DOS MOSSENS I UN BISBE (actualitzat)

Un relat de: Mossens

Pròleg

Dos mossens i un bisbe és el recull de diferents criteris, experiències, i també confidències, de persones que han abandonat el sacerdoci, que hem passat anys en un seminari, o fins d'algun capellà en exercici. De tot plegat se n'ha fet un llibre amb abundor de diàlegs.

La meva intenció ha estat, en part, d'escriure quelcom per a la meva neta -ara té tres anys- a fi que un dia pugui llegir i, potser comprendre, allò que pensava el seu avi. de l'època en què visqué.

Tinc setanta anys, i he assolits els meus coneixements de català amb els cursos per adults, que vaig començar quan em vaig jubilar i alguns altres posteriors d'aprofundiment.

Sóc conscient, doncs, que aquesta narrativa té algunes mancances lingüístiques, però altrament, suposo que el tema és actual i fins atrevit. La major part ha estat aconseguit, de primera mà, del col·lectiu de persones esmentades abans.

En el llibre es tracten, de passada, conceptes de teologia, punts clau de la història de Catalunya, de l'Església, de la crisi vocacional, del celibat, de l'ecumenisme, d'esdeveniments dins l'època franquista, del possible avenir de l'Església, etc. Al final, fins s'hi fa una predicció, a mena de ciència-ficció.

Tinc l'esperança que a través de les pàgines d'aquest llibre, alguns possibles lectors coneguin millor una part de la nostra història que sempre ha estat manipulada o simplement esborrada.

Tots els que hi hem participat, reconeixem però, que, a la fi, n'és el pensament d'uns quants.



CAPÍTOL I. El temps de seminari

Era un dels darrers dies d'estiu de l'any 1947. Un cotxe de marca anglesa, negre i gris, amb lluents cromats i rodes de recanvi a ambdues bandes del motor, rodava lentament pels carrers de la vila. Lligat sobre el bagul maleter amb una corda atapeïda de nusos, hi cridava l'atenció un matalàs de ratlles blaves i blanques. El poble encara dormia, era ben fosc, però s'endevinava ja la claror del nou dia. De tant en tant, trencaven el silenci del carrer els cruixits i grinyols d'un carro carregat a caramull d'alfals. Altres, amb fruita o verdures, les portaven al mercat a vendre. Un home amb un pal molt llarg anava apagant els fanals, un per un. La campana petita de l'església tocava a missa primera.

L'auto, ja a trenc d'alba, va creuar la plaça gran, on davant mateix del cafè Sol, hi estava aturada "La Hispano". La gent, atrafegada, hi carregava a sobre fardells i maletes. Alguns, atansats a les finestres, s'acomiadaven dels fills que aquell dia anaven a la mili.

El cotxe, en eixir del poble, accelerà i enfilà la carretera general. Alguns carros calmosos, sovint amb un gos lligat al darrere, feien nosa al gairebé nul trànsit; eren dels pagesos, sempre matiners que anaven al tros. Els primers raigs de sol, en travessar aquelles grans rodes, feien un joc de llums i ombres. La carretera era estreta i amb rengleres de vells arbres a ambdós costats. Les fulles, amb molts variats tons ambarins, endevinaven ja la propera tardor.

Dins del cotxe, el meu pare, la meva germana i jo; tots tres bocabadats i amb cares de son, avançàvem callats vers al seminari. Malgrat la meva insistència, al meu pare no li feia el pes la meva decisió de fer-me capellà, això no obstant, mig convençut pel rector del poble, m'hi acompanyava, però una mica pensarós i, potser amoïnat.

L'últim tram era un camí terrós que, per la sequera de l'estiu i el trànsit continu de carros i altres vehicles, havia esdevingut un mar de pols. Més endavant, vam creuar un pont sobre una mena de riu estret; l'aigua fosca, però molt neta, hi corria de pressa, gairebé a vessar. També ací uns arbres gegantins i ufanosos a les dues ribes atorgaven frescor al paratge. Recordo que em va semblar tot molt especial, però en cap moment em vaig adonar de la transcendència que estava vivint als meus onnze anys.

Un vell rètol de fusta mig despintat a la cruïlla d'un camí indicava amb una fletxa l'entrada del seminari. Ens va rebre un dels superiors, vam descarregar el matalàs, la maleta i fins una palangana, expressament requerida en la llista de les coses que calia portar.

No recordo gaire més d'aquell primer dia, ni tampoc del segon i tercer, però sí guardo en la memòria els dies de classe, les meditacions, els resos, les misses i l'hora d'anar a dormir, moment en que sempre enyorava els pares i els germans petits que havia deixat a casa.

Dotze anys em vaig estar en aquell col·legi per a formar capellans; mai no tingué al meu abast saber què feien exactament de mi, tot em semblava bé, em vaig prendre els estudis molt seriosament. El rector, sovint, ens deia:

<> Vaig gaudir de moments, gairebé d'èxtasi, veia que les imatges de la Mare de Déu es movien i em parlaven; volia ser missioner i, fins i tot, morir màrtir. El temps transcorria lent, l'enyorança dels germans i la mare me la trobava cada nit al coixí del llit.

Els companys, com més anava, eren més amics, havien esdevingut gairebé la meva família. En el decurs de la vida he recordat sovint, llurs noms, les imatges de les seves cares fixades d'aleshores i la seva manera de ser, malgrat els cinquanta anys sense reveure'ns alguns de nosaltres.

El seminari era un casalot vell i atrotinat, a l'hivern l'escalfàvem nosaltres; els nostres cossos de nens, tot just llevats, caldejaven la capella gelada, més tard, el refectori i després la sala d'estudi; a poc a poc els anàvem temperant. El menjar, condicionat per la postguerra, era minso en proteïnes; mai no vam saber què era un ou o una truita.
Ningú es planyia de res, tots trèiem profit d'aquells petits patiments per fer-ne sacrificis. Jo crec que, tot i aixó, érem feliços. A mesura que passaven els anys les coses van anar millorant, tanmateix, aquells primers, sé que molts els recordem amb enyorança.

Avui em vénen a la memòria coses increïbles: no ens dutxàvem mai, només ens rentàvem mig vestits, i el just que podíem fer amb l'aigua d'una palangana. No cal dir el perquè. No ens raspallàvem tampoc les dents, cosa que la majoria no ho havien fet mai a casa.

A l'edat de la pubertat, al pare espiritual calia fer hores extraordinàries per assessorar en les consultes i els dubtes tanta petita clientela; la resposta era sempre la mateixa:

<>.

Aleshores, tots ens sentíem com uns valents soldats preparats per a la lluita contra tots els enemics dimonis.

Nosaltres creixíem i creixíem, però les sotanes no, la solució era anar afegint roba, la més semblant possible als baixos i fer-hi vora nova.

Els dijous fèiem una bona passejada, la gent veïna del seminari estava ja acostumada a veure'ns. Gairebé sempre anàvem al riu o a alguna carretera abandonada, sovint, fèiem llargues excursions de tot el jorn.

Jugàvem molt a futbol i alguns companys feien entremaliadures molt ben pensades. A l‘ull de l'escala hi penjava la corda de la campana, jo i uns amics vam lligar al cap de la corda una espina de bacallà. Molts dels gats afamats que corrien sempre pel seminari, feien saltirons per enxampar l'espina pelada, campanejant fora d'hora.

A l'estiu gaudíem de vacances, tornàvem a casa; tots els seminaristes del poble estàvem a tothora junts i el senyor rector tenia cura de nosaltres. Molts dies anàvem al mar a banyar-nos, però com no podíem veure les noies amb poca roba, la nostra platja eren els llocs més solitaris i pedregosos. Fins i tot les germanes les veiem amb angúnia i si alguna començava a marcar-se-li el pit, fèiem de tot per no mirar-la.

La por de fer un pecat era molt més gran en vacances, les confessions sempre eren les mateixes: <>. Als quinze anys començaven les desercions i, sempre, al darrere hi havia un quelcom entrelligat amb els problemes de l'edat. Uns se n'anaven, altres fugien, i alguns eren sorpresos in fraganti en criaturades que els superiors les consideraven com a terribles pecados impuros. Aquestes evidenciaven la manca de vocació i suposaven l'expulsió immediata. Així van anar passant els llargs anys de seminari per a mi i per als meus companys de curs.

Un bon dia de l'any 1955, érem ordenats els onze que havíem assolit la fi de la cursa. Llàgrimes d'alegria de les mares i dels nous capellans, festa, felicitacions, etc. Poc temps després, jo i un amic meu érem destinats a dos pobles veïns, d'aquells que no es poden considerar ni grans ni petits.

Tots dos clergues, tot just ordenats, vàrem prendre possessió de les nostres parròquies. A l'amistat de tants anys de seminari s'hi afegia ara el veïnatge. D'aquestes circumstàncies n'esdevingué una relació molt especial; aquesta omplirà en bona part les pàgines d'aquest llibre. Els trenta quilòmetres que ens separaven i la necessitat d'explicar-nos els problemes de l'un a l'altre, ens decidiren a establir una trobada cada quinze dies en un turonet a mig camí.

Sempre hi havia algú que ens traginava amb molt de gust, bé amb cotxe, amb camió o, a vegades, amb alguna moto. Les sotanes ens eren, llavors, potser de gran ajut.

Narrador: Mossèn Jaume era més aviat alt i prim, morenot, pentinat amb clenxa, sempre molt polit, una mica introvertit, potser, massa assenyat i entenimentat, molt intel·ligent, bon estudiant, especialment per a les matemàtiques.

Mossèn Joan era diferent, no tan alt, amb cabells tirant a ros, fortot, de coll més aviat curt, enraonador, somniador, decidit, simpàtic. Al semina
ri ell jugava de porter i li feien molts pocs gols. Sempre fou molt bo en dibuix i en música, arreglava coses, petits aparells, llums, panys, altaveus de la capella i fins afinava l'orgue.

Llurs diferents caràcters els van conjuminar sempre bé. Mossèn Jaume s'havia guanyat al seminari la fama de matemàtic, però ni la literatura ni l'eloqüència no eren el seu fort. Mossèn Joan era un xerraire i ho deia tot amb molta gràcia i amenitat. Escolteu-los en la seva primera trobada:

--Bon dia mossèn Joan! Com li va a "vostè" en les primeres setmanes de la feina?

--Bon dia! Això de ser tot un mossèn em fa molta gràcia i em sento quasi una autoritat. I a "vostè" mossèn Jaume! com li va en la mateixa feina i en les mateixes setmanes?

--Fins ara tot més avinent del que em pensava, el primer que he fet és quadrar els comptes dels atrotinats llibres de la parròquia i n'he encetats uns de nous llampants, pagats de la meva butxaca.

--Ves per on, t'han sortit aviat les teves matemàtiques! Hi tens moltes peles?

--Jo crec que més de les que es necessiten; el meu antecessor devia de ser molt estalviador, ja que tenim un compte amb quinze mil peles, també hi ha rebuts per a cobrar de tres mil i uns ingressos bimensuals de dues mil; crec que és una almoina d'una senyora vídua, filla del poble i que viu a Barcelona. I tu no t'has ensopegat amb algun compte farcit de duros?

--Cap ni un! Sols rebuts per pagar i crèdits de les dues caixes renovats ja fins a deu vegades. No sé pas com me'n sortiré; no conec encara a ningú i els de l'Ajuntament no estan per romanços. Escolta'm, però, mossèn Jaume! No t'ho prenguis malament; no ho sé encara, però estic barrinant quelcom i, de moment, és sols un pensament. Digues-me com veus això: l'Església és només una, oi? Tu i jo som bons amics i treballem per al mateix amo que, així mateix, és l'amo de tots dos pobles; doncs aleshores, jo ho tinc clar i crec que en principi, si més no, et podria demanar que el proper dijous em portessis un talonet, pel cap dalt o pel cap baix... de mil o dues mil peles. Seria un préstec amb garanties que jo et pagaria tan aviat com pogués, però, així i tot, si de cas n'esdevingueren problemes, tu saps que els quartos són del Nostre Senyor. Aleshores, puntualitzant, vol dir que si no te'ls pago jo, saps que te'ls pagarà l'Amo. Malgrat tot, si et cal alguna garantia, pots demanar-la, doncs, a qui te la pot donar.

--Tot i l'aval de l'amo, haig de parlar primer amb els de la caixa, ells fan d'interventors.

--Mossèn matemàtiques! Et veig cobrant interessos al teu amo i, el pitjor de tot, dels seus propis calés, t'estàs buscant innecessàriament un problema gros de consciència.

--Bé, Joan, para, para, m'has convençut, no t'escarrassis més!, o jo o l'amo et farem el préstec, però això sí, i que quedi ben clar, tu me'l tornaràs a mi i deixem tranquil l'amo.

--Gràcies, gràcies, mossèn. Tinc un altre problema que és molt més greu... fins i tot, crec que el tenim tots dos ensems, i no em sembla gens fàcil trobar-hi una bona solució. Si tu n'esbrinessis alguna te l'agrairia.

--No parlis més, sé per on vas, és gros, però tampoc n'hi ha per tant! Et refereixes, potser, a confesar-nos l'un a l'altre, a explicar-nos els pecats? Tu i jo, crec que, pel cap dalt i pel cap baix, en farem segur els mateixos i dels menuts, d'allò que se'n diu "morralla" no cal ni parlar-ne.

--Això, amic Jaume! És suposar molt i, fins gairebé, endevinar. Per prevenir-te de sorpreses i d'ensurts, sols et puc dir que fa quinze dies que no em confesso i ja tinc la bossa prou plena. No hi ha manera, mira que faig penediments i propòsits, però el dimoni em té acollonit; de mica en mica em fa guanyar l'infern.

--No n'hi ha per tant!, però noi... ens cal triar, o ens confessem com dos bons pecadors l'un a l'altre amb tots els inconvenients i les conseqüències, o gairebé, tot un jorn de viatge, haurem de gastar "calés" i que ens confessi el rector de l'arxiprestat.

--Saps que et dic!, que potser ho podríem provar durant un parell de mesos. Ara bé, els meus pecats sovintegen, reincideixen i es repeteixen tant i tant que amb un parell de confessions sabràs ja tots els de la meva vida.

--I tu sabràs tots els de la meva! Mirant-ho bé, això pot ser fins i tot un bon avantatge.

--Malgrat tot, si de cas donem llum verda al projecte i el tirem endavant. Caldria lligar-ho tot bé des d'un principi, si més no, amb unes normes adients. No em faria cap gràcia que un bon dia t'agafés un rampell i em clavessis, endemés d'un bon sermó, dos rosaris de penitència, i això és només per dir!

--Sempre dependria de la feixuga càrrega que portessis. Normalment, te'n sortiries amb tres avemaries, tirant llarg sis, i sí, potser, en un cas excepcional algun misteri del rosari.

--Em sembla, Jaume, que tu encara no has confessat prou, i menys d'allò que se'n diu, d'home a home o millor dit de capellà a capellà.

--D'home a home, he confessat ja el suficient per saber que dels deu manaments en sobren gairebé nou. Si t'haig de dir la veritat, estic esparverat del merder que hi ha en un poble tan petit. Imaginat què deu haver-hi en una capital?

--Bé, anem per feina: penitències, en casos molt extrems... un rosari. Et sembla bé?

--Em sembla correcte. Hi voldria afegir, però, una condició: després de la confessió, sigil total, no es pot parlar ni aconsellar... ni retreure, ni tocar els pebrots amb els pecats confessats.

--Ho trobo també molt correcte. Vols afegir quelcom més o ho donem ja per bo?

--Per a mi va bé, però potser hauríem de fer com se sol fer en algunes lleis. Esta podrà ser revisada y canviada i així, si surt un imprevist, un inconvenient, fins i tot una sorpresa, sempre tenim una escapatòria.

--Totalment d'acord, Jaume. Això ara té, gairebé, el caire de tota una jurisprudència.

-- Bé, però quan comencem? M'ha semblat que a tu et corre una mica de pressa, què et sembla si en fem una de prova? En principi, no caldria ser exhaustius ni arrabassar fins al fons; en una prova, no cal matar tot el que és gras.

--Escolti'm seriosament, mossèn Jaume, això no és una timba de cartes, o et confesses o no, però no es pot jugar així amb un sagrament.

--No és per jugar, és per veure què passa, quines són les reaccions, quins els problemes, quines les vergonyes i quines les conseqüències.

--Què pot passar? El problema per a mi és un altre, el problema és com encarrilem els grossos.

-Mira, veig per on vas i et veig a venir. Ací tot em cal resoldre-ho a mi. Vaig a fer-te una concessió pel meu compte que potser necessitaria fins i tot l'aprovació de Roma, i tot això ho faig perquè conec el problema de fons. Mira, els pecats, els que en diem grossos, aquells que fan el pes, els direm només pel número, sense donar-ne més explicacions, sense especificar-los. Hem de reconèixer que són facilitats que no les donaríem mai a cap client.

--Això és normal, sempre els del mateix ram es tenen atencions, jo sé que n'hi ha que es fan, fins i tot, descomptes.

--Bé, Joan, comencem d'una vegada. Com que dius tenir la bossa plena i tens pressa per buidar-la, no cal parlar-ne més. Quan vulguis ja pots començar, ja pots dir avemaria.

--Començo, si et sembla bé pels grossos?

--Tu mateix, Deu ho perdona tot sense mirar-ne la mida.

--Si no ho recordo malament, són quatre dels grossos.

--I quant fa que no et confessaves?

--Ja comencem amb les matemàtiques?

--Escolta'm noi, he de fer-te... pel teu bé, un bon càlcul per a la penitència... El que intento... és la manera d'estalviar-te el rosari.

--Gràcies, gràcies, Jaume.

--Per a la cosa menuda, no cal que t'escarrassis, conec molt bé de què va. Mira, et faré un capmàs per tot, però et caldrà resar tres misteris de rosari, i crec que te'n surts molt bé. Estàs perdonat.

--Gràcies, ara si et sembla pots començar tu, Jaume!

--Avemaria, fa quinze dies que no m'he confessat i, dels pecats que anomenem de número, en tinc un, però dels altres, són molt variats i arreu.

--Ara sí que m'has deixat ben fotut... i avergonyit, i no sé, dimonis! quina penitència et poso? Mira, si més no, per formalisme, resa tres avemaries. Estàs perdonat i que Déu et conservi la força de voluntat.

--Tu no creus, Joan, que L'Amo pot estar emprenyat amb els nostres particulars plantejaments.

--Per què?

--Escolta'm mossèn, a aquesta confessió potser hi manca forma, rúbrica, no sé com dir-ho... Tu et sents perdonat de debò?

--Jo em sento com un àngel; el més important en el sagrament de la penitència és la constricció, el penediment, el propòsit, la bona voluntat i el fet de demanar perdó a Deu. Jo ho he fet tot així; encara que em caldrà resar els tres misteris del rosari, que deuen comptar apart del de la parròquia, és clar.

--Em deixes més tranquil i ja tinc la idea per al que m'és sempre tan difícil: el sermó del diumenge. Et faig un tracte; jo et passo els comptes de la parròquia i tu em passes el teus sermons. Jo faig bé els números i tu fas de "conya" els sermons. D'això en podríem dir que és... optimitzar els recursos. Et sembla bé?.

--Sí, sí, és una bona idea, però, els números poden esperar, els sermons no, així que te'ls faré arribar en quatre ratlles per un o altre que passi habitualment per la teva parròquia.

--Parlem d'una altra cosa, abans que me'n descuidi. El meu pare, com tu ja saps, és concessionari de la Citroën i m'ha buscat un cotxe de segona mà. En vols tu un altre? Et faria un bon preu i te'n triaria un de ben bo.

--La meva feina és segura, sí, i normalment no hi ha acomiadaments, però, i si després no el puc pagar, què fem?

--Jo et passaré misses de la meva parròquia i demanarem que ens les apugin una mica. Tu no en tens de misses?

--Un enterrament i encara no me l'han pagat, només em faltaria això, que comencéssim amb morosos. Del cotxe, et dic que sí; amb aquestes condicions. Una germana de la meva mare em va
prometre un bon regal per a la primera missa. Potser, que me'n pagui la meitat, té calés!

--Joan, parlaré amb el meu pare i baixarem un dia a recollir els dos cotxes; dinarem a casa i tornarem a la tarda. La pròxima vegada portarem entrepans i una ampolla de vi, menjarem i després farem un cigarret o dos. No et descuidis dels meus sermons. Adéu!















CAPÍTOL II, A casa dels pares de mossèn Jaume.

--Hola mare, no sé si te'n recordes de mossèn Joan el dia de l'ordenació.

--És clar fill... i tant que me'n recordo. Hola mossen Joan! Com està?, li agrada la seva parròquia?

--Sí, estic molt il·lusionat i espero aviat poder estar més al dia per fer-ho millor.

--El pare està molt content de dinar tots junts; hi serà també la teva germana, està interessadíssima, vol que li expliquis coses, diu que li truqui per confirmar-li l'hora.

--Nosaltres sortirem, com a molt tard a les sis, mossèn Joan no és encara expert conduint. Si fos possible dinar a dos quarts de dues ens aniria bé.

--Ho tindré tot a punt a aquesta hora. El pare us espera al taller per ensenyar-vos els cotxes.

--Sí, ara anem cap allà.

Van arribar al taller i saludaren el pare que estava enfeinat emplenant el full d'entrada d'un cotxe per reparar.

--Hola mossèns! Estic de seguida amb vosaltres, un moment.

--Faci, faci, no tenim cap pressa.

--Vostè és mossèn Joan, el que es vol motoritzar, li hem buscat un cotxe de tota la nostra confiança, espero que tinguem encert. De totes maneres, per a qualsevol cosa, sempre estem ací. He fet omplir tots dos cotxes d'oli, d'aire i de benzina, així, durant un temps, no us caldrà pensar-hi. Anem que els veurem. El gris és el seu, mossèn Joan, i el de color crema és el teu; tots dos van molt bé i els hem fet un bon repàs. A quina hora dinarem?

--Hem quedat ja amb la mare a dos quarts de dues; et demanaríem, doncs, si poguessis anar a casa una mica més d'hora; la Montserrat també hi anirà aviat.

Ja a casa i al menjador, el pare va fer seure primer al convidat.

--Vostè, mossèn Joan, segui aquí al costat del meu fill, aquí m'assec jo. Vol prendre un vi d'aperitiu o una cervesa abans del dinar?

--No gràcies, m'estimo més començar amb el dinar, però si vostès ho prefereixen...

--No havia de venir la Montserrat?

La mare va comentar:

--Sí, ha trucat fa una estona i ha dit que sortia, deu estar a punt d'arribar. Treballa els matins a la nova petroquímica com a psicòloga; crec que fa seleccions de personal i a la tarda té una mena de consulta amb una companya. A la universitat me l'han canviada, jo ja no puc parlar de res amb ella.

-Ves per on, ja la tenim aquí. No t'aixequis, porta claus.

La germana entra acalorada, llançant tot el que du a sobre del sofà. És una noia d'uns vint i escaigs anys, més aviat morena, ni alta ni baixa, potser, una mica pleneta, nerviosa, decidida, simpàtica. Sempre s'ha fet molt amb el germà, per qui hi sent bogeria

--Hola mossèns! Perdoneu, he sortit més d'hora, però la carretera... són vint quilòmetres i sovint trigues més del que et penses. Tinc ganes rabioses de saber com us va, de conèixer els vostres estats d'ànim i, per damunt de tot, saber si sou feliços. Ara mengem, després en parlarem; no treballo aquesta tarda.

La mare porta a taula una sopera i en Jaume en veure-la esclata:

--Escudella!, el meu plat preferit... i el del meu pare.

--També n'és el meu i aquesta fa una pinta. Posi primer al seu marit... doncs bé, però ja en tinc prou, gràcies.

La mare va omplint els plats i la flaire que s'olora, fa que, per un moment, ningú tingui més ulls o boca que per aquella escudella tan apetitosa. La germana, però, pregunta:

--Quan torneu a la feina germanet?

--Avui a les sis, quarts de set, tenim un parell d'hores de carretera amb moltes corbes i encara som poc experts.

--Vull ensenyar al teu amic... Et dius Joan, no?

--Sí, sí, Joan!

--Doncs bé, Joan! Et vull ensenyar el meu colomar. És la meva afecció, els meus coloms no són blancs com l'Esperit Sant, però fan gairebé mil quilòmetres en un jorn, són missatgers i em tenen el cor robat, tant de bo pogués dedicar-los més temps, Si un dia creus que et poguessin agradar, te'n regalaria dues parelles o tres, les que vulguis.

--Gràcies, m'ho pensaré, no em desagrada la idea. Tinc un pati on hi ha un galliner vell molt gran que el pensava fer fora.

--No el treguis, segur que se'n pot fer un bon colomar.

Van alternant el dinar amb la conversa i la mare interromp oferint el cafè, i aprofita per fer un prec a mossèn Joan:

--Mossèn Joan, resi per la meva filla, últimament, té una mena de pensaments que no m'agraden gens.

--El pensament és lliure, el que cal és ser coherent amb allò que es pensa. Avui hi ha un corrent agnòstic en les universitats amb el que jo no hi estic gens d'acord, però, si aquell que arriba a aquesta conclusió, no ho fa sols per justificar una moral més permissiva, sinó perquè creu que la moral no està adequada als moments en què vivim; Déu no li pot tenir en compte com un pecat. Déu ens fa lliures per als fets i per als pensaments.

--Només ens cal que li digui això a la nena.

--Mare!, la nena ja es major d'edat. Tu, Joan! Te n'has sortit molt bé, però això és la veritat del que penses?

--Sí, això és el que penso, no ben bé el que predico. Jo defensaré sempre que la veritat absoluta no la té ningú i que en matèria de religió hi ha opinions de tots colors. Per a mi, la clau és la fe, el fet de no gaudir-ne no pot ser mai pecat, perquè és Déu qui ens l'atorga. Per pecar s'ha de saber que estàs pecant i endemés, gairebé, voler fer el pecat.

--Si un dia veniu amb més temps, m'agradaria parlar amb vosaltres de la fe, de la manipulació, de la moral ètica i, fins potser, del celibat.

--Nena!, no siguis impertinent, no els cal parlar amb tu d'aquestes coses, ni tu ets qui per fer-ho.

--Jo no hi tinc cap inconvenient, fins i tot, crec que seria una conversa interessant. Jo acceptaré sempre que tot allò que té vida és viu, per tant, es mou i canvia. L'Església pot fer molts canvis en molts aspectes, però no li cal fer-los en els seus principis teològics, que en aquest aspecte sí que els considero inamovibles.

--Jo, mossèn Joan, crec que un dia l'Església acceptarà el divorci, la confessió general sense passar pel confessionari o, potser, fins prescindir-ne. Admetrà, també, que vosaltres rebutgeu el celibat i altres coses que avui són anacròniques.

--Això són normes afegides i estic segur que moltes arribaran, el que mai no s'acceptarà és que Jesús no sigui Déu, que no hagi ressuscitat o que es dubti de l'Esperit Sant.

--Jo, hi ha coses d'aquestes que, amb coneixement de causa, em permeto dubtar-ne. No entenc que uns quants senyors facin del Jesús home un Déu, encimbellant-lo així per assolir més fàcil credibilitat, d'acord amb llur conveniència. Ell era un profeta, segons l'Islam, o un bon jueu que es va imposar la tasca de millorar la religió hebraica. El personatge fabricat ad hoc, posteriorment per l'Església sobre la seva figura, crec que està mitificat i així ho han provat diferents teòlegs, alguns d'ells, malauradament, cremats a la foguera.

>>Jo admeto que l'Esperit Sant i la Santíssima Trinitat, siguin un misteri i dels més grossos, però per a mi, és més misteri, tanmateix, que no l'acceptin els hebreus o els islàmics, ja que són, doncs, religions basades en l'Antic Testament i, així mateix, d'un únic i mateix Déu. Jo diria que aquells senyors de Nicea, Efes, Trento i Constantinoble, en els primers segles, van definir sí, veritables misteris, perquè misteris ho són, però, tanmateix, és un embolic innecessari.

>>Per a mi, la força de les creences és tan gran que, fins si se'n demostrés un dia la possible falsedat, molta gent seguirien creient-hi perquè les necessiten. Les religions, està acceptat per més d'un, són una droga psicològica perfecta que crea dependència de per vida. La incògnita i el desconeixement de la vida i el cosmos fan que molts creients estiguin contents i enganyats. Jo, com d'altres, afirmo que, bé i ser opcions amb validesa com a analgèsic per als maldecaps de l'ànima, o fins com a teràpia per a les depressions i desgràcies; no valen per a provar-ne l'autenticitat. Si esbrinem la història, veurem com les grans religions han esdevingut una força gegantina en tots els àmbits, assolint sempre els nivells més alts de poder temporal o polític, i les que no ho han aconseguit, han desaparegut.

--Això ha estat tot un discurs i si ho dius tu de bona fe, cap dintre del teu agnosticisme i no és pecat. Si, altrament, ho diu un ministre de l'Església fóra una heretgia. La nostra missió és tornar-te al camí de la fe, però en el cas teu, només puc demanar a Déu que t'hi torni.

--La fe, no te m'enfadis, crec que és així com... "la mare dels ous": no admet rèplica ni discussió ni li cal demostrar res. Val a dir: la raó vostra és indiscutible, intocable, pero a més

és intangible. Per quina raó? De moment, si et sembla bé, vine que veuràs el meu colomar, et vull convèncer i fer-te agafar l'afecció.

La Montserrat acompanya en Joan al seu colomar; és una caseta feta a sota d'una escala per la qual es puja a un segon terrat. Té, arreu, afegits prou matussers. S'escolten els parrupeigs dels coloms. En obrir la porta els coloms amb un esbatec d'ales s'endinsen a un altre departament que hi ha més al fons. Ella explica a en Joan de què va tot:

--Aquest és el meu refugi; aquí em sento, gairebé, com en el vostre cel, m'agrada veure'ls volar, sentir-los, agafar els colomins petits, sé que no els molesto i em mengen a la mà. Si en vols, jo et donaria aquests d'aquí. Si al cap d'uns dies no et fan el pes, només et cal alliberar-los i tornaran tots sols. Aquests estan ja aparellats i a punt de criar, així doncs, en tres mesos en tindries de teus i per res del món deixarien la seva casa. Els coloms són fidels tota la vida
a la seva parella.

--El teu entusiasme s'encomana, ja em comença a agradar això de "fer volar coloms". Farem la prova. Tens una capsa per portar-los?

--Sí, sí, ara en busquem una i te'n poso sis. Tu no et sents manipulat?

--Tots som, si més no, una mica manipulats, fins i tot els teus coloms.

--Sí, però uns més que altres. Jo he seguit tot el que han fet amb el meu germà des de l'òptica dels meus estudis de psicologia i he vist; potser, com l'han gairebé convertit en un autòmat i sense ell adonar-se'n. Fins i tot crec que li han ensenyat a reprimir els seus sentiments pel que fa a l'altre sexe, sense donar-li opció a decidir, a defensar-se. Per a mi això em sembla que, és anar contra natura i, a la llarga, no pot ser bo.

--Accepto que és una lluita difícil, però té satisfaccions per una altra banda.

--Vols dir? Els meus criteris, equivocats o no, els he assolit buscant la veritat amb la màxima llibertat, no me'ls ha imposats ningú, aprofitant-se de les circumstàncies, de la meva poca experiència o de l'edat. He intentat ser objectiva amb l'educació rebuda dels pares; sé que ells transmeten una manipulació religiosa, inconscientment, heretada de generacions molt més febles i en circumstàncies menys favorables per a defensar-se. Per a la majoria, el que pensava el pare o l'àvia, en aquest aspecte, anava a missa. Jo he lluitat contra els que intentaven fer-me combregar amb els seus criteris, no he volgut ser mai una part de la seva massa manipulada.

--Potser un dia t'hauré de donar la raó, de moment, t'enviaré el Concili Vaticà II, llegeix-te'l a poc a poc i estudia-te'l. Potser hi trobis respostes als teus dubtes.

--No em cal, gràcies, ja l'he esbrinat, crec que l'he llegit amb prou objectivitat; el considero intranscendent. Segons la meva opinió, no diu gairebé res, ni canvia res, és més, ni tan sols dogmatitzen, com en el Vaticà I, d'on es van treure la infal·libilitat del Sant Pare.

--Ací, sí que no et puc donar gens de raó

--Jo no vull la raó, el que vull, és que el meu germà, tu i d'altres, no sigueu uns perjudicats d'una manipulació, que avui, un tribunal de la jurisdicció ordinària, potser la consideraria fins delicte. Al cap i a la fi, les sectes per a mi són també una manipulació religiosa fàcil, i vosaltres un dia éreu quelcom de semblant; una secta que sense el suport i l'homologació de Constantí i el gran recolsament dels reis bàrbars, amb llurs conversions en massa del poble, no hauríeu arribat enlloc.

--Què és manipulació per a tu? Algú s'escapa de ser manipulat?

--Jo crec, i sempre segons els meus criteris, que es manipula, sovint, des d'una posició d'avantatge, s'aprofiten de l'edat o la manca de coneixements del manipulat i d'altres, circumstàncies que el fan feble i obert a totes les doctrines dels manipuladors. La fe i la confiança que aquest atorga a qui el manipula, no li deixen opció de defensar-se.

>>El manipulador, gairebé sempre és expert i sap què fer. Jo diria que els vostres vots no tenen validesa, perquè van ser assolits negant-vos el dret a decidir lliurement. Aquests poden ser, em sembla, fruit de pressions psicològiques molt acurades, exercides per qui té l'experiència de molts anys. Sincerament, crec que els vots assolits així no tenen validesa. Jutjats, objectivament, no es poden acceptar i les conseqüències, en un món més lliure i culturitzat com el nostre, no poden ser altres que les depressions i la deserció. Tu i jo no ens podem manipular perquè no ens acceptem mútua superioritat.

--Aleshores, tu ho tens clar: nosaltres hem estat sens cap dubte manipulats?

--No goso a assegurar-ho, però sincerament, crec que sí, estàveu en aquestes circumstàncies. Per a tu és formació, per a mi és manipulació. El manipulat mai no ho reconeix, no s'adona de ser-ho i ,gairebé, et diria que, potser, li agrada ser-ho.

--Per a mi, l'autèntica manipulació d'avui són els nous mitjans de comunicació que se't fiquen dintre de casa. La gent els llegeix o escolta bocabadada una mitjana de dues hores diàries o més, i està convençuda que tot el que els diuen és tota la veritat. No hi ha res al món amb tanta capacitat i avantatges per poder manipular. El Sant Pare ho ha denunciat ja moltes vegades i ho considera un pecat greu. La gent, però, sembla que només vol veure allò que ja ha vist sempre. Els nous mitjans de comunicació són un veritable regal de què gaudeixen els manipuladors polítics o fins i tot els religiosos.

--Jo et puc demostrar la vostra manipulació, vosaltres prediqueu i a més confesseu, normalment, en castellà com la cosa més natural. Mai no us heu parat a pensar el perquè? Al seminari us ho han ensenyat així; perquè un bisbe, imposat pel règim, va dir un dia molt clar, "En catalán nunca, nada de nada". Felip V al primer lloc on va imposar el castellà va ser als seminaris. El Vaticà, en el 1929, també n'hi va fer la mateixa prohibició. Carles III en el 1768 l'imposà a totes les escoles. Llegeix tres historiadors objectius d'una i d'altra banda i et serà fàcil comprovar el perquè d'aquesta clara manipulació. Vista aquesta, potser de retruc veuràs també les altres.

