Cercador
La càrrega de tinta
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
La Laura Poncez era una de les nenes de quart de primària més entenimentades i estudioses. No xerrava a classe, no feia entremaliadures al pati. Anava amb la bata pulcra i sense arrugues. No es mocava amb les mànigues i el mocador no sortia arrebregat de cap butxaca. Els mitjons no li queien i les sabates es mostraven llustroses. Els seus llibres i quaderns semblaven nous, el material de l'estoig el tenia a punt i impecable. Era la nena model i totes volien ser la seva amiga.
Una vegada va tocar que netegessin la peixera la Laura i la Núria. La Núria treia bens i notables i no sabia pronunciar la ce ni la zeta. Així que deia 'Ponses'. A més, li feia molta gràcia. Un dia va tenir un atac de riure a mitja classe de naturals, perquè la mestra va preguntar la lliçó a la Laura i la va anomenar pel cognom. I ella va mussitar 'Ponses' i no es va poder aguantar. Castigada al passadís, evidentment. I entretenir-se mirant aquell pòster d'una gimnasta esbelta saltant un plinton amb un lema: 'Amb esforç i constància s'aconsegueix la victòria'.
La Laura no podia sofrir la Núria perquè tenia aquests tocs bojos, perquè anava desmanegada i es cordava els botons el que toca dijous per divendres, perquè tenia sempre excel·lent en les redaccions i la de llengua la felicitava.
Per això quan un dia la Núria li va demanar un cartutxo de tinta per a la ploma no li va deixar. Sabia que l'altra li tornaria, no era cap aprofitada. Però no li va donar la gana i li va respondre evitant enrojolar de plaer de ràbia aplicada.
L'endemà no es van poder fer les classes del matí. La tutora, entre llàgrimes i sanglots, va informar les alumnes que la Núria era morta. Vivia davant la carretera i un cotxe no havia mirat prim.
La Laura ara té cap a cinquanta anys. Totes les nits de la seva vida se li ha obert al cervell aquella finestra que li mostra, i ben visualitzada, la cara de la companya i una càrrega de tinta que la Laura carrega i carrega i que li pesa molt.
Una vegada va tocar que netegessin la peixera la Laura i la Núria. La Núria treia bens i notables i no sabia pronunciar la ce ni la zeta. Així que deia 'Ponses'. A més, li feia molta gràcia. Un dia va tenir un atac de riure a mitja classe de naturals, perquè la mestra va preguntar la lliçó a la Laura i la va anomenar pel cognom. I ella va mussitar 'Ponses' i no es va poder aguantar. Castigada al passadís, evidentment. I entretenir-se mirant aquell pòster d'una gimnasta esbelta saltant un plinton amb un lema: 'Amb esforç i constància s'aconsegueix la victòria'.
La Laura no podia sofrir la Núria perquè tenia aquests tocs bojos, perquè anava desmanegada i es cordava els botons el que toca dijous per divendres, perquè tenia sempre excel·lent en les redaccions i la de llengua la felicitava.
Per això quan un dia la Núria li va demanar un cartutxo de tinta per a la ploma no li va deixar. Sabia que l'altra li tornaria, no era cap aprofitada. Però no li va donar la gana i li va respondre evitant enrojolar de plaer de ràbia aplicada.
L'endemà no es van poder fer les classes del matí. La tutora, entre llàgrimes i sanglots, va informar les alumnes que la Núria era morta. Vivia davant la carretera i un cotxe no havia mirat prim.
La Laura ara té cap a cinquanta anys. Totes les nits de la seva vida se li ha obert al cervell aquella finestra que li mostra, i ben visualitzada, la cara de la companya i una càrrega de tinta que la Laura carrega i carrega i que li pesa molt.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436467 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com