La Caixa, palem-ne

Jo visc en un poble dels petits (42 veïns)... el travessa un rierol que forma un gorg preciós. Una vall minúscula, just arran de cases, ens és el nostre hort i jardí.

Al poble tots som amics o parents. Un cosí meu n'és ara el batlle, mitjançant els 11 vots d'Esquerra Republicana, 6 d'Iniciativa i un d'independent. CiU, PSC i PP ací no tenen res a fer.

El batlle ens assegura que estem tots massa emparentats i ens titlla, potser amb prou raó, de tarats endogàmics.

Amb aquests antecedents, ara ve el bo i millor. En un compte de La Caixa, oblidat fins de la mà de Déu, i amb números vermells, un bon dia ens hi van ingressar un milió de duros, però no i figurava enlloc cap nom ni entitat com a impositor.

Salvats en principi i justificats seriosament els escrúpols i càrrecs de consciència, vam suposar que aquells diners correspondrien, potser, a una subvenció demanada pels nostres besavis en temps de la primera República i que mai no va arribar.

El fi sabut, era pavimentar els carrers i soterrar ben soterrat l'antic clavegueram. Ens afiguràvem, llavors, que aquells funcionaris, si més no, avergonyits pel pagament endarrerit, amagaven fins i tot llur identitat .

Acceptades, doncs, la subvenció i fins la raó d'acceptar-la, tan sols tres dies després, teníem tot el poble, com diuen els nostres veïns "patas arriba" o en català potes en l'aire. Ni tan sols un carrer se'n va lliurar de l'arrabassament. Les grans màquines, amb sorolls ensordidors, aixecaven els carrers de cap a cap i hi tornaven un cop i un altre, per aprofundir-los com més millor. Les rengleres indefinides de tanques grogues, gairebé engabiaven les illes de cases, deixant sols passadissos estrets que semblaven, mirant avall, les baranes d'un àtic.

Una senyora gran, vestida de negre que intentava amb prou feines, arribar fins a l'església per oir una missa de difunts, veient aquell "aprofundiment", em va dir, d'una vorera estant a l'altra on m'hi estava jo:

--Escolta'm, Ton, no saps pas si aquests de l'Ajuntament hi voldran fer passar el metro?

Fins ací tot bé, però allò que va esdevenir després, no és fàcil d'explicar : 140 litres per metre quadrat d'aigua en vuit hores, i malgrat ser al maig i allò que se'n diu del maig, el raig va ser un doll i tot el sant dia. A una truja a punt de parir , la van treure, fent mans i mànigues ja mig ofegada.

Les catorze dones de la vila, esparverades, feren cap a l'església i van començar a corre-cuita una novena, ben bé sense saber encara a quin sant encomanar-se. Fou una d'aquelles novenes que ara, tinc entès que ja són permeses d'escursar-les a sis dies, a fi d'arribar a temps per al remei sol·licitat.

A nosatres, els onze homes útils, ens calgué improvisar, sens pèrdua del temps, unes barques, bo i que fos amb els abeuradors més grans del bestiar, a fi de procedir al salvament dels nàufrags.

Amb tot i això, just per la drecera d'unl pontarró i ja a les envistes del campanar, veié arribar, corrent com un esperitat, el director de La Caixa del Cap de Partit i, en creuar-me, em digué neguitós: --El vostre batlle, em cal parlar amb el vostre batlle. La raó no era altra que comunicar-li l'error de l'esmentada transferència bancària.

El ple municipal d'aquella nit el recordarem tota la vida: xops, cansats, famolencs, esmaperduts i fins i tot muts. Però l'angúnia nostra era el crèdit que el senyor de La Caixa , també present i avergonyit, ens volia proposar per a pagar les precipitades despeses.

Excepcionalment ens l'oferí sense garanties, amb interès i condicions immillorables, TAE i MIBOR invariables, però això sí, malgrat tot, caldria liquidar-lo. El termini fou de cinquanta anys, prorrogables.

El batlle, d'Esquerra republicana, esclatà satisfet:
--Amb una mica de sort no el pagarem fins a la Tercera República.