--Fa poc, vaig llegir un llibre molt extens d'Enric Bayerri, sobre Colom i la descoberta d'Amèrica, em va sorprendre molt. A casa tinc també alguns llibres d'història del meu pare i del meu avi, sempre he volgut fullejar-los, aquí sí, que t'escolto i et prometo que me'ls llegiré. El meu pare em digué que a les primeries del telèfon prohibiren parlar-hi en català.

--Jo també he llegit el llibre del tortosí Bayerri, sobre Colom i Amèrica, és molt objectiu i interessant. Bayerri és catedràtic de la real Acadèmia espanyola d'història. Aquí i ara tenim una manipulació generalitzada d'una dictadura que s'aprofita i genera fanatisme religiós per al seu interès; és una desgràcia que ens toca viure, és deplorable i exasperant. Si tu fas una enquesta a la gent, gairebé tothom pensa, exactament, de la mateixa manera i estan convençuts que això és el millor per al país.

>>La vergonya és que el dictador tingui tot el recolzament de la vostra Església. El seu aval fa que tota la gent ignorant, no tant inculta i molts només per l'interès, creguin a ulls clucs les seves doctrines. L'altra gran manipulació, com ja t'he dit abans, és la generacional de pares manipulats a fills i nets, la més efectiva de totes, corregida i perfeccionada amb els anys. La inconscient manipulació religiosa dels nostres progenitors és tan forta, que a moltes guerres, han fet lluitar els homes contra llur pàtria i a parlar la llengua dels que fa més de cinc-cents anys que només ens han fet malifetes terribles. L'Església n'és l'única responsable, i fins el més ruc ho pot veure.

--Aquí et dono, potser, encara una mica de raó, a la fi crec que alguns dels nostres criteris no estan molt lluny uns dels altres. Tornem amb la família, m'estàs fent de dimoni i tinc avui les de perdre, la teva amenitat i feminitat, exposant les teves idees, et donen un avantatja. He de reconèixer que no estic preparat per defensar-me en aquestes noves circumstàncies, bo i que em són molt agradables. Què els puc donar per menjar als teus coloms?

--Els coloms mengen gra, blat, panís, veces, ordi, fins i tot, pa sec i les fulles verdes dels enciams. Ara bé, no diguis meus, perquè ja són teus, ho vulguis o no, una dona t'ha fet un regal molt especial que crec et farà companyia, i jo estaré molt contenta que te'n faci.

A la tarda els dos mossens enfilen la carretera de tornada a llurs pobles conduint els seus flamants Dos cavalls. Mossèn Joan escolta el parrupeig dels coloms tancats a la capsa de cartró i, de tant en tant, li fan fer un petit somriure.

Passa el temps i els nostres protagonistes es van fent a llur tasca i fins gaudeixen prou de l'afecte i la confiança de la gent de les respectives parròquies. Mossèn Jaume rep, puntualment, els sermons del company, bé i que sempre li cal retocar-los una mica, convençut que el seu amic va més per les fulles que per les branques. En l'últim sermó hi va trobar una nota amb aquest text: <>.

Gairebé a la mateixa hora i al mateix minut, dos núvols llunyans de pols s'acostaven, des de direccions oposades al turonet, acordat ja d'altres vegades. Els dos cotxes bessons s'aturaren sota un gran garrofer buscant-ne l'ombra. Era ja al començament d'estiu.

--Hola Jaume! Tens quelcom de nou per explicar-me? Jo sí, alguna cosa. Ja vaig cobrar l'enterrament i prou ben pagat. Sembla que se'm solucionen els problemes econòmics. Ara ja sé, però, que el teu poble és molt més ric que el meu.

--Em fas feliç de saber que et van millor les coses. Jo he tingut un petit problema amb un matrimoni que estan sempre com gat i gos, no em veig capaç de posar-hi pau, casa seva és un manicomi. Quan no m'en ve un m'en ve l'altre, tots dos creuen tenir la raó; aquesta nit m'han tret del llit a la una de la matinada; no sé què fer.

--Quina feina fa ell?

--És el xofer del cotxe de línia i quan no condueix veu més del compte.

--Quina edat tenen?

--No ho sé, ell deu rondar els quaranta, a ella n'hi manquen alguns per als trenta. És una dona que fa molt goig i se la miren molt.

--Et cal citar-los a tots dos junts i els dius molt clar i seriosament, que has arribat a la conclusió que el millor per a ells és la separació.

--Estàs boig, nosaltres som catòlics, com puc dir una cosa així... i el bisbe?

--No t'esveris noi, no t'he dit que es divorciïn ni que se separin per sempre. Al marit li dius que se'n vagi de casa, a viure amb un parent o a la fonda si cal, però això sí, repartint el sou a mitges. Veuràs que als quatre dies faran números i les paus, així s'arreglarà tot i a tu no t'amoïnaran més.

--Potser si que tens raó.

--Jo m'hauria de confessar.

--Quan tu vulguis, ara ja no ens cal preparar l'ambient.

--Aquesta vegada és diferent, no tinc cap
pecat dels de numero, però estic fet un embolic tan gros que no faig ni pecats. Estic molt preocupat, hi ha quelcom que no em deixa viure, no puc fer meditació, em distrec resant el breviari i no tinc control sobre altres coses.

--De moment no sé per on vas, t'hauries d'explicar amb més claredat o et recomano que cosultis millor un psiquiatra.

--Tot em ve de quan vam dinar a casa dels teus pares, de parlar amb la teva germana. Crec que en algunes coses té raó, a més, ho diu tot tan convençuda i amb tanta gràcia. Em va regalar els coloms i un llibre interessantíssim de Colom. No sé per què, però hi penso molt sovint i a la nit és continu. No penso mai res dolent i per això no tinc pecats. Vull baixar dels núvols i tocar el terra de la normalitat, però no sé com.

--Amic Joan, d'aquests enrenous en sé tan poc com tu. Sé que passen i que et poden canviar la vida, però no hem après en cap llibre com te'n pots sortir, com es trampegen. Pel que sembla és quelcom molt natural; d'això se'n diu estimar. No et puc donar cap remei ni tampoc posar-te penitència, perquè estimar no és cap pecat. Malgrat tot, tinc curiositat per saber quina mena de cosa se sent. Tinc entès que és meravellós, idíl·lic, fora del normal... Quan se't passi una mica ja me'n faràs cinc cèntims.

--No em dónes solucions, però almenys ara puc compartir el meu secret. Espero que Déu hi faci més que jo per sortir-me'n. Vols confessar tu?

--Sí, però també estic gairebé en blanc, ara que de "morralla" tota la que vulguis.

--Aleshores et dono la penitència de sempre.

--Et volia preguntar pels coloms, però després del que em dius, ja t'ho recordaré una altra vegada.

--No hi fa res, jo te'n volia parlar, estan preciosos, en tinc cinc ja de nascuts a casa, en vaig fer volar dos l'altre dia, són una meravella. Cada dia faig quelcom al colomar, estic aprenent oficis de fuster i de paleta.

--I dibuixos i plànols no en fas? Jo era matemàtic, però tu, el millor dibuixant i, en geometria sempre em guanyaves de llarg.

--Mai no vaig confessar-vos el meu secret; el meu pare era aparellador i no volia que jo fos capellà, sempre em feia fer plànols, cosa que m'agradava molt. Ell deia sovint a la mare: <>. Em pagava, fins i tot, molt bé les feines que m'encomanava. Després, sempre que em surt l'ocasió, faig pràctica. Si necessites una església nova, ja ho saps.

--De moment vaig fent amb la que tinc i que duri. Escolta'm Joan!, aquí ens confessem i parlem de moltes coses, però n'hi ha una que no la toquem i pot ser pecat gros, un pecat que em sembla més dels capellans: la fe. Jo, deixant de banda els criteris de la meva germana, tinc els meus dubtes, ho veig tot poc clar. Vull saber si tinc dret d'analitzar i si no el tinc, per què no el tinc. Em sento com tancat dins d'una gàbia que només em permet veure de dins cap a fora i jo hi vull veure de fora cap endins; per assolir-ho, primer em cal sortir-ne. Quina és la raó per negar-me aquest dret? Sóc teòleg; per què ens limiten el llegir segons què.

--La teva germana, amb una mica de raó, diu que la fe és la mare dels ous. Jo també tinc pensaments d'aquests, però així com els que t'he dit abans, semblen una mosca enganxifosa que torna i torna i no te la pots treure de sobre. Aquests els mato de seguida i em deixen tranquil per un bon temps.

--Doncs a mi, potser són aquests els de la mosca enganxifosa que d'un temps ençà, no em deixen. Els meus pensaments sempre són: Tinc dret a esbrinar? M'han dit la veritat? Per què he renunciat a tot? Té la meva germana més raó de la que li donem?

--Si el que estàs fent és confessar-te, tinc l'obligació d'aconsellar-te bé. Aquí em trobo amb allò de demanar una autorització expressa de Roma, que de ben segur no me l'atorgaria, però, burlant una mica les normatives, no excedint-me gaire en les meves atribucions i apel·lant a la complexitat del tema, jo et permeto, pel teu bé i potser pel meu, que miris on no has de mirar i vegis el que no has de veure, ara bé, després m'ho expliques.

--Gràcies, gràcies, em sembla bé, però, Joan, ni amb la teva complicitat, em sembla que solucionaré el meu problema. Parlant seriosament, crec que té prou raó la meva germana.

>>Un altre tema que també em mareja són els miracles i les tant nombroses aparicions de la Mare de Déu, especialment Fàtima. Em sembla poc coherent que la Verge els digués als tres vailets, entre d'altres coses que Rússia es convertirà. Per què no els anglesos o els marroquins o els mateixos ortodoxes grecs? Al cap i a la fi, aquests també són heretges com els russos. Sembla com si la Verge Maria escoltés cada dia la ràdio portuguesa feixista de Salazar, on el comunisme és l'infern dels dimonis.

--Jo crec que, amb les circumstancies actuals i els nous mitjans de comunicació, no veurem miracles tan sovint. En aquest aspecte, a Roma li cal tenir més cura del que diu. Fàtima encara no ha estat acceptada per l'Església, així com tampoc, la majoria de les altres. En permet, sí, la devoció i fins les potencia, però, no gaire més. Be i que sembli estrany, tots sabem que Lourdes, tampoc està encara acceptada.

--Bé, per avui ja n'hi ha prou, vam dir de portar entrepans i vi. Veig que no ens n'hem recordat, haurem d'anar a dinar que és tard i aquesta tarda tinc un enterrament.

Una cosa Jaume, vaig molt millor de diners, la propera vegada et pagaré una part del deute.

--Com et sembli, no et cal pressa.















CAPITOL III. La Montserrat viatja a Ascó

Un any més tard, després de moltes trobades al turonet del mig camí, succeix un fet que trasbalsa una mica les coses: mossèn Jaume rep la visita de la seva germana.

--Hola Montserrat, què fas per ací? T'han acomiadat de la feina?

--No, estic ací per feina; he de fer una selecció de caps de seccions per als de la nova central, en principi, crec que m'hi estaré tres dies.

--Per què no me n'has assabentat amb temps? T'hauria preparat una cambra com cal, ara la tinc, però és el lloc dels mals endreços.

--No et preocupis tinc l'hotel pagat, aniré a la fonda.

--Escolta'm, no em vinguis amb romanços; tu et quedes ací, avisaré la senyora que em fa la neteja, ella farà el que calgui. Em fa il·lusió que dormis a casa meva. Quan comences a la central?

--Demà mateix, a les vuit em cal ja ser-hi. Podem anar a sopar a algun lloc? Et voldria convidar.

--Tots els que ens vegin junts avui em criticaran, però aquí les notícies volen i demà, tot el poble sabrà la veritat i em perdonaran.

Una vegada aposentada a casa del germà, tots dos van anar a sopar a un petit bar restaurant al costat de l'estació, on el propietari té bona relació amb la parròquia.

--Bona nit Josep, et presento la meva germana Montserrat, ha vingut uns dies a treballar a la central.

--Tant de gust. No s'hi estigui gaire a la central, diuen que es perillós estar-s'hi a la vora.

--Voldríem menjar alguna cosa. Com que paga ella, aprofita't que guanya duros!

--Mai de la vida! Sent la seva germana la tractaré com si fos vostè. Els portaré un plat de mandonguilles que han agradat molt, els va bé?

--Per a mi perfecte, a més, mitja ampolla de vi negre i una gasosa.

--Ara els ho porto tot. Seguin aquí lluny de la porta, estaran més arrecerats.

--Qui m'havia de dir que un dia soparíem tots dos sols en un restaurant i jo amb sotana.

--Fins i tot a mi em fa una mica d'angúnia. Sempre que et veig et pregunto el mateix. Ets feliç?

--Segons entenguis tu la felicitat. Jo penso que quan naixem Déu ens dona la vida i un talonari amb una mena de vals o diners, el just per viure i ser feliços: veure el sol, els arbres, tenir parella, fills, casa; val a dir, tot el que necessitem. Si tu en tens prou, cap problema, però si en desitges més d'aquí i més d'allà i; comences a desesperar-te perquè en vols encara més i més, aleshores, et sents desgraciat. Amb el talonari, Déu ens dóna també una bossa de caramels que és la felicitat tal com la sentim psíquicament. Si tu, perquè pots, te'ls menges de quatre en quatre i els esgotes de seguida, ja no te'n quedaran per després. Un nen amb una baldufa de fusta és feliç, si abans no ha tingut trens elèctrics, cotxes dels més cars, bicicleta, etc. La felicitat és només una sensació psíquica. De més grans, crec que aquesta joia o alegria es pot trobar més aviat en el tram que hi ha entre el desig i el fet d''aconseguir allò que vols. Malgrat tot, no tinc gaire experiència, jo em sento feliç i prou, procuro menjar pocs caramels.

--Això és filosofia en paràboles i em sembla propera als pensaments budistes. Jo veig les coses d'una altra manera. M'ha agradat, però, la senzillesa de les teves explicacions, gairebé per a infants. Jo, tanmateix, no hi estic d'acord; hi ha gent que s'ho passen molt bé i d'altres que es moren de gana, de malalties, de guerres i de calamitats. Vols dir-me on són les boses de caramels i els teus talonaris del banc de la felicitat. Tampoc t'accepto allò del tram entre desitjar i aconseguir. Qui encerta la parella és feliç tota la vida i ho és amb totes les circumstàncies que, s'esdevenen d'aquest encert. Què en saps del teu amic mossèn Joan?

--Està bé i em parla sovint dels coloms, em sembla que es passa moltes estones en el colomar. Em parla també de la conversa que tinguéreu a casa dels pares, va estar molts dies pensarós i trasbalsat. Tu ets molt guerrillera i nosaltres encara som poc experts.

--Ho sento, si el veus, digues-li que em sap greu, sé que em vaig fer un gra massa. Potser estigui equivocada, però voldria que us veiéssiu amb els meus ulls per un moment. Ell és una persona sensible i encantadora.

--Gràcies pel sopar i per la teva conversa. Tens parella?

--No, ara no, tu no ho saps, però he sortit amb un noi més de dos anys, un company de la universitat, fins i tot, he tingut relacions prou serioses amb ell. No va funcionar.

--N'estaves enam
orada?

--Si i no, en els primers amors vas esverada, sols desitges tenir parella, no saps el que vols; si ho encertes és ben bé per sort; poden més les ganes d'estimar que una altra cosa.

--I ara tens algun amic?

--Sempre hi ha algú, però no sento cap bogeria, no és l'amor de la meva vida. No sé si un dia el trobaré.

--Com estan els pares?

--La mare bé, el pare treballa massa i segueix encara amb la medicació per al cor. Un dia ens darà un ensurt; no vol fer cas al doctor Rabassa, fuma molt. Baixeu un dia tu i el teu amic, m'agradaria tornar-lo a veure. A mi també em va trasbalsar una mica la conversa amb en Joan. Els capellans teniu un quelcom i una tendresa que no l'he vista mai a ningú.

--És millor que no vinguem junts, ara sé com penseu tots dos i seria perillós.

--Com tu creguis més convenient, però et cal saber que les balenes al mar acaben per trobar-se, malgrat la grandiositat de l'oceà.

--Una cosa és trobar-se i un altra buscar-se. Prefereixo no comparar-te amb peixos tan gegantins. Paga el compte i anem a dormir que demà tens feina i ens hem d'alçar d'hora.

Van passar els tres dies i la Montserrat tornava a casa; s'acomiadà del seu germà a la parròquia, no tenia pressa, volia arribar a l'hora de dinar i tenia prou temps. El pare li havia deixat un cotxe gran i el manegava com una experta. Uns quants pobles més avall, va veure una gran benzinera a la seva esquerra i va aturar-s'hi per fer benzina. Mentrestant, anà al bar a prendre un cafè per fer temps. Estava asseguda al costat de la vidriera prenent el sol, tafanejant els cotxes que entraven i sortien, quan de sobte li cridà l'atenció un dos cavalls gris, conduït per algú vestit de negre. El seu cap feu deduccions ràpides.

--És mossèn Joan, és clar! això és Falset, potser no hi ha benzina al seu poble.

Paga el cafè i surt a trobar-lo.

--Mossèn Joan, ves per on, quina casualitat! Què fas a Falset? La teva parròquia no és aquesta.

--No, no tinc tanta categoria, he vingut a comprar i aprofito sempre per omplir el dipòsit; i tu, que fas per ací?

--Vinc d'Ascó, he tingut tres dies de feina a la central; m'ha donat estada el meu germà. Com van els coloms?

--És el millor regal que m'han fet a la meva vida, no sols em fan companyia, sinó que he de començar a limitar-me el temps que els dedico; són una meravella, fan uns vols de gairebé una hora. Avui n'he portat aquí i els he deixat volar fa una estona.

--Llàstima, d'haver-ho sabut me'ls hauria emportat a casa i te'ls lliuraria de tant en tant.

--Vas a casa ara? Si tens temps, fins al meu poble hi ha només sis quilòmetres i pots sortir després per una drecera que està força bé, no et cal tornar enrere. Si véns veuràs el meu colomar i et donaré coloms perquè me'ls deixis volar des de Reus.

--Sí, podem fer-ho, però telefonaré al meu pare per dir-li que no arribaré fins a la tarda.

--Jo vaig davant, tu em segueixes.

--Jo hauria de dinar i tu també. Si et sembla bé, compro uns entrepans i una ampolla d'aigua. Què et sembla si parem en un lloc de la carretera i ens ho mengem?

--Em sembla molt bé, jo compro els entrepans i tu compres la beguda.

Poc temps després, els dos cotxes estaven aturats al costat d'una font amb un rajolí d'aigua. En Joan va explicar:

--No em pensava pas que hi ragés encara aigua, normalment s'asseca de seguida amb la calor. Els entrepans són de truita i de pernil i són més aviat petits, no sé si en tindràs prou.

--Per a mi estan bé i m'agrada molt la truita de patates. No em trec del cap la casualitat... encara que et diré la veritat, havia pensat donar-te la sorpresa, sabia on trobar-te. Després vaig recordar la nostra conversa a casa i tot allò que no t'havia d'haver dit mai. Segons com, sóc massa agosarada, em va saber greu.

--No te'n sàpiga gens, per a mi va ser molt interessant i no m'has fet trontollar cap dels meus principis, tot i que ara veig algunes coses que fins aleshores no havia vist.

--He parlat amb el meu germà més obertament que a casa amb la mare, li he fet alguna confidència. Jo me l'estimo molt, és un noi com el que voldria per a mi. M'ha preguntat si

tinc parella i li he dit que res seriós, que havia sortit amb un noi fa dos anys, però no va anar bé.

--Creus en l'amor i en la convivència de la parella?

--Si no hi cregués no em caldria viure, per a mi és tot el que pretenc d'aquesta vida, després, la família, els fills, la resta crec que és més secundari. La base de la nostra existència és aquesta, però la meva primera experiència no ha estat gaire encertada, potser era massa jove o no sabia el que volia. Tenia tantes ganes d'estimar que vaig triar potser a ulls clucs.

--No era un bon noi?

--Sí que ho era, però crec que no sap tractar una dona. Avui t'estima apassionadament i després no et diu res en un més. Jo crec que la majoria dels homes, no saben gaire com fer feliç a la parella i jo no ho considero tan difícil.

--Cada vegada que parlo amb tu aprenc coses noves. Com a capellà et veig una bona noia, com a home una petita meravella. Et desitjo que trobis la teva mitja taronja i que sigueu tots dos molt feliços. Tingues sempre al teu abast un telefono per poder parlar amb Déu, encara que sigui a la teva manera, ell sempre està en línia i jo li demanaré cada dia que te la faci preferent.

--Joan, què en penses dels "Veinticinco años de paz", ara, tan pregonats i esbombats?

--No hi estic gens d'acord. Per a mi és una vergonyosa "patraña" política, i també una desgràcia que l'acceptin el noranta i tants per cent de la població.

--La veu contrària de l'abat Escarré no la deixen publicar ni a la Hoja dominical, i els bisbes són qui en tenen més cura per tal que no en sapiguem res. Quan finirà tanta manipulació? Tant de bo que tu i el meu germà, un dia, obriu els ulls i veieu la realitat i la catalanofòbia de les jerarquies eclesiàstiques: les del "nacional catolicismo". La gent és tan ignorant que ni tan sols sap que en alemany, de "nacional" ve l'abreujament de "nazi". Aleshores si invertim les paraules n'esdevé "catolicismo nazi".

--Deixem la política i anem a veure el meu colomar, espero que els meus veïns no et vegin com un petit dimoni.

Entren a la casa del mossèn i travessen de seguida un pati espaiós, ben empedrat, amb algunes flors, una figuera i uns emparrats amb raïms madurs, de negres i de daurats. A un racó està el colomar: és un galliner vell, on es veuen els apedaçats amb fustes aprofitades i cosits de filferro a la tela metàl·lica rovellada. De seguida van escoltar el parrupeig dels coloms. Dos feien la roda a una coloma, ella fugia cap una altra banda. Dintre dels covadors de terra cuita, uns coloms que covaven els ous molt quiets, però ben desperts, els miraven una mica atemorits. Ben separats, estaven els joves que bevien aigua d'un abeurador. Quan els van veure entrar, van fer un esbatec d'ales i van volar fins al pal més alt. En Joan una mica neguitós li explicà:

--A aquesta banda tinc els teus i els nius, a l'altra estan els joves que faig volar dos cops al dia. Per a mi és un plaer veure'ls tant enlairats i com planegen quan tornen a casa.

--Conec bé el que se sent, compensen la despesa i la feina que donen. Si tens una capsa de cartró grandeta me'ls emporto tots i te'ls lliuraré des de casa, cada dia un, a les tres de la tarda. Et sembla bé?

--Sí, és una bona hora, aleshores, jo te'n tornaré dos dels teus que no tenen mai colomins.

--Ara és millor que tornis a casa, no fos el cas que la teva mare patís.

--Avui creuré una mica més en el meu àngel, li agrairé el fet d'haver pogut parlar amb tu i de veure els teus coloms. Adéu Joan, gràcies pel teu bon desig de voler la meva felicitat. Tu i el meu germà teniu tot el que les dones volem d'un home, però ja esteu compromesos. Adéu, m'agradaria parlar més estona, però comprenc que no pot ser.

La Montserrat deixa el poble amb el seu gran cotxe seguint les indicacions de mossèn Joan. Ell roman nostàlgic, puja al seu terrat i veu la polseguera que s'allunya pel camí, entre mig dels avellaners verds.

A les tres de la tarda de l'endemà, el nostre clergue estava al seu terrat i guaitava amb els prismàtics el cel en direcció al mar. Encara cap colom a l'horitzó; mirà el rellotge, feu un càlcul de temps i velocitat, i va dir-se per a ell.

--Són quaranta quilòmetres, si fa una mitjana de setanta, vuitanta per hora; són trenta minuts, una estona més per orientar-se, jo crec que podria ser ací a les quatre.

Malgrat tot, el nostre mossèn està a l'aguait, esguarda el cel amb l'aparell i veu sorprès volar un colom, el fita atentament i li veu dues plomes blanques de les ales. Aleshores dedueix:

--Sembla que ve cap aquí i jo diria que és un dels meus, Sí, té dues plomes blanques!, sí, sí, és meu, però no pot ser!, no pot volar tan de pressa.

El colom s'atura a la barana del jardí amb el bec obert, mig tremolant, li manca l'aire, s'aprecien de lluny les seves palpitacions, s'hi està una bona estona, després amb una curta volada cerca la porta petita del colomar i entra dins. Mossèn Joan, sense cap esforç, l'agafa. A una de les potes porta un paper lligat, li desenrotlla amb cura, deixa el colom i llegeix:

<<20 de juny, les 14 hores". Hola mossèn. No podia esperar més, desitjo que tu també siguis feliç. Adéu! Montserrat>>.

El mossèn està emocionat, això és tot nou, no sap què dir ni què fer. Cerca una tira de paper i escriu, amb lletra d'empremta: <<20 de juny, les 15.20 hores. Hola Montserrat! Gràcies, avui sóc molt feliç. Joan>>. Agafa un dels coloms vells i li cargola el missatge a la pota, després fa una lligada suau amb una cinta vermella, s'assegura que no caigui, puja al terrat i el deixa volar. El colom s'enlaira fent cercles cada vegada més grans, mai no havia vist volar un colom tant alt, gairebé no es veu. Fa una última passada per sobre del colomar i enfila com una fletxa la direcció cap al mar. Mossèn
Joan és feliç, però li comença una mena de rau-rau. A la seva consciència es dispara l'alarma; de sobte veu que allò és un disbarat, que ell té vocació, que ell és capellà. Una part més tolerant li treu gravetat, li diu que estimar no és pecat, que ni tan sols li cal confessar-se. Corre a l'església, s'agenolla davant del sagrari, gairebé li venen les llàgrimes, fa promeses de tota mena. Són ja les set de la tarda, una senyora el crida: <> i com si es despertés d'un somni diu: <>

La nit és tota un malson, la lluita no li dóna treva, veu disbarats arreu, vol no pensar-hi més, fa tractes amb Déu, renuncia a tot a canvi de la felicitat d'ella, li demana que li tregui del cap, implora tots els sants.

A l'endemà està cansat, fa ulleres, equivoca el color de la casulla, una dona que volia una missa l'avisa quan ja sortia de la sagristia.



Arriba el segon dia i altra vegada les tres de la tarda. Ell sap que arribarà un altre colom, no vol pujar al terrat i no hi puja, seu al pati i es posa a llegir sota la figuera. Està nerviós; són més de les tres i, com era d'esperar un colom gairebé del color de cafè amb llet s'atura a la porteta i de seguida entra. En Joan va al colomar, obre la porta i l'agafa, du també un missatge, el desenrotlla i llegeix:

<<"21 de juny, les 15.40 hores. Joan, remordiments, perdona'm, Montserrat.>>

Ell pren l'últim colom vell que li queda i escriu en un paper: <<21 de juny, les l5.40 hores. No hi ha pecat, no cal perdó. Joan remordiments>>. Fa la mateixa operació d'ahir, torna a pujar al terrat i allibera el colom. Avui està més tranquil, creu que ha fet el que calia fer, segueix llegint sota la figuera, després anirà al rosari.

Cada dia arribava un colom a la mateixa hora, però malgrat que tots portaven el paper, a cap no hi havia res escrit. En mancava per arribar només un. Era diumenge i un quart de quatre, mossèn Joan surt al pati, dóna un esguard al colomar i no hi havia novetats. Va a l'església, camina distret, amb una puntada de peu, allunya una llauna rovellada. Al campanar veu els coloms feréstecs i se'ls mira per un moment.

Gairebé de nit, malgrat ser els dies molt llargs, torna a casa a poc a poc; viu sol, no mai ha volgut ni tan sols tenir una senyora gran que li fes la neteja. Se sent malament i no sap ben bé què fer. Necessita parlar amb algú, està pensant agafar el cotxe i anar a trobar el seu amic. Arriba a casa, obra la porta, busca una llanterna i va al colomar. L'últim colom ha arribat, tard, però ha arribat, pren el paper i el porta a la casa. El mira i llegeix:

<<25 de juny, les l7.15 hores. Ho sento, t'estimo. Perdona'm.>>

Dos dies després, ha de trobar-se amb en Jaume, compra entrepans, vi i fruita i surt a la carretera. Avui per una banda, té vergonya de veure'l, de confessar-se, té massa coses a dir-li, però, per l'altra, creu que serà el millor. No pot suportar sol i durant més temps tantes emocions i tants problemes de consciència, li cal parlar-ne. Els dos cotxes, doncs, quasi amb la precisió d'altres vegades, arriben i aparquen sota el gran garrofer; el sol és ja de ple estiu. Se saluden i...

--Hola Jaume! Com et va? Se m'ha fet llarguíssim aquesta vegada, ens hauríem de veure més sovint.

--Hola a tu també, Joan! M'ho sembla o et veig preocupat, si vols ens trobem un cop per setmana, a mi també m'aniria bé.

--Crec que tinc una crisi i grossa, em sento sol, la gent del poble m'estimen, però em tenen massa respecte, no puc parlar amb ells com fem tu i jo. Les dones em fugen com si fos el dimoni, només dues o tres alhora gosen a vegades a parlar-me; altres sento que xiuxiuegen quan passo a la vora seva.

--Escolta'm Joan, fins fa poc érem aprenents, tot era nou, ara ens comença aquesta perillosa monotonia, tant per a nosaltres com per a tots en general. La nostra és pitjor, perquè l'hem de passar gairebé sols, només podem parlar amb Déu. Jo també em trobo sol com un mussol i voldria tenir al meu abast algú amb qui pogués comunicar-me. Va estar al poble la meva germana, la vaig tenir a casa, es passa el dia buscant la veritat, crec que rumia i esbrina massa les coses. Això no fa feliç.

--Ja sé que va estar a casa teva i que vau tenir unes xerrades molt interessants.


--No em diguis que et va anar a veure, no ho hagués cregut mai d'ella.

--No va anar enlloc, va ser la més gran de les casualitats, fins i tot vaig creure que era cosa del dimoni. Ella prenia cafè al bar de la benzinera de Falset, mentre li feien no sé què al cotxe i li omplien el dipòsit. Jo havia baixat a Falset a recollir uns aparells de megafonia i aprofitava per fer benzina. Així que ens vam veure i ens vam saludar.

--I res més?

--Ella volia veure el meu colomar i emportar-se'n coloms per lliurar-los des de casa seva. Així que vam anar al poble, va veure el colomar i se'n va emportar els coloms.

--Aleshores ja sé el perquè de les teves depressions.

--Ho has encertat de ple, tot em ve d'aquell dia. Ella, però, no és culpable de res, ni jo ho sóc tampoc, això malgrat, els dos en patim les conseqüències.

--Com saps que ella també?

--Ella ha deixat volar durant sis dies un dels meus coloms, al cap d'una hora eren a casa i portaven algun missatge, per ells conec el seu estat d'ànim.

--Què penses fer?

--No ho sé, ara sé que no me la puc treure del cap i tampoc voldria si pogués fer-ho. Potser el temps ho arregli tot. Mai no m'havia vist en una situació com aquesta; tu m'has d'aconsellar bé o perds el company i el confident.

--Si fos així, potser guanyaria un cunyat.

--Tampoc vagis tan de pressa, he fet propostes a Déu i si me les accepta, me'n vaig de missioner al Perú.

--Crec que el més encertat que has dit és deixar passar el temps i que Déu digui. El que jo et puc dir com a capellà, encara amb cap i seny, és que no et mortifiquis més, que deixis que les coses segueixin el seu curs. Si un dia veus clar que el teu camí és penjar els hàbits, jo ho comprendré i t'ajudaré. Dono la raó a la meva germana quan diu que no érem del tot lliures per a una decisió tan transcendental.

--Gràcies mossèn, avui he portat entrepans i vi, i també molta gana. Fa dies que no me'n recordo ni de fer el dinar; et convido molt agraït pels teus bons consells d'amic. Ens hem de beure tota l'ampolla!

Passa un altre any i les coses no milloren per a mossèn Joan. Té por de fer un disbarat i es decideix a marxar ben lluny. Al Perú hi té una tia monja que la va conèixer quan aquesta va fer un viatge a Barcelona. Ho té ja tot arranjat i escriu aquesta carta al seu amic.

<
Sento dir-te que he fet un pensament i que per a mi és més fàcil comunicar-te'l per carta. He decidit anar-me'n al Perú, he parlat amb el bisbe i m'ho ha acceptat. Ho deixo aquí tot arreglat, he venut el cotxe i he regalat els coloms a una veïna que n'estava enamorada. Et trobaré molt a faltar, tu saps per què me'n vaig i els tractes que he fet amb Déu. Espero que sigui la decisió millor. Estaré un parell de dies a Lima i després viatjaré a Iquitos on m'espera la meva tia. Tinc la intenció d'anar a la selva amazònica on tenen molts problemes .

Si parles amb la teva germana, explica-li-ho de la manera que creguis més convenient i li fas arribar molts records de part meva. Fes-li saber que estic d'acord amb molts dels seus criteris, però que tanmateix sàpiga que hi ha un Déu que l'estima i que estic segur que l'ajudarà en tot. Per a tu una gran abraçada. Ja t'escriuré per assabentar-te del meu apostolat per aquelles terres.>>

























CAPÍTOL IV, Mossen Joan arriba a Lima i a Iquitos

El dotze de febrer de 1961 en Joan va arribar a Lima i en passar el control de la duana, li van fer obrir una maleta petita.

--Buenos días. ¿Puede mostrarme su maletín?

--Sí claro! Aquí llevo libros, mi breviario, cuadernos, un crucifijo.

--Es usted sacerdote?

--Sí, lo soy.

--¿Se va a quedar en Perú o está de turista?

--Voy a quedarme por mucho tiempo.

--Veo que usa usted amuletos, si le gustan las plumas de pájaros, aquí encontrará otras de colores más bonitos.

--No son amuletos, son un recuerdo de mi casa.

El primer que vaig fer és anar a trobar el bisbe de Lima que em va rebre molt afablement.

--Buenos días reverendo Juan: me anunció su llegada mi secretario, es un placer tenerle entre nosotros. Usted es un auténtico español, acá somos muchos los descendientes de españoles, pero para nosotros es muy diferente un español recién llegado de allá. Durante su estancia en Lima, tenemos una residencia que le facilitarà hospedaje.

>>No sé cuales serán sus intenciones, pero para mí sería un placer que se quedara aquí en la ciudad con nosotros. Tengo para usted una plaza de vicario en la mejor parroquia, gente encantadora y adinerada que un capellán como usted, estoy seguro que los haría muy felices.

--Monseñor, agradezco su ofrecimiento, pero quiero seguir viaje a Iquitos y luego a la selva amazónica.

--¡Reverendo Juan! ¿Qué se le ha perdido en la selva? Allí solo hay salvajes y ahorita los salvajes tienen armas y matan blancos aunque sean curas. Espere que nuestro ejército los apacigüe y luego lo hacemos obispo de aquellas tierras de indígenas.

--Mi decisión estaba tomada ya antes de venir al Perú. Quisiera que Monseñor avalara mis credenciales y me permitiera partir para Iquitos.

--Veo que no le haré cambiar de opinión, le pido solo que no se mezcle con esos locos jesuitas que están enfrentándose con la Iglesia. Mi secretario le dará un visado que le será válido en todo el territorio peruano. Le deseo éxito en su apostolado. Si vuelve a Lima le ruego que venga a verme, me encantará conversar con usted y escuchar sus opiniones y anécdotas.

