La Cinquena Estació XI (Ripoll)

Capítol Onzè: Ripoll


Al cap de pocs dies de tractar amb l'arxiver ens vàrem fer amics. Era un noi de uns vint-i-cinc anys, com jo quan vaig entrar a l'arxiu de Sant Miquel i semblava que no hi havia res més a la seva vida que els llibres i els pergamins. Duia ulleres i era més aviat sec i eixut, com el que qualsevol pot imaginar-se d'un arxiver; tanmateix tenia un caràcter esplèndid i era una persona que t'ajudava fins i tot en les més ingrates inclemències de la bibliografia. El seu tarannà jovial t'ajudava a trobar el que buscaves. Venia al fitxer de catàlegs i et treia els dits de les fitxes per a posar-los-hi ell, fins i tot sense saber el que buscaves; el millor és que sempre sorties trobant si més no quelcom de nou que t'interessava.

Un dia vaig trobar, o vàrem trobar, per fi el que m'interessava. Es tractava d'un document perdut del segle XVII que podia donar la clau de resolució a les meves investigacions fins aleshores.

En veure'l vaig respirar profundament:

BERGERE PAS DE TENTATION QUE POUSSIN TENNIERS GARDENT LA CLEF PAX DCLXXXI PAR LA CROIX ET CE CHEVAL DE DIEU: J´ACHEVE CE DAEMON DE GARDIEN A MIDI POMMES BLEUES.

Havia estat molt de temps desxifrant aquest jeroglífic sense haver vist l'original. Era correcte. Això era la clau dels quadres de Poussin que vàren fer que en Miquel i jo ens coneguérem. La clau PAX DCLXXXI era la que et donava l'entrada als tres mapes. En francès, el nombre DCLXXXI pronunciat tal com raja és «de celles trois appair une», segons la càbala fonètica francesa oculta que jo coneixia bé. És a dir que de les tres lletres anteriors que formen la paraula PAX, n'apareix una. La P representava «Le Printemps» de Poussin, la A representava «L'Automne», i la X «l'Enterrament de Sísif», que en grec s'escriu en X.

D'aquí sortien les tres muntanyes que li vaig dir a en Miquel, i el pol central de Ripoll en el centre del triangle. El més curiós és que si es dibuixava un altre triangle fent l'estel de David, els extrems, que eren els punts de vista des d'on es feien els quadres de Poussin, queien al poble d'Anglés, a Girona, i les Angles, al sud de França, prova de que l'autor dels quadres volia donar una pista presa des de determinats angles de visió, com eren aquests.

Li vaig fer un petó a l'arxiver sec i eixut i me'n vaig anar corrents a comprovar que realment eren la primavera i la tardor els dos quadres de les Quatre estacions de Poussin. Les altres dues estacions eren muntanyes repetides, i havia d'haver-hi una cinquena estació, que era Sísif, per a quadrar aquell mapa fabulós del tresor merovingi.

En arribar a l'habitació, després de comprovar les fotocòpies dels quadres de Poussin, amb els reflexes de les llums de neó de la plaça sobre el meu balcó, em vaig quedar dormit. Em venien imatges de quan jo era arxiver de Sant Miquel. Recordava les llargues hores passades desxifrant pergamins i traduint-los al català des de llengües

mortes de qualsevol racó del mon. A Sant Miquel hi havia molts pergamins per desxifrar, i a mi em semblava que no es podria acabar mai amb aquesta tasca, tanmateix era la meva de cada dia. A les hores de cant i d'oració a la capella, tenia alguna dispensa degut a la gran feinada acumulada que tenia i que era pel bé de la comunitat. Solia anar a maitines i a laudes, però no cantava degut a que tampoc podia assajar mai els càntics. La meva feina era a part de la de la resta de la comunitat, i en anar a les oratòries em costava de concentrar-me en l'oració, car pensava encara en els llibres.

El cant gregorià, però, m'endinsava en un estat d'esperit diferent del que els llibres podien procurar-me. M'agradava veure la llum difusa que penetrava pel vitrall i moria al terra sota els peus del monjos que cantaven. Semblava ésser d'acord amb les seves veus. Semblava com si de sobte es fes la llum per la paraula i la música que allí es pronunciava. Les veus, com de vellut i ambre, ressonaven humils en el fons de l'església de Cuixà, i el seu ressò em deia qui sap què de coses que encara m'esperaven més enllà de la biblioteca, més enllà del monestir, i més enllà d'aquella vida meva, que no per pietosa era menys o més adequada al meu destí.

