La Cardínia

La Cardínia no estava gens contenta amb el nom que li havien posat. A l’escola li feien burla:

-Cardínia, carda amb una albergínia!

I l’adolescent, la única de pares separats –aquella tendència tot just s’iniciava- de la classe de nenes de bé – s’enrabiava i estirava cabells de qui fes la cantarella, o li aixecava les faldilles, d’una estrebada li abaixava les calces i li tirava una escopinada ‘allà’ o regalava bufetades a tort i a dret. Per tot plegat va ser expulsada de l’escola religiosa i perquè va descobrir com la superiora feia servir un ciri de consolador passa-com-puguis, d’amagatotis rera una icona virginal, un dia que va entrar a la capella fugint de les mofes.

La van passar a un centre d’educació pública. Es va escapçar el ‘car’ i era coneguda com la Dínia. Sonava a estranger, li conferia personalitat i autoritat. Únicament una altra noia, una àries agosarada, va intentar:

-I si la dinya, la Dínia, qui serà la reina rara de la classe? Dini, sopi, bereni, esmorzi!

Li va deixar un ull blau amb una santa hòstia. No s’entén com van acabar amigues íntimes uns mesos, fins que la Nati (que li deia la Trufi en ser morena o Trugi per ser marraneta) li va pispar un noviet, l’Isaac, que en sabia un niu i dos de fer petons amb llengua i d’altres i que tenia la fama d’excitar les nenes d’una comarca i mitja mentre pretenia que li ensenyessin la taula del nou.
La Dínia ni va plorar per la pèrdua. Que s’ho fessin! Els va deixar netejant-se dejeccions vàries. Reia: sabia que eren al darrere de la furgoneta del pare d’ell. Havia obrir la porta i els havia llençat pel damunt aquell pestil•lent i repel•lent contingut i de postres galleda i tot.

Va marxar de casa seva. La mare feia mercats marcats per la presència de clientela inculta en format pells cremades de color gamba i sandàlies amb mitjons, el més significatiu. Els entatxonava, el que més i amb diferència, draps de cuina de set en set amb els noms dels dies de la setmana i motius de taronges, cabeses d’alls i cebes. Els venia com xurros i es permetia comprar-se una paperina d’això mateix i conversar amb la que els elaborava, la Rosaliona, piteruda, sovint més que entresuada, lluenta de l’escalfor i dels olis, abillada amb bata de quadres, escotada, la pell flàccid, rosada i pigada, ulls sincers gens de ‘liona’ i cabells recollits volent imitar una rosa de te. Ningú havia de saber que tenien una història o serien creu i ratlla i de què viurien.

La Dínia ignorava aquella inclinació que no li hauria costat d’entendre, ella que abraçava les nines i els feia massatges al cos de tacte de plàstic, les mirava als ulls que no deien res i feia que li fessin petons de papallona artificials amb les pestanyes llargues a les quals hi posava rimmel: se li embrutaven les galtes amb traços capriciosos, es mirava al mirall, imaginava què significaven i més d’una vegada, per no perdre el record, ho dibuixava-copiava el més perfecte possible en un full. Però les nines les va deixar totes a l’armari de la infantesa, al costat d’un pot de purpurina porpra i de llibres d’estudi obligats que sospesarien l’oblit que mig es mereixien, per la part de desaprendre que certes inutilitats gens mal•leables comportaven.

Amb tretze anys i pocs mesos encara faltava temps per esbandir-la. Aquest va ser el comentari de la nova dona del pare, que era lletja com un pecat i que només sabia cuinar amb salsitxes, croquetes i carn conglomerada, aquella nova moda càrnica anomenada ‘hamburguesa’.

-Amb tretze anys i pocs mesos encara falta per esbandir-la!

El pare, en Romà, home gens clàssic per al tema fills i responsabilitats, secundava la donota repetint aquells mots amb ella.

