les havia de demanar a part i directament a Recursos Humans perquè era una cosa diferent.

Així ho vaig fer i vaig escriure un correu intern al Cap de Recursos Humans, amb acusament de recepció, comunicant-li-ho i demanant-li que em digués si li semblava bé o ho havia de fer d'una altra forma. No em va contestar amb la qual cosa vaig creure que ho donava per bo i com que fa dies que vostè va parlar amb el responsable de la secció per lligar el tema, jo em pensava -pot ser ingènuament- que ja n'estava al corrent. Es veu que no.

No és gens fàcil contactar amb vostè per la quantitat de visites, reunions i sortides a que està sotmes, i més si tenim en compte que estem en un altre edifici i que qualsevol aspecte a tractar requireix un desplaçament. Em sap greu que s'hagi produit aquesta situació indesitjable per una deficient comunicació atribuible només a circumstàncies fortuïtes. En podem parlar quan m'incorpori o abans, si vostè vol.

Vull que sàpiga que en cap cas he intentat amargar-li res i que me'n cuidaré prou de fer res fora de la normativa, atesa l'animadversió que em dispensa tot i els anys transcorreguts. Jo, per la meva part, he procurat fer net i mirar endavant. M'agradaria el mateix per part seva.

Ben atentament."

Em va respondre amb un esqüet: "En parlarem quan tornis".

………………

Efectivament, el dia de la meva incorpració la primera cosa que va fer va ser cridar-me al seu despatx. Estava ansiosa. Tot i que jo sabia que no tenia res per amagar, no deixava de ser un situació desgradable que implicaria un combat en desigualdat de condicions, jo per dessota, és clar. Abans de sortir, vaig intentar serenar-me: fer una sèrie de respiracions profundes, distendir la musculatura del cos i la cara, autoconvencèr-me de les meves raons i de les meves possibilitats, i em vaig dirigir a l'escorxador amb l'escut fermat per a parar el cop i l'espasa esmolada per a contraatacar:

-Puc passar?
-Passa.
-Vostè dirà… -vaig preferir que prengués ell la iniciativa perquè no volia posar-me en evidència en primer lloc ni donar-li pistes. Així, quan m'engaltés la primera andanada ja veuria per on anaven el trets-.
-A veude, ped què no em vas did dès deus dies de vacances? Sempde fas eu que vous, ped què no fas con tothom? Fes com tothom, cony! A veude què costa? Te'n vas, no dius des i jo me'n haig d'assabentad peus autdes.

Jo estava asseguda amb el posat dret i ferm, lleugerament arrepenjada endarrere i guardant les distàncies, tal com s'ensenya a la PLN. Tremolava més ell que jo i no em mirava. Anava parlant i parlant, preguntant-se i responent-se a si mateix tot el guió, repetint-lo un cop i un altre i jo, a l'altre banda de la taula, sense dir res esperant que acabés la lletania. I en un moment de respir, vaig aprofitar per intervenir.

-Bé, Senyor Brunet, jo he seguit el protocol, tal com fins ara estava establert, ja li ho vaig explicar al correu que li vaig enviar…-em va interrompre.
-I això que dius que et tinc anivadvedsió, ja ho estàs detidant!!!. Jo no et tinc anivadvedsió, eh! Això no és veditat. Ja ho estàs detidant, vull que ho detidis!
-Doncs a mi em sembla que si que me'n té, i em sap greu, perquè tot i que ha passat molt de temps no em sembla veure que l'assumpte s'hagi oblidat. Jo, per la meva part, preferiria no mirar enrere i fer foc nou. Cec que seria beneficiós per a tots.
-Això ho has de detidad, em sents?.
-Em sap greu, Sr. Brunet, però no podrà ser perquè jo ho sento així i fins que no vegi canvis, no ho puc pas retirar. -Estava enfadadíssim, però jo estava segura de la meva idea, i a més a més, si em retractava per escrit tal com volia per a fer-lo content, i considerant que les coses no havien canviat en absolut, jo perdria una prova essencial en cas de litigi si les coses es complicaven en un futur, així que m'hi vaig negar repetidament.- De totes formes no pateixi, que cada vegada que hi hagi un mínim moviment, jo li ho faré saber expressament. Ja m'ha quedat clar i no m'ho haurà de tornar a dir.

Com que jo no donava mostres d'afebliment, però tampoc no el provocava sinó que li donava llargues sense mostrar agressivitat, l'assumpte va entrar en una via morta. Llavors es va anar calmant. Al final, em va preguntar per la feina i com anaven els temes a l'oficina.

………………

Han passat els mesos. Ambdós ens coneixem i sabem quina és la posició de cadascú. Em consta que ha fet cursos de millora del lideratge i ara em tracta amb condescencència i paternalisme, i jo li segueixo el corrent. Ara bé, una cosa estic segura d'haver aconseguit amb aquell cos a cos dialèctic: respecte. I no vull res més.