Mossèn Joan, vola cap a Iquitos, últim trajecte possible amb avió i visita la seva tia Núria, directora d'un col·legi a la ciutat. Ella e
l rep a l'aeroport, s'abracen i de seguida li pregunta:

--Hola, Joan! Com t'ha anat el viatge? Malgrat que vaig rebre el teu avís, no m'ho puc creure; estic tan contenta de tenir un nebot al meu costat. Aquí necessitem gent i més

encara sacerdots; tenim una caseta al costat del convent, on hem dat estada ja altres vegades a eclesiàstics o familiars de les monges. Nosaltres tindríem cura de tot i potdries menjar al col·legi, crec que estaries bé .

--Tia Núria, gràcies pel teu oferiment i de veritat sé que estaria molt bé, però jo he fet una promesa a Déu i vull anar a la selva, no t'ho he dit a les cartes per a no allargar-me.

--Comprenc les teves intencions i veig que m'havia fet il·lusions abans d'hora. Saps els perills que hi ha ara a la zona on vols anar?

--Sí, me n'he assabentat amb molta cura i espero conèixer aquí millor tot allò que em serà útil per a la meva tasca.

--Si ho vols així, demà et presentaré el nostre bisbe, ell és qui més te n'assabentarà i et podrà proporcionar acurada informació. Enviaré una germana demanant-li hora. Ara vés a dormir, a les vuit et despertaré pel sopar, vull presentar-te a les germanes, n'hi ha dues de catalanes.

L'endemà al matí vam anar a veure el bisbe, un home menut, jo diria que era el bisbe més petit que havia vist mai; a les seves faccions s'hi veia la típica barreja de races. Era una persona senzilla, afable, dolça. Em va fer, gairebé, les mateixes propostes que m'havia fet la tia i, veient que no les acceptava em va oferir, fins i tot, fer-li de secretari a la seva diòcesi. Finalment convençut de la meva irrevocable decisió, va accedir a parlar-me de la zona que m'interessava.

--Cada lunes zarpa una embarcación de Iquitos que combina luego con un bus que lo llevará a Santa María. Allí deberá contactar con el reverendo Moisès Aguilar, su párroco. Él le presentará a los comerciantes que trafican con los indígenas y los visitan con sus canoas motorizadas periódicamente.

>>Hay un poblado, llamado San Pedro, que tiene una iglesia con su campanario, creo que está en mal estado. Allí hay una importante guarnición del ejército, el comandante es un sobrino mío; le daré una carta de presentación para que le facilite todo cuanto pueda serle necesario.

>>Antes de salir, pase por secretaría i le darán mapas, datos, información, un pequeño panel solar, equipo de radio, baterías y 200.000 soles de la ayuda internacional. Mensualmente recibirá 30.000 soles para su sostenimiento. También recibirá fardos de ropas y cosas útiles que recibimos de algunos países ricos. Desde San Pedro, podrá atender a otros pequeños poblados. No se le ocurra viajar solo, aquella es una zona de guerrilleros y de alto riesgo. Le deseo suerte y que Dios le acompañe.

El primer dilluns vaig prendre la barca al riu. La meva tia em va donar un grapat de "soles", dient-me:

--Semblen molt, però són gairebé res, compra aviat el que et calgui, perquè cada dia perden valor, et faran falta. Escriu-me tots els mesos, si no creure sempre el pitjor. Que Déu t'acompanyi, però tu sigues prudent. Et vull sant però no màrtir.

Va ser la meva primera experiència de navegar amb barca pel riu, més que un riu era un gran llac, no es veia gairebé l'altra riba. A Iquitos molta gent viuen damunt mateix de l'aigua; la terra ferma escasseja, moltes cases són de fusta i estan bastides i estintolades sobre grans troncs dins de l'aigua, altres són, gairebé, barques a l'estil de l'arca de Nohè. N'hi ha fins i tot allunyades de la riba. Era un espectacle únic, una ciutat de barraques flotants. Jo coneixia Venècia, allà les cases estan sobre el ferm, aquí damunt de l'aigua. A Iquitos no s'hi pot arribar per carretera i, per tant, no hi ha cotxes, sí, malgrat tot, motos i petits vehicles. Hi ha només tot allò que pot ésser transportat dalt de l'avió.

La meva embarcació era com un ample tramvia aquàtic, molts dels passatgers eren indígenes. Ells portaven grans bales i fardells, embolicats amb roba i molt ben cosits. Jo també portava el meu, era més alt que jo. La meva tia m'hi havia posat de tot, em va acompanyar un home que els feia al col·legi les feines més pesades. Ell féu servir un petit carretó per carregar tot el meu equipatge i dur-lo fins al port. La gent em van ajudar a estibar-ho tot amb els altres a la part del darrere de la barca.

Vam començar a allunyar-nos de la riba poc a poc. Veia la meva tia plorant, ella se n'amagava, mentre em deia adéu amb la mà. Per a mi tot allò era nou, immens, desconegut, preciós. D'ençà que vaig pujar a la barca, sabia que era arribada l'hora. D'ara endavant era ja un missioner de l'Amazones.

El viatge va durar gairebé tot el dia. En arribar, vaig sopar i dormir en una mena de fonda, on érem vuit al mateix dormitori. El sopar va estar bé, peix molt variat i abundant fet a la brasa, patates bullides i papaia, una mena de meló molt farinós de color taronja, aquí n'hi ha tot l'any i creixen gairebé arreu. A l'Amazones la gent pot morir de moltes coses, però mai de fam. Aquesta és la causa del seu endarreriment, la facilitat tan gran de trobar aliments.

L'autobús, que m'havia de portar fins a Santa Maria, va resultar ser un vell camió GMC de l'exèrcit americà; tenia ja vint anys de vida molt activa, amb uns bancs i unes espatlleres de fustes travesseres. El sostre era una lona que ens protegia del sol, però no de la calor. Hi havia una escaleta al darrere per pujar i baixar. El camí era molt estret, permetia just el pas del nostre vehicle, les poques vegades que ens en creuàvem un altre, havíem d'aturar-nos tots dos i pensar bé la maniobra. Vam haver d'ajudar en tres ocasions a treure pedres grosses caigudes dels turons veïns o a posar-ne d'altres per omplir els grans sots, recs i esquerdes, fets per l'aigua.

Va ser el pitjor viatge de la meva vida, gairebé dotze hores, estava baldat, feia molta calor. El "padre" Moisés Aguilar, per sort, estava assabentat de la meva arribada i m'esperava.

--Padre Juan! No me diga como le fue el viaje, he padecido varias veces el suplicio. Me anunciaron por radio su llegada, le he preparado una buena cama y una buena cena. Dígame, cuales son sus fardos y un señor con su carro los recogerá y los llevará a la parroquia,

Vam sopar junts, vam parlar dels problemes de la regió on anava destinat, de la guerrilla, dels terratinents, de les comunicacions, per a les quals sempre s'aprofitaven els rius i eren, fins perilloses. Vaig demanar-li que em parlés de tu. Vam anar a dormir d'hora, estava cruixit. A l'endemà vaig dir missa, l'església era petita, però molt acurada, ben pintada, neta i endreçada. Em semblava una de les dels pobles de Cadis o alguns indrets d'Andalusia.

El "Padre" Aguilar em va acompanyar al petit port del riu, vam fer preu amb la gent de les canoes. Ell va regatejar i a la fi, el preu acordat fou de dos mil "soles", traduït a pessetes
cinc-centes. El trajecte seria d'un jorn complet. la propera sortida, dos dies després. A primera hora del matí, ells tindrien cura dels fardells i bales i els recollirien de la rectoria.

>>La resta del dia, aconsellat pel "padre" vaig anar a comprar en uns magatzems que en deien "De abarrotes". Comprengué aleshores la paraula "abarrotar". Allà compràrem tot un sac de caramels, capses de galetes embalades dintre de quatre grans caixes. Tot allò que em suggeria ell o em semblava útil ho comprava, fins i tot la roba d'un matalàs i també bombetes de 12 volts. En sortir dels magatzems, ens vam creuar amb una senyora jove i molt ben vestida, el "padre" me la presentà.

--¡Señora Bobadilla! Encantado de verla, le presento al padre Juan, recién llegado de España, es el nuevo párroco de San Pedro.

--Encantada padre, nosotros tenemos tierras precisamente en San Pedro. ¿Como fue el venir de tan lejos a este país, hoy quizás algo difícil y complicado?

--No le puedo decir exactamente, pero creo haber seguido una llamada de Dios y una voz de mi conciencia.

--Padre Aguilar, me encantaría, si no tienen otro compromiso, que nos acompañaran mañana en el almuerzo. No todos los días tenemos la oportunidad de conversar con un sacerdote recién llegado de España.

--Con mucho gusto señora Bobadilla, mañana tenemos el día libre, el padre Juan no parte hasta el jueves.

--Entonces les espero... digamos a la una, en mi casa de Dos cruces. Mi marido les recogerá con el coche, media hora antes en la iglesia. La casa está un poco apartada.

--Gracias, nos vemos mañana.

El senyor Bobadilla, tal com havíem acordat, ens va recollir amb el cotxe i ens va portar fins a casa seva. La senyora ens va rebre al peu de l'escala de marbre, emplaçada enfront de l'entrada principal.

--Buenos días, es un placer tenerles hoy aquí con nosotros. Padre Juan, le presento a mi hija Elena, terminó este año filología hispanoamericana en Lima y ahora está trabajando en una tesis sobre Colón y el descubrimiento de América. Usted padre Aguilar ya la conocía. Tenemos otro hijo, Ignacio, estudia ingeniería agrónoma, este año termina, pero hoy no está en casa.

--Encantado y gracias por su invitación en un tan bonito día.

--Les hemos preparado un aperitivo en el jardín, síganme por favor.

El senyor em va dir:

--¿Padre Juan tiene ya alguna idea formada del Perú en sus pocos días de estancia aquí?

--Hasta ahora, han sido sorpresas por la grandiosidad de todo lo de estas tierras; quizás los ríos sean lo que más me ha sorprendido. La gente, acostumbrado a mi país, la he visto muy pobre, con mucho mestizaje, temerosa, poco orgullosa y hasta algo sumisa. Quizás sea una opinión demasiado precipitada, pero es lo que en principio me ha parecido.

--Su opinión no es precipitada, padre, --va replicar la filla de seguida-- y define exactamente al pueblo que usted ha visto. En Perú hay otro pueblo muy minoritario que somos los blancos puros, supuestamente descendientes de los conquistadores españoles y que no aceptamos mestizajes.



--Tus conocimientos de historia y quizás de filosofía, me parece que te enfrentan a unos cánones establecidos aquí desde hace mucho tiempo. En España decimos: <> Yo no soy ni una cosa ni otra.

-La mare també va voler dir la seva:

--Si usted piensa estar en este país mucho tiempo, le será difícil mantener esta neutralidad, el Perú no es España. La conquista de los españoles aun no ha terminado, hay muchos problemas y no caben soluciones intermedias.

--Yo he procurado conocer, ya antes de mi viaje, todo aquello concerniente al Perú y le aseguro que quisiera encontrar una solución justa para todos. ¿Tu què opinas?, Elena,

--Creo, sinceramente, que es difícil, yo, sí conozco a fondo el problema. La única solución seria la de abandonar el país todos aquellos que continuamos enarbolando el no tan legítimo derecho de conquista o sentarnos con sinceridad y buena voluntad en una mesa, indígenas, militares, Iglesia y hacendados, cediendo cada uno su parte; hoy sería una utopía. Todos hemos elegido la violencia como única salida. Los indígenas ahora están armados y no se dejan matar como conejos, tal y como sucedía en los tiempos de los conquistadores.

--Yo aplaudo tu manera de pensar y tu buena voluntad, pero, sé también que hoy por hoy es una utopía. Me recuerdas a la hermana de un cura amigo mío que defiende con habilidad y valentía sus criterios, aunque su tema es, según ella, la manipulación sistemática de la Iglesia.

--Este es también mi tema y seguramente ella y yo estaríamos de acuerdo en todo, Hoy, delante de dos sacerdotes, prefiero evadirlo. Aun i así, le diré que simpatizo con los pensamientos budistas. ¿Usted conoce el verdadero nombre del descubridor?

--Si claro, el verdadero nombre era Joan Colom y no era ni de Génova, ni Italiano. Cristoforo Colombo fue un burdo invento de la Iglesia para proteger sus intereses, hoy totalmente demostrado.

--Es usted el primer español que me contesta correctamente. ¿Quizás ha estudiado historia a nivel superior?

--No, sencillamente soy catalán y sé que Los catalanes fueron los artífices de la gesta y no Castilla. La Iglesia y sus ilegítimos monarcas castellanos, impuestos con engaño o crimen a mi país, otorgaron el éxito a Castilla por conveniencia de ambos. Fue un vergonzoso complot del estado i la Iglesia, si no una conjura. El gran historiador peruano, Luis Ulloa, traducido a muchos idiomas, fue uno de los que primero denunció el fraude con esta frases: <> i añade: <>

--Me sorprenden sus conocimientos del tema. La ignorancia aquí es total y niegan a Ulloa el mérito de una vida de concienzuda investigación, a pesar de ser un compatriota.

--A Ulloa, los historiadores en España lo desautorizan tildándolo de indio loco. Es una pena no tener más tiempo, porque tengo mucha y muy interesante información. Sólo te diré que los documentos manipulados o destruidos en los monasterios de Sevilla, acerca del descubrimiento y la posterior conquista del Nuevo Continente, pueden superar ampliamente los cien mil. El motivo sólo uno, castellanizar la gesta. Madariaga afirma que el único documento que probaría el origen genovés de Colom es una copia apócrifa sin valor histórico

alguno. Colom no zarpó de Palos de Moguer, también está demostrado. El pleito llamado <>, años despues de la muerte de Colom, evidenciaba ya entonces que el gran Almirante no era italiano.

>>Más de trecientos títulos de libros, otorgando diferentes patrias al gran Navegante, avalan el galimatías, pero ninguno de sus autores se interesa en el porqué del tal galimatías. El tratado de Tordesillas del papa Borgia, deja, inexplicablemente, Aragón fuera del pacto, aun existiendo la reciente confederación con Castilla, impuesta precisamente por él. Teniendo en cuenta que los catalanes eran los verdaderos descubridores y la primera potencia naval de entonces, la mayor incongruencia es que otorga los derechos a Castilla, compartidos con Portugal. Castilla entonces no tenía ni una sola colonia ni una sola gesta naval reconocida.

>>Si tienes un domicilio en España o Lima, donde pueda enviarte libros fácilmente, pediría que te remitieran copias de algunos de los autores más objetivos, a los que hoy se les niega el Nihil obstat del estado y el Imprimatur de la Iglesia, vergonzosas censuras aún existentes en España.

-Estoy preparando mi tesis sobre este tema; si me indica las personas a contactar y los títulos, yo misma haría las gestiones. A usted, desde San Pedro, le va a serle muy difícil. Es tanto mi interés que estoy dispuesta a viajar hasta España para obtener información.

--En España hoy tenemos dictadura, con censuras muy severas, solo particulares podrían proporcionarte documentación. Si viajaras a España yo te indicaría contactos seguros.

La senyora Bobadilla va tallar aquella interessant conversa, recordant-los:

--Les recuerdo que esta es una invitación a almorzar, pasemos al comedor y dejemos las charlas para luego.

Vam dinar en un ambient, espcialment, refinat i van servir plats exquisits. Jo vaig procurar no entrar en polèmiques comprometedores, després vam passar a una saleta a prendre el cafè.

--Padre Juan, yo como madre, quiero también expresarle mi opinión que no es precisamente la de mi hija. Alguien en esta casa tiene que tener cordura y los pies en el suelo, ver la realidad, guste o no guste. El apellido Bobadilla avala nuestra estirpe de conquistadores; desde hace quinientos años tenemos tierras otorgadas por el rey a nuestros antepasados; creo que tenemos el derecho a conservarlas y explotarlas. Usted padre que opina al respecto.

--Mi opinión no es quitar a unos para dar a otros, pero entre todos hemos de encontrar una solución para que no sólo una pequeña parte del país logre un buen nivel de bienestar y cultura, sinó el mayor número posible de gente. Los conquistadores trajeron de España cosas buenas y también otras malas. En Castilla el caciquismo avalado siempre por la Iglesia, es más viejo que el tiempo, es injusto y ha sido nefasto. Hoy después de más de quinientos años tiene tendencia a la baja y proporcionalmente a su caída, la gente vive mejor, es más libre, está menos humillada y menos manipulada. El endémico atraso de las tierras de Castilla, trasladado luego a estas por el mismo sistema, ha sido siempre consecuencia de su injusto caciquismo.

--Padre Juan, creo que usted y nosotros pensamos de diferente manera. Se lo diré muy claro, nosotros somos caciques peruanos, actuamos según nuestras circunstancias y conciencia, defendemos nuestras tierras y nuestros derechos. A quien está de nuestra parte se lo agradecemos de muchas maneras y a quien no lo está, sabemos que a la larga será nuestro enemigo. Yo le ruego intente comprendernos y a su parroquia no le faltará de nada, pero no quisiéramos que fuera usted nuestro enemigo, porque deseamos, de todo corazón, que sea nuestro gran amigo como el padre Aguilar.

Van passar gairebé la tarda amb els senyors Bobadilla. En Joan i la seva filla Elena van parlar molt de la descoberta d'Amèrica, ella estava encantada amb totes les seves explicacions i li va demanar les adreces que abans li havia suggerit. Li va agrair molt la seva informació i va assegurar-li que viatjaria aviat a Espanya. A la tarda, el marit ens va retornar al poble, no vam sopar gaire, havíem dinat bé. Després vaig comentar:

--Moisés, he aprendido hoy más del Perú que en todo lo que leí en España. He visto cual es el verdadero problema y no le veo fácil solución.

--Con el tiempo te adaptarás al sistema, los indígenas tendrán que respetar las leyes de sus conquistadores. Su cultura y su lengua ya no tienen cabida en un país moderno; deberán renunciar a ellas y cuanto antes mejor para todos.

--No estoy de acuerdo, las culturas incaicas eran quizás unas de las más antiguas y avanzadas del globo, sus invasores eran, como dice Bartolomé de las Casas, incultos rufianes, pero con armas de fuego. acero, ruedas, caballos y grandes barcos. Los vencedores escriben siempre su historia, ocultando las iniquidades, encumbrando sus gestas y enalteciendo a sus héroes. La conquista del Perú será siempre una vergüenza para la Iglesia y los españoles. Las leyes incaicas eran para mí las más justas y perfectas. No se admitía la propiedad de la tierra, con esto está dicho todo, es lo más opuesto al caciquismo castellano. Su desgracia, ser invadidos y expoliados, pero nunca colonizados.

--Menos mal que no le has soltado tu sermón a la señora, te echa de su casa, aunque te hubieras quedado con las simpatías de la hija. Olvida tu historia y acepta la realidad, si no tendrás graves problemas. Nosotros, la Iglesia, formamos parte del triunvirato que decide y manda hoy en Perú.

En Joan escrigué una carta a mossèn Jaume i va adreçar-la a la casa de Reus. A la carta exposava tot el succeït a Santa Maria i els assabentava de la possible visita d'aquella encantadora peruana tan interessada per Colom.




















CAPITOL V. Mossen Joan a San Pedro

El dijous, gairebé a trenc d'alba, van carregar tots els meus fardells i caixes a la canoa, era molt llarga, gairebé quinze metres; l'amplària, si fa o no fa, de dues persones. A més del meu equipatge portaven altres coses i tres passatgers indígenes.

La canoa era ràpida, l'aigua lliscava netíssima pels costats de l'embarcació, no calia estirar el braç per acariciar-la. Amb poca estona, travessàvem els paratges més meravellosos que hom pot imaginar. Peixos de tota mena i de diferents grandàries sortien de l'aigua fent saltirons espectaculars, a vegades al costat mateix nostre. Ocells de tots colors i mides voletejaven a les ribes; uns semblaven estar acostumats a la nostra presència, altre
s, amb sorollosos esbatecs d'ales, fugien amb grans volades, formant núvols que dibuixaven en el cel formes capritxoses.

El seient era prou còmode, la vista i la frescor de l'aigua eren molt agradables. Jo portava una cantimplora per beure, tots van riure perquè ells bevien directament del riu, ja que l'aigua era cristal·lina. El motor semblava nou; de tant en tant amollàvem fins a aturar-nos, ompliem el dipòsit, deixavem reposar una estona i tornàvem a marxar. A la riba es veia sovint gent a l'aguait de tot el que transitava davant d'ells. Uns pescaven, altres s'hi banyaven, També, de tant en tant, hi havia poblets, cases i algunes barques. Al riu que seguíem n'hi desembocaven d'altres, fins més amples i grans que el nostre. Vam travessar llacs i un congost d'altíssimes parets que juntament amb l'abundant i gegantina vegetació, gairebé formava una cova fosca i silenciosa.

Després de vuit hores de viatge, a la fi vam arribar a San Pedro. Era un poble d'uns tres-cents habitants, gairebé tots indígenes, vestits pobrament, molts d'ells descalços, els nens despullats, les cases molt quadrades i sovint sense porta, sense finestres, fetes de peces de terra fosca com les nostres toves, però molt altes i grosses. Algunes cases les tancaven amb llaunes o amb fulles de palma entrelligades. Als costats, totes tenien gàbies llargues fetes amb canyes i plenes de conills de tota mena. Les gallines i els pollets campaven arreu.

Dins de petits tancats, alguns hi tenien llames i alpaques. Malgrat la pobresa, ho veia tot prou bé. Una plaça i tres carrers eren tot el poble. L'església estava a un cantó, amb el seu petit campanar d'una sola campana. Un senyor ja gran, pujava a bon pas des del riu darrere meu i em va cridar:

--Padre, padre, soy Antonio, los de la barca del río me han dicho que usted es el nuevo cura de San Pedro. Hace veinte años que no teníamos cura. Yo fui monaguillo del padre Esteban, le puedo explicar un poco como son las cosas aquí.

--Gracias, gracias. ¿Dónde dormía el padre Esteban?

--En una casa detrás de la iglesia, pero ahora hay chanchos de mi hermano Luis.

--¿Dónde puedo dormir esta noche?. ¿Sabes de algún lugar?.

--Todos le dejaran dormir en su casa, es un honor. Pero yo creo que el comandante le dará mejor cama. Yo lo acompaño allá.

La caserna era com un fort dels del cine, bastit sobre un terreny en pendent i amb unes parets blanques, amples i altes. A cada cantonada hi havia una torre de vigilància, només tenia una porta gran, en la part més baixa del rectangle que formava. La porta estava tancada, la copejàrem i un soldat en va obrir una de petita, encaixada dintre de la gran.

--¿Qué desean ustedes?


--El señor es el nuevo padre de San Pedro y quiere hablar con el señor comandante.

--Esperen aquí, ahorita les digo.

Al cap d'una estona va sortir el comandant i ens va rebre afablement.

--Buenas tardes padre, soy el comandante de esta compañía, en qué puedo servirle?

--Soy el nuevo capellán de San Pedro, el obispo de Iquitos me ha dado una carta para usted... por aquí la tengo.

--Sí, él es primo de mi madre, siempre nos ha querido mucho. Mi madre lo tiene por un santo.

--Lamento tener que pedirle un favor de buenas a primeras. No tengo donde dormir esta primera noche, le agradecería, si usted pudiera darme alguna solución.

--Encantado, hasta que usted no resuelva su situación, puede dormir aquí en el acuartelamiento, yo le haré preparar una habitación de los oficiales, además es usted mi invitado para la cena. Cenamos a las siete y media: diga luego a un soldado de la guardia que lo acompañe al comedor. En cuanto a su equipaje, ahora mismo doy las órdenes para que se lo traigan i lo guarden en nuestro almacén.

--No sé como agradecerle su amabilidad.

--No se preocupe, me encantará conversar con usted durante la cena. Nos vemos dentro de un rato. Bien venido a San Pedro.

El sopar fou molt senzill però correcte, el comandant va obrir una ampolla de vi per festejar l'arribada de mossèn Joan.

--Brindaremos por su llegada a San Pedro, le deseamos una feliz estancia y un fructífero trabajo.

--Gracias comandante por su hospitalidad y por su vino.

--Mañana le mandaré algunos soldados para que le ayuden a poner en orden la iglesia y su futura casa, si necesita algunos materiales, aquí no tenemos de nada, pero de lo que hay está a su disposición.

--Creo que sacando los cerdos y limpiando bien, ya estará adecentado para poder habitarla. El techo he visto que puede tener algún problema.

--Tengo un soldado carpintero y varios albañiles, ellos sabrán que hacer.

--¿Que medio de transporte usan aquí la gente para desplazarse?

--Generalmente se usan los ríos, los hay en todas las direcciones y las poblaciones suelen estar en sus orillas. Para usted creo que le será más útil un caballo.

-- No he montado en mi vida, no sé si lograría mantenerme encima.

--Véngase todos los días un par de horitas y en una semana será un experto.

--Comandante, gracias por todo, ahora quisiera acostarme, llevo un día de mucho trajín.

Vaig dormir tres nits a la caserna, després, amb l'ajut dels soldats que em va brindar el comandant, vam treure els porcs de l'habitació de l'església, la vam netejar i en vam reparar el sostre, vam reemplaçar fins i tot una biga travessera i clavàrem fustes als forats de la porta. L'Antonio em va portar un gran feix de canyes gruixudes i consistents; uns nens van estar tot el dia traginant toves de fang molt pesades, com les de les cases. Amb tots aquells materials férem un llit prou còmode, uns prestatges, una taula i una cadira, tot de canyes de bambú lligades, a més un somier que resistia perfectament el meu pes. De casa m'havia portat el meu sac de dormir i tenia un matalàs. Gaudia, bé que molt pobrament, de la meva casa.

L'endemà, l'Antonio em va acompanyar a saludar la gent del poble, els vaig oferir els meus serveis i els vaig demanar que anessin el diumenge a l'església.

De bon matí, l'Antonio va greixar els eixos de la campana i la va deixar a punt per fer els tres tocs de missa. No va faltar ningú. A l'església no hi havia bancs, ni porta, ni ciris a l'altar; jo vaig oficiar amb un roquet, una estola, pantalons de pana i unes sandàlies. Vaig dir deu mots comptats amb llengua quítchua. Tots estaven esperant les meves paraules. A Iquitos m'havien donat un paquet de formes petites, però com eren poques, les partí per fer-les durar; no va combregar ningú.

En Joan va ferl-os un sermó en què els parlava d'un Déu que els estimava, perquè ells eren pobres. Els digué que volia fer coses perquè ells estiguessin millor, perquè els seus fills aprenguessin a llegir i a escriure, també per poder curar els malalts. Vai demanar el seu ajut a tots els que sabessin llegir una mica i els digué que tornessin l'endemà, també als que coneguessin l'art de curar malalts i ferides. Així mateix ho va dir a aquells que els agradés cantar.

L'endemà ben d'hora, la parròquia estava plena de gom a gom, va fer tornar a la tarda els pretesos sanitaris i els cantors els va fer venir a la nit. A Iquitos li havien donat llapis i papers, els en va donar un a cadascú i els va examinar de lletra. Només cinc van passar, en prou feines la prova, la resta no feien ni la "o" amb un tub. Els va oferir donar-los classe per tal de què ells mateixos en donessin a la gent i nens del poble. Per això van pintar de negre dos panys de paret de l'església, es vam fabricar una mena de guix per escriure i, al cap d'una setmana, la parròquia era també una escola.

Van utilitzar l'emissora de radio per fer una comanda de medecines bàsiques a Iquitos i, en poques setmanes, va arribar gairebé tot. Incloïen també uns petits manuals de medicina, en els quals ensenyaven, a més a més, a fer de llevadores en un part. En Joan n'havia portat també uns dels seus, d'un curs semblant que havia fet al seminari. Escollint entre els aspirants a sanitaris formaren un equip de vuit. Dues noies eren especialment espavilades i intel·ligents. En una de les cases propera a la parròquia van fer-hi la neteja i les reformes convenients, la van pintar de blanc i la van convertrir en un hospital.

Una mena de curandero que se li queixava d'intrusisme, se'l va fer seu fent-lo del consell. Més tard es va convèncer que potser en sabia més del que semblava. La filla d'una llevadora també la va fer de l'equip.

Amb els voluntaris cantors va assajar quatre cançons: Vamos niños, L'ave maria, Con flores a María i Cantemos al amor de los amores. Un petit magnetòfon i la cinta que ell tenia els va servir per entonar. De les tres primeres tasques que es va proposar, aquesta va anar gairebé sola. Tots estaven feliços i contents de cantar al costat del magnetòfon i ho feien francament bé. Com tenien tot el temps del món, cada dia feien cap a la parròquia i repetien i repetien les quatre cançons durant hores.

El comandant esdevingué el seu mestre d'equitació i, fins i tot, li deixà un cavall per moure's per la rodalia de San Pedro. Feia ja dos mesos que havia arribat i va rebre la primera carta que van lliurar-li personalment els mateixos que l'havien portat amb la canoa. El remitent era d'Elena Bobadilla des de Santa María, la va llegir impacient.

<
Amigo Juan, ahora debo llamarte de tu, porque he hecho una entrañable amistad con Montserrat y Jaime. Los dos te quieren como a un hermano y me han contado cosas muy bonitas de ti. Gracias por la oportunidad e información que me ofreciste, gracias también por la felicidad que me ha proporcionado este viaje. Si pasas por Santa Ma
ría te ruego vengas a vernos. Te deseo que seas feliz en tu difícil labor sacerdotal i misionera.>>

La carta el va emocionar i els records li van portar un dolç enyorament. Va demanar a Déu que li'l fes passar al més aviat possible.

Va passar un any, tot anava massa bé, es sentia satisfet. Va comprar el cavall a l'exèrcit, perquè li havia esdevingut imprescindible. Encara tenia soles del bisbat, amb el seu sou gairebé ja feia. Els soles perdien valor per hores i els va donar a la gent que més els necessitava.

Va demanar a Iquitos: soldador, estany, bateries més modernes i components de ràdio, pensant que mai li arribarien, però un dia va arribar gairebé tot. Va triplicar la potència de l'emissora. Ell havia vist silici a alguns indrets i en va anar recollint. El seu pare li havia ensenyat molts secrets de l'energia solar. Combinant fils d'estany i silici, va assolir després de moltes proves una tensió elèctrica acceptable. L'Antonio va ajudar-lo a fabricar uns rudimentaris pannells solars que a ple sol donaven fins a quinze wats, la qual cosa per a ell era tota una central i sempre la podia ampliar. Amb mig jorn les van instal·lar, tenía llum pròpia, ràdio i emissora d'un abast de més de 3.000 quilòmetres.

Va escriure a la seva tia i li va incloure cartes per a mossèn Jaume i la seva família, era una manera d'assegurar-se que els arribarien. Els deia que tot anava molt bé i que tenia feina per molts i molts anys.


CAPITOL VI, Mossèn Jaume a Ascó

Mossèn Jaume en llegir la carta del seu amic es va emocionar i el diumenge en va parlar des de la trona i va confessar als seus feligresos que molts dels seus sermons d'abans eren d'aquell missioner.

Ell, al seu poble, no tenia problemes econòmics, però s'havien agreujat les relacions d'aquell matrimoni i ara amenaçaven amb noves complicacions.

La dona del conductor, la Isabel, era una dona jove, morena, alta, fins una mica donassa. D'un temps ençà, anava a missa tots els dies, es va oferir a netejar l'església i a portar-hi flors. Va esdevenir, gairebé, com un sagristà. Mossèn Jaume mai no hi sospità res d'anormal, sempre procurava donar-li bons consells, però un dia les coses van prendre un caire perillós. La cosa va anar així:

--Hola Isabel, bon dia. Va molt mudada avui, porta un vestit nou i la veig molt ben pentinada. Que va de festa?

--No, però vull anar una mica arreglada, em faig gran i ja haig de tenir més cura.

--A la seva edat avui una dona és encara molt jove i vostè no fa la que té.

--Gràcies mossèn Jaume. Avui no li vull parlar del meu marit, ja en deu està tip, no vull avorrir-lo més amb els nostres problemes.

--Jo vull que trobeu la manera d'anar tirant i que sigueu feliços. Si tinguéssiu fills, les coses potser anirien millor.

--Jo no en puc tenir, m'han fet moltes proves i tota mena de tractaments. Seria per a mi la més gran felicitat; he fet fins i tot novenes i promeses a la Mare de Déu. Ara ja sé que mai seré mare, em miro tots els nadons del poble i sempre em dic, jo ja en podria tenir un com aquest.

--Malgrat tot, jo vull que siguis feliç i en trobaré la manera. Parlaré amb el teu marit.

--Demana un impossible, jo ara sóc feliç amb els meus secrets, i fins i tot, el meu home s'aprofita de la meva felicitat sense saber-ho.

--Me n'alegro de veritat, encara que no ho acabo d'entendre...

--Mossèn Jaume, em voldria confessar, no em corre pressa, vindré a l'hora del rosari.

--No cal, deixa'm tancar uns comptes al meu despatx i surto.

Poca estona va esperar i mossèn Jaume anà directament al confessionari. La Isabel ja hi era agenollada, el mossèn va córrer la cortineta i tot seguit va escoltar:

--Ave Maria: Padre, no tinc gaires pecats, és més, el que tinc no sé ben bé si ho és. El que sí sé, és que no està bé, que potser, és un pecat, però no sé de quina classe.

--Explica'm, i miraré d'ajudar-te.

--Li ho diré de seguida: estic bojament enamorada, però no pas del meu marit, somio a tot ra amb ell, és bo, és maco, comprensible, dolç, ben parlat, intel·ligent, ho és tot, tot, tot.

--El que em dius és greu, però si no passessis d'aquí, ni tan sols seria pecat. La llavor de l'amor la portem tots a dintre i aquestes llavors esperen només la humitat de les circumstàncies i la calor de la imaginació per germinar. L'amor es desperta un bon dia i a vegades nosaltres hi ajudem també una mica, però una vegada arriba, només podem començar a córrer o esperar que se'n vagi. Allò que ens fa sentir és tan meravellós que ens fa perdre el cap i ens fuig del control de la voluntat. A vegades ens fa fer el ridícul, altres vegades bogeries irreparables. Només t'aconsello tenir seny i que demanis a Déu que t'ajudi. És algú del poble? És casat?

--Si, viu al poble, però no és casat.

--Amb les teves circumstàncies, sé que et serà molt difícil i no vull aconsellar-te res. Tu ets la que has de decidir; jo no vull influenciar-te. Potser com a capellà t'hauria de dir un altra cosa. Deixa passar el temps, sovint el temps ho arregla tot. Si ell és lliure, no sabem mai per on aniran les coses.

--Ell no és casat, però no és lliure.

--Ara sí que no entenc res. No és casat però no és lliure. No hi caic!

--No és lliure... perquè és capellà.

La Isabel, avergonyida deixa a correcuita el confessionari i amb llàgrimes als ulls va corrents cap a casa. Fins al tercer dia no aparegué per la parròquia. Mossèn Jaume no sabia què fer, coneixia ja el problema, li va fer molta pena i va pregar molt per ella: malgrat tot, va reconèixer que allò l'havia deixat una mica trasbalsat i li havia fet sentir quelcom que fins ara mai no havia experimentat. Volia anar a veure-la per dir-li coses, però tampoc sabia exactament quines.

El dissabte a les vuit del matí va tornar la Isabel amb flors, no va entrar a la sagristia, va posar les roses blanques directament a l'altar, sense dir cap paraula al mossèn. Ell les veié, però feu el desentès.