Em van dur un ajudant. Era un noi de disset anys, com jo quan havia entrat a fer de monjo, i s'havia d'ordenar al cap d'un temps.

Em va tocar a mi fer la missa d'ordenació per ésser el seu cap més directe dins de les tasques que ens pertocaven.

Me'n recordava molt de la meva persona, enamorada en aquells temps innocentment de Geneviève, quan pujava al cim del Canigó amb el meu ruc de matinada.

Vaig dir la missa. Me'n vaig donar compte en aquell dia del què és la comunió. Quan aixecava el pa i el vi de les espècies, un calfred em pujava per l'esquena al mateix temps que jo aixecava el calze. Li anava a donar vida a aquell noi, i aquell noi venia a rebre-la de les meves mans, com un nadó que va a sa mare a demanar-li la llet per sobreviure.

El pa i el vi eren la vida, realment, i el Senyor Déu els vessa cada dia a dojo sobre la terra per a la contentació i l'aliment dels homes. I això és la vida, i l'eterna joventut del cor i l'ànima dels homes que volen rebre-ho i ho esperen. Com aquell noi de disset anys, que en veure'm aixecar el sant calze va mirar-me com a un pare i a una mare als qui demanés ajut.

Vaig despertar-me. Les llums de neó de la plaça ja s'havien apagat, i el Jim Beam que em volia haver begut romania damunt dels mapes de Poussin mig a les fosques. Geneviève dormiria en aquella hora, faltava poc ja però per la matinada i jo també ja m'havia d'aixecar per a tornar a l'arxiu ripuvillensis, esperant descobrir un altre pergamí que desitjava. Pels carrers de Ripoll la fresca es feia sentir a les sis de la matinada. Els ocells cantaven lliures, tant com jo, i la primavera deixava sentir el seu perfum de rosa tendra sobre els llavis ressecs de mal dormir. La llum violeta de l'alba en el llevant deixava entendre ensurts de poesia a cada passa, i la façana de Santa Maria semblava viva sota aquella llum naixent que enllumenava la nit a punt de fondre's.

Me'n vaig recordar de que la nit anterior no havia anat a la pizzeria degut al sobresalt del document. Segurament em despatxarien avui al vespre i no voldrien escoltar cap excusa. Això em va donar ànims. De fet aquella pizzeria no m'agradava. Potser si que havia après quelcom, però la meva vida no es podia reduir a això, hi havia molt més, i Déu en la seva infinita misericòrdia m'ho faria veure.

Així va ser. Amb el noi-monjo de Santa Maria de Ripoll havíem intimat en la conversa, i ell estava més o menys al corrent de la meva vida.

Al monestir necessitaven un ajudant per a les tasques de l'arxiu, i em varen oferir a l'endemà mateix la possibilitat d'una col·laboració per part meva, a lo qual vaig dir immediatament que sí. Veritablement el Senyor dóna de menjar als ocells que poblen l'Arbre de la Vida.

Aquell noi que fins llavors m'havia ajudat a trobar llibres es va convertir aviat en el meu amic i en el meu deixeble.

Jo li explicava tot el que sabia d'arxivística per la meva experiència a Cuixà, i ell em desvelava els secrets de la biblioteca de Ripoll.

Al cap de poc temps vàrem trobar el segon document que jo buscava per les referències que en tenia de part del Miquel. Deia així:

A DAGOBERT II ROI ET A SION EST CE TRESOR. ET IL EST LA MORT

Estava dins d'un llibre pergamí que descrivia nissagues dels segles VI i VII a França, i anava cosit damunt d'un full on es veien adorns de ceps i de raïm fent formes diverses que poguérem identificar amb els arbres genealògics de la branca merovíngia.

També vàrem trobar un vell manuscrit del fill de Michel de Notredame que es titulava L'Histoire de Provence, i que descrivia la història d'aquest país del sud de França, que era el meu, des de la creació del món. Un detall interessant fou que explicava com Maria Magdalena havia arribat a les costes de Marsella amb el Sant Grial, i com en el mateix vaixell, Sant Pere havia desembarcat a la Badia de Roses amb un fabulós tresor, que es creia que havia anat a parar a un Monestir del cim de Roda.