Fastiguejada per la parella, va optar per fotre el camp fets els catorze i abans de no sentir la variació ‘amb catorze i encara falta per esbandir-la’. Ho va fer mentre eren al bar atipant-se de gambes salades que, tot i tenir la tensió arterial alta sense controlar, activaven el desig de la companya del pare per la que ell duia incorporada.

No va passar a saludar la mare que l’hauria trobat estupiditzada plegant per inèrcia draps de cotó més flonjos mercès al miracle del suavitzant acabat d’incorporar a les vides de robes aspres i de rodes trabades.

La Dínia va conèixer un iaio simpàtic en una cafeteria de poble d’interior, el semi-famós Jonàs Nàpia de Nàpols. De fet, el vell ni sabia que Nàpols era una ciutat, creia que era un tipus de col especial i com que li sonava bé, se l’havia afegit al Nàpia, nàpia de tenir-la grossa i de ficar-la sovintejairement on no tocava amb una gràcia que li reportava regals, especialment de les fèmines que feien córrer la brama que encara tenia una altra nàpia més colossal. Aquell home havia estat fotògraf d’alcaldes i les seves famílies i parents i, si convenia, amants en segones residències de qui reproduïa imatges en postures impúdiques que li havien procurat bons ingressos extra.

-Digue’m Nas, bufona. Nas Nàpia de Nàpols.

Així va començar la intimitat entre la Dínia i l’octogenari. Li va pagar la consumició i va anar a viure amb ell. Li netejava la casa –tot i buscant nines antigues en mobles alts com Sant Paus- i el satisfeia abans de les onze de la nit, que el vell tenia horari infantil.

En Nas la feia despullar-se a poc a poc a la penombra. Tot seguit, ajudat d’un bastó acabat en forma fàl•lica, jugava amb ella, remenant-la amb aquell estri. Sentir-la gemegar fins que se li mullava l’entrecuix i s’adormia, que ja tenia una edat. I la Dínia marxava al balcó a mirar el cel sense pensar en res en concret. Al jardí, a la llum dels fanals i de la lluna quan s’engreixava, hi destacava un gat blanc i negre –venia d’un carreró de mala mort- que s’esmolava les ungles al tronc d’una buguenvíl•lia i defecava sota una mata de petúnies de color fúcsia. Es mirava el felí i l’espai que cada nit profanava .Des del pis de dalt de la casa decadent i robusta li semblava un altre món, però no baixava: espantaria l’animal, quan la seva funció era aportar-li aquella visió única que l’alimentava. El sigil i el silenci, una pau. I l’atreviment poètic, un exemple.

En Nàpia no duraria gaire i això estimulava molt la Dínia. Havia de procurar per a ella i un bon dia va abraonar-se sobre l’ancià per besar-lo a la isaàquica manera. El vell no tenia la boca en condicions i, a més, va perdre capacitat pulmonar. Però va gaudir tant revivint l’època Nàpia que va voler tornar-hi l’endemà sense posar cap impediment al requeriment d’una part substanciosa de l’herència que tenia apanyada al seu fill que mai no veia, en Drià Nàpia sense Nàpols, que era qui sap on i amb qui sap qui fent qui sap què.

Un capvespre de març en Jonàs va pirar cap el món dels espectres de forma espectacular: un esternut fortíssim li va propulsar la testa dins l’olla del caldo bullint i va morir entre escaldat, ofegat i l’atac de cor consegüent mentre la Dínia era al lavabo depilant-se l’aixella esquerra fent temps per sopar.

Sepeli dut a terme, a cal notari hi faltava gent. La cosa va trigar unes setmanes, esperant el fill incomunicat, que el professional va advertir a la noia que sense ell, res de res. Per això van haver de llogar un investigador privat, de l’empresa Busqui-Trobi-Tengui, amb un únic treballador que es creia molt original batejant el negoci amb els mateixos mots que usava quan col•leccionava i bescanviava cromos de petit –i no tan petit- qui amb poc temps i molta canya esdevindria l’amor de la vida del senyor Comcal, a qui de seguida se li canviaria el cognom si esdevenia escàndol provincià.