Després de missa, ella començà a treure la pols dels bancs i escombrà el passadís central. El mossèn la va cridar i li demanà:

--A la sagristia hi ha pols de molts dies, si me la poguessis treure.

Tot seguit el mossèn va anar també cap allà:

--Isabel tenim un problema i ni tu ni jo en som culpables, però hem de mirar de trobar una solució. Jo t'aprecio i t'estimo com una germana, però sóc capellà i vull ser-ho per sempre. Tu tens marit, no podem fer bogeries! Ho podem deixar com un secret nostre i l'oferim a Déu. Ell sap el gran sacrifici que això representa i ens ho agrairà.

--Jo accepto tot el que em diu, però vull saber només una cosa. Jo tinc més anys que vostè. Digui'm la veritat, em troba maca? No em veu ja feta una vella?

--Tu ets una dona preciosa per a mi i per a tots, i és molt difícil que no encenguis mals pensaments, però tu tens un marit que és qui té el dret a gaudir de tots els teus encants.

-- Doncs, no en gaudeix ni gens ni mica. Un dia vull que vostè me'n faci cinc cèntims, perquè jo estic a la lluna de València.

--Els matrimonis, tots sabem que no mantenen les il·lusions dels primers anys, però pel que tinc entès, hi ha molta gent amb gairebé vuitanta anys que encara no se n'han cansat del tot i tenen relacions acceptables.

--Doncs digui-li-ho al meu marit, per què ni buscant-lo com una gossa en zel, se li desperta res. Ho he intentat mesos i mesos, i sempre el senyor arriba cansat, amb mal de cap i amb dos litres de vi a sobre. Ara que jo ja sé d'on vénen els cansaments i els malsdecap crònics. El problema és a Reus; cinc hores cada dia s'hi passa el senyor sense fer res, cada vegada que li he telefonat, no me l'han pogut trobar mai. Potser hi te, fins i tot, una altra família allà. Ara ja sap perquè em sento tan desgraciada i la raó de les nostres bregues.

--Crec tot el que em dius, però no et puc donar cap solució. Jo estic convençut que l'església, que en els primers anys acceptava fins la poligàmia, molt aviat acceptarà la dissolució del matrimoni en casos com el teu. Jo no et puc aconsellar, ni tampoc prohibir que facis disbarats. Els vots de castedat són una decisió que prenen amb llibertat qui els professen. Déu ens jutjarà a cadascú pels nostres fets i les nostres circumstàncies. Fins aquí arribo jo, després d'aquí ja no entenc gaire les coses. L'amor i tot allò que l'envolta és un dret dels humans, no em sembla gens coherent que qui ens posa els instints, ens negui després el dret a gaudir-ne, si més no, és clar, dintre d'un ordre. Jo tampoc estic d'acord amb el celibat dels capellans que més d'un ha reconegut amb criteri i experiència que és una fàbrica de bojos.(*)

--M'ha agradat molt tot el que avui m'ha dit, perdoni'm el que li vaig dir l'altre dia al confessionari.

--Jo no recordo mai res del que em diuen al confessionari. Una cosa si recordo, em va semblar que dimecres feies una mica d'olor de vi dolç, vaig pensar que, potser, t'havies begut el meu vi de missa.

--Jo això no ho faré mai, però sí que bec quan estic desesperada, i com només m'agrada el vi dols, a vegades me'n bec mig litret o potser més i tot. M'agradaria, malgrat tot, que fes memòria de tant en tant del que li vaig dir confessant-me. Amb el que em va costar, i ja que li vaig dir, voldria, doncs, que adesiara en fes una mica de memòria.

--Resaré molt per tu; ara vés a casa i procura parlar sovint amb Déu que ell si que t'estima.

La Isabel se n'anà cap a casa, gairebé parlant sola i fent algun somriure. Mossèn Jaume, sempre tan centrat, aquesta vegada estava tocat i ell ho sabia. Inconscientment li agradava que una dona tan atractiva, malgrat algun any més que ell, l'estimés com a home, que sentís amor per ell. Pensava en el seu amic Joan i començava a comprendre la seva decisió.

Aviat va prendre precaucions a fi que la situació no es compliqués més, va fer un viatge a casa i en va voler parlar amb la germana. Va dinar amb els pares, van recordar mossèn Joan i l'amenitat a la taula del
dia que van menjar junts. A la tarda anà a la consulta de la seva germana amb el pretext de veure el seu despatx. La Montserrat, de sobte, esclatà:

--Mossèn Jaume, sé que això és una consulta professional, la primera vegada, als amics no els cobro, a tu et donaré tres sessions gratis.

--Gràcies, ets massa llesta per amagar-te res. Sí, vull parlar-te d'alguna cosa.

--Com es diu ella?

--No deixes temps ni per a respirar, es diu Isabel, és casada, té uns trenta anys i m'estima.

*) El Jesuïta, Padre Diaz Alegria, en el seu llibre Yo creo en la esperanza, 1964. El Germà d'ell, general Diaz Alegria, fou desterrat per Franco a Egipte.a causa d'un suposat intent de cop d'estat.

--Així m'agrada, hem guanyat deu minuts de temps. El marit l'enganya, no té relacions sexuals, té la crisi de l'edat i se sent desgraciada.

--Per què saps el que encara no t'he dit. Vols dir que tu ja tens tanta experiència com per a sentenciar a boca de canó!

--Mira! de cada deu consultes, nou són la mateixa. Tu l'estimes... o... només t'agrada?

--Tanta és la diferència?

--Estimar són les dues coses alhora, agradar potser només una. Per la primera, donaries la vida per ella, per la segona aniries a l'infern per aconseguir-la. Tal com et veig i com ho dius, crec que ella sí està enamorada, però tu et deixes només estimar, ella et desperta els mecanismes del desig, però de moment no mata.

--Ací potser fas un judici massa precipitat. Em treu la son i més del que et penses!

--Aleshores canviem els símptomes. Sents un gran atractiu físic per ella, els anys de més que et porta i la teva immaduresa sexual hi afegeixen especials atractius, tant a tu com a ella.

--Doctora quina solució em dona?

--Jo obro sempre portes a l'amor, si no fossis el meu germà i si no fossis capellà, et recomanaria que la portessis a un hotel cada setmana, si no, et caldrà esperar el divorci que, en un país de militars i bisbes associats com aquest, pot trigar anys.

--No ets una mica dràstica?

--Amb les condicions esmentades, puc estudiar el cas amb més calma, els meus esquemes no m'accepten la pregunta, he de fer servir mètodes no contrastats. En principi t'aconsello un altre psicòleg, no pas dels de la meva escola, et dirien tots el mateix.

>>Jo sóc agnòstica, l'amor per a mi és un regal que ens fa la natura i tenim dret a gaudir-ne. L'Església, no t'enfadis, d'ací a cent anys, malgrat molts canvis, em sembla que podria ser una reunió d'amics. Vosaltres sereu els últims capellans manipulats. El vostre celibat, serà aviat un record comparable a la inútil virginitat de les vestals de Roma. I tot això passarà, malgrat les jerarquies, les quals no tindran altre remei que claudicar davant la davallada de capellans i feligresos .

>>Per a l'Església, la dona ha estat el dimoni del sexe, però molts d'ells, potser, més les jerarquies, be i que n'han gaudit a dojo i durant molts anys! Les religions per a mi i per a molts, són normes de salut i convivència. La punició brutal del sexe, crec que fou perquè no et tornés una filla a casa embarassada, perquè la dona no et regalés mai un fill d'un altre home més jove i més ben plantat, la resta són només romanços. Mai van preguntar l'opinió a la dona. Els de l'Església han estat sempre obtusament masclistes. La inquisició va cremar moltes més dones que homes. Per què? Tantes bruixes hi havia? El fet de menjar molt és també dolent i sabem que, sovint, prou bisbes, han gaudit també d'això i del bo i millor.

>>Per a mi, estimar no serà mai pecat, per als teus amos un dia ho serà menys. Desperta't i dóna't l'oportunitat de saber. <> com deia Kant, si més no, t'has de concedir el benefici del dubte. Com a germana que t'estima, crec sincerament que t'han manipulat i t'han convertit en allò que a ells més convenia. Un dia que vinguis amb més temps, fes una ullada a aquells llibres d'allà dalt, són els que estan prohibits per l'Església. Per què? Qui són ells per vedar-los? El perquè és clar com l'aigua, són llibres d'autors que han buscat la veritat

i aquesta pot fer molt mal a aquells que els declaren pecat mortal o sacrilegi, no sé exactament quina de les dues coses.

>>Què en saps de mossèn Joan? Si li escrius aviat, digues-li que me'n recordo molt d'ell. Però, promet-me que li ho diràs. Tu ets també psicòleg, oi?, doncs aleshores, ara jo vull ser la teva pacient, escolta una estona el meu alterat i atribolat subconscient: estimo bojament en Joan i l'estimaré tota la vida, és meravellós, és maco, és dolç, i el fet de ser tan valent de marxar lluny, només per no fer-me mal i defensar la seva vocació, per a mi, el fa un home com no n'hi ha cap més. Quina solució em dónes?

--Cap, no en sé cap, però m'agradaria que pengés els hàbits i fóssiu una parella normal.

--T'asseguro que jo seria la dona més feliç del món i ell crec que també.

Mossèn Jaume torna al poble més desconcertat que quan va sortir-ne, arriba ja ben fosc, va directament a casa. Les paraules de la seva germana martellegen el seu cap tota la nit. En sospesa el pros i el contres, ara li dóna la raó, ara la hi treu, pensa també en la Isabel i no hi vol pensar. Es pregunta si tots els capellans han de passar per aquesta situació. Al matí es lleva més d'hora i va a l'església, prepara la missa, és dimecres, té un ofici de difunts, estén l'alba, la casulla, l'estola, encén els ciris de l'altar, espera que siguin les nou, vol llegir una estona el breviari, però el deixa de seguida. Després de la missa va al despatx com sempre a arreglar papers, li manca quelcom, sap què és, però no ho vol saber. Encén el llum verd petit de la taula, l'habitació és molt fosca, només té una finestra molt alta i avui fora està ennuvolat, plovisqueja. Pensa segurament coses, no vol reconèixer que voldria haver vist ja la Isabel, segueix amb la feina i truquen a la porta. Sense aixecar el cap dels papers i amb to ben normal diu: endavant... Era ella, la Isabel.

--Bon dia mossèn, com estan els de casa?

--Bé, molt bé i tu que fas per ací, em pensava que avui no vindries.

--M'ho he estat pensant, plou. Ahir el meu marit em va donar un ensurt, vaig fer un crit d'esglai, quan el vaig veure a terra ben estirat. El metge va venir i, avui a Reus, li faran unes proves. Aquest despatx està molt ple de pols, si vol li frego una mica?

--Em sap greu això del teu marit, no hauria de beure tant. Encén el llum gros i t'hi veuràs millor. Et faig nosa per fregar el terra?

--No, no, al contrari, m'agrada més així fosc, només amb el llum verd de la taula. Deu pensar que jo sóc una mica puta, oi?

--De cap manera, visc els teus problemes i hi penso molt, crec que fins i tot massa, a vegades com a capellà, a vegades com a home. Els capellans també som homes, amb les mateixes faltes que els altres i les mateixes debilitats, també ens agraden les dones i per culpa seva fem pecats

--Vostè no n'ha vist mai una de dona! No sap com som ni en fotografia. Encara que se l'hagi imaginada, no sap si som així o aixà en realitat.

--Tens tota la raó, mai no n'he vist una, potser així no patiré tant. Has begut una mica de vi oi?

--Sí, més del compte i per això he vingut tard. Des que vostè m'ho va demanar no l'havia tastat; avui el necessitava. Vaig a canviar l'aigua de la galleda, ara torno.

Van passar uns minuts, la Isabel va tornar amb un impermeable de color blau fosc, descalça i una mica despentinada. El mossèn encuriosit li preguntà.

--On vas amb l'impermeable, ací no plou! No sé què has fet, però... Te'n vas ja, potser?

--No, vull ensenyar-li una cosa, però no vull que se m'enfadi per res del món, ni que em digui cap paraula fins que passin dos minuts.

--Em tens molt nerviós i intrigat. Quina en tens de pensada?

-- Tanqui els ulls un moment, per favor... Ja els pot obrir.

Mossèn Jaume roman sense paraules, ella s'havia obert l'impermeable i estava completament nua, ell es posa les mans al cap, està espantat, encisat, descontrolat. Mai no havia vist el cos d'una dona i el que li ensenyava la Isabel, no era perfecte, però sí molt atractiu i excitant. Va deixar transcórrer més de dos minuts.

--Per favor tapat, tapat, ja n'hi ha prou! Tots dos hem fet un pecat; tu per posar-te nua davant meu i jo per mirar-te tanta estona sense dir-te res. Per acabar de fer el pecat et diré que mai no he vist res tan meravellós.

La Isabel va cordar-se la gavardina i es va posar les sabates mentre li deia:

--Seran els dos minuts millors de la meva vida. La vergonya que he patit... no sé ni com dir-li!, però la voldria patir cada dia. Perdoni'm, ha estat quelcom més fort que jo, més fort que tot. Jo crec que el vi que porto a sobre m'hi ha encoratjat.

--És millor que no hi pensem més, vés cap a casa. No et preocupis, sé que el món és així, són coses que passen, som humans, demanaré perdó per a tots dos.

Aquelles relacions es van anar complicant. La Isabel va repetir una altra vegada l'espectacle. Mossèn Jaume acceptava ja que n'estava enamorat. Va començar a patir les mateixes conseqüències que anys enrere n'havia patit el seu amic, tanmateix, el seu, era un cas diferent. Ell sentia una bogeria per aquell cos que amb tanta càrrega d'erotisme li havia mostrat la Isabel de dues maneres. Se sentia atrapat, esclau del seu desig. Un dia va passar el que havia de passar i van gaudir tots dos de les meravelles del pecat més prohibit. Els penediments i els propòsits no servien per a res, ni una sola vegada van poder dir no. Un matí, gairebé desesperat, va agafar el cotxe després de missa i se'n va anar a trobar el seu bisbe.









CAPITOL VII. Jaume y el bisbe.

--Adelante reverendo Jaime, desde su ordenación, no habíamos tenido ocasión de hablarnos. Creo que quiere comentar algunas cosas conmigo de su parròquia.

--Sí, Monseñor, quisiera pedirle mi traslado y preferiría no explicarle los motivos.

--Comprendo... Si usted hubiera esperado para su petición sólo
unos días, nosotros habíamos ya pensado en usted para otro destino. He visto su expediente del seminario y he estudiado su labor como sacerdote. Creo que es usted la persona que necesitamos como rector de nuestro seminario menor. Sé que esta noticia le coge por sorpresa y quizás está lejos de sus aspiraciones como párroco en una población importante. Le dejo unos días para pensarlo.

--No me hacen falta, si usted cree que puedo desempeñar este cargo, yo le agradezco los méritos que me otorga y procuraré hacerlo lo mejor que sepa.

--Usted tiene ahora casi treinta años, un poco joven, pero yo apuesto por la gente joven. Me encantaría almorzar con usted, aprovecharemos la ocasión para conocernos mejor. ¿Le gusta el pescado?

--No lo como a menudo, pero en general me gusta.

--Hoy probará un plato delicioso, entretanto acérquese al seminario y hable con Don Dionisio. Él es quien actualmente hace las funciones de rector desde la muerte de Don Emilio. Él está ya al corriente de su nombramiento, era candidato para el cargo, pero no quiso aceptar por su edad. A la una y media comemos.

En Jaume va al seminari, camina a poc a poc, pensa com Déu li ha resolt d'un cop tots els seus problemes. Don Dionisio havia estat el seu professor de matemàtiques durant quatre cursos

--Hola Jaime, que alegría volverte a ver. Como pasan los años, eres ya todo un un cura. ¡Mi mejor alumno en mis treinta años de maestro! Me acaba de llamar Monseñor, dice que te dé consejos para tu nuevo trabajo, pero le he dicho que no te hacen falta. Yo seguiré siendo ecónomo hasta que Dios quiera.

--Gracias por sus palabras, pero en realidad no sé si tengo la capacidad para este cargo. ¿Ha cambiado mucho el seminario en los últimos años?

--Yo creo que no, los que han cambiado son los seminaristas. El cambio es radical, ahora son más seguros, exigentes, rebeldes y hasta diría que más inteligentes. Tanto que las deserciones alcanzan ya cifras alarmantes. El obispo confía en ti para buscar y encontrar las soluciones adecuadas.

--Esperemos que Dios nos ayude. Creo que la solución está más en buscar autenticas vocaciones que quizás se pierden por ahí, que no en hacer sacerdotes a los que no están convencidos.

--Sí, esto sería lo mejor, pero, Monseñor quiere éstos, los otros y los que podrían ser. Hemos construido un seminario para seiscientos alumnos, estamos en la mitad y la tendencia está a la baja.

En Jaume torna al palau, l'acompanyen al menjador i el bisbe el fa seure.

--Reverendo Jaime, ahora podremos conversar con tranquilidad. Usted ya está enterado de los problemas de nuestro seminario y en general de todos los del país. Usted es un matemático, hoy es lo que necesitamos, una persona que sepa hacer cálculos a corto, medio y largo plazo. Nosotros somos una empresa y nuestra obligación es atender a todas nuestras parroquias, proporcionándoles los ministros necesarios, y éstos, a su vez, deben estar preparados adecuadamente, sin deserciones ni antes ni después de las ordenaciones.

--Conozco el problema de la falta de vocaciones que al parecer se agudiza cada año, pero no por ello hay que aceptar a todos los chicos que nos lleguen. Hoy hay un segundo problema mayor que el de la falta de vocaciones, es el abandono de muchos sacerdotes que tienen solicitadas ya dispensas.

--A éstos, de momento, los tenemos bien controlados. En mi diócesis no se ha otorgado una sola dispensa en los últimos cuatro años y que sigan esperando. En este sentido seguimos al pie de la letra los dictados de Roma.

--El curso empieza el mes que viene, regresaré a mi parroquia mañana y en una semana creo poderlo dejar todo resuelto.

--El nuevo párroco que le sustituye, es un sacerdote recién ordenado, se lo mandaré esta misma semana para que le haga el rodaje.

El nostre mossèn torna a Ascó, no diu res, però va preparant les coses. Tres dies abans de marxar ho diu a la Isabel i li demana que ho comprengui, que no faci bogeries, que s'entengui amb el marit, que allò no podia durar, que era un pecat massa gros. Hi ha nervis, llàgrimes, abraçades, però és gairebé un fet irrevocable i no es pot fer altra cosa que acceptar-lo.

Mossèn Jaume deixa Ascó i comença la seva tasca al seminari. Els nous seminaristes són vint-i-un, continua, doncs, la tendència a la baixa. El bisbe li proposa diferents promocions per interessar els nois més piadosos i els escolanets de les parròquies. Ell dóna la benvinguda als que acaben d'arribar:

--Estem molt contents de la vostra gran decisió. Sabem que no ha estat fàcil per a vosaltres deixar els pares, els amics i, fins potser la bicicleta que tant us agrada. Jo i els vostres professors us donem la benvinguda.

>>El fet que avui hàgiu entrat al seminari no vol dir que un dia en sortireu capellans, vol dir que avui voleu ser-ho, però haureu de treballar ferm i veure, amb els anys, que la vostra vocació creix i s'enforteix. D'això, us en adonareu vosaltres mateixos, a vegades molt fàcilment i, d'altres no tant. Aleshores, el vostre pare espiritual us serà de gran ajut.

>>Si un dia creieu que us heu equivocat, ho heu de dir i decidir sense por. Mai heu de continuar si ja no teniu vocació. Els casats i els pares de família, també, poden servir a Déu i molt millor que els capellans empenedits de ser-ho.

>>Aquí no volem nens que estiguin sempre amb els braços creuats, ni passant hores a la capella resant, ni fent sacrificis per tot. Volem nens normals que parlin, riguin, juguin, cridin i, que s'enfadin si cal. Vull que feu el mateix que fèieu abans, només us demano molt seriosament una cosa; no perdeu el temps, no esteu sempre als núvols, treballeu. No volem tampoc sacrificis al menjador, cap ni un. Hem de menjar tot allò que hi hagi, tant si agrada com si no. Si algú té més gana que m'ho digui.

>>Al seminari tots heu de ser amics de tots, no vull parelletes d'amics. Quan sigui l'hora de jugar es juga i quan sigui l'hora de resar es resa>>.

Les paraules del rector, aviat van arribar al bisbe que el va cridar de seguida:

--Reverendo Señor Rector, creo que ha dado una plática de bienvenida a los nuevos chicos con matices que tendríamos que comentar. ¿No sé si sabe por donde voy?

--Monseñor, sé perfectamente lo que me insinúa, creo que mis palabras estaban bien medidas; éste es mi criterio y con él pienso alcanzar los objetivos previstos. No puedo garantizarle nada en el primer año, pero adivino que a la larga es el único camino.

--Reverendo, nuestros datos de los cinco últimos años nos confirman que las deserciones son a partir de los quince y durante el periodo de tres meses de vacaciones. ¿Cómo ve usted, que a partir de este año, en las vacaciones de verano intercaláramos un cursillo no especialmente de estudio, pero... sí de vida piadosa... con pláticas, meditaciones y cultos, casi como unos ejercicios espirituales, compartidos eso sí, con juegos y mucho aire libre?

--Monseñor, creo que no es una idea acertada. A los seminaristas debemos concederles la oportunidad de conocer aquello a lo que un día habrán de renunciar, es un derecho a poder elegir libremente.

--¡Reverendo Jaime!, yo pensé en usted por sus notas en matemáticas; las relacionaba con un carácter autoritario y duro; no me sea ahora blando. Deje a Dios la decisión de elegir al que quiera; usted no se deje escapar ni uno. Jaime, haga usted cuentas, si no... ¿Cuántos años le quedan a la Iglesia? Es muy fácil, tantos curas menos cada año... es una regla de tres de las más simples. La Iglesia ha reaccionado siempre con energía y dureza cuando ha visto amenazada su supervivencia; de no ser así, hoy no estaríamos usted y yo aquí, o ¿Cree que la inquisición y las cruzadas contra herejes cristianos fue un juego de niños?

--Monseñor, usted lo ha dicho, dejemos a Dios la decisión, él sabe lo que hace.

--De todas maneras, amigo Jaime, le añadiré algo, usted tiene madera de obispo, pero debe saber que la jerarquía de la Iglesia se rige como la militar; cuando se manda se olvidan las monsergas, sólo cuentan la autoridad y el saber mandar, como lo hace un general, y si hace falta por narices. ¡No es posible tener entonces la mentalidad del soldado!

>>Si repassa nuestra història, verá que los Borgia fueron famosos por su energía y sus dotes de mando. Los historiadores se las han reconocido y aplaudido. Ellos fueron los grandes artífices de la unidad de España. Nosotros les perdonamos, a cambio, sus posibles crímenes y sus muchos y escandalosos devaneos. Actúe como le parezca, pero quiero resultados, piense, que según actúe, alcanzará o no las altas jerarquías; aunque eso de ser catalán le será siempre una dificultad.

--Si no tiene otro compromiso me gustaría comer con usted y así nos vamos conociendo. Llamaré a la cocina.

--María, tenemos un invitado, ¿que hay hoy para comer? Merluza a la vasca... ¡deliciosa!.

Mengen junts i en Jaume torna després al seminari preocupat pels criteris del seu bisbe. No hi està gens d'acord. Per a ell, l'Església és una altra cosa. Li vénen pensaments d'engegar-ho tot a rodar. Recorda dolçament la Isabel, ella és noble, senzilla i peca per amor, després té llàgrimes de penediment i desesperació per haver pecat. Déu no és un general de la milícia, ell sap qui són els grans pecadors de la supèrbia i la manipulació dels febles. Déu estarà sempre al costat dels petits, dels humils, de la gent senzilla.

Tres anys portava en Jaume al seminari, les vocacions, com més anava menys n'hi havia. Les desercions sovintejaven prou, molts capellans, amb dispensa o sense, vivien amb parella, alguns, fins i tot, amb el consentiment de llurs feligresos, romanien a la seva parròquia. El bisbe, esparverat, va cridar urgentment mossèn Jaume.

--Señor rector!, hemos tocado fondo, no podemos bajar más. ¿Dónde están los resultados prometidos hace tres años? En cincuenta años esta diócesis tendrá menos de cincuenta curas. No se lo reprocho todo a usted,
los demás están igual. En alguna diócesis han importado ya curas de otras provincias, nosotros estamos confiando hasta cuatro parroquias a uno solo, en ellas nadie puede confesarse y pronto tendran excusas para incumplir con el precepto dominical. Nosotros seremos responsables de sus pecados. ¿Qué se puede hacer?

--Monseñor, los pecados del precepto dominical tienen una muy fàcil solución.

--Quàl cree usted que sería

--Sencillamente eliminar el precepto, éste i otros fueron impuestos por la Iglesia casi tres siglos después de Cristo. La Iglesia, Monseñor, en su historia y en sus grandes decisiones, como usted dijo recientemente, confió en la fuerza de las armas, en los castigos de las torturas y en la muerte en la hoguera. Hoy ya no es posible, a Dios gracias. Yo soy un hombre de números y posiblemente de empresa, la solución es muy fácil y además coherente con los tiempos que corren. La confesión debe ser general en cada misa. Los bautizos y matrimonios en grupos. Hay que crear un ejército paralelo de diáconos que realicen todas las tareas posibles, ellos o ellas serían responsables de nuestros templos, administrarían la eucaristía, la extremaunción, el matrimonio, el bautismo y los oficios de difuntos. Otra solución, la más lógica y la más fácil, sería retornar a los primeros tiempos, cuando se ordenaba un sacerdote en noventa días, fuera éste o no casado y tuviera una o más mujeres. ¿Hay, además, alguna razón coherente para negar el sacerdocio a la mujer? ¿Usted cree en verdad, todavía, que la femina es el demonio del hombre, tal como siempre ha insinuado la Iglesia?

>>Todavía hoy, la formación de nuestros seminaristas es una manipulación injusta; se les aparta de las mujeres como para evitar su nefasto contagio, se les atemoriza con los pecados impuros y los fabricamos según los queremos y necesitamos, sin darles opción ni a opinar ni a decidir. Cuando los chicos despiertan a la pubertad, nadie les explica la verdad, nadie les aclara el porqué de sus tan frecuentes e involuntarias erecciones, de sus eyaculaciones nocturnas en sueños absurdos, porque hasta en sus sueños, priva el pánico a la mujer y al pecado. Aprovechándonos de sus pocos años, se les niegan las libertades mínimas a las que tienen derecho y se les prepara para poder ser mejor manipulados en etapas superiores. El que esta actitud sea heredada desde tiempo inmemorial no justifica tal proceder.

>>Los sacerdotes deben obtener la dispensa siempre que la soliciten. El negársela con la amenaza de la excomunión es un crimen. Sé de un sacerdote moribundo, desesperado en su lecho de muerte; él vivía con una mujer y no recibió nunca la dispensa solicitada; ello representaba su segura condenación eterna, al menos según Roma. Sus amigos sacerdotes falsearon los documentos de la dispensa y se los mostraron, así murió en paz.

¿Quién es la Iglesia para privar de este derecho que ni Dios lo niega? ¡No puede existir mayor maldad!

>>Yo estoy convencido que hay muchos casados y casadas que realizarían las labores de nuestro ministerio mucho mejor que nosotros, más centrados, más relajados, menos traumatizados, con menos problemas de conciencia. ¿Porqué escondemos las terribles

verdades de nuestros curas? La mitad de ellos están enamorados de una mujer y otros quizás de un hombre o de un niño, todo ello como resultado de actuar contra natura.

>>¡Como podemos ser tan ciegos! Dios creó la pareja, normalmente un hombre sin pareja es una incongruencia, un peligro y una desgracia para el que lo sufre. La mayor parte de los suicidios son de hombres que viven solos. ¿Qué derecho tiene la Iglesia sobre estos eclesiásticos, víctimas de una cuidada manipulación que los hace esclavos suyos de por vida. Conozco clérigos y monjes que juegan semanalmente a las quinielas esperando un premio que les permita abandonar su ministerio. Sólo un futuro incierto les retiene. En los curas mayores, existe un síndrome como el de la libertad para los presos que han pasado veinte años en la cárcel: tienen pánico a ser libres.

--No diga más disparates. Alguien que piense así no puede ser rector de mi seminario.

--Monseñor, ni un rector como yo puede aceptar un obispo con sus criterios. Para mí un obispo es un obispo y un general es un general. Búsquese usted otro rector que esté dispuesto a aceptar la vida castrense. No me busque parroquia, no me hará falta. Voy a comer al seminario, hoy tenemos allí un manjar extraordinario, todo un huevo frito para cada uno, esto sucede una vez al año. ¡Cómase usted sus merluzas y que le aproveche!.




















CAPITOL VIII. Mossèn Jaume a França i Liverpool

Mossèn Jaume deixa el seminari i torna a casa amb la mare; el pare va morir fa un any. Pensa en la Isabel y sent molta pena per ella; sap que és una bona dona y que té el dret a ser estimada, fins i tot, la considera la dona que més feliç podria fer a un home. No vol, però, fer-ne una de tan grossa.

Presenta oposicions a l'institut per a matemàtiques, per a religió i convalida a la universitat assignatures. Es fa adjunt de la seva parròquia, no té nòmina, li donen una petita columna en un diari i porta la comptabilitat del negoci de casa. El seu dubte, ara, és saber si val la pena renunciar a tot per Déu; per l' Església ja sap segur que no.

Malgrat tot, té altres inquietuds i per un company s'ha assabentat que a França hi ha un moviment important de capellans obrers; per a conèixer millor de què es tracta, fa un viatge a Montpeller. De tornada, busca i troba a Barcelona alguns capellans que, malgrat les circumstàncies polítiques, pretenen fer el mateix. Després de molts intents, els bisbes i els governadors civils els empaiten arreu. La policia fins tortura a un mossèn, de nom Joaquim Boix, i llavors, ells decideixen fer una manifestació i són apallissats per la Via Laietana.

La massiva manipulació dels mitjans de comunicació assoleix que l'opinió pública doni la raó, gairebé al governador. El nostre clergue ha de fugir de Barcelona perquè la policia el cerca. Els seus companys fan córrer la veu que ha tornat a Reus. Ell es lleva la sotana i de Barcelona fuig a França en un vaixell carregat de ceràmica, on familiars d'un mossèn li faciliten el viatge.

En arribar a Marsella, els gendarmes francesos l'aturen i li demanen el passaport. Ell utilitzant una mena de patois, els respon:

--No tinc passaport, sóc espanyol i no entenc bé el francès.

--Alors, vous devez nous accompagner à la préfecture du port. Le préfet parle quelques mots d'espagnol et c'est sûre purrez bien comprendre.

--Aleshores m'haureu d'acompanyar a la prefectura del port, el prefecte sap alguns mots d'espanyol i segur que us entendreu millor.

Els gendarmes l'acompanyen amb el cotxe. La prefectura és un edifici adossat a un dels coberts del port. El prefecte el fa passar i li pregunta en català.

--Què feu vós aquí sense passaport?

--Sóc capella, pertanyo al moviment de capellans obrers de Barcelona i n'he fugit, a corre-cuita, perseguit per la policia espanyola. No puc demanar un passaport al consolat perquè no vull que sàpiguen que sóc aquí.

--Ho teniu difícil ara a Espanya. El vostre cas és excepcional, però jo, únicament puc fer-vos un document provisional per a transitar dins el port; tanmateix, per si en sortíssiu i us aturés algun gendarme, us hi escriuré al darrere els noms dels prefectes dels altres torns; també els deixaré una nota a fi que n'estiguin assabentats.

--Gràcies per la vostra amabilitat. Hi ha alguna fonda o pensió on pugui dormir aquesta nit?

--És millor que dormiu dins el port; en el mateix recinte hi ha una residència; crec que és de beneficència, si més no, jo hi he vist entrar i sortir unes monges amb uns hàbits poc normals. És a quatre passes d'aquí; un gendarme us hi acompanyarà. Si necessiteu alguna cosa, mentre estigueu a Marsella, no dubteu a demanar-nos-ho. Us desitjo que pugueu tornar aviat a Barcelona.

La residència era una casa prou nova i molt néta; vaig prémer un timbre sobre un taulell a sota d'una escala i una monja em va rebre parlant-me en anglès. Jo li vaig respondre també amb el meu anglès, gairebé oblidat, o si més no molt rovellat.

--Excuse me, I am Spanish and I do not speak French but I can speak a little bit in English. I am a clergyman and I am at Marseille due to some problems with the Spanish police. I need a room, please

--Perdoni sóc espanyol i parlo molt poc francès i puc sols mig entendrem en anglès. Soc clergue, i estic a Marsella per problemes amb la policia espanyola. Voldria una habitació.

--This is a residence for people from the withoutany resources. Here they can sleep and have a meal for only 4 francs. We don't request their documentation; neither their nationality nor their religion. Although I have to clarify that this house is an Anglican Church's property and t its director is a minister. It is a very special case for us, so, I must tell it to your director. He will like to speak with you. I'm going to call him right now.

--Aquesta és una residència per a gent del mar sense recursos, aquí poden dormir i fer un àpat al dia per quatre francs. No els demanem documentació, ni preguntem la nacionalitat ni la religió que professen. Malgrat tot, em cal aclarir-li que aquesta casa es propietat de l'Església anglicana i el seu director n'és un pastor. El cas de vostè per a nosaltres és molt especial; aleshores, vull comunicar-ho al nostre director, perquè segurament, voldrà parlar-li. Ara el crido.

De seguida vaig escoltar passes que baixaven, àgils per l'escala i aparegué el pastor. Era alt i corpulent i abans d'arribar, ja m'estava saludant amb unes paraules en espanyol.

--Es placer a nosotros, darle hospedaje. ¿ En que parte Espanya habita usted?

--Encantado de conocerle. Yo soy de Reus, pero vengo de Barcelona.

El pastor, en escoltar Reus, va esclatar en català

--Reus de T
arragona; aleshores podem parlar català. La meva mare era de Montpeller i jo vaig néixer allà. El meu pare en fou cònsol anglès per més de trenta anys. Què el porta a Marsella, si es pot saber?

--Col·laboro amb el moviment de capellans obrers, i a Espanya això no agrada.

--Ho comprenc. Aquí ha tingut problemes amb la policia?

--No, han estat molt amables; m'han fet una mena de document que em permet moure'm pel port i, fins en podria sortir, però no oficialment.

--Ha sopat ja? Aquí a França sopem més d'hora que a Espanya. Jo anava a fer-ho ara; seria per a mi un plaer que m'acompanyés.

--Doncs li agraeixo perquè porto un mica de desordre amb els àpats i tinc prou gana.

--Pugi amb mi; al primer pis tenim el nostre menjador.

En Jaume va seguir el pastor, de seguida va sortir una monja i va fer-li una petita reverència; el director el va presentar.

--I'd like to you a clergyman from Barcelona, that will probably stay some days with us. Would you mind bringing us something for dinner; please?

--Li presento un clergue catòlic de Barcelona que segurament estarà uns dies amb nosaltres. Ens pot portar quelcom per a sopar?

--Of course, with pleasure

--Sí, sí, clar, amb molt de gust.