Tot això era bastant adient amb la meva recerca, sobretot lo del pergamí de Dagobert. El text era adient. En Dagobert era el Rei mort i ocult, car deia la tradició que havia anat a l´infern, però havia tornat a la terra per a refer tot el que havia fet malament durant la seva vida, i que no tornaria a descansar fins que algú el trobés. Sion es la muntanya dels jueus, i tota aquesta endega venia de la tribu de Benjamí cristianitzada, que havia vingut amb Pere i Magdalena fins Europa portant amb ella els fabulosos tresors del Temple de Salomó. Per tant aquest tresor pertanyia a Sió, com heretat jueva, i també a Dagobert com a últim Rei de la nissaga merovíngia, ocult, segons jo creia, en mort, amb el seu propi tresor, com en un fabulós mausoleu a terres catalanes. Tanmateix, el paràgraf que parlava de la mort, a més d'una indicació era un avís, car semblava ser que hi havia poders ocults que salvaguardaven el fabulós botí dels cobejosos i d'aquells a qui no pertanyia per herència sanguínia, herència que actualmente, segons el llibre que vaig trobar a Saintes Maries, reclamava el grup del Prieuré de Sion, descendents polítics de la monarquia francesa medieval que esperava una Europa lliure i teocràtica.

-Tinc quelcom que t´interessarà , Genís.- Em diu l´Àngel, el meu company: es tracta de l´historia del Prieuré durant el temps dels Templers a Europa. Es un text del segle XIII, escrit pràcticament mentre es duia a lloc la creuada contra els càtars, en la qual sembla ésser que els Tempklers i el seu veritable cap, el Prieuré de Sion, no van voler intervindre de cap manera, per algun tipus d´interès en el secret que guardaven els Perfectes.
-Vine, - afegeix amb una mirada de complicitat que em va sorprendre.

Em va dur al fons de la sala repleta de llibres manuscrits, allí h
i havia una petita habitació amb una taula que jo havia utilitzat sovint per a les consultes especials. L´habitació es podia tancar per dintre i tenia les mides de una cuina petita. Darrera la cadira on em solia asseure hi havia una doble columna separada per una petita pared amb relleus de bèsties mítiques, típic del romànic catalá. Va apretar el cap d´una grilla que s´esmunyia dessota l´espasa d´un cavaller desconegut, i es va separar lentament la columna de la dreta per donar lloc a un passadís on gairebé només hi cabia una persona de costat. Tenia una longitud de uns tres metres, i a continuaciió apareixia una petita escala de cargol que duia justament a sota de l´habitació de les consultes especials. Allí dues lleixes tant velles com el mateix monestir deixaven veure els volums secrets de la biblioteca ripollesa. N´hi havia una cinquantena.

Em vaig quedar bocabadat. Si la biblioteca ja em semblava per ella mateixa prou rica i prou interessant com per a dedicar-hi una vida, aquella petita sala devia ésser quelcom fora de la meva concepció. Vaig donar una ullada ràpida per si se'ns acabava el temps d'estar allí per qualsevol motiu. Tot era sobre les càtars. Allí havia d'estar la veritat del que havia passat amb aquella pobre gent d'idees mig perses i mig cristianes, i el perquè de tot el disbarat que es va donar a Europa en els segles XII i XIII. Allí havia de dir què era exactament el que jo buscava, i fins i tot on era, encara que jo ja creia haver-ho localitzat a la cova dels Pujons, teòricament, una cova situada prop de Vidrà i del castell de Milany, on havien mort els últims càtars catalans en secret.

-Sento dir-t'ho Genís, però això no puc fer-ho. Sé el que estàs pensant. Només et deixaré veure el que t'he dit. No els he pogut llegir ni jo, ho tinc prohibit pel consell superior del monestir. Tant sols els guardo en dipòsit. Lo del Prieuré t'ho deixaré veure, perquè sé que hi és i sé que t'interessa. Si ens troben aquí, no sé que podria passar.

No li vaig respondre. Me'l vaig mirar de fit a fit sorprenent-me a mi mateix amb un sentiment barrejat d'admiració i compassió envers aquell noi que durant tant de temps m'havia ajudat, i que havia de guardar un secret que ni tan sols ell coneixeria mai.

Em va allargar un volum dels que en diuen «plecs de vedella» d'unes dimensions considerables, i em va aconsellar que me l´emportés a la meva habitació de la pensió llavors mateix i que no tornés fins que l'hagués llegit suficientment; mentre ell al·legaria que em trobava malalt, i d'allò ningú havia d'assabentar-se, car allí, a part d'ell, no podia baixar-hi ningú, i fins i tot ell se suposava que únicament un cop cada dos mesos per fer les tasques pertinents de conservació del material.

-Gràcies Àngel. Perdona, t'agraeixo el que fas per mi.

