El robatori i la mainadera (Efectes secundaris)

Com cada matí l’Alfons va arribar d’hora a l’oficina. Si l’hora d’entrar era a les 9, ell a dos quarts ja hi era. Era un home baixet i amb les galtes molsudes com un peluix, una mica curt però bona persona, molt treballador i disposat a aguantar feines poc gratificants, la morralla que ningú vol, i les bromes més o menys pesades dels seus companys (una colla de brètols, algun mutilat de guerra i d’altres afectes al 'Régimen') que es divertien fent-li la guitza. Era un cobrador de rebuts a qui li agradava sumar a mà i comprovar a màquina.

No obstant aquell dia tot va ser diferent. Només posar el peu a l’oficina, l’Alfons va veure l’enrenou: tot era per terra, els calaixos oberts... es va espantar i va fugir. Ja tornaria més tard, quan els altres haguessin arribat i s’haguessin trobat amb aquell merder. Si no, encara acabarien inculpant-lo a ell.

Efectivament, quan va tornar es va trobar amb una gran alteració a l’oficina i amb tres guàrdia civils que havien estat avisats perquè algú havia robat els sobres de la nòmina dels funcionaris d’aquell mes que el caixer, el responsable de la seva guarda i custòdia, no havia desat a la caixa forta en plegar el dia abans i els havia dipositat amb evident deixadesa en un calaix de la taula, sense tancar. I ara els calers de tot el personal s’havien esfumat.

Com era d’esperar, tothom, acostumat a trobar-se l’Alfons a primera hora, va arrufar el nas en veure que, justament, aquell dia arribava tard: “És que m’he entretingut comprant el pa per a la dona...” Ningú no s’ho va creure i va passar a ser el primer sospitós. Però, un home justet d’enteniment com l’Alfons, com podia imaginar-se que la nòmina no s’havia tancat a la caixa forta? I d’on hauria tret el valor i la sang freda per emportar-se tants diners? Així que el segon sospitós, més consistent, va passar a ser l’Emilià, el caixer. Què dimonis hi feien tants diners en una calaix de la taula i no a la caixa forta com era la seva obligació? I el tresorer, en Paco, cap de l’oficina i màxim responsable de arques municipals, com és que es deixava fotre un gol com aquest? Que no controlava el seu personal o és que hi havia una conxorxa? Va ser el tercer sospitós.

Tot i així, a priori, no es podia descartar ningú i per tant tot el personal de l’ajuntament, tothom, de totes les oficines, va haver de passar, un moment o altre, pels interrogatoris dels números vestits de verd. Tots, a excepció dels alts càrrecs, l’alcalde i els regidors que es consideraven absolutament lliures de sospita pel sol fet que la seva missió a la Casa Gran gairebé havia estat atorgada directament per Déu .

Semblava, però que prenia força la culpabilitat de l’Emilià, qui en definitiva era el responsable de la custòdia i qui tenia la obligació de posar el capital en lloc segur. El van pressionar molt a soles, ell ho negava, fins i tot li van donar una pistola perquè es fotés un tret al cap i així no haver d’admetre la vergonya d’un robatori. Res, l’Emilià (un paio tan pinxo i bocamoll) estava desesperat, cagat de por, quasi plorant però negant l'autoria. Dies i dies d’interrogatoris, i no es va poder demostrar res. Així que al final els responsables directes dels diners: el caixer i el tresorer, de forma proporcionada, van haver de posar-los de la seva butxaca. I la cosa va acabar aquí.

...............

Aquell mateix any, també, hi havia hagut canvi de Secretari (qui només arribar ja s’havia trobat amb aquest pastel). En Juan Ramon, un home de mitjana edat i molt ben preparat acadèmicament, era llicenciat en dret i també en ciències polítiques, a més d’haver fet les oposicions per a Secretari de primera, que no era cosa fàcil. En Juan Ramon no va veure mai amb bons ulls a en Paco (el tresorer). El considerava un gandul i un ‘trilero’ poc de fiar (percepció gens desencertada a la llarga), i la sospita no se la va poder treure mai del cap; mai van ser amics tot i pertànyer a aquell grup selecte que se’n deia “Cuerpos Nacionales”. Sempre es van vigilar mútuament però més el Secretari que tenia més càrrec i era més intel·ligent. Els funcionaris de les oficines tresoreria també estaven a l’aguait, ja que d’un manera o altra l’afaire els havia esquitxat i no els agradava gens. O sigui que hi havia un ambient de treball d’allò més encoratjador i pro-actiu.

..................

Al Juan Ramon, que també tenia un punt maquiavèl·lic, se li van obrir les portes del cel quan va llogar un noia de divuit anys per a fer de ‘cangur’ de la seva filla recent nascuda. La seva dona, la Valèria, era molt bonica, tota una senyora procedent d’una bona família de Santander, i ell l’adorava. I, malgrat que ella no treballava ni en tenia intenció, li va posar la Raquel perquè l’ajudés a tenir cura de la nena, i a més a més, seria una ‘dama de companyia’ per a ella que no tenia gaires amigues en aquell poble. En Juan Ramon –que ja he dit que era llarg- va pensar que la mainadera tenia més possibilitats. La va introduir a l’ajuntament col·locant-la de caixera a l’oficina de tresoreria, i va fer saltar l’Emilià d’aquell lloc de treball. Aquella noieta tonteta i insignificant seria l’encarregada de vigilar de prop en Paco i la resta companys del departament. Al matí: ajuntament i vigilància, a la tarda: cangur i passar partes. Rodó.