Ja asseguts a la taula, tots dos comencen a explicar-se coses, com si haguessin esperat tota una vida per assolir fer-ho. Comença en Jaume

--En primer lloc; gracies per la seva hospitalitat i la seva rebuda. Em cal ara assabentar-lo de qui sóc i com he arribat fins aquí. Em dic Jaume i en la meva curta vida de clergue hi ha tres etapes: en la primera vaig ser el capellà d'un poble de Tarragona, en la segona vaig ser rector del seminari menor i en la tercera, ara, sóc un mossèn autònom que voldria arreglar el món, començant per comprometre'm en problemes socials.

--Jo em dic Jak i defenso l'ecumenisme de les esglésies cristianes i fins de les que no ho són. La circumstància de ser fill d'un pare protestant i d'una mare catòlica em dóna un gran avantatge per a jutjar les raons i diferències dels uns i dels altres. Un germà del meu pare, amb qui vaig tenir molta relació, era pastor i ja pensava gairebé com jo. Si està uns dies aquí coneixerà la meva dona i les meves dues filles; ara són a Montpeller a casa d'una tia.

--Jak i Jaume són el mateix nom, jo crec que ens cal parlar-nos de tu, si et sembla.

--Sí, sí, jo ja t'ho volia proposar. A França, i potser encara més a Espanya, hi ha una idea equivocada del protestantisme. He arribat a la conclusió que és millor defugir del tema, quan has de parlar amb gent poc formada.

Jo he llegit alguna cosa sobre Luter. llavors vaig entendre millor l'ecumenisme i la base, l'origen i el procés històric del cristianisme. D'aleshores ençà m'he interessat molt per alguns, potser, erròniament anomenats heretges.

--Ignoro les teves intencions immediates. Vols romandre a Marsella o vols viatjar a un altre indret de França?

--Encara no he decidit res; la meva fugida de Barcelona va ser molt precipitada. Voldria trobar una feina que em permetés mantenir-me i poder-me relacionar amb gent que pensés com jo.

--Aquesta gent que dius et faria res que fos protestant?

--No, tot el contrari, estic segur que aprendria moltes coses útils.

--Mira, jo no et penso convertir, jo no crec en les conversions de catòlic a protestant o a l‘inrevés, ni tampoc les considero necessàries. Pel que em sembla, tu no pots tornar a casa durant un temps; jo aquí no et puc oferir el que vols i necessites, però a la rodalia de Liverpool hi tinc un cosí que va quedar orfe de pare i mare amb cinc anys; el meu pare el va adoptar i va viure sovint amb nosaltres, després varem estudiar junts al seminari. Té la

mateixa edat que jo. Crec que la millor solució fora que ell et donés estada a casa seva, a més, és un d'aquells solters per vocació.

--No em desagrada la idea, però què puc fer allà per guanyar-me la vida?

--Res que vagi en contra de les teves conviccions. Quan hi arribis; d'una banda et sortiran tota mena de feines i podràs, també, ajudar el meu cosí en moltes coses; de l'altra, tots dos sereu un exemple de l'ecumenisme que tant necessitem avui els cristians.

--Em sembla que estic somiant, ho veig tot fins massa fàcil.

--Escolta'm Jaume: a casa som tres germans, una germana i el meu cosí, Daniel, que el tenim com un germà més. Tota la meva família han estat sempre clergues o funcionaris. La meva germana Mary, ara és diputada al parlament de Londres. El meu germà Peter és funcionari del ministeri de l'interior i en Thomas treballa i escriu al diari Nacional Times. Si fes falta, tots t'ajudarien amb molt de gust.

--No sé com puc agrair-te el teu interès.

--Tu ets un compatriota de la meva mare, i ella se sentia molt catalana, car coneixia, molt bé, la vostra història, de la que fou professora molts anys a la Universitat de Montpeller. Ara parlaré amb en Thomas, tots dos som radioaficionats. Ell ens trobarà una solució per a la teva documentació i també escriuré al meu cosí, proposant-li la meva idea.

En Thomas va fer arribar un document de refugiat polític a través del consolat de Marsella. Dos dies més tard viatjava en tren cap a Londres, aprofitant el viatge per a fer pràctiques d'anglès. En Thomas em va rebre a l'estació portant una petita pancarta que deia "Jaume sóc Tomas". Jo vaig dir-li;

--Thomas!, sóc Jaume, gràcies per venir a rebre'm.

--Tots els de la meva família estan assabentats del teu cas i estan impacients per conèixer-te. Fins el meu cosí Daniel volia venir avui a la estació. Aquesta nit, la meva germana Mary ens ha convidat a sopar a casa seva i també t'ha fet preparar una habitació. Demà a les 9'40 tens el tren per a Liverpool.

--No trobo paraules per a agrair-vos tot el que feu per a mi. Quan tot això acabi voldria rebre-us tots quatre a Reus i correspondre-us a totes aquestes amabilitats.

--Tant per a mi com per als meus germans és un veritable plaer ajudar-te en les teves circumstàncies.

Per a en Jaume, el sopar va ser gairebé un berenar, ja que eren les sis més l'hora avançada del país. La germana Mary era una dona rosa, alta i prima; habitava en l'antiga casa de la família, on va conviure amb els pares fins a la seva mort. La casa, sense gaires pretensions, era a la rodalia de Londres. La conversa del sopar, com era normal, va girar sobre els problemes d'Espanya i també dels catalans. La germana n'era la més interessada:

--Jaume!, per a mi, Espanya sempre ha estat un embolic. Segons la nostra mare, la historia del vostre país és la més incoherent de les que ella va estudiar. Ella mai no va entendre, com un poble com el català, amo de tot el mediterrani, va perdre la seva hegemonia i va ser sotmès per una Castella, aleshores, sense cap colònia.


--Tot aquest procés, únicament té una explicació: el poder absolut de l'Església castellana o aragonesa d'aleshores, amb una aferrissada censura de gairebé cinc-cents anys.

--Al nostre parlament s'ha fet esment alguna vegada, amb vergonya, del desemparament amb què els anglesos varem deixar els catalans a Utrech, a canvi de Gibraltar i Menorca.

--No tot es va perdre a la Guerra de Successió. La veritable causa fou el compromís de Casp, molts anys abans. El Papa aragonès, Benet XIII, Vicenç Ferrer i altres cinc eclesiàstics varen imposar als catalans rei i reina castellans. També amb els Reis catòlics, el Papa Borja va fer trampa. Felip V en fou sols una conseqüència, on també l'Església amb els cardenals Borja i Portocarrero i el germà d'aquest, Duc de Palma en foren els principals responsables. Quatre dels prínceps, amb més drets a les diferents succesions i preferits dels catalans, foren assessinats o van morir en estranyes circumstàncies. Els catalans mai podien acceptar un borbó o un trastàmara.

--Els anglesos vàrem tenir l'oportunitat de remeiar aquella malifeta, durant la vostra guerra civil, on hauria estat fàcil assolir la vostra independència, però aleshores les coses a Europa estaven molt complicades.

Aquell sopar va acabar gairebé a mitja nit. Vàrem parlar una mica de tot i tot molt interessant. L'endemà vaig viatjar a Liverpool, on també el cosí Daniel estava a l'estació per a rebre'm, i on ja havíem quedat d'acord que portaria un paraigua tancat i enlaire per a poder-me reconèixer.

--Benvingut a Liverpool, Jaume! Espero que aquí t'hi trobis com a casa teva.

--Estic segur que així serà; gràcies Daniel. Tots els teus germans m'han rebut amb tanta amabilitat, que jo gairebé m'he sentit una mica avergonyit.

Tota la meva família sentim grans simpaties pels catalans i fins ens agrada de parlar català.

Tinc una mica d'angúnia de què la meva estada a casa teva no et perjudiqui la relació amb els teus feligresos.

De cap manera, ja n`he parlat sovint aquests dos dies, i amb tots els que ho he comentat creuen que serà quelcom positiu per a la nostra comunitat. Fins i tot uns meus veïns ens han convidat a dinar ara, suposant que jo no tindria el temps de preparar-lo. El meu cosí de Marsella m'ha dit que tu et defenses prou bé en l'anglès.

--Crec que exagera: vaig estudiar anglès per correspondència fa cinc anys, però he fet poca pràctica.

--Tant li fa, aquí en faràs via, i si vols jo puc parlar-te també en anglès, malgrat que gaudeixo molt de fer-ho en català. La meva casa és molt a la vora; podem arribar-nos-hi amb una passejada.

>>Per al teu manteniment, he parlat amb l'Ajuntament i han decidit que cada mes et faran un ingrés de 50 lliures en un compte que et cal obrir. També en Thomas n'està gestionant un altre com a refugiat.

--Jo agraeixo els ajuts que m'ofereixen el vostre govern i el teu Ajuntament, però quan es normalitzin les coses i pugui tornar a casa, jo us tornaré tot el que se m'hagi donat. Ara seria perillós que la meva família m'envies diners, malgrat tot, ja trobaré alguna manera de fer-ho.


Parlant, parlant, vam arribar a casa: era un petit edifici adossat a l'església, amb un jardí precedit d'un pati i un garatge. Dos gossos ens van fer festes, tot just entrarem i en Daniel els va correspondre amb algunes carícies, jo també els en vaig fer.

>> Daniel em va ensenyar a corre-cuita la casa i la meva càmara. Tot seguit anàrem a dinar a casa dels nostres veïns que ja ens esperaven; els seus noms eren Elisabeth i Patrik. Ella era mestra en una escola propera; ell treballava de secretari a l'Ajuntament. El meu anglès va patir la primera prova seriosa.

>>Vaig entendre poques coses de la conversa que, sortosament, Daniel me les anava traduint. Ella se'm va oferir per a ensenyar-me anglès i, a més a més, va assegurar-me que parlaria amb el director de la escola seva, a fi que pogués assistir, també, a diverses classes de llengua i amb diferents mestres.

>>La meva necessitat urgent de parlar, el meu gran interès, les moltes hores de dedicació i els meus anteriors coneixements van fer gairebé el miracle. En quasi dos mesos vaig assolir parlar i entendre'm en un nivell prou acceptable. La meva mestra, Elisabeth, contínuament em felicitava pels meus progressos i fins em motivava, portant amics a casa per fer encara més pràctica. Jo em sentia tan protegit i estimat per aquella família que el temps que vaig conviure amb ells, va ser inoblidable. En Daniel i jo volíem, amb les nostres converses, arreglar els disbarats i atzagaiades que el dominic Telz i Luter van perpetrar, amb més supèrbia que altra cosa, assolint la divisió dels cristians d'occident. Jo un dia vaig preguntar:

--Escolta'm Daniel: els catòlics sempre hem estat convençuts que vosaltres teniu un concepte de la Mare de Deu, com d'una dona normal i prou. És això veritat?

--De cap manera: nosaltres venerem i estimem molt a la mare de Deu; el que no creiem és en la seva virginitat, però no hi creiem, perquè aquest dogma va ser definit molt temps després pels catòlics. Malgrat tot, jo crec que aquest i el posterior de la Assumpció, avui, Roma no els definiria.

--De la Santíssima Trinitat que en pensen els vostres teòlegs?

--Hi ha tota mena d'opinions, el meu cosí Jaky i jo en tenim la nostra; es clar, compartida per molts altres: Per a esbrinar aquest dogma, nosaltres diem que cal situar-nos en el segle en què es va definir. Aleshores hi havia una gran lluita entre el nou monoteisme Cristià i el vell politeisme. En el politeisme, molts deus hi estaven emparentats. La religió cristiana en definint a Jesús com a Déu, era ja politeista: la solució van trobar-la amb la Santíssima Trinitat. Els nostres teòlegs; no parlen gaire de l‘Esperit sant, ni tampoc de la Trinitat. Les esglésies protestants són molt simples, no tenen imatges i quelcom semblant és la nostra teologia. L'Esperit sant té una relació directa amb la virginitat de Maria, aleshores, potser per això el deixem una mica a banda.

>>Els nostres grans pecats són fer mal als demés o a nosaltres mateixos. Avui això és la moral ètica.

--Per als protestants els evangelis són dogma de fe?

--No especialment, Jesús s'expressava amb paràboles a fi que la gent l'entenguessin millor. Per a mi, tot l'evangeli en si ja és una paràbola; potser, fins fabricada a mida, probablement amb, errors, invents o fàbules. Però és una manera fàcil d'acostar la gent a Déu, ara, però encara més en els primers temps. Els humans necessitem comunicar amb un ser més tangible i un humà era la millor opció. No som l'única religió que mitifica la figura d'un home per a sublimar-lo i apropar-lo als seus creients.

>>La fe mou muntanyes, però així mateix, tapa convenientment, els forats de les incongruències i de l'inversemblant. Alguns d'aquests forats eren grans craters que van necessitar fins l'ajut de L'Esperit sant. Jo, malgrat tot, em considero creient i així, útil als meus consemblants.

--Segons vosaltres quan es va desenvolupar el cristianisme?

--Nosaltres creiem que el Cristianisme fou implantat massivament en temps dels bàrbars i, aleshores, les bases de la fe eren la ignorància i el terror al desconegut o fins a les forces malèfiques. També la màgia hi va tenir el seu rol. Cal tenir en compte que, llavors, la gent era molt feble. L'excomunió, per exemple, era un càstig terrible; un excomunicat era un mort vivent, rebutjat com un empestat per tota la societat. *

--Ho dius d'una manera, com si hi volguessis trobar a tot un procés natural, sense la intervenció de la mà de Déu.

--Jo crec que Déu està molt per damunt de tot. Ell va crear el món, però d'aleshores ençà ens ha fet lliures, sí, però a mes a mes, autònoms, No podem fer-lo responsable de les desgràcies, desastres naturals, les equivocacions d'altri i fins sovint, de les iniquitats de la mateixa Església.

<
>>Els imperis colonials, com ara el nostre i l'espanyol, es varen construir amb el saqueig fàcil de terres, on la gent es defensaven amb armes mil anys enrederides. Si els anglesos van occir menys gent i els va ser tot més fàcil, fou perquè al nord hi havia menys població. A l'Amèrica central i a la del sud hi habitaven, potser, un centenar de milions d'indígenes, especialment, Azteques, Mayes, Inques i Araucans. Al nord hi havia, més aviat tribus, ni tan sols amb la categoria de pobles. *

La nostra amistat va anar creixent fins a un punt que semblàvem família. Fins els feligresos m'acceptaven, i tots dos alhora practicàvem i defeníem un veritable ecumenisme. Volíem aprofitar aquella gran oportunitat per a fer quelcom especial, potser revolucionari; des de la posició de dos modestos clergues: donà una lliçó d'humilitat als més encimbellats de la jerarquia d'una i altra banda. En Daniel va fer la proposta.

--Jaume!, jo ara et conec perfectament i sé com penses; la gent de la meva comunitat t'accepten i endemés et tenen totes les simpaties. Per què no en fem una de grossa?

--Que vols dir amb això de fer-ne una de grossa?

--Fe un acte ecumènic, voltejant les nostres campanes com si fossin les de la catedral; cercar la polèmica, la controvèrsia, l'exasperació de les jerarquies d'ençà i d'enllà. Com dieu a Catalunya, fe força soroll. Seria el David i el Goliath; però que hi podem perdre? Estic tip que els clergues no tinguem veu ni vot, som els anyells dels Bisbes i dels cardenals.

--Fins aquí t'atorgo tota la raó. Sempre m'han semblat incongruents i fins humiliants algunes expressions usades pels bisbes catòlics, quan ordenen nous capellans.

* Daniel Rops, académic i teòleg francès. Le cristianime en temps des Barbars, pagin 343
* Manifest dels bisbes d'Ecuador, Bolívia i Perú. Cristoforo Colombo e il Papa tradito di Ruguero Marino

--Cal fer un pla i molt ben pensat

--Daniel! Si de cas féssim quelcom, caldria prepara-ho amb poc temps, a fi que no ens ho aturessin.

--Hi estic d'acord. Podríem declarar un diumenge d'unió de les esglésies i fer-ne oficis mixtos de totes dues, fer-ne sermons adients, etc. Prepararíem un himne, música i festa.

--El meu germà Thomas ens ho publicaria al seu diari i a d'altres, amb paraules com: "Més val l'amor que la guerra" o bé "Si som tots cristians, per què separats" o també "L'amor uneix, l'orgull separa" etc.

--Per donar-hi més vida, podríem fer un dinar al camp, cercant un lloc apropiat per a molta gent. Potser l'ajuntament hi col·laboraria i regalaria begudes, entrepans, etc.

En Daniel i jo volien tirar endavant la idea i vam preparar tot un pla: vam parlar amb els de l'ajuntament, acompanyats pel nostre veí Patrik i van aconseguir llur col·laboració. També la veïna Elisabeth va compondre un himne i el va fer cantar a la seva escola i a la coral de la parròquia.

La data triada per la festa fou el diumenge 7 de juny i uns dies abans en vam assabentar a tota la comunitat amb rètols, follets i fins per la radio local. Jo els vaig parlar de la missa catòlica i de l'eucaristia, advertint-los que era un acte, on es rememorava l'últim sopar i que per als catòlics era com rebre a Déu dins l'ànima. Els vaig animar a què combreguessin, però amb el recolliment que mereixia.

El dia va arribar, el sol lluïa esplèndid; ja de bon matí van començar a aplegar-se gent a les rodalies de l'església, fins molts dels que mai la trepitjaven. A les nou va començar la cerimònia. En Daniel va agrair l'assistència de tanta gent i va explicar que representava aquella diada, assegurant-los que aquell acte era molt important, malgrat ser tan sols un gra de blat, però que, aviat, seria la llavor que es multiplicaria per tot el país i fins per tot el món. Va demanar també respecte per als oficis catòlics. Les corals van entonar els himnes; després, de l'orgue van vibrar les emotives notes de "El cant dels ocells". La gent estaven captivats i emocionats per aquella cerimònia tan especial i fins alguns amagaven les llàgrimes.

Un hora més tard jo vaig començar la missa. La coral va repetir el cants, després va entonar el Gloria in excelsis Deo i El credo de la Missa de angelis. El silenci era total, ni tan sols un xiuxiueig. Va arribar l'ofertori i la coral va seguir amb el Sanctus, Sanctus. Abans de la consagració, en Daniel explicà què representava aquell moment i va demanar-los que romanguessin agenollats.

A l'hora de la comunió molts dels presents van acostar-se, amb devoció, a l'altar per a combregar, com si ho fessin en una església catòlica.

Acabades les cerimònies, la gent, aturades al voltant de les portes, comentaven l'acte i ens felicitaven per aquella encertada iniciativa. El gran dinar de germanor, que es va fer a una ermita propera, va ser un altre èxit, fins el batlle va proposar repetir aquella commemoració
tots els anys.

Amb tot això, uns fotògrafs en feren un reportatge i un parell de periodistes en prengueren notes

A les 24 hores tot el país n'estava assabentat. En Thomas havia preparat molt convenientment la noticia, acompanyada amb fotografies, i n'havia assolit la publicació en altres diaris de la seva influència. A la majoria dels lectors els va fer gràcia el fet i es comentava arreu, amb simpatia.

De sobte però, aparegué la reacció de l'Església radical anglicana, amb un comunicat, damunt del qual i amb lletres ben grosses deia "ANATEMA" com en els millors temps de la Inquisició. De catòlics ja en tenim prou a l'Ulster, deien. Altres escrits condemnaven l'acte i amenaçaven als seus organitzadors a qui, fins titllaven d'homosexuals. En Daniel li digué a en Jaume.

--Hem fet diana, el poble està amb nosaltres i la Jerarquia està avergonyida de què els hi haguem passat la mà per la cara.

Malgrat tot, no va arribar la sang al riu, els bisbes es van calmar aviat i va tornar la normalitat. Quan van ser les festes del poble, curiosament, el municipi va convidar-nos a tots dos en un àpat de celebració pels mil anys de la vila.

En Daniel, creient que en Jaume se n'anava, va organitzar una festa de comiat amb els germans de Londres i fins amb en Jaky de Marsella. Va ser tot molt bonic i tendre. La germana Mary, com el primer dia, estava molt interessada en la Catalunya actual i els seus problemes.

--Jaume! Com estan les coses ara per als catalans?

--Molt malament, esperem que aviat s'acabi la dictadura i es normalitzi tot. La nostra esperança es assolir un reconeixement d'estat federal, on puguem defensar la nostra llengua i reclamar els nostres drets històrics, especialment, Colom i la descoberta d'Amèrica. Després els anglesos hauríeu de recolzar la catalanitat de Cabot, avui, encara acceptat, com italià del Veneto.

--Jo em vaig llicenciar en història i també la meva mare. Ambdues sempre hem estat convençudes que darrere de l'embolic de Colom i la descoberta hi va haver un complot i fins, potser, una conjura de l'Església i l'Estat. Quan a Cabot, descobridor de l'Amèrica anglesa; aquí els nostres historiadors donen suport a la teoria italiana perquè l'Espanya Castellana ha estat el nostre gran enemic, vençuda sempre pels anglesos i americans en tots els enfrointaments a l'ample mar. Trafalgar, Finisterre, Armada invencible, també a Cuba, Puertorico, Filipines, Gibraltar, etc.

>>Crec que la solució per a Catalunya és la independència. Serieu un poble modèlic i recuperaríeu totes les glòries que us han estat robades durant cinc segles. Si un dia en sorgeix l'oportunitat en parlaré al nostre parlament.

--Jo ho considero una causa perduda, però sempre em romandrà l'esperança d'una mena de miracle. El problema més greu són molts dels mateixos catalans, ignorants de la seva història, esmaperduts en el seu patriotisme i empoltronits en llur benestança. Cinc llargs segles de politiques castellanitzadores, prestigiades i recolzades per l'Església, amb monarquies castellanes absolutistes o despòtiques, no són fàcils de treure-se-les del damunt.

--Jo no puc entendre que la nació i fins l'imperi més poderós d'Europa, per tant de temps, anés a finir, amb l'ajut de l'Església, esclau de Castella, i en part els anglesos en som responsables. Espero que un dia hi posem remei.

--Tant de bo que un dia se'ns milloressin les coses.

--Un altra incongruència, difícil d'entendre. és la denominació com Aragó. Per quins set sous? D'això, me n'he assabentat amb molta cura i he llegit cent vegades les Capitulacions del rei Ramir amb Ramon Berenguer. El rei aragonès, sense cap mena de dubtes, atorga tots els seus dominis al Comte català a canvi de que aquest es casi amb la seva filla Peronella. Que en diguin Aragó del vostre país és una humiliació. Aragó poques generacions abans era també un comptat amb Aznar galindez

--Aquesta els catalans, per ignorància, ja la tenen coll avall.

--Deixem la història i digues-me què en penseu els clergues catalans del vostre celibat.

--En aparença ho tenim assumit, però, per a molts em consta que és una fàbrica de boixos. Malgrat tot, crec que li romanen pocs anys; aviat serà sols voluntari. *

--Aquell dia hi haurà una cursa de dones espanyoles cercant un capellà per a casar-s'hi.

--En una conversa que vaig mantenir amb el meu bisbe, em va assegurar que si s'anul·lés el celibat, tenint en compte l'experiència protestant, tampoc se solucionarien els problemes. Tu que en penses?

--Mira Jaume, problemes sempre n'hi hauran, però un home casat, si més no, en te resolts els més bàsics: l'amor i la família. Negar-los aquests drets és fins inhumà.

--Això ho hauries de dir a les jerarquies catòliques i em sembla que no ho entendrien.

--Jo formo part d'una comissió per a revisar les relacions de l'Església i l'Estat i el dimecres ens reunim. Si vols hi pots assistir i coneixeràs el nostre parlament.

--Seria per a mi una experiència molt agradable, però tu estaràs molt enfeinada i et podria fer nosa.

--No, jo et procuraria un passi, i sempre hi ha algú que acompanya les visites pel edifici. Durant la sessió, escoltaries les nostres discussions amb un bisbe i altres eclesiàstics.

--Puc anar i tornar dintre del mateix dia?

--Si, però desprès aniríem a sopar i pots dormir a casa, amb la garantia de que no et faré cap proposta deshonesta que comprometi el teu celibat.

--Una cosa així no la puc refusar. Has dit aquest dimecres?

--Si, tu has d'arribar a l'estació Victòria abans de les nou i prens un taxi fins al Parlament. Allà preguntes per l'entrada del personal; jo els deixaré el teu passi als de seguretat de la porta i ells ja t'acompanyaran.

El dimecres a les 8'40 vaig arribar a l'estació Victòria i tot seguit un taxi em va portar fins al Parlament. Com havíem quedat amb la Mary, vaig recollir el passi i un senyor amb uniforme em va acompanyar a una sala, on ja estaven reunits els de la comissió. Jo i unes altres persones vam asseure'ns darrera d'una barana i en diferent nivell. Els de la comissió estaven al voltant d'una taula en forma de U. Nosaltres disposàvem d'auriculars per a poder escoltar tot el que es discutia a la taula.

>> L'ordre del dia, era la renovació del concert econòmic i l'increment de subvencions per a la conservació del patrimoni arquitectònic religiós. La sessió va durar dues hores, la

* Padre Diaz Alegria (Jesuïta) "Yo creo en la esperanza"

Mary em va recollir i em va portar a una cafeteria dins l'edifici i vam fer un àpat en menys de mitja hora

--Jaume! sento no poder-te oferir un dinar normal, però la pausa que fem és de 45 minuts. Si ja en tens prou amb el que has escoltat, puc demanar que t'acompanyin a la biblioteca o als arxius. Allà trobaràs documents del Tractat d'Utrech, de Trafalgar, Finisterre, l'Armada invencible, potser també, del setge de Barcelona al 1714

--Prefereixo seguir escoltant als comissionats. Seguireu amb el mateix tema?

--No, aquesta tarda abordarem un problema d'educació per als emigrants en col·legis religiosos. A les cinc acabem i et vindré a cercar.

La sessió de la tarda em va semblar molt interessant, els eclesiàstics sabien molt bé el que volien, però els parlamentaris defenien per als emigrants una mena de laïcisme i a la fi en van sortir més ben parats. Com havíem previst a les sis estàvem sopant en un restaurant, on es veien policemen arreu.

--Jaume! Aquest és un restaurant on mengem gent del Govern o del Parlament, com pots veure estem ben protegits. Què vols sopar? Aquí ho fan molt bé, però tenen pocs plats.

--Per a mi, qualsevol cosa, el que tu triïs ja m'estarà bé.

--Els anglesos dinem poc, però esmorzem i sopem prou.

--D'això ja me n'he assabentat bé amb el teu germà i amics. Jo menjo una mica menys.

--Ho fas per cuidar-te ho perquè ja en tens prou

--Una mica de cada cosa.

--Jo sóc molt clàssica, demano un bon bistec amb verdures, pa grec i uns bons postres.

--Per a mi em sembla també perfecte.

--Jaume!, de què vols que parlem? Et deixo triar les armes.

--Es millor que tu portis la iniciativa, jo ja et seguiré.

--Aleshores tinc curiositat en conèixer la teva opinió, respecte al celibat, respecte a Déu i la fe i està clar, sobre les Esglésies en general. Jo, malgrat que la meva família es molt religiosa, sóc una agnòstica, convençuda per la meva pròpia recerca i lògica.

--Tinc una germana que pensa exactament com tu, però ens estimem moltíssim. Jo sóc clergue i com a tal, he tingut al meu abast molta informació sobre filosofia i teologia i he arribat a la conclusió que ambdues són tan útils per provar l'existència de Déu com per a negar-la. La meva fe és basa encara en la meva formació religiosa, tant per part de la família com per la del seminari. Així i tot, em cal dir-te que els meus pecats van més en aquesta direcció que en els que em pugui portar el celibat.

--Pel que em dius, em sembla entendre que tens una lluita interna entre el que veus ara i el que et van ensenyar els teus educadors. Conec aquesta lluita, ja que jo també hi vaig passar en una etapa de la neva vida.

--Aquestes vacil·lacions en la meva fe no canvien si ets protestant o catòlic. La fe és la fe i hi creus o no hi creus. A banda d'aquest concepte, també per al clergat catòlic, hi ha el celibat. Avui, aquest, el considero fins una humiliació, car no es Déu que ens l'imposa sinó l'Església i, segons la meva opinió, sense cap dret.

--Els capellans espanyols respecteu el celibat?

--Jo no puc opinar, això es quelcom que cadascú s'ho guarda. Jo et puc parlar per mi. Jo vaig fugir del meu primer poble, perquè vaig estimar una dona casada, o millor dit ella es va enamorar i em va enamorar. Vaig trencar el meu celibat, però aleshores, em varen doldre més el pecat en si i l'engany al marit. Jo crec que l'enamorament és l'estat
de cel dels humans i, si més no, als animals els pot fer violents i agressius.

--Això de l'estat de cel, té gràcia, no ho havia pensat mai, però és un concepte lògic, al cap i a la fi som mamífers.

--Mis Mari, ara em toca a mi: Per quina raó una dona intel·ligent i atractiva com tu, no té parella?

--Jo, ara, tinc 34 anys, com a parlamentària sóc massa jove, però com a dona estic al límit de ser una dona gran. Jo he estat aparellada en dues ocasions i en vaig sortir escaldada. Segurament vaig patir l'atac de cel que has esmentat abans i que et fabrica una boira, densa com la de Londres, que no et deixa veure res. He arribat a la conclusió que, sola a casa i amb una bona colla d'amics, és el que més va amb la meva manera de ser.

--No et crec: tu com tothom necessites l'amor de la parella; les teves decepcions t'han creat un estat de conformisme còmode al que t'has agafat.

--Ets un bon psicòleg, aquí i ara, és un ofici de futur. Accepto el teu judici, però que vols que hi faci?

--No cal que hi facis res, tindràs més oportunitats i un dia trobaràs l'amor de la teva vida, i aleshores se t'esborraran totes les decepcions anteriors. Existeix molta gent que serien feliços amb tu i tu amb ells. Cal només que us trobeu i us doneu l'oportunitat.

--Sóc ja prou gran i no gaire atractiva; l'amor és més cosa de joves. Tant de bo que tinguis raó. En realitat sempre he pensat que venir a aquest món i no crear una família per gaudir-ne, no té gaire sentit.

--Tu no ets gens gran i tens més de cent atractius. Jo tampoc sóc ningú per donar-te consells. La meva germana és psicòloga i ha patit també desenganys. Ara s'ha enamorat bojament d'un meu company i amic. Ell, enamorat també d'ella, ha fugit al Perú, a la Selva amazònica. M'agradaria que la coneguessis; té les idees molt clares; però això no la priva de patir per amor.

--Gràcies pels teus compliments i això dels cent atractius no m'ho havien dit mai, si no fossis clergue, sabries com conquistar una dona, malgrat que amb els teus atractius físics en tindries ben bé prou. Quantes vegades havies sopat amb una dona, tots dos sols?

--Llevat de la meva germana, cap ni una; aquesta és la primera i he de confessar que em resulta molt agradable.

--M'ha dit en Daniel que aviat tornes a casa, tots nosaltres et trobarem a faltar, si romanguessis més temps m'agradaria repetir aquest sopar i fins intentar enamorar-te com la teva parroquiana. Estic segura que series la parella ideal per a mi i per a qualsevol dona. Si vols ara podem anar al teatre o a casa, on tinc xocolata desfeta i un Plumcake que m'ha regalat una veïna que els fa boníssims.

--Potser millor que anem cap a casa. El meu vici es la xocolata.

Vam agafar un taxi i la Mary va dir al xofer que passés per Oxford srteet, el Britis museun i fins per Trafalgar square, on vam fer els normals comentaris. Després vam anar directes a casa i...

--Jaume, tu seu aquí, jo mentrestant escalfo la xocolata i preparo el pastís. Si vols un scotch o un cognac, serveix-te'l tu mateix, en dos minuts sóc amb tu.

En poc temps la flaire de la xocolata em va arribar al nas i aquell plumcake tallat a llescas, em va despertar el meu vici pel dols.

--Jaume, ara, parlem seriosament, de creences, esglésies, història, etc. Tu creus a ulls clucs, o bé tens dubtes o bé tens més que dubtes. Totes les religions resolen la incògnita de la vida i l'Univers de la manera més fàcil: un Déu. L'única cosa que canvia és el concepte que en tenen. Jo no nego aquesta possibilitat, tanmateix, accepto les afirmacions de Emmanuel Kant a Aude sapere: <>

--Suposo que només val una resposta sincera. Tothom que creu i analitza té dubtes i, fins certeses a favor o en contra. Sovint el millor és tirar pel camí del mig. Jo no sóc capellà, només per la meva fe, hi ha altres circumstàncies, un llarg procés i fins compromisos. Ara la meva fe és basa en la existència d'un ser superior; la resta ho considero una mica com les rúbriques d'una cerimònia. Si un dia es prova que Jesús és una figura mitificada, no em sorprendrà, però fins ara, la meva carrega dels anys d'estudi, de formació, de pràctica, d'experiències, de família i fins de rutina, fan que cregui, però amb la reserva dels dubtes.

--Tenim plantejaments molt semblants, em roman una pregunta obligada: i després què?

--Continuo també amb els dubtes. És tot el mateix i una cosa va amb l'altra: és fe, i si hi creus, com diuen a Castella "premio" però del premi, si creus, ja en gaudeixes aquí, perquè estar convençut que després segueix la festa, molt millorada, és ja un premi.

--Amb els meus dos amants no tenia aquestes converses, anàvem més al gra, tanmateix, fins amb això em van decebre. Utilitzàvem sempre l'escotch per al "demarrage". Tu beus?

--Si, de tant en tant m'agrada beure un wysky o un cognac, però em fan més gràcia els licors dolços. Els catalans fórem els inventors del anís i per molts segles va ser la base de les nostres exportacions. El seu primer nom era "groc" i d'ací ve el vostre nom anglès "grogui" de qui en bevia més del compte. Després van assolir fabricar-lo net i clar com l'aigua.

--La gent, aquí i a d'altres indrets d'Europa, us identifica amb l'Espanya folklòrica i dels braus, jo crec que no és just. Ignoro si això és casualitat o hi ha interessos pel mig. A Itàlia es diferencia clarament la Lombardia, el Veneto, el Piamonte la Padània o el Friuli i fins la Toscana de la resta.

--No és casualitat, a Espanya han intentat sempre unificar amb l'excusa de unir, però especialment als catalans amb Espanya. Tu escoltaràs cent vegades als mèdia, folklore andalús o d'altres i excepcionalment quelcom català. Per a afeblir més el català, propicien polítiques separadores de catalans, valencians i balears.

--No hi ha moviments independentistes?

--No, D'una banda han estat tant perseguits que no n'han deixat cap rastre, de l'altra els franquistes han gaudit del nou i millor mitjà per fabricar patriotisme espanyol castellà: la radio i ara la televisió. Amb aquests mitjans, l'educació controlada i la gran feblesa de la massa ignorant, poden manipular com vulguin. A Catalunya tenim un col·lectiu burgés, també sovint feble, que per influència de les jerarquies religioses feixistes (totes), de les militars i de les autoritats polítiques, han assimilat esquerres, arreplegats i barbàrie amb catalanisme. Això ha estat també, amanit convenientment, i avui trobes pobres criatures catalanes que se senten fins ofeses de que els parlin en català. Curiosament els únics que defensen la democràcia i el català, són els Jesuïtes, els frares i els mossens. La burgesia catalana, parlant castellà i anant a missa d'una, se senten de l'alta societat. Sempre hi ha excepcions de gent que coneix la veritat de la història i la realitat de totes les províncies i països on parlen castellà.