Me'n vaig anar com el lladre en la nit. A la plaça de les Arcades hi havia festa i el jovent ballava al ritme d'una música dels anys seixanta tocada per un tercet estrafolari. Jo vaig passar per entre la gent com aquell que du un nadó que se li dessagna d'un cop de cap al terra. Vaig córrer i demanar pas entre la gent aglomerada a la placeta amb el meu farcell preciós entre els braços, volent que ningú em veiés ni em donés conversa. La música em ressonava a l'oïda com un soroll estrany que mai hagués sentit fins aleshores. Era estrident, i la gent estava com enfollida entre les cerveses i els papers de mil colors que penjaven de les baranes dels balcons i les finestres. Em semblava com un somni inacabable travessar aquella plaça que dia a dia em veia anar al meu lloc de recerca o a dormir, i ara potser fins i tot les pedres de les voltes podien acusar-me de dur quelcom tant amagat com aquell llibre que descobria el rerafons d'un crim històric del qual mai s'ha parlat obertament.

En arribar a la cambra, de nou les llums de neó de la façana donaven un aspecte solitari al meu cau. L'humitat de les parets d'allà on dormia m'havien refredat en més d'una ocasió, i és per això que gairebé sempre tenia el meu Jim Beam preparat per confortar-me.

Vaig llegir tota la nit i tot l'endemà d'una tirada. A les vuit del vespre del dissabte em vaig estirar al llit a descansar, per a seguir l'endemà diumenge altra vegada tot el dia.

No vaig poder evitar un calfred en conèixer certament lo traïts que van estar els creients càtars, a qui tan sols probablement el mateix Crist va consolar pel seu Esperit en fixar-los, segons veig, dins el seu cor com a model d'amor i vida relligada per lo etern, en una creu que veig a hores d'ara tant sagrada com perpetua.

Aquella nit havia somniat. Havia tingut un somni estrany i llarg.

Vaig veure que estava recercant un criminal i com feia totes les investigacions per a trobar-lo. Finalment va resultar que el qui havia fet els crims, molt nombrosos, era un monstre. Una aranya gegant, i aquella aranya era jo mateix, que a les nits em transformava i matava a qualsevol persona.

En despertar-me vaig plorar, i vaig recordar la meva mare, que mai havia conegut, i que va morir en donar-me a llum, i el meu pare, que m'havia abandonat de nadó, i vaig recordar tots els funerals que havia oficiat a Sant Miquel, i a Geneviève plorant en anar-se'n per sempre, i tota la meva vida, i el pergamí que acabava dient ET IL EST LA MORT.

L'endemà passat, en acabar el llibre i tornar-lo a la seva lleixa de l'habitació subterrània, vaig endinsar-me en un estudi més profund dels dos pergamins curts que havia trobat allí. Me'n vaig adonar de que apart del sentit simbòlic i del literal que ja els hi havia vist, tenien un sentit cabalístic, i es podien llegir de moltes maneres diferents que donaven diferents sentits a la lectura i a la interpretació del significat.

Aquesta simple frase tenia varies interpretacions, una era que Dagobert era allí mort. Una altra que a l'Est hi havia la mort, com avís; efectivament, Vidrà i la cova dels Pujons era a l'est de Ripoll. Una altra que el tresor comportava el perill de mort, o fins i tot que era la mort o la representava, i finalment, que la mort era el mateix que buscava, transformant-se en un ésser diferent, culpable i innocent a la vegada de tot, tal i com veia jo en el meu somni. La veritat és que des d'aquell dia vaig començar a ésser diferent. Em sentia més fred, i al mateix temps més en pau que mai. No em trasbalsaven les desgràcies del món i dels demés, i considerava que totes, incloses les meves, eren fruit d'un designi superior intel·ligent i savi, però també inexorable i situat més enllà del bé i del mal.

El meu Déu d'amor s'anava transformant en un Déu de Justícia, i la seva Misericòrdia es transformava lentament en Rigor, sense perdre el seu atribut, bàsicament i per sobre de tot, diví i totpoderós.

Potser el Dimoni Guardià del que parlava el primer document començava a fer ensurts en la meva vida, poc a poc, com si d'un amic es tractés, però intentant allunyar-me de la fita tants anys buscada. Em sentia fins i tot una mica cruel, tot i estant en pau.