Però els carcamals franquistes es van adonar de la jugada i el tresorer, que era gandul però no tonto, també. Tots plegats li van fer la vida ben difícil a la noia espieta: els companys li preparaven paranys i a l’endemà per circumstàncies o represàlies descobrien que havia xerrat i l’escarnien. El tresorer la tractava amb menyspreu i sarcasmes i li donava feines absurdes. Ella ho acceptava i aguantava, segurament per la situació de submissió al Secretari i esperant el seu moment que un dia o altre arribaria... Mentrestant la Valèria l’alliçonava fent-li aprendre de memòria i recitant com un lloro el temari de les oposicions d’auxiliar administrativa que li convocarien en breu per obtenir una plaça fixa que va aprovar.

Però heus aquí com canvien les coses i els plans se’n van a norris d'un dia per l'altre. Tant al Secretari com a l’Interventor (de qui no hem parlat, i era el millor dels tres), els va sorgir l’oportunitat de marxar a un ajuntament capital de província. I, és clar, ni l’un ni l’altre no van dubtar ni un minut. Ara, doncs la funcionària-mainadera quedava sense protecció als peus dels cavalls.

...............

Van passar tres, quatre, cinc anys..., també va marxar el tresorer i a la fi va aconseguir que la traguessin d’aquell lloc de patiment on havia rebut tantes reprimendes i tantes burles i va anar a espetegar en un lloc de treball, no menys miserable, on també va ser tractada com ‘cagalló per sèquia’ atès que tenia mala premsa i costa d’oblidar que algú ha estat un xivato. Fins... fins després de que dos Secretaris que no la van considerar adequada, va aterrar una Secretària originària de Valladolid, més sonada que un llum de ganxo i més sola que la una en aquell poble de la Catalunya central: “Aquesta és la meva...!” es va dir la Raquel.

Ageguda com una catifa es va disposar a fer-li de dama de companyia (ja hi tenia experiència) i a vendre-li sibil·linament amb actitud reverèncial de bona noia tota la informació que calgués respecte al que fos amb més o menys veracitat. El cas era regalar les oïdes a aquella dona histèrica i venjativa, i aconseguir un estatus que li permetés sobresortir en categoria i diners. I a fe que ho va aconseguir. La Raquel li va aguantar tot tipus de carallotades i abusos dins però més fora de la feina, i 'Doña Carmen', agraïda, la va fer la seva mà dreta: li va augmentar el sou i la categoria professional molt per sobre de les altres, “a dit!”, sense exàmens ni concurs de cap mena. Aquest fet encara la va indisposar més amb la resta de companys, que sabien de sobres els motius del seu ascens a pesar que els seus coneixements i estudis acadèmics eren mínims. Alguns s’hi van apropar conscients del seu nouvingut estat de gràcia i l’afalagaven, mentre ella s’estarrufava com un paó i es feia témer. Però amics, amics que l’apreciessin de debò no en tenia.

Va tornar a estar uns anys de capa caiguda després que aquella secretària de Valladolid mig sonada va demanar el trasllat a un ciutat més important del centre de la península, més afí a les seves idees. Fins... fins que, inesperadament, hi va haver canvi de color polític a l’ajuntament.

El seu lloc de treball estava a prop del poder i la gestió de personal i va veure una nova oportunitat. La Raquel no tenia enginy, no tenia estudis, però era astuta i principalment com que estava mancada del sentit de la dignitat, això li permetia actuar sense manies a l’hora de col·locar un parent, un ‘amic’ que li interessava o algú a qui pogués utilitzar posteriorment, fent i desfent, llepant i delatant tot se li consentia mentre es comportava amb els treballadors de la casa com ho faria el gos dels Baskerville. Li feia la feina bruta i li espantava els 'indesitjables' que anaven a reivindicar al regidor de personal qui n’estava encantat, de tal forma que la va promocionar encara més concedint-li, “a dit!”, un càrrec de comandament i un increment de sou digne de la banca, llavors. Aquesta etapa va durar tants anys com aquell partit va governar. Déu n'hi do!

...............

Però tot té un final. I quan va tornar a canviar el color polític del govern municipal, per pura qüestió cíclica, ella que s’havia significant tant amb els anteriors i feia, encara més de l’habitual, una cara de pomes agres i de contrarietat impossible de dissimular, es va trobar que si bé va tenir la sort que una part del sou incrementat se li va conservar, no va passar el mateix amb el càrrec ni amb el poder. La qual cosa li va doldre més que els diners. I va plorar i va perdre els nervis en més d’una ocasió.

Va aconseguir, inexplicablement, conservar un espai a l’oficina diferenciat de la resta de companyes en un lloc més apartat i amb una taula més gran perquè es notés clarament allò que havia estat a pesar de que ja no pintava res. Seguint la tradició, no obstant, va fer clars intents de canvi de camisa i tímids gestos de ficar la banya, tot i que ja no tenia possibilitats perquè li havien col·locat per damunt un nou cap llicenciat i prou ambiciós que semblava tenir les idees clares i un inequívoc sentit de qui manava... i no tenia intenció de repartir el pastís. Els dies de gloria s’havien acabat definitivament, s’havia convertit en una dona amargada i gran, i el temps no perdona; no hi havia prou marge per a recuperar-se després d'una vida de traïdories i d'aixafar ulls de poll. Es va quedar allà, esperant el final, veient-les passar i rosegant-se els punys... No va fer llàstima ningú.

Així m’ho van contar els vells a qui vaig conèixer i així ho vaig viure el temps que hi vaig coincidir.



(Nota: Tot i que aquesta història està basada en fets reals, no ho és al cent per cent a l'igual que el nom dels personatges i està novel·lada. )