--Ara Jaume, m'agradaria parlar d'un tema delicat i que si no ho vols fer, el deixem de banda. La confessió dels catòlics. La meva mare era catòlica, però sovint em deia, que mai va entendre per què la obligació d'anar-se a confessar, d'explicar al capellà ets i uts dels teus pecats. Per a ella i, encara més per a mi, és quelcom incomprensible, que ha de portar a situacions compromeses, delicades o problemàtiques.

--Quan jo vaig llegir un petit llibre de Luter, sovint m'aturava per dir: té tota la raó, però quan parla de com perdonar els pecats vaig fer un: clar que sí, no pot ser d'altra manera.

--M'agradaria conèixer com explica una dona, jove o gran, els seus pecats al confessor? Si es pot saber, clar.

--Per a respondre la teva pregunta no cal trencar cap sigil. Normalment les dones quan es confessen, utilitzen frases com aquesta: He pecat contra el sisè manament, he comés dos pecats impurs, o bé, he tingut pensaments que són pecat. També hi ha la noia que explica el seus pecats amb detalls, o sé, fins i tot de capellans que, vergonyosament, sabem que ho busquen. Jo sé de dones que han passat per experiències molt desagradables.

--Quins són aquests detalls?

--Tu guanyes: mira una vegada jo vaig confessar una noia del poble, ja grandeta i que sortia amb un noi. Recordo que em va dir: --el meu xicot té les mans molt llargues i jo no sóc de pedra; si l'aturo se m'enfada i si no ho faig, agafem una "marxa"... que després haig de confessar-me. Pensi que les mans les fa córrer per tot arreu.-- El que no era de pedra era jo, al sentir aquells detalls, que alguns me'ls callo per vergonya.

--Això és el que em pensava, i cal suposar que confessions, n'hi haurà d'altres i algunes fins més entonades. Tu no creus que el nostre sistema és més coherent i fàcil.

--Sí, ja t'he dit que jo accepto gran part de les reformes de Luter, tanmateix, no entenc per què l'Església catòlica no fa, si més no, els canvis mínims. Jo des que estic ací, he contrastat totes les diferències d'ambdues religions i em cal acceptar que Luter tenia tota la raó.

-No pretenia una resposta tan propera als meus criteris.

--No hi fa res, és bo parlar-ne. Jo he tingut dificultats serioses, quan he trobat pel carrer, gent que m'havien confessat infidelitats o pecats d'homosexualitat. Per acabar et diré que la confessió la trobo incoherent i, fins i tot, absurda.

--Jaume m'ha agradat molt la nostra conversa i m'he sentit molt feliç per les hores que hem passat junts. Si no tornessis tan aviat a Barcelona, m'agradaria repetir-ho i si foren unes altres les circumstàncies, fins utilitzaria les armes de la teva parroquiana per a conquistar-te. Ets un home amb qui arribes al desig a través dels sentiments.

--No ho facis, perquè en aquest aspecte sóc feble i tu tens més dels cent atractius que he esmentat abans. Desig i sentiments van sovint d'acord, però sovinteja més, potser, el desig boig.

Bé, però si t'agafa un rampell,
estic a la càmara del costat i el pany està de fa molt temps espatllat.

--Vaig dormir a casa de la Mary i, de bon matí, ella em va acompanyar a l'estació Victòria, ens vam acomiadar amb una abraçada, un parell de petons a la galta i unes mans que no volien deixar-se anar. Ja en el tren vaig dir per a mi: Té molts més dels cent atractius.

Quasi un any romanguí a Liverpool. La Montserrat en l'última carta em deia que ja havia passat el perill i que podia tornar. Em tractaven tan bé els meus amics i vaig aprendre tant d'anglès que fins l‘Elisabeth m'assegurava que el parlava millor que molta gent del país. Aquella estada a Liverpool la vaig recordar amb enyorança tota la vida. Quan ens vam acomiadar, em feren prometre que tornaria i proposàrem de veure'ns sovint, amb viatges recíprocs; fins no van faltar les llàgrimes.



























CAPITOL IX En Jaume a Reus

En Jaume va desembarcar a Santander, la germana li va procurar el viatge a Reus dins d'un camió de fruita de tornada a Lleida. Ella el va recollir allà i el va portar fins a Reus. Durant un temps s'amagà al despatx de la Montserrat i no es deixa veure pel carrer.

La germana, que el coneix, endevina els seus problemes i sap que no s'arreglen sols. Ara, cada dia sopen tard tots tres a la consulta i davant de la mare no parlen de res, però en Jaume passa moltes estones amb la Montserrat i es deleix de parlar amb ella, està molt content de tenir-la més temps al seu abast. Ella vol la felicitat del germà per damunt de tot.

--Què et passa germanet?, fas cara de preocupat i ara ja no m'expliques res greu. Això vol dir que està tot més embolicat que abans.

--A tu no cal dir-te res, més que psicòloga ets una petita bruixa.

--Doncs, escolta la bruixa que t'ha de dir una cosa. L'autobús del teu poble ahir va caure al riu quan tornava a Ascó. Sembla que el conductor va patir un atac de cor mentre conduïa.

--Hi va haver morts?

--Crec que només el conductor va morir poques hores després a l'hospital de Mora.

--El coneixies? Sembles molt afectat.

--Era el marit d'una dona que aprecio molt.

--Quan dius "aprecio", vols dir que l'estimes, amb la censura que t'imposes, és clar. No sé què dir-te, ni sé si aquest fet pot influir en la teva vida. Si fos així, et desitjo de tot cor que sigui per bé. Germanet!, he pensat quelcom que ens pot anar bé a tots dos. Vols treballar amb mi, aquí a la consulta? Potser tindria un bon efecte psicològic sobre els clients que ara ja en són prou. Com ho veus?

--Jo, perfecte!, ho trobo una bona idea i a mi m'aniria bé per tots cantons. Quan començo? --Demà al matí puc tenir una senyora que vol només que l'escoltis, està tipa del marit. Parlaré amb ella per si m'accepta el canvi.

Mossèn Jaume demana a la germana lliurar un telegrama a la Isabel: El text diu:
<>.

A l'hora acordada arriba la senyora de la seva primera consulta, molt arreglada i de mitjana edat. Li dedica una hora, cobra dues-centes, ho troba massa per tan poca feina. Després, una mica per distreure's, es mira els llibres prohibits de la seva germana i els llegeix sense cap càrrec de consciència. Comença per Bultman, autor que comprèn perfectament, al cap i a la fi, és un teòleg com ell que es planteja els mateixos dubtes. Li atorga, si més no, el dret a dissentir, a no creure perquè sí. Ara, en comprèn la rígida prohibició. Li hauria agradat parlar amb ell personalment ja que, com ell, assenteix en els punts foscos de la teologia catòlica. Finalment, el llegeix tot d'una tirada. En alguns aspectes no li pot donar la raó, però en general reconeix com a vàlid i objectiu el pensament d'aquell teòleg. Després llegeix Aude sapere d'Imanuel Kant i assumeix, com ell, que la religió no pot basar-se mai en la fe sense el coneixement i que els arguments cosmològics, filosòfics o teològics, no són vàlids per a provar l'existència de cap Déu.

>>No diu res a la Montserrat i en comença ara un de Luter, vol contrastar tot allò que va aprendre amb en Daniel Veu ja definitivament que el protestantisme era l'única sortida viable de l'Església caòtica d'aleshores. No té remordiments, comença a pensar que, potser, sí ha estat enganyat. Ara li surt de dins una mena de ràbia. Pensa: si fos així, és prou gros el que li han fet, a ell i als altres companys. Decideix primer pair-ho bé, acabar de llegir els altres llibres i treure'n conclusions més pensades. Un dia en parlarà amb la germana.

>>Havien passat ja tres mesos d'ençà de la seva fugida i comença a sortir de casa sense la sotana, intentant recuperar les seves activitats d'abans. A Ascó, la Isabel es mira cada dia el telegrama i creu que allò de "Ara visc a Reus" té un missatge entre línies. L'empresa del difunt marit és a Reus i s'organitza un viatge per resoldre el paperam de la seva pensió. No coneix bé la ciutat i pren un taxi, pregunta per la Citröen, on s'interessa per un cotxe de segona mà, un venedor l'atén i van parlant, li diu que coneix el fill de l'amo. De mica en mica va sabent coses. Amb tota la informació li serà molt fàcil trobar en Jaume i, amb no gaire estona, se li planta al seu davant:

--Mossèn Jaume, bon dia, se'n recorda de mi?

--Hola Isabel! Què fas per Reus?

--Li dic la veritat o la mentida? La veritat és que el cercava, la mentida, que he vingut per arreglar els papers de la meva pensió.

--Sempre has estat molt sincera, potser massa i tot. Em fas molt content, he pensat molt amb tu i també he pregat molt per tu. Vas rebre el meu telegrama?

--Sí, però jo, ni dol, ni pena, ni res; les coses s'havien empitjorat molt, ens estomacàvem cada dia de valent, ell a mi i jo a ell. Venia borratxo i jo em defensava com podia. M'havia fet ja a la idea de fugir de casa.

--Tens algun amor amagat en algun lloc?

--Cap ni un, visc amb el record més bonic del que pot gaudir una dona i no vull barrejar-lo amb res que me'l desmereixi.

--Quan tornes a Ascó?

--Avui! No puc permetre'm molts luxes, la meva pensió és molt petita, tornaré un altre dia per a cercar feina a Tarragona o potser a Barcelona. Veig que no porta sotana, li quedava bé, i com sempre l'he recordat així, ara no em sembla el mateix.

--No l'he llençada, puc tornar-me-la a posar. A Ascó t'hi acompanyaré jo aquesta tarda, tot plegat no és tan lluny. Són les cinc, mira... ara tinc feina, tu a les set en punt m'esperes a la sortida en direcció a Falset i Móra, hi tens gairebé un quart. Allà vas caminant com si fessis autoestop i jo passaré a les set en punt amb un cotxe gros blanc.

A l'hora i en el punt acordats, va recollir la Isabel i van enfilar la carretera.

--Ja no et dic més de vostè ni mossèn Jaume, ara ja no portes sotana. Perquè em portes a Ascó?

--Doncs, ben bé no ho sé, el que sé, és que m'ha sortit de dins tot sol; et podria dir com tu, la veritat o la mentida, et diré només la veritat: sempre t'he recordat més del que he volgut. A banda d'això, estic prou rabiós amb els meus amos de l'Església. A mesura que he anat esbrinant les coses, he vist com, potser, he estat prou o molt enganyat. Em passa, segurament, el mateix que a una dona quan descobreix que el seu marit li és infidel. No és fàcil d'explicar.

--Doncs, aleshores, no m'ho expliquis perquè, segurament, tampoc ho entendria. Quan falta per a Falset?

--Uns vint quilometres, pararem a menjar alguna cosa. Tens gana?

--Doncs, sí, perquè encara no he dinat. Amb un entrepà, però, ja faré fins arribar a casa.

Començava a fosquejar, a la dreta de la carretera van veure un petit bar restaurant amb terrasses una mica atrotinades; les cadires estaven apilades a un racó, la vela estripada i tenien la llum justa per poder llegir el rètol. Dintre, una senyora ja gran els va dir un bona nit com si els estigués esperant tota la tarda.

--Bona nit. Que ens podria fer alguna cosa per sopar?

--Si, es clar, de la cuina els puc fer truites, calamars o llom de porc. Tinc també una sopa molt bona de la nostra, de casa.

--Aleshores, ens porta dos plats de sopa i una truita de patates amb ceba, pa, vi i gasosa.

--Jaume, ara sí, que em veig vella, me'n sento, i gairebé tant se me'n fa!, dono per bo tot el que he viscut i crec que, si més no, he gaudit de coses molt boniques, només em manca molt no haver estat mare. A tu et veig molt diferent, tot i el que t'he dit abans de la sotana, ets un home en la millor edat i molt atractiu. Si penges els hàbits se't rifaran les dones.

--Això t'ho fan dir els teus ulls i els teus records.

--Els meus records et veuran sempre com l'home millor en tots els sentits.

--Tenies gana. Vols menjar alguna cosa més?

--No, anem cap amunt, si no arribaré massa tard.

--I si arribem demà què passa?

--Passa... que no vull que em facin almoines, jo ja no sóc la que era i tu ara pots tenir la que vulguis.

--La que vull, és de molt temps ençà, una dona sincera, senzilla, preciosa, dolça, a qui mai li he pogut dir que estimo i que es vídua, de fa poc

--No m'afalaguis més, faré el que vulguis, però no em diguis mentides. Jo me'n deleixo molt més que tu.

Vaig pagar el compte i preguntar a la mestressa si més endavant hi havia una fonda.

--A Falset hi ha un hotel i una fonda. Si volen, però, jo tinc una cambra al pis de dalt, és petita però amb bany i molt neta. Si els fa el pes, no els costarà tant com al poble.

--Sí, segur que ens agradarà!

No vam dormir gaire, era la primera vegada que passava tota una nit amb una dona, mai no havia gaudit d'una cosa tan dolça. No vaig veure on estava el pecat, vaig veure només la meravella que és estimar i ser estimat.

Al l'endemà, vaig portar la Isabel fins a Móra, allà va agafar el tren fins Ascó. Em va dir que no em preocupés per ella, que ella era massa gran per a mi, em va donar les gràcies, em va fer abraçades, petons a les mans i em va dir un adéu com si no pensés veurem m
ai més.

CAPÍTOL X. Què fa en Joan al Perú?

A la meva missió mai no succeïa res, però un matí de bona hora... vaig escoltar un soroll com d'un avió llunyà volant. Al cap d'una estona, un petit helicòpter vermell creuava pel cel la meva església fent un soroll ensordidor. El pilot va cercar un lloc per aterrar i optà per un prat vora del riu. En pocs moments féu la maniobra i aturà els motors. La meva sorpresa fou gran quan vaig veure sortir de l'aparell a Elena, la filla dels senyors Bobadilla de Santa Maria. Ella anava vestida també de vermell, amb una mena de gorra al cap que li deixava lliure molt del seu cabell. Només va posar els peus a terra, em va venir a trobar i ja de lluny em saludà amb els braços, cridant el meu nom.

--¡Juan, Juan!, soy Elena Bobadilla de Santa María, con esta ropa no te será fácil reconocerme.

Em vaig apropar a ella, amb passes llargues i ens saludàrem emocionats.

--¡Hola, Elena! Qué sorpresa tan agradable. ¿Qué te trae por aquí? No relaciono a una chica como tú en un poblado como éste. Vas a revolucionar a mis feligreses.

--He venido solo a verte; te traigo noticias de Montserrat y Jaime con los que anoche hablé por teléfono. De todas maneras, tenía muchas ganas de charlar contigo, de agradecerte toda tu información y las facilidades que me proporcionaste para mi viaje a España. Allá todos te quieren; yo diría más que a un hermano. Como te decía en mi carta, yo también tengo ahora una entrañable amistad con ellos. Me contaron tantas cosas de ti, son personas encantadoras. Todo esto no podía decírtelo sólo en cuatro letras, así que lo siento, pero siguiendo mis impulsos y quizá mi inquieta manera de ser, he decidido darte la sorpresa. Procuraré no estorbarte mucho, solo te pido para mí unas horas.

--Tu visita rompe la monotonía de mi trabajo y unas horas de vacaciones me las puedo permitir, al fin y al cabo, de lo que más sobrados andamos por aquí es de tiempo. He recordado muchas veces la conversación tan amena que tuvimos en Santa María. Me satisface saber que te atendieran bien en mi tierra; yo allí dejé una parte importante de mi vida y de mis sentimientos.

--Ellos, tú sabes bien, que tienen aquí una parte importante de los suyos. Si te apeteciera y tienes tiempo, me encantaría llevarte a nuestra plantación; está sólo a veinte minutos de vuelo, creo que te gustaría y para mí sería un placer podértela mostrar.

--Bueno, me seduce mucho la idea y creo que no va a pasar nada por dejar unas horas mi parroquia.

--Antes de partir, tendríamos que descargar cosas que te he traído de España i mías.

L'Antonio i el poble en ple rodejaven l'helicòpter pendents de nosaltres i de tot, i ens miraven amb uns ulls com taronges. En cap moment van veure que hi hagués, però, malícia en el fet que jo me n'anés amb aquella preciosa noia. Van recollir els paquets i els van dur fins a casa meva. El pilot va engegar el motor i en pocs moments ens vam enlairar i marxàvem, sobrevolant la teulada de l'església. La cabina era reduïda com la d'un cotxe dels més menuts i jo em sentia una mica incòmode assegut tan a la vora de l'Elena. Ella se n'apercebé de seguida i per trencar el gel va enraonar-me de les coses que sabia em plaurien escoltar. Em va oferir una cigarreta i la hi vaig acceptar, em va passar foc amb un encenedor de la citröen de Reus.

--Juan, ¿Tú fumas?

--Fumaba, i bastante, ahora ya no recuerdo ni el sabor que tiene un cigarrillo. Este encendedor es de Reus.

--Si, Jaime me dio varios, te lo regalo, tengo dos más en el bolso. ¿Habías ya volado en helicóptero?

--No, es la primera vez y lo encuentro alucinante.

--En cuanto atravesemos aquel gran río habremos llegado. Es la mayor propiedad que tiene mi familia. Aquí se produce, especialmente, café y caña, recientemente hemos iniciado la producción de caucho.

L'helicòpter va sobrevolar la plantació i finalment va aterrar al costat d'una gran casa en un pla envoltat de magatzems. De seguida una cosa em va sorprendre: era una gran torre que sobresortia prou d'un dels magatzems; dos homes armats i protegits amb parapets s'hi estaven a dalt i miraven amb prismàtics a totes bandes. Ens va rebre el majoral, armat també amb fusell i abundant munició a la vista.

--Buenos días padre, encantado de conocerlo, sé que es usted el cura de San Pedro. Yo no conozco su poblado todavía, está demasiado lejos par ir allá a caballo. Les hemos preparado un típico asado de la zona en un bonito lugar a diez minutos de aquí. Estos dos caballos ensillados son para ustedes.

--Van ustedes muy armados. ¿Tienen problemas con la guerrilla?

--Demasiados, Ahora, nos tienen muy preocupados y ya no sabemos que hacer para defendernos.

--Lo siento por ustedes y también por ellos. Creo que sería necesario encontrar soluciones que sean justas para todos.

--¡Muy difícil, muy difícil!

El majoral ens va apropar els cavalls i ens va acompanyar a una vella era, on estaven rostint gairebé mitja vedella. Era tot un costellam i altres trossos de carn, recolzats o penjats drets davant del foc, ja fet brases. Havien improvisat unes taules amb fustes de diferents grandàries i unes tovalles molt grans d'un plàstic prou gruixut, que semblava més aviat quelcom usat per a la feina agrícola.

Hi havia només dues cadires per a nosaltres; els altres van seure en un pedrís llarg i en bancs improvisats, fets amb pilons de pedres. La carn estava molt bona, fou un plat únic, però tan abundant que en sobrà gairebé més de la meitat. El vi anava a dojo i, begut a galet, corria de pressa. Ells ho volien remeiar després amb un cafè negre molt espès, servit amb grans tasses, potser, més d'acord per a un desdejuni. Férem la xerrada, vam riure i, tot sigui dit, no em feren cap pregunta de les que m'hauria estat difícil contestar. Vam acomiadar-nos amb el desig i l'esperança de reveure'ns una altra vegada, dient les coses que es diuen en aquestes circumstàncies. El nostre ensurt va ser gros, però, quan vam escoltar cinc trets al darrere nostre i vam veure que el majoral queia fulminat. Una veu que provenia dels arbres va dir:

--Tiren las armas al suelo y apártense de ellas, si no acabamos con todos.

Tots van obeir l'ordre i van llançar les armes. Aleshores van sortir de l'arbreda sis homes amb fusell metrallador i un d'ells va afegir:

--Nos llevamos a la señorita y a uno de ustedes. Los demás hagan saber a su gente que recibirán noticias nuestras. Aquí quedan dos hombres vigilando que nadie se vaya hasta que ellos lo digan.

--Jo els vaig preguntar:>

--Soy el cura de San Pedro, ¿Os importaría que yo os acompañara?

--Yo no tengo ningún inconveniente, però no nos gustan los curas.

--No importa, aun así quisiera acompañaros.

--Vamos muy lejos y cabalgaremos toda la noche, no sé si serà mucho para ti.

Elena encara no s'havia refet de l'ensurt, i estava molt nerviosa. Malgrat que es feia la valenta; em va dir mig plorant:

--Juan lo siento, es todo por mi culpa, de veras lo siento.

--La culpa no es de nadie, no te preocupes, Dios nos ayudará a salirnos con bien de ésta.

Del darrere dels arbres van aparèixer també altres dos camperols amb tots els cavalls dels guerrillers i, fins ens van saludar amb un Buenas tardes.

Jo vaig atansar el cavall del majoral a Elena i en vaig triar un altre que em va semblar bé per a mi. Vaig tenir molt en compte que tots dos portessin una manta. Mentre els guerrillers arrambaven amb la resta de la carn rostida i el vi de la taula, d'una revolada, jo vaig estirar també les grans estovalles de plàstic i entremig hi vaig amagar un bon ganivet.

Els camperols van lligar els nostres cavalls un darrere de l'altre i els dos nostres entremig dels seus. Elena cavalcava al davant meu; jo anava pensant en les possibilitats i els tractes que podria fer amb aquells desconeguts.

Les mans també ens les havien lligat, deixant un pam de separació per poder manegar el cavall. De moment, no se m'acudia res. Patia per la noia, perquè tenia el recel que, tard o d'hora, es podien presentar problemes. Ella volia demostrar una fermesa que en aquell moment no la tenia. Vaig fer un intent per dormir, mig estirant-me sobre el meu cavall, perquè volia estar ben despert per si de cas em calgués més tard.

Gairebé a la matinada, ens vam aturar a dormir una estona. Un home, ja prou gran, va voler fer-se el simpàtic amb Elena.

--No se preocupe señorita, no le va a ocurrir nada malo, le pediremos dinero a su papa y luego la dejaremos marchar.

Jo que estava al seu costat li vaig preguntar:

--¿Quien es vuestro Jefe, el que más manda?

--Es Agustín, él lleva más tiempo que nadie en la guerrilla. Es un hombre con muchos cojones, no tiene miedo a nadie y además es muy listo.

Vaig dormir un parell d'hores al costat d'Elena, li havia dit que em despertés si hi havia problemes, no va passar res. Ens van fer alçar d'hora, van fer un cafè amb una mena de drap

brut i ens en van donar a beure en un pot amb el que havien begut tots. Jo el vaig eixugar bé amb la meva camisa i el vaig dur a Elena.

--Bebe Elena, he limpiado muy bien el cacharro, no te dé asco, tenemos que comer y beber para mantenernos fuertes y estar atentos.

L'anomenat Agustín va apropar-se i em va preguntar:

--¡Así, que tu eres cura! No me han gustado nunca los curas, no hacen ninguna falta en Perú.

--Yo estoy en Perú desde hace muy poco tiempo. Soy joven y pobre, no entiendo todavia, demasiado vuestros problemas. Yo he venido aquí para curar, enseñar y consolar a la gente, pero sobre todo para querer a la gente, también a los guerrilleros. Los campesinos saben siempre bien, quien los quiere. Dios sabe quien es el bueno y quien es el malo.

--¿Y a ti quién te paga por tu trabajo de querer tanto a la gente?

--No necesito mucho dinero, pero mi obispo me manda plata, no mucha, pero me arreglo.

--¿Y con las mujeres cómo te arreglas?

--No tengo mujer, tú sabes
que los curas no tenemos mujer. Yo un día prometí a Dios que no tendría mujer y así poder dedicarme mejor a mi gente.

--Bonito sí es, pero no lo entiendo muy bien, yo tengo mujer y... ¡Ahora comprendo porque de cuando en cuado he de atender a otras que quizás son las que no atendéis vosotros!.

--¿Qué harás con nosotros?

--Contigo, si te portas bien te dejaremos libre cuando todo termine. Por la chica pediremos un millón de soles y si los traen pronto no le pasará nada, si no, mis hombres van siempre hambrientos y la gallinita está muy tierna.

--Estoy de acuerdo contigo en que exijas un rescate, pero te pido que seas un hombre cabal con la chica. Jo sé que ella está luchando para que en el Perú no haya injusticias con los campesinos. Ella quiere un país donde todos puedan vivir en paz, aunque para ello los hacendados tengan que perder parte de sus tierras. Te pido por favor que la defiendas de tu gente.

--Yo nunca me he metido en estas cosas, ni pienso meterme ahora.

--¿Te puedo hacer una propuesta a cambio de si un día tú me necesitas?

--Yo no te necesitaré nunca, ni tú eres nadie para ayudarme, pero haz la propuesta si te parece.

--Quiero pedirte que a ella no le ates las manos, y que la protejas de tus hombres, yo te respondo con mi vida de que no se escape.

--No te entiendo, no quieres mujer, pero te dejas matar por una. De todas maneras, vale, te acepto la propuesta.

L'Elena, malgrat estar asseguda lluny, anà seguint quelcom de la conversa d'en Joan i el cap dels guerrillers. Ells dos procuraven estar sempre junts i van parlar hores, era l'única cosa que podien fer. En Joan li diu que cal fixar-se bé amb les armes, on tenen les palanques i els bloquejos. Ella li fa saber que n'ha manegat moltes i que en du una d'amagada.

Ells sempre carreguen amb una palanca que va del davant cap al darrere i amb un recorregut molt llarg. Al costat del disparador ha vist també una petita lleva que suposa serveix per a disparar cada cop un sol tret. En tot moment intenta orientar-se amb el sol, i, fins i tot, de nit fa el mateix amb els estels.

Els guerrillers arribats a un punt se separen; el cap amb nosaltres i dos més anem en direcció a unes muntanyes. Els altres tornen a casa, i un d'ells demanarà el rescat per l'hostatge. Al vespre següent l'home de la primera nit, torna a fer-se el simpàtic amb l'Elena i quan tots dormien vol aprofitar-se'n. En Joan que està amatent, d'una estrabada el fa caure i tot seguit l'immobilitza. El cap dels guerrillers els separa i diu a en Joan:

--Para ser cura sabes defenderte muy bien.

Arribàrem dalt d'una muntanya, on havia una cova prou gran, fonda i estreta. L'aigua els calia anar-la a buscar cada dia al riu on, així mateix, abeuraven els cavalls. Gairebé, s'hi estaven una hora per baixar i més de dues per pujar. En Joan cada dia procurava conversar amb el cap dels guerrillers a qui creia, malgrat tot, que era una bona persona. Només podien encendre foc per la nit, si no, el fum els delataria. En Joan s'oferí a fer-ne i li ho acceptaren. Totes les nits entraven les brases a la cova i així no tenien tant de fred. Les xerrades fins i tot eren amistoses; amb l'Agustin acabaven sempre parlant dels capellans i de com s'ho feien sense una dona.

Un dia en què els dos homes baixaren al riu. van caçar un mico i l'Agustin em va dir.

--¿Te gusta la carne de mono?

--No la he comido nunca y me da un poco de repeluzno.

--Es buena como la carne de niño.

¿Has comido alguna vez niños?

--No, pero alguien la comió alguna vez, si no, nadie lo diria i aquí se dice así. ¿Tu no sabes que los hombres venimos del momo?

Tu quizás sí, yo no. Però algo de razón sí tienes... ¿Quien te ha contado este cuento? .

--En Cuzco hay un sabio loco que me asseguró que todos venimos del mono.

L'endemà, quan van baixar els dos homes a buscar l'aigua i abeurar els cavalls, L'Agustin va començar a esquarterar el mico que havien caçat per menjar, l'Elena s'ho anava mirant amb fàstic i curiositat. L'Agustin li va dir:

--Te gusta el cura?

--Es valiente y una buena persona, però lo veo sólo como un sacerdote y nada más.

--Pues él piensa de otra manera, porque está dispuesto a recibir un balazo a cambio de protegerte.

--Él piensa así como sacerdote, no como hombre.

--Yo no estaría tan segura, en cada cura hay un hombre, dejemoslo así.

Per un moment, l'Agustí deixà l'arma a fi de poder utilitzar les dues mans en la seva tasca del mico. Ella, en un no res, tragué una petita pistola i, amb gran seguretat, disparà un tret a l'aire i li digué:

--¡No cojas tu arma o tendré que matarte!

--Con un juguetito como este, no se mata a nadie.

En Joan va anar de seguida cap allà i li va dir:

--¡Agustin!, tú sabes que esto no es verdad, la pistola es pequeña pero el cañón no tanto. A pesar de todo, creo que sí, podrías coger tu arma y dispararnos, pero, ¿Para qué quieres tres muertos y perder tu dinero? Yo sé que eres un guerrillero, pero no un asesino. Tú luchas por tu gente, tu casa y tus tierras, y tienes el derecho a matar por ello. Si mueres, la guerrilla pierde un buen jefe. Te repito, más en serio, mi propuesta con el juramento de que si un día me necesitas, yo juro que te ayudaré.

--Esta vez no te vale, no me vengas con más cuentos.

--Entonces coge tu arma y sea lo que Dios quiera.

--Dios siempre mirará más por un cura que por mí. ¡Acaba ya Curilla!

--Para Dios somos iguales tu y yo. Mi propuesta es: entregarte medio millón de soles, antes de un mes, en mi iglesia de San Pedro y juro por Dios que te los daré.

--No sé que coño tienes, pero siempre acabas convenciéndome. ¡Más te vale que cumplas tu palabra o te mataré!

Amb poca estona vaig agafar el fusell de l'Agustin i les cananes, dues mantes, una corda, el gran matxet d'esquarterar el mico, un bon tros de carn i les esmentades estotovalles de plàstic. Amb les mantes i la corda, en féu motxilles, ho carregàrem tot i ens acomiadàrem de l'Agustín dient-li:

--Si yo ahora te matara, lograría una gran ventaja para nuestra huida. Tú sabes que no lo haré, entre otras cosas, porque en estos días, te he conocido, te he comprendido, te he apreciado y hasta te he querido y tu también a mí. Te deseo suerte y que se arreglen las cosas. ¡Hasta pronto en San Pedro, amigo!

Caminàrem més de sis hores sense menjar i beure, travessàrem sempre la selva, seguíem petits corriols fets pels animals i arribàrem gairebé de nit a un gran riu. A la selva, a l'hivern no fa gaire fred, però en fa, plou sovint i sempre hi ha molta humitat. Dormir a la intempèrie és perillós i pot començar a ploure en qualsevol moment. Vaig aprofitar l'última claror del dia per fer jaç de fulles, cobrint-lo amb una de les mantes. Vam dormir atansats a una gran roca més llarga que nosaltres i amb una paret vertical de més d'un metre. Vàrem abrigar-nos amb l'altra manta i a sobre les estovalles de plàstic, fixades amb pedres a terra. Jo vaig apropar-me a Elena, però evitant-ne el contacte, ella em va dir:

--No creo que las circunstancias estén para muchas tonterías, esto es una emergencia. Por favor, acércate más y abrázame fuerte que tengo frío, y si esto es pecado que Dios lo cargue en mi cuenta ¡prefiero un día más de infierno a hoy morirme helada!

--No pienso en el pecado, pero para mí, esto es algo muy especial y no sé como disculparme ni con Dios ni contigo.

--Con Dios hazlo como quieras, conmigo no tienes ningún problema.

--Mañana, intentaré construir una cabaña, he visto muchas cañas de bambú por el camino y, también vegetación aprovechable y muchas piedras.

--¿Quieres hacer una cabaña o una casa?
--Creo que para nuestra seguridad, deberíamos permanecer aquí algunos días e intentar fabricar una canoa o una balsa con cañas y troncos. Nuestra salida más segura es el río. ¡Què daría yo por tener un mapa! Sé que tenemos que dirigirnos al sudeste. Desde que nos secuestraron he estudiado la posición del sol y las estrellas. No podemos correr el Riesgo de atravesar la selva sin experiencia, es muy peligroso. Lo más seguro, sí, es el río, y además nos proporcionará comida. Creo que te cuento todo esto para olvidarme del momento que estoy viviendo, pero ni aun así, logro dejar de pensar que te estoy abrazando.

--Calla y duerme que mañana tenemos mucho trabajo. Yo también estoy en la gloria y desde luego no voy a confesarme nunca de ello, ni siquiera contigo... ¡Señor cura!.

Vam mig dormir tota la nit, el meu cap no parava. Per una banda vaig pensar amb la Montserrat, tenia la sensació de ser-li infidel. Per l'altra banda, les grans emocions que havia viscut amb l'Elena havien fet que la veiés com una cosa meva, de qui em calia tenir-ne cura i protegir-la. Per un moment li vaig agafar les mans i ella em va deixar fer. Després una mica avergonyit les hi vaig deixar anar. Aleshores, ella em va agafar les meves i no sé com s'ho va fer que les va ficar una altra volta sota les seves. Malgrat tot no tenia massa remordiments, pensava que Déu em feia aquella mena de regal, justificat per les circumstancies.

L'endemà ens vam alçar d'hora, havíem passat fred i estàvem una mica encarcarats. No feia sol i semblava que plouria. Vaig fer foc amb fulles i canyes seques que es van encendre prou bé. Vaig rostir la carn que havia pres a l'Agustín penjant-la amb unes canyes al costat de les flames. Mentrestant, vaig començar a buscar quelcom per a l'esmorzar. Només vaig trobar una mena de fesols amb una beina exageradament gran i llarga, i un grapat de llimones ferèstegues. Ho vaig ensenyar a l'Elena que em va dir.

--Son guabas, dentro tienen como un algodón muy dulce i semillas negras muy pequeñas, yo las comía de pequeña con mis amigas. Crecen en unos arbustos bastante grandes. Estas son limas, su acido es muy fuerte y su sabor delicioso.

--De estas limas hay varios arboles, las guavas tienen lianas finas y muy fuertes

Vam menjar aquelles "guab
as" i de moment ens van servir per fer el primer àpat del dia. Seguint el meu sistema, vaig fer una mica de plànol a la sorra del riu per construir una cabanya amb garanties. Aquesta consistiria en dos grans costellams de canyes de bambú encreuades i després posats un a sobre de l'altre. Entremig d'aquella mena de canyssades, posaria fulles gegants i palmes a dojo, esteses com si fossin teules, d'aquesta manera l'aigua només podria lliscar cara avall.

Els dos panels, fets de canyes i fulles, els vam lligar fort un amb l'altre amb brins o fils entrotllats en els arbres de les "guabas". Eren tan forts que ni amb el ganivet els podíem tallar. Jo resava perquè no comencés a ploure abans de tenir el cobert fet. Vam clavar una banda del costellam a terra amb trossos també de canyes amb bona punxa i les més fortes que vam trobar. La part alta del sostre improvisat, el vam recolzar a la pedra gran, on havíem dormit atansats i el vam lligar fort a aquesta amb la corda. De moment, si plovia teníem ja refugi.

Amb poc més de tres hores teníem ja la primera part acabada. Després, jo havia vist entre la vegetació alguns ficus i sabia que d'aquests arbusts se n'extrau una bona cola d'enganxar. Així que, malgrat quedar amb les mans ben enganxifosses, vam assolir encolar una vora de les estovalles de plàstic a la gran pedra i estendre-les després sobre el costellam de canyes i fulles. La resta va ser bufar i fer ampolles. Vam cobrir-ho tot una altra vegada amb més canyes llargues travesseres, gairebé sense deixar espais entremig; sempre lligat tot amb els fortisims i flexibles brins de la selva. Amb canyes i fulles vam fer també la porta. L'Elena, satisfeta, va dir:

--Eres un artista, esta cabaña es perfecta, a prueba de todo i la puerta es una obra de arte.