Un cop localitzat l’Adrià sense la primera ‘a’ i arribat al poble amb una espectacular dona anomenada Ester Nut, filla d’un magnat de fruits secs –si n’hi colava algun de corsecat, que colés- que, com ell, mostrava un dentam de rosegadora eficient, la Dínia de seguida va associar la mort del vell a la nouvinguda, que devia ser posseïdora de males arts ancestrals que s’activen quan hi ha interessos i la fortuna del difunt era dels grossos.

La parella de cap manera va accedir a repartir els diners i béns amb aquella aprofitada. La farein passar per boja i per mala pècora. El senyor Comcal ni escoltava, abstret contemplant el de Busqui...que, al seu torn, esperava cobrar els seus elevats honoraris. En Comcal el que tenia era l’alegria en alça i una senyora erecció electritzaire i com que no podia més va esbandir aquells tres arreglant els papers a favor del familiar directe i santes pasqües.

La Dínia va ser treta de l’habitacle amb empentes empolainades d’odi.

Va tombar la cantonada i va veure un eixam de mosques vironeres que es van espantar quan ella avançava. Fora els insectes fastigosos, la noia va quedar petrificada pel que va trobar-se: el gat de les nits mort, mig esclafat per un vehicle cec i insensible.

Mai a la vida havia sentit un dolor com aquell.
Va córrer sense rumb cridant i plorant.
Aquell gat era ella, també.
Aquelles nits les havia adorades.
Aquella presència l’havia farcit de bellesa.

Es va despertar en un llit de llençols planxats i que no feien tuf de suavitzant. Un sobre a la tauleta i una nota. La llibertat. I és que l’investigador privat, un cop desfogats amb en Comcal de meravelloses i plaents maneres, havia fet obrir els ulls al company –que no s’ho va fer dir dos cops-: que despertés de la injustícia que havia secundat, que l’arrangés o el plantava (i li va costar dir-ho ferm, enamoradíssim com n’estava).

La Dínia va decidir vestir-se amb dos colors: blanc i groc. El primer simbolitzaria l’impol•lut i l’ajudaria a defensar-se d’energies brutes i el segon significava una necessitat d’un toc de demència sana i d’infidelitat a qualsevol relació que l’allunyés d’ella mateixa. I aniria amb els cabells deixats anar, llargs fins a la cintura, tan llisos i fins que cap pensament que el cervell expulsés no s’hi enredaria.

L’Ester Nut i en Drià Nàpia no hi van poder fer res. Quelcom ancestral els xuclava les accions perverses. Les set vides d’un gat masegat hi posaven tota l’atenció.

La mare de la Dínia i la xurrera van seguir igual però per no avorrir-se la que feia mercats va passar a vendre xurros i viceversa. El suavitzant de la roba les col•locava mentre es pintaven les ungles dels peus l’una a l’altra. Felicitat lineal i autèntica en una de les seves infinites demostracions.

En Romà i la marastra gamba-addictes no van sobreviure massa amb aquell costum. Ella va petar en una xarrupada olímpica saturadora. Ell la va enyorar un dia i mig i la segona meitat del mig ja estava amb una altra fèmina anàloga que li cuinava mandonguilles, canalons i llibrets de llom difícils de llegir amb el formatge fos i el pernil dolç dubtós.

La Dínia va ajudar amb uns calerons l’Isaac i la Nati, que s’havien carregat de trigèmids en uns quants embarassos seguits. I va fer donació d’un estoc de ciris de cera forta i mida alta a les monges i que evolucionessin/involucionessin.

La Dínia va invertir el que li quedava en la creació d’una acadèmia, Catflèxia. Allà ensenyava la mentalitat felina individualista però d’agrupacions en colònies, tot a estones, sense obligacions, els afalacs tendres, els costums positius, les postures gràcils i elegants i a viure set vides en una, amb honestedat i jocs tornassolats: colors irisats, amors i sexe on la història té més pes que el final...perquè així entenia l’estar en aquest món.

I bé que li va.