L'aprenent de matancer

Un relat de: Ginger
-Aguanta fort i amunt!!!... i para de plorar d’una vegada!

I jo, una nena d'onze anys allà estava, a la cuina, a dalt d’un tamboret sobre l’aigüera de pedra agafant per les potes del darrere cap per avall un conill espantat que no parava de moure’s i de resistir-se intuint la que li esperava.

La mare, amb la mà de morter li va estarracar un cop al cap, dos, tres... i és que no hi havia manera de que se li trenqués el clatell i el conill xisclava i es convulsionava. Jo, esgarrifada i impotent, em sentia còmplice d’aquell assassinat però tampoc no podia fugir.

Al final, però, l’animal va quedar inert.

El pas següent havia de ser dessagnar-lo, i la mare li va treure un ull. Però en sentir com el ganivet se li clavava a l’òrbita ocular, el conill va tornar en si, i els seus xiscles barrejats amb els meus plors van ressonar per tota la casa com es deuen de sentir els xiscles d’aquells a qui es tortura en fosques masmorres subterrànies.

-Aguanta fort... i amunt!!! I para de plorar d’una vegada! O no acabarem! –cridava la mare.

La mare estava molt nerviosa. De ben segur que a ella tampoc no li agradava gens haver de fer de matancer però en aquelles èpoques el bestiar es comprava viu al mercat, i si volies menjar tall no tenies altre remei que fer anar el ganivet, més o menys esmolat, i les tisores en la intimitat de la cuina d’un pis de lloguer atrotinat.

Tibant les orelles avall, dos cops més al clatell, i va quedat inert un altre cop. Semblava que ara si havia quedat desnucat i la sang que li regalimava de l’ull va començar a córrer per l’aigüera i a escolar-se pel desguàs. Al cap d’una estona, doncs, ja es podia començar a escorxar. Jo aguantava la pobre bèstia per les potes, amunt cap per avall, amb els ulls negats per les llàgrimes i mossegant-me els llavis, confiant que aquell sacrifici s’acabés de pressa. Ara, però, al menys el conill ja era mort i no patia.

La mare va tallar la pell de les potes al voltant dels peus que jo aguantava fort i amunt, i va començar a tibar per desprendre-la de la carn blanca, quan de sobte, un altre cop aquells xiscles aterridors i aquelles convulsions... l’animal encara era viu!! I dos cops més amb fúria al clatell..., aquesta vegada si, la seva vida es va apagar definitivament.

I l’endemà, diumenge, vàrem dinar conill a la cassola.

Tants anys com han passat des de llavors i encara mantinc viva aquella imatge terrible i quan hi penso encara em venen ganes de vomitar.

Però als anys cinquanta i la major part dels seixanta, lamentablement, era el que teníem. Només les persones amb un cert nivell econòmic es podien permetre el luxe de que el bestiar els el matés la pagesa, una dona embrutida i sense manies. La resta, ens agradés o no, ens havíem de fer la feina bruta nosaltres mateixos.

Però jo no estava preparada per a participar en un espectacle macabre com aquest... I és que aquesta és una experiència vital massa cruel per a criatures.

Comentaris

  • Jo també ho he viscut[Ofensiu]
    Pau Mora | 23-09-2012

    Ho recordo perfectament i ja en fa una pila d'anys. El conill ens el vàrem menjar tot seguit després d'haver rebut potser vint cops de martell al cap i seguir xisclant mentre li arrencàven la pell.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Ginger

Ginger

45 Relats

78 Comentaris

52928 Lectures

Valoració de l'autor: 9.64

Biografia:
Quan era petita m’agradava dibuixar, tenia molta imaginació i es veu que ho feia força bé. Però per cicumstàncies a l'escola de monges ho vaig avorrir i no hi he tornat. També se’m donava bé l’escriptura, però algunes de les meves mestres també a l'escola de monges no ho entenien així, i fins i tot una vegada en una redacció en que vaig fer servir un personatge que no els va agradar em van posar un ‘zero patatero’ sense aturar-se a observar el contingut ni el perquè de tot plegat. També hi vaig perdre l’interès en l’escriptura i en la lectura durant força anys.

M’he hagut de fer gran i donar-me més d'una trompada per a tornar-hi. Ara escric per per deixar anar els meus fantasmes, però sobre tot per posar en ordre les meves idees i establir-me una opinió que no em resulti massa contradictòria mirant de fer-ho amb sentit de l'humor i ironia (de vegades amb un punt d'acidesa) sense el quals crec que les persones estem perdudes.

El meu bloc d'escriptura és:
http://rosadecyan.blogspot.com.es/ (Ironies, paradoxes i altres subtileses)

També m'interessa la fotografia a la qual dedico diversos blocs: http://imatgesiemocions.blogspot.com/
http://fragmentsde-i-realitat.blogspot.com.es/
http://fragmentsde-i-realitat.blogspot.com.es/



Qui estigui interessat/da en contactar amb mi ho pot fer amb tota tranquil.litat a:

rosadecyan@yahoo.es
rosa.decyan@gmail.com

Gràcies per llegir-me.