--¡No te rías!, ya será menos, de todas maneras como hay por aquí muchas piedras, además la cubriremos poco a poco con ellas, no quiero que algún animal nos dé un susto por la noche.

Vaig fer a terra moltes sortides d'aigua per assegurar-me que no n'entrés dins i la vaig donar per bona. La cabanya era com una tenda de càmping, el terra feia aproximadament un metre per dos metres i l'alçada a la part més alta feia una mica més d'un metre. Jo recordant el meu llit de Sant Pedro i aprofitant l'abundor de canyes, en vaig fer també el sòl i, a sobre hi vaig fer un jaç, amb les fulles seques més flexibles. Damunt de tot hi vam estendre una de les mantes. Era tan hermètica que em va caldre fer-hi un petit forat. El matalàs era també prou confortable. A la fi, ja fosc, la cabanya estava llesta. Vam menjar més mongetes d'aquelles i la carn rostida que en cap moment vam fer comentaris que fos de mico: teníem gana. Les meves pregàries per finir la cabanya abans de ploure van fer efecte, perquè, moments després d'endinsar-nos-hi, van començar a caure gotes i ho va fer tota la nit a dojo. Malgrat la meva paüra, dintre de la cabanya no feia gairebé fred i no hi calava ni una gota d'aigua. Jo vaig deixar la manta a Elena i li vaig dir:

--Tu duerme con la manta que eres más friolera, yo durmiendo vestido no tendré frío.

--Lo siento por ti, tu conciencia y tus buenas intenciones, pero yo creo que las circunstancias son las mismas que ayer y además fuera llueve. Continuo pensando igual, o sea, por favor, tápate con mi manta y si además me coges, que Dios siga poniendo el pecado en mi cuenta.

Ni el millor hotel ens hagués semblat més còmode, tots dos teníem una satsfacció que ens feia fer fins i tot tremolins. Després de dormir una nit quasi al ras, aquella borja tan petita, ja amb la calor dels nostres cossos i escoltant la pluja de fora, ens proporcionava una felicitat inesperada. Vam dormir també abraçats i aquesta vegada no feia el fred que ho justifiqués. No vam dir cap paraula, ni jo ni ella, i vam dormir com els àngels fins prou tard de l'endemà.

El nou dia era preciós, amb un bon sol. L'Elena es va banyar al riu i jo vaig fer guàrdia. Després ho vaig fer jo. La meva preocupació era el menjar, no podíem menjar només "guabas" i teniem carn del mico per a un sol àpat. No podia pescar, no tenia ham ni fil, ni podia disparar trets amb el fusell. De tant en tant, veia passar alguns peixos grossos arrambats a la riba; vaig intentar pescar-los amb el matxet, tal com feien els indígenes, però sense cap èxit. Aleshores se'm va acudir fer un parany amb allò que arreu n'hi havia abundor, les canyes. Jo havia vist ja quelcom de semblant en el meu viatge pel riu. Vam tallar canyes, doncs, i fabricàrem unes tanques de tres metres, per gairebé dos d'alçada i les vàrem posar dretes al riu lligades unes amb les altres, fent-ne una diagonal que finia a la riba com si fos un embut. Després, uns metres mes avall vam fer un tancat. Des de l'embut fins al tancat hi havia un passadís que s'estrenyia fent cap ben bé al centre d'aquest. D'aquesta manera els peixos no podrien recular, car els seria difícil trobar-ne la sortida. Vam menjar, encara, "guabas" i un últim tros del mico, escalfat ja tres vegades, i ens en vam anar a dormir. Abans d'agafar el son vam parlar molta estona.

--Juan, ¿ te das cuenta que nos estamos acostumbrando a vivir así?

--Sí claro, me doy cuenta y el problema es que no me disgusta, seguro que cuando se acabe lo echaré de menos.

--Yo sé que lo recordaré toda mi vida. Para mí ésta es la vida que se vive, no la tontería que vivimos en el lujo de nuestras casas, con nuestras amistades, sólo pendientes de la vanidad y lo superfluo. No sé si un día me cansaria, pero este momento lo veo mágico, emocionante, bonito y romántico.

--Para mí es una experiencia que nunca pude imaginar vivirla, es todo lo que tu dices y lo considero como un paréntesis en mi vida, pero ahora me dan miedo sus consecuencias.

--¿Cuáles consecuencias?

--Tú las sabes también, somos humanos y estamos sometidos a emociones límite, con consecuentes riesgos de locuras. Yo ya no te veo como la señorita Bobadilla y sé que tengo que hacer un esfuerzo para no verte de otra manera.

--Te comprendo perfectamente porque yo estoy exactamente en esta situación. Seguro que muchos psicólogos quisieran estudiar nuestras emociones y comportamientos en una situación tan disparatada como la nuestra. Quisiera decirte más, pero no sé como y es mejor que me calle.

--Tal como te dije en tu casa de Santa María, me recuerdas en algunas cosas a Montserrat y sé también que tenéis criterios muy parecidos.

--Parecidos sí, pero yo me considero más radical. Ella tiene una faceta que yo la comprendo, pero no la comparto porque no he vivido el problema; su nacionalismo con sus iniquidades históricas. En cuanto a la Iglesia y religión, yo también soy más extremista. No obstante me han intrigado e interesado siempre las religiones orientales, especialmente el budismo, el hinduismo, el agnosticismo. He presentado varios trabajos en la facultad sobre este tema.

--Conmigo, no obstante, has sido siempre tolerante. De todas maneras más allá del agnosticismo está el ateísmo. Sólo la existència de Dios con un poder y sabiduría infinitos ha podido crear el universo y la vida. ¿Te consideras aun así atea?

--Yo estoy a mitad de camino. La existencia de tu Dios como creador omnipotente es sólo cuestión de fe y la fe es creer en aquello que no puede provarse. Esto en matemàticas tiene un nombre: hipotesis. Para mí todas las religiones tienen bases y orígenes totalmente falsos, pero curiosamente todas estas bases, la mayoría de las veces, están sorprendentemente interrelacionadas. Según mi criterio y la información que he ido adquiriendo, muchas de las religiones monoteístas nacen en la India y Egipto y, posiblemente, uno de estos paises o ambos a la vez son los progenitores del cristianismo.

>>Las lenguas indoeuropeas pudieron ser, al menos en parte, ya entonces, un vehículo transmisor tambien de creencias. Yo aseguraría que a vosotros en los seminarios os enseñaron sólo lo más conveniente,

-- Sí, sí, ya veo que eres más drástica que la de Reus. Así que tú también crees que los curas estamos en la luna.

--¡Más lejos que la luna!, Has de aceptar que tus conocimientos han estado siempre canalizados según la voluntad y conveniencia de tus educadores; los míos y los de Montserrat crecen y se forman en un abanico mucho más amplio, incluyendo nuestras libres conclusiones, a vosotros siempre limitadas. Vuestros educadores os prohiben fuentes que para nosotras son un punto más de referencia.

>>Tú no puedes saber que día decidiste renunciar a todo aquello que se te niega por ser sacerdote. Si tu analizas objetivamente, verás que fue todo un proceso. ¿Diste tu aprovación a los once años o a los veintitrés? A los once no podías decidir y a los veintitrés has de reconocer que tuvieron doce años para convencerte o manipularte, secuencial y progresivamente. Así pues, decidieron por tí. No te dieron oportunidad para que tú pudieras sospesar, analizar, saber que hacías y menos aun conocer las terribles consecuencias. Claro que la tan cacareada "fe", para ellos, es el huevo de Colón y no admite discusión. El padre escolapio, compatriota tuyo, Octavi Fullat, escribe en su libro La domesticación del sexo: <> y aduce que algunos pueden rozar la psiquiatría.

--Entonces, ¿tú también crees que los curas hemos sido manipulados y engañados? En principio te lo acepto, pero haya un Dios o no lo haya, a mí, unas especiales circunstancias me han traído al Perú y a la selva amazónica. Aquí hoy tengo mi familia y los quiero tanto que me parece imposible poder vivir sin ellos. Me necesitan y los necesito. Dios para mí, ahora és un ser más tangible que antes. Para mí, Dios... hoy, son ellos.

--Tus pensamientos son preciosos y me han humedecido los ojos con lágrimas, yo tampoco sé si hay un Dios, pero creo que lo más cercano a él es mi prójimo. Tu también eres mi prójimo; empezaré por quererte a
ti, si no te importa, aunque te suene a disparate por todas partes, quizás, tanto en éste como al otro lado del Atlántico.

--No sigas, por favor, tenemos que tener cordura, esto no durará, luego volverá la normalidad y lo recordaremos como algo bonito que pasó. No lo estropeemos.

--Yo no lo olvidaré tan fácilmente y tú y yo sabemos que nunca más volveremos a vivir unos momentos tan idílicos.

>>Dos puntos, he recordado especialmente de los comentarios con Montserrat. El primero que Dios en ninguna religión se ha comunicado con un humano. Entonces pues, aquellos que nos aseguran que hablaron con Él o lo soñaron o mintieron, o alguien mintió por ellos, pero para mí, lo más probable, es que muchas figuras bíblicas esten mitificadas o, sencillamente, no existieron. El resto es puro invento, la mayoría de las veces es consecuencia de intereses y, vergonzosamente, los más de ellos, políticos. Lo segundo, a lo que también le doy toda la razón, es la manipulación generacional inconsciente, llegada hasta nosotros desde ancestros más débiles e incultos, a los que fue muy fácil convencer y manipular, y en muchos casos con amenazas y el terror de las torturas o de la misma muerte. Montserrat y yo no somos malas ni obramos de mala fe, sólo queremos contrarrestar toda vuestra, tan depurada educación, a la que yo llamaría, sin ningún miedo, un verdadero "lavado de cerebro", el mismo que aplican a los niños budistas o a los niños musulmanes elegidos para el sacerdocio. Perdóname, pero equivocada o no, es lo que pienso.

En mi opinión, la religión católica es la más dogmática y, así, ellos se autodeclaran infalibles en la definición de sus dogmas. ¿Crees tú que tienen para ello la autoridad y el derecho?

-- Dejemos por hoy nuestra interesante charla de Dios y teología, eres amena, aun en tus razonamientos, para mí equivocados. De todas maneras, en algunos de ellos te doy la razón. Tú debes saber que los curas solo tenemos dos posibles pecados: la mujer y la fe con sus dudas. Para Jaime su gran tentación es la segunda, para mí, la primera.

>>El celibato conlleva la soledad y la falta de familia, no obstante, yo creo que la fe es mayor causa de abandonos. Ahora ya conoces mi punto flaco, pero recuerda que en San Pedro, no hay otro cura que pueda absolver mis culpas.

--Tú no tienes pecados, para mí los pecados son otros. Todos los chicos que conozco, son vanidosos, estirados, vacíos y esnobs. Yo también soy una esnob; en España las llamais "pijas". Este trance me hará cambiar, me ha hecho ya cambiar. No quiero enamorarme de ti, pero tampoco quiero que esto acabe. Los peligros me hacen estar más despierta, pero así vivo más intensamente, antes sólo pensaba en comprar, comprar era mi felicidad. Ahora siento una felicidad que me la fabrico yo misma, una felicidad que nunca antes la había conocido, una felicidad natural, sencilla, sin necesidad de comprarla con dinero.

Era tard i ens vam adormir de seguida, abraçats tal com ho havíem fet cada nit. L'endemà em vaig alçar molt d'hora i la primera cosa que vaig fer fou veure el meu parany; no hi havia cap peix, però sí que estava ple de crancs que intentaven fugir per la part de dalt de les canyes. Vaig estabornir-los a cops amb el matxet i els vaig portar a Elena embolicats amb la meva camisa.

--Tenemos marisco para desayunar. No ha caído ningún pez, pero sí cangrejos. Los indígenas se los comen crudos, yo prefiero asarlos un poco, voy preparando el fuego.

Vam passar els crancs una bona estona per les flames i ens els vam menjar tot seguit , tenien molta carn i un sabor deliciós, fins i tot, fort de sal. Amb la resta se'm va ocórrer embolicar-los amb fulles verdes grans, tal com ho feien a San Pedro amb les llagostes i coure'ls a la vora del foc. Vam dir de començar a fer la canoa, però sense gaires ganes ni pressa per part de tots dos. Vam cercar canyes. Jo vaig fer el càlcul i en necessitaríem més de tres-centes.

Ens vam disposar a tallar-les i polir-les amb el matxet i aquell ganivet arrambat de la taula el primer dia. Anàvem fent viatges i les deixàvem al costat del riu on hi havia una pedra gran que ens serviria de taula. Ja n'havíem portat un parell de feixos, quan vam sentir uns espetecs tremends al parany del riu. Jo vaig agafar el matxet i aní cap allà. Al parany hi havia només un peix, però un peix grandiós, potser de més de deu quilos. Era fàcil que s'escapés, per això Elena va portar la manta i la posar on feia els salts per fugir. Jo vaig tancar l'entrada i vaig intentar des de fora clavar-li una estocada. No vaig aconseguir-ho. Aleshores vaig entrar dins del parany amb les cames obertes i el matxet agafat amb les dues mans. Vaig esperar que passés la víctima. L'estocada fou mortal i Elena em va dir:>

--Te has ganado las dos orejas y el rabo, ya pensaré algún premio que los substituía.

El peix era immens, platejat, preciós. Aturàrem la feina i començàrem a netejar-lo i rostir-lo. No teníem sal, la solució fou: que en xuclar els caps dels crancs, me n'havia adonat que aquests tenien un gust fort i salat, la resta fou fer-ne una mena de salsa, afegint-hi suc de llima.

Ens vam atipar de peix, rèiem i menjàvem o menjàvem i rèiem. Dels quatre grans lloms em vam embolicar tres amb fulles verdes i els vam posar entre dos focs, el quart llom el vam tallar a rodanxes i en vam fer cebiche* banyant-lo amb abundant suc de llimona dins d'una gran fulla, que posada sobre una corona de pedres feia de cassola.

>>Jo ja n'havia menjat de cebiche, però no crec que en torni a menjar cap altre de tan bo. Teníem menjar per a un més. Vam netejar les fortes espines i en vam fer fins i tot forquilles; la resta les vam guardar per si de cas ens fessin falta.

>>Estàvem satisfets en tots els sentits i ens vam asseure recolzats en una pedra per a descansar. Elena va seure al meu costat, molt al meu costat, però no va voler dir res i ens vam endormiscar tots dos reclinats els nostres caps l'un sobre l'altre.

>>Va arribar la nit, estàvem tots dos callats, ja ens havíem dit prou; tots dos coneixíem els mutus pensaments i el mutu atractiu, si més no, el de les dues ànimes; és clar que aquest
sempre està a la vora de l'altre. Tot romania així, dintre de cadascú. Donar el pas següent fora fer-nos un mal del que després tots dos ens penediríem. Malgrat tot, el desig hi era i el fet de negar-nos-el ho feia encara més atractiu.

>>Tots dos creiem saber allò que en aquell mateix moment pensava l'altre. La comunicació existia. Ella, veient la voluntat meva de no abraçar-la aquella nit, em va agafar una mà i prou. Amb això em volia dir que ella també estava d'acord amb els meus pensaments. En el moment del son, però, inconscientment vam dormir abraçats com les altres nits.

Van passar encara dos dies, la canoa estava molt avançada, era una canoa diferent a les dels indígenes; en realitat eren dues canoes exactes que, repetint la meva idea de la cabanya, haurien d'anar encaixades una dintre de l'altra i entremig de les dues, hi posaríem

*Cebiche es un plat de peix, típic del Perú, cuit amb el suc de les seves limes tan acides.
fulles grans tendres, ben planeres i premsades. També entre les dues parts extendríem les estovalles tan aprofitades de plàstic que en condicionarien la mida: tres metres de llarg per gairebé un i mig d'ample.

Vaig posar una especial atenció a la robustesa de la part del davant, per prevenir cops amb roques o altres ensurts. Les baranes eren molt més altes del normal; el motiu era poder usar-la de tenda, si calia, per dormir-hi a les nits. Darrere i a remolc, portaríem una petita plataforma amb fulles seques i canyes per encendre-la com a senyal de fum. Vam fer també un bon rem llarg amb dues pales als extrems. Només calia, doncs, decidir el dia de la sortida. Parlàvem poc, només ens miràvem, havíem pescat més peixos que els assecàvem al sol i haviem collit fruites, plàtans, "yuca", papaya i arrels que es podien menjar. Feia molts dies que havíem arribat. Elena, més per compromís que per altra cosa, em va dir:

--Juan, ¿Cuándo nos vamos

--Tenemos ya todo preparado, la canoa lleva dos días de prueba en el río cargada con piedras y no rezuma ni una gota de agua. Si te parece bien podemos preparar comida y salir mañana.

--Lo que tu creas más conveniente, yo no tengo ninguna prisa; si quieres podemos esperar un día más. Quiero lavarme el vestido, eres el hombre que me ha visto peor vestida y peor peinada de toda mi vida.

--No te importe, aun y así, nunca veré a una mujer tan preciosa como te veo a ti. Tu rojo vestido ajado y descolorido por el sol, te hace todavía más bonita y tu pelo despeinado puede volver loco al más cuerdo y también a mi.

Elena, després d'escoltar l'explosió de paraules que en Joan portava reprimides dins des de feia dies, es va atansar a en Joan amb tres salts, el va abraçar amb bogeria, omplint-lo de petons, sense dir ni deixar-lo dir res. I va passar el que havia de passar i que, on hi ha amor i unes circumstàncies com aquelles, hi ha fins i tot el dret. L'Elena va aprofitar per rentar el vestit i lluir el seu bonic cos amb la mínima roba. El vestit va quedar estès sobre una de les pedres. Se sentia la dona més feliç del món. Van dormir aquella nit més abraçats que mai, fins i tot, donant gràcies a Déu per tanta felicitat.

>>L'endemà van fer una prova pel riu, el van creuar i van anar amunt i avall. La canoa era estable i segura. En Joan va controlar els temps i féu càlculs: anant cara avall, feia, gairebé, vint quilòmetres a l'hora. A l'endemà, de bon matí, carregaren les coses més indispensables i s'acomiadaren d'aquell paratge meravellós que, per a ells, fou el més bonic dels paradissos. Van salpar vers on el riu els portés i vogaren a favor del corrent.
Cada vegada el riu es feia més ample i les ribes més allunyades, l'embarcació responia perfectament a les expectatives. En Joan va dir a Elena:>

--Creo que en una jornada de ocho
horas, podemos recorrer unos cien kilómetros, espero que encontremos pronto algún poblado o gente en las orillas.

--Hasta ahora yo no he visto ningún movimiento. Es ya tarde, yo creo que deberíamos acercarnos a la orilla y buscar un lugar donde pasar la noche.

--Hace rato que estoy escudriñando, busco un remanso, protegido entre las rocas.

Finalment vam atansar-nos a un lloc molt rocós, vam treure l'embarcació de l‘aigua i la vam tombar cap per avall perquè s'escorregués. Vam fer foc i vam menjar quan ja començava a fosquejar. Després vam passar la barca eixuta a un bon lloc de la sorra, però atansada a grans roques. Vaig cercar jaç de fulles per fer-ne una mica de matalàs i vaig fer les sortides

d'aigua a terra. Ja ben fosc i a corre-cuita, vam endinsar-nos sota la canoa perquè plovia. La tenda improvisada era, si fa o no fa, com la cabanya i era també un sostre que ens protegia del fred, la pluja i del ras. Parlàvem de coses sense transcendència i una mena de tristor ens envoltava a tots dos. Sabíem que estàvem vivint les últimes hores de la nostra aventura. L'Elena em va agafar les mans, d'una manera més especial. Per a mi aquelles mans parlaven i em deien totes les coses que ja havíem exhaurit, dites amb paraules.

Jo em vaig despertar d'un ensurt, la canoa es movia, algun animal fora pretenia alçar-la, la vaig subjectar amb força. L'Elena es despertà i, advertint el que passava, va subjectar les canyes mes gruixudes del fons estirant també cap avall. L'animal que fos, no se n'anava, jo vaig fer un crit, però no va fer efecte. Vaig, aleshores, prendre el fusell i vaig disparar dos trets a ran del sòl per no fer un forat a la barca, potser difícil de reparar. Sortosament, l'animal ens va deixar tranquils, però ja no vam dormir en tota la nit.

Feia tres dies que navegàvem pel riu, no havíem vist ni pobles, ni cases, ni gent. Començàvem a fer tota mena de suposicions; jo animava l'Elena, assegurant-li que no podia quedar gaire, que aviat trobaríem quelcom. Ens quedaven pocs queviures. Vam escoltar el motor d'un avió que volava molt alt, no ens podia veure. Vaig encendre de seguida la plataforma i la vaig lligar encesa retirada de la barca i esquitxant-la amb aigua per aconseguir força fum, però no escoltàvem ja els motors. El foc havia arribat a la mateixa plataforma i ara aquesta començava a cremar. L'Elena va cridar:

--¡Juan, Juan! El avión vuelve, nos han visto, vuela a ras de agua, nos han visto, nos han visto!

--Seguro que nos está buscando -va dir en Joan-- parece un avión militar y es anfibio.

L'avió va amarar i es va atansar a la canoa. El pilot va obrir la porteta i ens va saludar:

--Buenos días, soy de la base aérea de Iquitos. Desde hace dos semanas, estoy buscando a la señorita Bobadilla. De no ser por el humo no les hubiera visto.

--Soy yo, y él es Juan, el capellán de San Pedro. ¿Dónde puede llevarnos ahora?

--Si lo prefieren les puedo dejar en Santa María, está a unos 300 kilómetros y allí es fácil el amerizaje.

El pilot va avisar per ràdio a Santa María, on vam arribar gairebé dues hores més tard. Els pares d'Elena estaven esperant al riu mateix dalt d'una embarcació. El padre Aguilar esperava a la riba. Elena em va agafar fort les mans i em va dir:

--Aquí termina nuestro idilio, nuestro cuento de hadas, gracias, gracias --i parlant-me a l'orella va afegir: Te quiero y te querré siempre, gracias Juan.

El pilot amarà i atansà l'aparell a l'embarcació dels pares, va sortir primer l'Elena, després jo. Els pares l'abraçaren plorant i se la miraven com si fos un miracle el que la tinguessin una altra vegada amb ells. El pare em va saludar i em va dir:

--Gracias, Juan. No hemos sabido nada de ustedes hasta hace algo más de una hora. Supongo las calamidades que han pasado y estoy seguro que sin usted mi hija no habría sobrevivido. Hablamos por teléfono con España y Montserrat nos aseguró que usted nos la devolvería sana y salva.

--Yo creo que Dios nos ha ayudado en todo momento.

Vam anar a casa dels senyors Bobadilla, tots abraçaven Elena, fins i tot les minyones, el majoral i la seva dona. El padre Aguilar em va oferir per dormir a la parròquia, però la senyora Bobadilla s'hi va negar i em va dir que de cap manera, que dormiria a casa seva.

Van servir un sopar molt avançat d'hora perquè suposaven que no havíem menjat gaire. Elena els explicava, mentrestant, totes les calamitats i els perills que havíem passat ensems. Per l'eufòria que posava en les explicacions i els grans mèrits que m'atorgava, vaig veure que la mare començava a sospitar quelcom; malgrat tot, em va fer dos petons i una abraçada i em va dir que per a ells, d'ara en davant, seria com un fill més. Vam xerrar hores i hores, tothom estava content. L'Elena de tant en tant, em mirava i em va preguntar alguna vegada si estava bé o si volia alguna cosa, fins em va agafar disimuladament la mà. Ja molt tard, vam anar a dormir. Elena em va fer un petó a la galta que la mare va retratar de seguida. L'endemà, el senyor Bobadilla em va acompanyar a la parròquia. El padre Aguilar m'havia preparat els ornaments per dir missa i així ho vaig fer. Després, ell m'esperava impacient per saber la meva versió dels fets.

--Juan, una experiencia así debe ser terrible ¡tantos días perdidos en la selva y prisioneros de los terroristas!

--Los guerrilleros son menos terroristas que aquellos que les arrebataron sus tierras, robaron, mataron a sus padres y violaron a sus mujeres e hijas. Esta experiencia me ha servido para conocer muy bien a esta gente. Ellos sólo matan en defensa de sus derechos, de sus familias y de sus vidas. Lo demás son paripés de los que quieren mantener sus ventajas.

--Y a Elena, ¿qué tal le ha sentado un golpe tan duro?

--Ella es una mujer valiente, sensata y muy inteligente. Elena fue quien con su pequeña pistola, y unas narices que yo no hubiera tenido, logró que huyéramos del campamento. Después, en muchas ocasiones, su entereza ha logrado que hoy estemos libres aquí.

--¿Tantos días juntos os habréis conocido muy bien?

--Desde luego, ahora sé que es una gran mujer, con criterios sólidos, sincera y buena persona. --¿Y nada más?

--Perdóname Moisés, pero el día que quiera confesarme ya te lo diré, de momento tengo mi conciencia tranquila, por si te sirve de algo.

--Perdona, Juan, mi impertinencia. El mayoral de los Bobadilla me ha dicho que te esperaría en la puerta de la sacristía.

Vaig tornar a la casa de Dos Cruces amb el majoral; pel camí vam estar parlant, em va semblar una persona molt correcta, em féu justes les preguntes normals i em felicità per la meva tornada. Elena em va rebre i em preguntà com havia dormit, jo li vaig dir:

--He dormido muy bien. Quisiera hablar con tu padre sobre el rescate de los guerrilleros y si a ti te parece bien, creo que tu me podrías echar una mano.

--No te preocupes así lo haré. Creo que, al menos con mi padre, no habrá problemas, quizás, mi madre sea más reticente y difícil de convencer.

--Quisiera partir mañana, creo que es lo mejor, quiero hablar con los de las canoas del puerto para saber cuando tienen la próxima salida.

--Yo no puedo permitir que vuelvas en canoa, le pediré a mi padre que te lleven en avión.

--Quizás sea mejor que no, de todas maneras ya me dirás lo que sea.

Al mig dia vam dinar i, com es comprensible, no ho vam fer amb tanta animació com en el sopar del dia d'abans. El senyor Bobadilla em va cridar a banda i em va dir:

--Juan, una vez que ya he conocido mejor por Elena todas las peripecias, quisiera tutearte y agradecerte de nuevo tu valentía i saber hacer, los cuales nos han permitido recuperar a nuestra hija.

--Su hija es un encanto, muy inteligente y sincera, he aprendido mucho de ella en nuestras largas conversaciones, y me alegro por ella de este final feliz.

--Elena me ha hablado de una promesa, bajo palabra, de pagar un rescate.

--Sí, es así. En el momento más comprometido, ofrecí al jefe guerrillero, bajo palabra de honor, pagarle la mitad del rescate exigido y ayudarle si un día me necesitase; de no haberlo hecho así, hoy quizás no estaríamos libres.

--Nosotros recibimos una llamada por teléfono, a través de nuestro mayoral, en la que nos exigían un millón de soles. Nos extrañó no recibir posteriormente más llamadas. ¿Crees que debemos pagar?

--Sinceramente sí, de lo contrario yo habría de buscar el dinero para cumplir mi compromiso.

--Yo hablaré con mi mujer y con mi hija i te llevaremos esta cifra dentro de unos días a San Pedro. ¿Qué día debes entregarla?

--Teniendo en cuenta los días transcurridos, he de pagar en San Pedro, creo el día seis o siete del mes próximo, aproximadamente dentro de diez días.

--Correcto, antes de esta fecha la tendrás. Para regresar a San Pedro, te llevará en su hidro un amigo mío con el que nos une una gran amistad. Dime cuando quieres partir y nos pondremos de acuerdo.

--De no haber inconvenientes lo antes posible.

L'endemà a mig matí vaig sortir del port del riu amb l'hidroavió, Elena i el pare em van acomiadar, jo ja ho havia fet abans de la mare i d'altres de la casa. L'Elena em va fer un petó massa compromès, però el pare ho comprenia tot i no hi va veure res anormal en una situació com aquella. Vaig pujar a l'aparell i tot seguit ens vam enlairar. Volia romandre serè i acceptar el que em passava, però estava trist. De sobte em trobava sol, després de tants dies de felicitat. Vaig intentar fer les paus amb Déu.

En arribar a San Pedro em van rebre tots a l'avió. L'Antonio em va assabentar de les novetats, molt poques. Vaig anar a casa em vaig estirar al llit, tenia un embolic mental; donava voltes al fet d'haver-me enamorat una altra vegada. Em repetia: <>.

No tenia ningú per parlar-ne i sabia que l'Elena tenia el mateix pr
oblema, i que potser arribaria a les mateixes conclusions. Si mes no, quan estàvem junts ens comunicàvem; a San Pedro només tinc el comandant i no és tampoc una persona per explicar-li segons quines coses. Vaig pensar que el temps ho cura tot i fent broma em vaig dir: <>.

Dos dies després va tornar l'avió portant els diners, els vaig entaforar en un amagatall de l'església, i el dia acordat va aparèixer l'Agustín, sense armes i vestit bastant normal:

--¡Hola Agustin!, me alegra verte, tengo tu dinero.

--¡Hola Juan!, quisiera marchar cuanto antes, me da mucho miedo el cuartel de enfrente, dame la plata que me voy.

Vaig anar a recollir els soles i, mentre anava i tornava, una patrulla va entrar de sobte va immobilitzar l'Agustin. Ell quan em va veure em va escopir dient:

--¡Cabrón, hijo de puta, cura de mierda! ¿Esta es tu palabra?.

No vaig poder contestar, vaig anar de pressa a la caserna per parlar amb el comandant.

--Padre Juan, sé a lo que viene, no he podido hacer otra cosa, es una orden firmada por el mismo general; se me ordena detener y fusilar inmediatamente al terrorista llamado Agustin. Además me indican las posibles fechas en las que llegará a San Pedro.

--Este hombre es amigo mío, me salvó la vida y no es un asesino, sino una buena persona.

--Lo siento Juan, no puedo hacer absolutamente nada, es la única vez que recibo una orden directamente del general de Iquitos.

--¡Voy a rezar toda la noche, por favor, no me lo fusile!. Haga lo que quiera, ¡pero no me lo fusile! Vaig anar a l'església, em vaig agenollar davant del sagrari i vaig demanar a Déu que em fes a mi el que volgués, però que salvés l'Agustín. Molt passada la mitja nit, vaig anar cap a casa. El comandant em va prometre que no l'afusellaria fins que jo hi arribés. No em va entrar el son fins molt tard. Quatre trets em van despertar amb un esglai, era encara fosc, vaig vestir-me a corre-cuita i vaig anar cap a la caserna. A mig camí em vaig creuar amb uns soldats que portaven un taüt fet amb quatre fustes; no calia preguntar gaire.

--¿Dónde lo lleváis?

--El comandante nos ha ordenado que lo llevemos a la iglesia para que usted le eche las bendiciones. Dentro de un par de horas lo recogeremos para enterrarlo.

El van deixar a terra, vaig plorar de ràbia, fins i tot em vaig enfadar amb Déu i li vaig retreure que hagués permès aquella iniquitat. Vaig tancar la porta i vaig voler quedar-me sol amb l'Agustín, plorant la seva mort; vaig obrir la caixa per veure'l i, de sobte, ell em va fer l'ullet i es va alçar d'un salt.

--¡Agustin!.¿Que ha pasado?

--Esta mañana el comandante me ha explicado todo y lo que tu has hecho por mí, me ha dicho que el pelotón serían dos sargentos y él daría la orden de fuego. Yo tenía que dejarme caer. Los sargentos me metieron en la caja y aquí estoy. Perdóname mis palabrotas de ayer; tengo que marcharme enseguida. Dentro de la caja hay clavos y martillo, debes ponerle peso y clavarla bien.

Ens vam abraçar emocionats, li vaig dir que ell era una bona persona i que ho fos sempre, li vaig donar els diners i el meu cavall. Dos dies més tard el cavall va tornar sol, portava la cadira, les alforges i les corretges noves. Dins de les alforges vaig trobar-hi 50.000 soles.

Els meus problemes no van solucionar-se tan de pressa, continuava amb el meu embolic i tenia por que de tant escalfar-me el cap, no acabés un dia boig o fent un disbarat. Confiava en Déu i en la meva gent que eren una meravella.

Va passar el temps, no vaig saber mai més res de Elena. De mica en mica vaig intentar oblidar-la. Com més temps passava, aquells fets s'allunyaven i comprenia millor les coses. Veia, però, clarament que les parelles es necessiten l'un a l'altre, i que romandre sense parella no és natural. L'Església no és ningú per privar-nos del dret més primordial després de la vida: estimar i gaudir d'una família. Aleshores, va començar a trontollar-me la fe, com al meu amic Jaume.

Cinc mesos havien passat i un dia vaig rebre una carta d'Elena. Vaig sentir angoixa i felicitat a la vegada, la vaig llegir tremolós i impacient.

<
>>Mi familia ha comprado una estancia en Argentina. Han relacionado mi estado de ánimo con nuestra aventura. Han decidido, como solución mejor, enviarme a la Pampa a controlar un negocio de miles de cabezas de ganado. Yo he aceptado, es una huida parecida a la tuya de España. Escribí a Montserrat y le dejé entrever casi todo lo sucedido, todavía no he recibido respuesta.

A veces, con mi avión, he tenido la tentación de darte una sorpresa, pero no he sido capaz, a pesar de conocer de memoria las coordenadas y el rumbo.
Adiós Juan, no te digo lo que tu ya sabes. Adiós, que seas muy feliz con tu gente y con tu trabajo.>>





















CAPITOL XI. Mossèn Joan a la selva.

En Joan feia tres anys que s'estava al Perú. Cada setmana feia un tomb per visitar els camperols espargits per les clarianes de la selva, es coneixia bé els camins i acostumava a passar pels mateixos indrets. Sempre era ben rebut, especialment pels petits a qui sovint portava alguna cosa. Tenia un especial afecte per a una família d'aquests camperols; hi passava sovint, bé d'anada o de tornada, fins havia dinat alguna vegada amb ells.

--Buenos días Manuel, buenos días Teresa ¿Como estáis todos? Hola Paquito, que mayor te veo, pronto serás ya un hombre.

--Hola padre, estamos bien. Teresa está ja casi salida de cuentas, esperamos que en dos o tres días nazca el niño.

--¡O la niña!, vosotros siempre queréis un niño y las niñas también tienen derecho a nacer.

--Es por decir, a mi casi me gustaría una niña. ¿Cómo vino usted hoy con este tiempo?, los animales están muy revueltos y yo sé que va a llover mucho.

--Llevo de todo para protegerme de la lluvia, por la tarde volveré a San Pedro, ahora voy a ver a tu hermano Ramón.

--Yo le digo que no vaya hoy, el río está alto y no lo podrá vadear tan fácil, déjelo para otro día.

--Tú crees que con el caballo no podré pasar?

--Pasar sí, pero es peligroso, hay lugares en donde el caballo no hace pie. Las lluvias de la semana pasada han crecido todos los ríos. Coma hoy aquí con nosotros, he matado un conejo muy bueno. Teresa lo está arreglando. Después vuelva pronto a San Pedro. Hoy no es un día para andar por ahí.

Vam dinar junts. A mig dinar va començar a ploure i vam sentir trons. En Manuel va tancar els animals i tot seguit va començar a ploure, però en poca estona ho va fer a bots i barrals. La intensa pluja no aflujava. Es van fer, de seguida, tolls, després, bassals. Vaig haver de dormir amb ells. La casa només tenia una habitació que era cuina, menjador i dormitori. En Manuel em van obligar a dormir en el seu llit, malgrat les meves protestes. Ells van portar jaç dels animals i van jeure a terra. Una petita llàntia d'oli la van deixar encesa fins que es va consumir. A l'endemà en Manuel em va dir:

--Buenos días, padre Juan. Espero que haya dormido bien, estamos rodeados de agua por todas partes, no puede volver a San Pedro hasta que amaine.