Els dies a l'Arxiu vàren anar passant lentament, i la relació amb l'Àngel es va fer austera, encara que fructífera per als meus designis. Ell em tenia molt de respecte i em considerava com un mestre, si no com un pare, encara que jo el veia més aviat com un germà petit que té encara molt que aprendre de la vida, i li deia així mateix, parlant-li del món exterior que ell pràcticament desconeixia, com jo fins feia poc. Tanmateix la meva experiència havia augmentat molt en relació al món. Havia tingut diverses experiències sexuals escadusseres amb noies de Ripoll, i fins i tot en una ocasió havia estat amb dues prostitutes de categoria que em feren un massatge corporal amb desenllaç eròtic inclòs. No em feia ja por res, i la meva idea de la moral havia donat un tomb bastant difícil de desfer a hores d'ara.

Si en el món hi havien homes blancs i negres de pell i d'esperit, jo era blanc de pell i negre d'esperit. Però no havia entrat mai en el joc del diable, si no era per la recerca d'un tresor que ell mateix guardava, i posant-me a prova em retia coneixement a canvi d'una vida un xic més llicenciosa en la moral que fins aleshores.

L'alcohol em dava hores de conversa amb mi tot sol, i anava coneixent els éssers del pleroma que acompanyen a tothom fins la tomba, malgrat ésser invisibles. La meva ment va capgirar-se i vaig començar a ser igual que un boig que vol pescar boirines per fer-se'n un racó on poder anar a parlar amb elles en veu baixa.

No considerava que ésser diferent de com abans, i que ésser diferent fins i tot dels altres pogués dur-me a cap derrota, però sí que veia de reüll Asmodeu volent endur-me a la falta de fe i de compassió de vell antuvi, per a després provar de fer-me el mat amb el mateix cavall de la meva consciència.

Vaig començar a dormir malament i tenir somnis cada vegada més concisos, fins arribar a l'extrem de ja no saber si eren realitat. Anava a visitar els morts de la família a llocs del laberint del meu esperit per dur-els-hi les noves del món on ara jo vivia. I veia a Geneviève en el meu son sexual donant-se'm a cos nu dessota les alzines del cim del Canigó cada capvespre. La meva negror era la nit que poc a poc passava.

Quedava dintre meu un fil del Fiat Lux?

Em sentia sol, vaig recobrar l'amistat amb dos vells companys de la pizzeria, en Jordi i en Lluís, i escadusserament anàvem a Barcelona alguna nit.

Allà la disbauxa ja era gran. Jo ja havia descobert no solament la crida sinó els plaers del sexe i de l'alcohol, i allà era el seu centre.

Tots tres anàvem a prendre uns whyskies al carrer Aribau, i entrada la nit ens arribàvem al Panam's, un Nigth Club al final de la Rambla de Santa Mònica on feien Strip-Tease i sexe en viu.

Un dia va sortir una noieta menuda, morena, amb el cabell curt i uns ulls de nina que li titil·laven com estels, va començar a dansar al ritme de «Lord Sweet Lord» de George Harrison. «Really I want to see you Lord», deia l
a cançó, que vol dir «En realitat vull veure't, Senyor». Semblava que el veiès. Semblava que el cos d'aquella nina que em recordava vivament a Geneviève fóra el meu Senyor, que en despuntar l'alba es despullava davant meu, tendrament.

Oh dolça amiga que em deixares! Per què t'he de veure i recordar l'amor ja gairebé oblidat al so d'aquesta música, veient els teus pits petits que es desgranen al mugró com una fruita gairebé madura sadollant-me de desig insatisfet?

De sobte la noia, ja un cop nua, va baixar a platea. Hi havia una dotzena de taules rodones en rotllana, com en un cafè-teatre. Se m'acostà, m'agafà de la mà i em digué que compartís el ball amb ella, en mig de les taules. Ens abraçàrem. Tendrament començàrem a dansar al ritme melangiós de Harrison: Va començar a besar-me el coll, mentre les meves mans li acaronaven la cintura nua i baixaven fins el cul petit i dur que s'hi gronxava. Em besà a la boca. Jo havia ja oblidat on era. Vàrem començar un abraç que ja no s'aturà fins a acomplir l'amor en mig dels homes que ens miraven, i ella, per mi, era Geneviève, la meva estimada que se'm donava davant de tot el món i de Déu com a testimonis.

En tornar a Ripoll vaig dormir dos dies i escaig vora l'ampolla de Bourbon familiar somniant, desitjós, tota una llarga vida de bondat i amor dolgut sota la llum dels neons de la façana que em recordaven els focus fúcsia i verd del Panam's, on vaig retrobar amors que ja oblidava.