--Como está tu mujer? Tenia que haber dormido ella en la cama.


--Me parece que está ya de parto y yo no puedo ir a buscar a la partera de San Pedro. Mi madre sabe de eso, pero vive con mi hermano y no se puede vadear el río. Yo no sé que voy a hacer, no entiendo de esas cosas.

--Manuel creo que podré ayudarte. Algo aprendí hace ya tiempo i hace poco volví a leer un libro sobre partos, pero nunca he asistido en uno. ¿Sabes si ha roto aguas?

--Sí, esto fue esta mañana.

--Entonces vamos a prepararlo todo. Necesitaremos agua caliente, muy caliente. Prepara el fuego y pon cacharros grandes a hervir.

Sempre havia pressentit que un dia faria la feina d'una llevadora. Vaig fer-ho el millor que sabia, no fou gens agradable. La Teresa, primer avergonyida, va fer per part seva tot el que va poder. No vam tenir cap complicació. Jo resava a sant Ramon i a la Mare de Déu que no em deixessin sol. Va néixer una nena. El pare la va rentar, jo portava sempre una farmaciola i em fou molt útil. Només un hora després la batejàvem amb l'aigua de la pluja.

--¿Que nombre quieres para tu hija, Teresa?

--Cuando estaba pariendo, le he dicho a la Virgen María que si todo iba bien la llamaría Juana, como usted padre.

--Entonces, Juana, yo te bautizo en el nombre del Padre del Hijo y del Espíritu Santo.

Vaig fer-li un petó al front i em va semblar com si fos una mica filla meva. Durant nou dies vam estar incomunicats. El comandant, alarmat després de tant temps sense saber res de mi, va enviar una patrulla amb bots pneumàtics a buscar-me; vaig tornar amb els soldats a San Pedro. En Manuel i la Teresa em regalaren un conill, era tot el que podien donar-me i el vaig haver d'acceptar. Des que vàrem viure junts aquelles emocions, els vaig estimar més, i la petita Joana em tenia el cor robat.

El comandant i jo parlàvem sovint, estava preocupat, no li agradava la seva feina. Ell sempre em deia que apaivagava la seva consciència obeint ordres i les ordres li arribaven de Lima. A la caserna tenien un equip de radio, semblava que fos de la segona guerra mundial, era tota una olla de grills. Jo havia fet cursos
per correspondència i desballestat tots els aparells que havien caigut a les meves mans. Fins m'havia fabricat emissores i receptors de radio. El comandant, a qui ja havia solucionat algun problema, em va dir:

--Padre Juan, estamos incomunicados, nuestra emisora no funciona ¿Me permitiría radiar a la comandancia de Iquitos mi problema?

--Por supuesto, mi emisora está a su disposición. De todas maneras, luego pasaré a dar un vistazo a su equipo y quizás pueda arreglárselo.

Mossèn Joan va examinar els aparells i els va deixar funcionant, va també apuntar-se totes les freqüències per les que es comunicaven i rebien les ordres d'Iquitos i Lima.

--Comandante, su aparato es todo un cascajo, pero ya funciona. He hecho una lista de lamparas y componentes que mejorarían en mucho la calidad de recepción y transmisión, también las averías creo que serían casi nulas.

--Padre me deja sorprendido, es usted todo un experto, cuando quiera lo hago oficial de transmisiones, me hace mucha falta. Gracias por su interés y voy a pedir el material que me indica.

--Cuando lo reciba en un par de horas, haremos la transformación y duplicaremos quizás su capacidad.

Al poble havíem tingut ja casaments, enterraments i molts bateigs. Sempre cantàvem les mateixes cançons, per això vaig demanar a la meva tia una casset amb d'altres però no arribaven mai. Potser algú es preguntarà de què vivia, què menjava? Mai vaig passar gana, sempre em convidava un o altre; jo també pescava com ells; els peixos eren molt abundants i els crancs molt grossos. Ells menjaven llagostes dels camps que són molt més grosses que les nostres, jo no vaig tastar-les mai, ells deien que eren delicioses. Les menjaven torrades i, segons el temps, n'hi havia per donar i vendre, fins i tot es ficaven dintre de les cases.

Tots eren caçadors i caçaven gairebé de tot; menjaven molt conill. A la tarda anaven a buscar herbes al seu torn per a tres o quatre veïns. Totes les cases tenien gàbies de canyes. Les pells dels conills les cosien i en feien moltes coses.

Jo feia els meus tombs per les cases aïllades i passava sovint per la de la Teresa i en Manuel. M'agradava veure a la petita Joana. Una de les vegades, en entrar a la casa, dos homes amb un fusell metrallador aparegueren de sobte, m'agafaren les regnes del cavall i em feren baixar.>

--Qué quieren ustedes de mi? No llevo dinero ni armas, sólo unos lápices para los niños que voy visitando. Soy el cura de San Pedro.

--Sabemos quien es, por eso no le hemos hecho daño. Nuestro comandante quiere hablar con usted, quiere que lo llevemos hasta la montaña; son dos horas de camino.

Els vaig acompanyar de bon grat, car si no, m'hi haurien portat per força. Vam passar per camins estrets i foscos, sovint trepitjant l'aigua de reguerols amb arbres gegantins. La vegetació era tan ufanosa que semblava que, de sobte, s'hagués fet fosc. Vam arribar al campament i em van portar, de seguida, davant del seu "comandante". Era un home no gaire alt, més aviat prim i amb dues pistoles, quasi caient-se-li de les cartutxeres. Em va allargar la mà dient-me:

--Siento causarle estas molestias, padre, pero tengo que hablar con usted. Mi nombre es Miguel, nosotros sabemos de las cosas buenas que hace por aquí y también sabemos de las malas. Nosotros tenemos muchos curas amigos y algunos enemigos. Sólo necesito saber si es amigo o enemigo. Si es amigo del comandante de San Pedro, no es amigo nuestro, así que díganos como piensa y que busca aquí.

--Miguel, yo no soy un soldado y soy amigo de todos. He venido al Perú desde mi país, para ayudar a los pobres porque los ricos se ayudan solos. Odio la guerra y los crímenes, pero también odio las injusticias que hay en esta tierra. Sé que un día tendré que decidirme, pero pido a Dios que sea lo más tarde posible.

--Un grupo de señoritos atacó ayer un poblado y mató a quince hombres y tres mujeres que primero fueron violadas. Nosotros siempre respondemos con un castigo, si no se envalentonan y nos hacen más muertos.

--Yo no puedo decirte que renuncies a tu venganza, sé lo que es una guerra y ellos tienen todas las ventajas. Solo quisiera aconsejarte que pienses con la cabeza y no con la rabia. No con más muertos se ganan las guerras. La mejor estrategia, creo que sería estudiar i seleccionar muy bien vuestras acciones, y así podrían proporcionarte mejores resultados.

Piénsalo bien, yo no soy guerrillero, pero voy a pedir a Dios, todos los días, para que consigais soluciones justas

--Sí, claro, perdone nuestros modales. Procure no conversar con el comandante, aquí nos enteramos de todo. Padre, que sepa que yo estudié seis años para cura i hay muchos como yo en nuestras filas.

--Me alegra saberlo, Miguel, siempre será más fácil entendernos. Si hablo con el comandante será sólo para mejorar las cosas, el único camino para terminar con tantos crímenes.

Dos dies vaig passar al campament i "el comandante" m'assabentà de totes les malifetes infligides pels soldats i els paramilitars. Tots em van tractar bé. Els dos mateixos guerrillers m'acompanyaren a la tornada i, en passar per la casa dels meus amics camperols, ens trobàrem un horrorós espectacle. En Manuel i la Teresa estaven morts, decapitats. Tots dos homes que venien amb mi, em van deixar sol i fugiren vers la selva. Vaig acostar-me a l'un i l'altre. Em sentí molt malament, sols em preguntava, perquè?

perquè?. Vaig entrar els dos cossos a la casa, mentrestant, pensava en els petits. Què haurien fet amb ells? Vaig cercar quelcom per tancar bé la porta, a fi que no hi poguessin entrar animals. Lluny, vaig escoltar plors d'un nen, m'hi vaig apropar, sortien d'una gàbia de conills amagada darrere d'una soca i coberta amb fulles de palma seques. De seguida vaig suposar què havia passat. Els dos nens estaven dins de la gàbia, tapats amb una mica de manta i herbes. Quan els vaig destapar ploraven desconsolats, el nen em preguntava per la mare, jo, aleshores, no li podia dir res.

Potser feia més d'un dia que estaven allà tancats, els vaig banyar i els vaig vestir amb el que vaig trobar. Jo només duia galetes, caramels i pa sec. Vaig munyir una de les dues cabres que hi havia i a la cuina vaig trobar patates i tres ous. Les patates les bullí i de tot barrejat en vaig fer una mena de puré molt claret i,a poc a poc, s'ho va menjar la petita Joana. El nen va beure llet tot sol i no va deixar cap galeta. També vaig preparar una beguda de caramels desfets amb aigua, els en vaig donar a tots dos a dojo i ho repetí sovint.

Vam muntar a cavall, la nena la portava dintre de la jaqueta, agafada amb una faixa. Les dues cabres, les duia lligades al darrere i, xino-xano, vam arribar al poble.

--Padre, padre, ¿qué trae? Son niños, ¿dónde los encontró? -digué l'Antonio en veure'm.

--Hola Antonio, ya te contaré. Avisa a María, la hija de la partera, que vaya a mi casa, si no a cualquiera de las otras chicas del hospital.

De seguida, arribaren la Maria i altres dues noies. Van portar llet per a la petita. Estaven boges amb la Joana i el Paquito, totes volien portar-los a casa per sempre.

--No podéis llevar un niño a casa, no es tan fácil.

La María em digué:

--Hace dos semanas, Carmen, la mujer del barquero, tuvo un hijo y ayer se le murió. Es la segunda vez que se le muere un hijo a los pocos días de nacer. Ella seguro que los quiere, además aún tendrá leche en los pechos.

Anàrem a veure la Carmen, les noies es barallaven per portar la Joana. La dona estava asseguda dintre de casa, molt trista, gairebé no ens va dir res.

--¡Hola, Carmen!, siento mucho que hayas perdido a tu hijo. Yo no sé si Dios ha pensado en ti, pero yo sí; te traemos una niña y un niño que necesitan una mamá. Mataron a sus padres y están solos.

La Carmen va mirar la petita i se la posà a la falda abraçant-la. No deia res, va treure un pit i li donà de mamar, la nena s'hi agafà de seguida.

--Padre gracias, son muy lindos. Si usted quiere yo seré su mamá.

Vaig tornar cap a casa i mirava el cel, parlava amb la Teresa i el Manuel, volia assabentar-los que els seus fills estaven molt bé, amb una mare que en tindria cura i els estimaria.

Llavors vaig anar a parlar amb el comandant per explicar-li la malifeta, Li demaní que anessin a enterrar els cossos i a recollir la resta dels animals. Vaig preguntar-li qui podia haver fet aquella iniquitat. L'Antonio m'havia dit que, segurament, els havien matat per donar suport a la guerrilla.

--Padre Juan, yo nunca ordeno crímenes de esta calaña. En teoría, el ejército estamos aquí para poner y garantizar la paz entre indígenas y blancos. Los autores de las carnicerías son los señoritos de las grandes haciendas, los hijos; saben que sus tierras fueron robadas a los indios, ellos se otorgan aun el derecho de conquista, son conscientes que solo con el terror las podrán conservar. Lima nunca me ha ordenado infligirles el más mínimo castigo.

>>Usted no está acostumbrado a estas tierras; aquí llevamos quinientos años matando indios. Esta es una guerra de ellos o nosotros, no hay términos medios. Los políticos de Lima lo saben y hoy dicen una misa por todos, asegurando que somos hermanos y mañana me ordenan que mate doscientos. En superficie se dice una cosa y en subterráneo se ordena otra. Yo ya no quiero ser por más tiempo su verdugo, vuelvo a Iquitos, a mi casa, he pedido un destino civil, parto en treinta días. Ha sido un placer para mí todo el tiempo que me he deleitado con su compañía. Márchese padre Juan, no se quede; he visto curas muertos por la guerrilla y curas muertos por los militares. Yo he recibido órdenes de eliminar sacerdotes con nombre y apellido. No se quede por favor, no se quede.

--Gracias por sus consejos y por sus buenos deseos. Siempre he visto que usted no encajaba en una guerra como ésta, le echaré mucho de menos. Si paso por Iquitos pasaré a visitarle.

--Eso espero padre y ojalá sea pronto.


































CAPÍTOL XII. Assalt i judici.

Uns dies abans de marxar el comandant, ja n'havia arribat un de suplent. Jo no vaig fer cas dels consells i ho vaig deixar tot en mans de Déu. El nou comandant va rebre reforços, fins a gairebé cent soldats més. Cada dia feien sortides i estaven fins a la nit fora. Un dia van matar vint camperols i alguna dona. Antonio amb més por que vergonya em va dir:

--Padre Juan! El nuevo comandante es un demonio, nos matará a todos, esta loco. Oiga padre: uno del pueblo, pero que no está en el pueblo, dice que quieren hablar con usted, donde los muertos del otro dia, quiere que mañana vaya a caballo temprano.

Vaig dir missa i sense esperar més, vaig fer els vint quilòmetres a cavall, fins a la casa dels camperols assassinats. L'herba s'havia apoderat de tot, la casa havia estat cremada i ara era un niu de voltors, incomprensiblement, compartit amb coloms salvatges. Un gos escanyolit em va fer festes i li vaig donar una mica del meu esmorzar, era desolador. Vaig escoltar que em cridaven.

--¡Padre, padre, detrás de usted!, acérquese.

Eren els dos mateixos homes que ja coneixia, em van portar fins a llur campament. En Miguel, em va rebre molt abans d'arribar-hi i em va saludar afectuosament. Mentre caminàvem em va explicar gairebé plorant:

--Cuarenta y cinco muertos en un mes, los hijos de puta. No podemos hacerles frente; a los militares se les unen partidas de señoritos que tiran al blanco sobre los niños de los poblados. Quiero intentar un ataque suicida al fuerte de San Pedro y matar cuantos pueda. No podemos hacer otra cosa, si nos rendimos nos matarán, seguro, a todos.

--No creo que sea una buena idea, es lo que ellos están esperando. Estarán atentos y muy preparados, no te dejarían un hombre vivo. Si quieres, podríamos pensar un plan con, quizás, el éxito que necesitas.

--Padre Juan, le escucho, todas sus sugerencias son bien recibidas, sé que usted quiere ayudarnos.

--Mira Miguel, yo había pensado... A partir de hoy, debes dar a entender que todos vosotros habéis huido a otro campamento; allí mandas sólo a un par de tu gente, comunícales que deben multiplicar las acciones en toda su zona. Hay que hacer creer a los militares que allí estáis todos, sin embargo, vosotros quedáis aquí quietos y bien escondidos. Nadie debe ir al pueblo, ni conocer el plan.

--El día de San Pedro podríamos asaltar la guarnición sin disparar un tiro.

--Esto es imposible. ¿Cómo?

--Hace tiempo que vengo pensando... Los muros de la guarnición son de adobes de tierra no cocida, como los de las casas, sólo que las paredes son más anchas, casi un metro. Los adobes se ablandan y deshacen con agua. Hay un pequeño almacén adosado al muro exterior, donde tienen los equipos de radio. Una noche antes, colocaréis un tubo desde el arroyo más alto hasta el muro y lo cubriréis con maleza o arena para disimularlo. Al final del tubo le haréis seis pequeñas derivaciones que serán seis salidas de agua. Tus hombres, vestidos y pintados de negro, cuando en la madrugada paran los generadores y se apagan las luces, harán con grandes brocas de las que se usan para la madera, seis agujeros en el muro de unos cincuenta centímetros de hondo cada uno, de arriba a abajo y en diagonal.

Luego introducirán un tubo en cada uno. A las venticuatro horas hareis un boquete en blando como la manteca. Tu, construyes un muro de igual espesor aquí y haces tantas pruebas como creas necesarias.

>>Ensamblaréis también muchas escaleras de bambús, resistentes y ligeras. Cada escalera estará dividida en dos partes, luego las uniréis entre sí, con trozos cortos de las mismas cañas, las más gruesas, reforzando muy bien los elementos de unión con cuerdas finas, finalmente las pintaréis de negro.

Durante varias semana haréis prácticas. Una escalera deberá estar perfectamente encajada en muy poco tiempo. Ensayaréis también el subir por ellas y comprobaréis su resistencia, cien veces podéis repetir la operación si es necesario. Buscareis seis uniformes militares y practicareis, el colocar un pañuelo con cloroformo en la boca y en la nariz de los soldados de guardia. Yo os proporcionaré cloroformo.

El día de san Pedro es la fiesta del pueblo, haremos fuegos, las chicas cantarán y bailarán delante de las hogueras, frente a la torre de la iglesia y delante del acuartelamiento. Por la parte opuesta a la iglesia, tus seis mejores hombres entrarán por el boquete recién abierto en el muro, una vez dentro vestirán los uniformes militares. Fingiendo borrachera, se acercarán al cuerpo de guardia y les ofrecerán bebida, luego los inmovilizaran con el cloroformo, repetirán la acción más tarde con los centinelas de las torres.

Mossèn Joan va explicar-li fins el més petit detall, tots els passos a seguir. Calia neutralitzar el cos de guàrdia, després obrir les portes i introduir dos carros amb metralladores, colocar estratègicament explosius i altres accions combinades.

--Te haré una lista con todos los pasos que tendréis que aprender y dibujaré también un plano detallado del cuartel. Tú puedes reproducir aquí todo el fuerte con palos y cañas y con las mismas medidas. Tomaréis el acuartelamiento sin disparar un tiro y sin un muerto, tendrás trescientos prisioneros. En Lima estarán acojonados, el mundo entero lo sabrá, os tendrán que tener en cuenta, negociar, ceder.

--El éxito depende de su preparación. Deben saber tus hombres todas las operaciones de memoria, repetirlas cientos de veces. Durante el mes anterior que duerman de día y practiquen de noche, del resto ya hablaremos. Yo, en un par de días, traeré planos y más detalles. El assalto serà mucho antes del amanecer.

Mossèn Joan, tots els jorns puja d'alt de l'església. Amb trossos de canya s'ha fet un aparell per amidar-ho tot bé. Coneix bé la caserna per dintre i aboca tots els seus coneixements en els plànols que confecciona. Parla encara altres vegades amb el comandant guerriller, ho tenen tot a punt, repassen un per un tots els detalls i l'ordre en què s'han de fer. Arriben quasi cinquanta guerrillers d'altres indrets i s'hi afegeixen molts camperols, tot està preparat, falten cinc dies per sant Pere.

Arriba el dia, la missa és com la de tots els dies festius, el sermó em surt una mica tremolós i l'escurço. La coral comença amb els seus cants un darrere l'altre i repetint-los tres vegades. Ningú sospita res, el comandant em saluda i em felicita per la cerimònia i els cants. Així passa el dia i arriba la nit; la gent porta sopar i menja a la plaça de l'església, els dic que facin focs, que ballin, que cantin, que s'escolti força soroll, i s'organitza un rebombori més gran del que havia previst. La gent beu la beguda típica, segurament, portada pels espanyols: aiguardent, aquí hi barregen suc de llimes salvatges i és deliciosa. Perú és el paradís de la "lima" i així, doncs, la seva capital l'anomenen Lima.
>>Arriba la mitja nit, els soldats, de mica en mica, tornen a la caserna, alguns van molt tocats i fins duen ampolles plenes a les mans. Jo demano més llenya a les fogueres, prego a les dones que ballin els seus balls típics i que no se'n vagin encara a dormir.

>>Són, gairebé, les dues i pujo al campanar per mirar les torres de la caserna, on encara no hi ha cap moviment, tot està tranquil. Hi torno quasi un hora més tard quan s'aturen els generadors i, aleshores està tot fosc, em sembla veure dos soldats vestits de blanc que van a les torres del darrere, que entren dins una garita, altres crec que van a la del davant. Ara en veig més, no sento cap soroll, sembla que tot va bé.

>>Molts homes es mouen dalt del passadís del mur, altres amb vestit militar baixen per l'escales interiors, no s'escolta cap tret ni cap crit. La resta sé que és bufar i fer ampolles. S'obren les portes i entren dos carros tirats per cavalls, a cada carro descobreixen una metralladora amagada sota fulles de palmes.

>>Grups de guerrillers entren en els dormitoris dels soldats, un altre grup posa explosius davant dels dormitoris dels oficials i estenen cables, tot està sortint bé. Ara només cal esperar. Els guerrillers des que es prepara l'acció dormen de dia i practiquen de nit.

>>Tot el quarter està pres per gairebé un centenar d'homes col·locats en punts estratègics. A trenc d'alba s'escolten crits en el dormitori dels oficials. Tres d'ells surten descalços i amb calçotets, miren el pati, veuen les estibes de fusells de llurs soldats davant de les metralladores, reculen. Encara silenci, finalment surt el comandant i veient tot el que ha passat diu cridant:

--¿Quien manda aquí? ¿Porqué no disparan?, somos hombres muertos.

En Miguel, el comandant guerriller, s'apropa molt a poc a poc, fa el saludo militar i li diu:

--Nosotros no matamos a gente desarmada, vosotros si matáis por maldad e ignorancia a niños y mujeres. Queremos que vengan aquí los hijos de puta de Lima: un general i un cardenal, también los señores embajadores de España y de Estados Unidos. Además dos representantes de la ONU y reporteros europeos y americanos. Tienen treinta y seis horas, después quizás moriremos aquí todos.

Si oímos aviones, helicópteros o fuerzas de tierra, volaremos todas las cargas y no quedará uno solo vivo. A vuestros soldados, sólo se les dará agua hasta pactar una capitulación. Mueve el culo valiente.

Amb la meva ràdio vaig transmetre la notícia a Iquitos, vaig poder connectar amb radioaficionats de Caracas, de Sao Pablo, de Río de Janeiro, de Bogotà, La Paz, Mèxic, Cuba, fins i tot de Los Angeles. Vaig explicar-los la situació, demanant-los fer córrer l'esdeveniment als diaris.

A l'endemà aterraven dos helicòpters fora de la caserna, portaven totes les persones exigides pels guerrillers. Van demanar-me de fer les negociacions a la meva església i jo hi vaig accedir. El dos comandants escoltats per sis homes, van fer-hi cap, ens vam saludar fredament. Un dels negociadors va c
omençar a parlar:

--Las vidas de tanta gente, e incluyo también las de ustedes, merecen que encontremos todos una solución aceptable. Díganos primero cuales son sus exigencias.

El comandant guerriller els va dir:

--La primera y más importante, es que ustedes dejen de matar mujeres y niños. Las demás son las de este pliego: garantizar la igualdad de derechos a indígenas y blancos. Diez mil kilómetros cuadrados de reserva para los campesinos indígenas que actualmente las habitan, sin señoritos y sin militares, detener la tala de nuestros bosques dentro de esta reserva. Queremes hospitales y médicos, una escuela por cada tres mil habitantes, donde se enseñe la lengua quichua, una suficiente red de transporte fluvial por donde

poder vender directamente nuestros productos. Transformar este cuartel en hospital y escuela, tratos y juicios justos a nuestros guerrilleros encarcelados, con la presencia en ellos de miembros de la ONU i el juramento de no tomar represalias a ninguno de mis hombres. Tienen cuarenta y ocho horas para comunicar su decisión, hemos terminado. No hay réplica a las negociaciones.

Mossèn Joan estava orgullós del comandant: ho havia fet francament bé. Els reunits van fer alguns comentaris amb veu baixa i el cardenal em va preguntar:

--¿Lleva mucho tiempo aquí?

--Casi cuatro años.

--Usted no es peruano, ¿Es quizás español?

--Si soy español.

--Ha tenido algún contacto anterior con la guerrilla?

--Sí, visito muchos poblados de campesinos y a veces me han dado algún susto.

--Lo han secuestrado alguna vez?

--Yo no lo llamaría secuestro, pero sí, me han retenido algún tiempo.

--Entonces le aprecian, estos sitios no son seguros para sacerdotes como Dios manda.

No vaig respondre i la comitiva va començar a passar vers els helicòpters. Els dos comandants van tornar escoltats cap a la caserna. A l'endemà van comunicar que acceptaven les exigències dels guerrillers, però demanaven que jo i el comandant anéssim a firmar a Lima. Vaig aconsellar d'anar-hi jo sol com a intermediari, no em fiava de portar a ningú més.

Un helicòpter em recollí i em portà fins a Iquitos. Després amb un avió militar, acompanyat per dos capitans, vam volar fins a Lima. Les negociacions es varen fer al Ministeri de l'Aire. Érem gairebé els mateixos que a San Pedro. El cardenal va començar a parlar:

--Tenemos aquí un cura famoso, las emisoras de medio mundo hablan de usted.

--Lo ignoraba, y no sé que pueden decir de mí.

--Lo hacen a usted artífice del golpe y yo me sumo a su opinión.

--Y yo niego por mi parte el éxito que me atribuye.

--Dejemos esta cuestión y vayamos por lo que interesa. Usted puede renegociar las exigencias de los terroristas.

--Yo no tengo más autorización de los guerrilleros que ser testigo de la aprobación y firma de los acuerdos.

--El general es va aixecar i prou enfadat va dir:

--No perdamos más el tiempo, nos tienen bien cogidos ¿dónde hay que firmar?

Tots van firmar, els ambaixadors i els representants de l'ONU portaven un assessor que va fer afegir dues clàusules al document i el van donar per bo.

Tot un dia vam tenir per al viatge de tornada, els dos capitans em van acompanyar fins a San Pedro. Els guerrillers van alliberar els presoners, però es van quedar tot l'armament i la caserna. La intenció era fer-ne un hospital i escoles.

Passat ja un mes, vaig rebre un comunicat del cardenal de Lima, era una carta d'un tribunal eclesiàstic, en què reclamaven la meva presència a la capital peruana. Era fàcil endevinar què volien. Vaig acomiadar-me de tots, vaig regalar les meves coses i vaig nomenar gent perquè, si més no, tot pogués seguir marxant. Tots sabien que no em veurien més; em portaven petits records, m'abraçaven, ploraven, però no podien dir-me res. Els nens em van acomiadar a la barca del riu. La Carmen em va portar menjar per al viatge i també me'l va donar plorant, tots estaven tristos, no volien que veiés llurs llàgrimes. Els nens i també els grans començaren a cantar emocionats les quatre cançons. Amb les mans em deien adéu i m'enviaven petons. A mesura que la canoa s'allunyava, ells cantaven més fort perquè jo els pogués escoltar. Després d'una bona estona ja no sentia altra cosa que el soroll de les aus a les ribes. Jo encara, però, els vaig estar escoltant molts dies, a mi em semblaven àngels als que ja estimava més que si fossin fills meus i que per a res del món no mai els hagués abandonat.

La canoa aquesta vegada anava riu avall i amb poc temps arribàrem a Santa María. Encara hi havia un bon sol d'estiu, vaig anar a casa del padre Aguilar. Ell fingint sorpresa em va dir:

--¡Juan! ¿Cómo tú por aquí, por qué no me anunciaste tu visita?

--¡Hola Moisés! ¿Cómo te van las cosas? Te supongo enterado de mis andanzas en San Pedro.

--Sí, sí, estoy enterado. El revuelo ha sido muy grande, he recibido, inclusive, un comunicado del obispo de Iquitos con normas a seguir en el futuro y en las que se advierte la clara influencia de tu caso.

--Me han ordenado presentarme en Lima ante un tribunal de la Iglésia. Mañana seguiré viaje, perdona que abuse otra vez de tu hospitalidad.

--Juan, es un placer tenerte aquí y me encantaría que fuera por más tiempo. ¿Visitarás a la familia Bobadilla?

--No, creo que es mejor que no lo haga.

--Para los padres sería un consuelo hablar contigo. Ellos saben que su hija Elena tenía por tí una gran admiración.

--Por qué dices que tenia, ¿Le ha sucedido algo?

--Creía que te habían comunicado ya la noticia de su muerte.

--¿Qué dices? ¿De su muerte?

--Sí, murió hace dos meses en Argentina, en un accidente con su avioneta. Trajeron su cuerpo aquí, está enterrada en nuestro pequeño cementerio, detrás de la iglesia. Si quieres puedes pasar a verla, es el único panteón, está al fondo en una esquina.

La notícia m'havia arribat de sobte i m'havia deixat atordit. A mesura que passava el temps, estava més trasbalsat. Vaig passar al cementiri, primer vaig travessar un pati no gaire gran, al fons del qual hi havia una paret de pedra seca amb una reixa de forja; no tenia pany, sols un passador rovellat, i en obrir-la va grinyolar. Uns quants ocells petits, amb un suau esbatec d'ales, van volar fins als arbres més propers. El sol, amb els seus últims raigs ambarins, pentinava les herbes resseques per la calor del dia. Espargides arreu, hi havia moltes creus de forges pobres, algunes de fusta, i fins dues o tres de pedra. Totes barrejaven noms i escrits envellits pel temps. Penjades de les creus més noves, hi havia algunes flors pansides. Vaig apropar-me al panteó: un marbre blanc i nou a una banda del monument deia:

Elena Bobadilla 1.941 - 1.969. Descansa en paz.

Vaig plorar i plorar, com mai no ho havia fet. El meu desconsol em feia llagrimejar tant que les llàgrimes anaven a parar sobre el marbre. Vaig repetir una i altra vegada el seu nom, Elena, com si ella m'escoltés i li vaig dir les coses boniques que no li havia dit abans. Acariciava aquell marbre fred, inconscientment, amb les mans i els dits ben estesos, cercant-ne el major contacte. Vaig perdre la noció del temps. Collí unes quantes flors i les vaig deixar amb cura sobre el seu nom. El padre Aguilar, ja de nit fosca, em vingué a cercar; no em preguntà res, però ell comprengué, aleshores, el nostre gran sacrifici de renúncia que llavors vàrem fer tots dos.

>>No vaig sopar, tots els meus problemes esdevingueren minsos. L'endemà vaig tornar al cementiri, vaig dir un últim adéu a Elena. No hagués marxat mai del davant de la seva tomba. Vaig desitjar morir allà i que m'enterressin amb ella.

>>Moisès es va apropar i em va recordar que mancaven vint minuts per a la sortida del bus. Tot aquell incòmode viatge el vaig passar pensant amb Elena. Em qüestionava si no hagués estat millor engegar-ho tot a dida i potser encara estaria viva. A Iquitos no vaig visitar a la meva tia, car en tenia notícia que estava a Barcelona, ja gran i malalta. Vaig arribar a Lima, el tribunal eclesiàstic m'esperava, em van jutjar i em van condemnar per càrrecs que ni els vaig escoltar. La sentència fou l'expulsió de l'Església del Perú i el comunicat a Roma per si procedia també suspendre'm "a Divinis". Tot tant se me'n feia, no vaig mai respondre a cap interrogatori, els considerava ridículs, tenint en compte la realitat dels fets. Vaig creure que, per a aquells tibats eclesiàstics, era el pitjor menyspreu. Malgrat tot, aquells problemes em serviren per distreure'm una mica de la mort d'Elena.

>>Vaig cercar una pensió econòmica i en vaig trobar una de molt senzilla al barri més antic de Lima. Axí mateix, aconseguí una targeta de menjador per a pobre, molt a la vora.

>>Vaig fer comptes del temps que podia restar a Lima amb els meus escassos recursos. Em calia actuar de pressa. No volia tornar a Espanya, decidí anar a Bolívia, estava assabentat que era un país amb molts problemes. Per haver-ne informació, el millor lloc era l'ambaixada i allà vaig fer cap. Omplí uns formularis i em demanaren una adressa a Lima i em digueren que en pocs dies estaria tot resolt. No havia rebut cap contesta i passada una setmana, volia tornar a l'ambaixada per assabentar-me'n. Quan sortia de la pensió em van aturar dos senyors, em van mostrar els seus documents i em pregaren d'acompanyar-los. Em van portar en el seu cotxe, sense dir-me res més. El final del trajecte el vaig reconèixer de seguida, era el Ministeri de l'Aire. Dos dies m'hi van tenir incomunicat. Em van passar de volada. El meu cap tenia prou material per anar esbrinant, pensaba molt amb Elena i també amb la Montserrat, sentia una mena de bigàmia emocional. Vaig deduir que una de les millors coses que pot trobar un home en una dona és la feminitat de la seva companyia i la comunicació. També pensà que l'ámor potser s'adorm quan no et relaciones llarg temps amb la persona estimada, i en neix fins i tot un

altre quan hi ha circumstàncies
favorables. Malgrat tot, en aquells moments, sentia una gran i especial mancança de poder comunicar amb la Montserrat.

>>Al tercer dia, de bon matí, em van portar a una sala, on un militar d'uns cinquanta anys amb aspecte prou tibat em va dir:

--Reverendo Juan Sistach Pallars. ¡Vaya nombrecitos! El gobierno del Perú lo acusa formalmente de alta traición y espionaje en contra de nuestra nación. El día nueve de Septiembre será juzgado en consejo de guerra. Un abogado de nuestra jurisdicción ha sido nombrado para su defensa. Tendrán ustedes diez días para preparar sus alegaciones en el mismo. Entre tanto quedará retenido en los aposentos que se le indiquen.

Deu minuts més tard coneixia el meu advocat, també militar.

--Buenos días reverendo Juan, ¿puedo llamarle así?

--Sí claro, estoy desconcertado, espero que usted me pueda aclarar lo que me está sucediendo. ¿Van a juzgarme en un consejo de guerra?

--Se lo diré en pocas palabras, se le acusa de alta traición y espionaje, su condición de extranjero no le exime de los cargos, sinó más bien los agrava. Recuerde que estamos en guerra abierta con los terroristas.

--Continúo sin entender, yo era sólo párroco de un poblado indígena y nada más.

--Por esto no le van a condenar. Tienen pruebas de que usted ayudó a los guerrilleros, les suministró información del acuartelamiento y que utilizó la amistad de su comandante para facilitar el asalto y rendición del mismo. ¿Es todo esto verdad?

--De alguna manera, sí, es verdad, pero hay otros hechos aparte que...

--Reverendo, soy su abogado, si declara con esta sinceridad delante del tribunal, lo ejecutarán en venticuatro horas. Tenemos que buscar pruebas, no atenuantes, que un tribunal militar nunca aceptará. Su situación no es fácil, primero, tenemos que contactar con la máxima urgència con su obispo en España y con todos los que puedan ayudarle desde allí. Dígame datos y escriba algunas cartas. Yo las cursaré lo antes posible, dígales exactamente su situación, que puede ser ejecutado antes de quince días.

--Tan grave es mi delito, con mi plan no hubo un solo muerto.

--Usted ve las cosas de diferente manera a los que le juzgarán. Ustedes desde España ven los toros desde la barrera.

--¿Tiene usted dinero aquí o en España?

--No, aquí tengo... quizás para sobrevivir un par de meses.

--Dígame ciudades y nombres en España, intentaré avanzar las cosas por teléfono y cable para ganar tiempo. Usted vaya pensando en todo lo que nos pueda ser útil para su defensa. Nos veremos mañana.

L'advocat es pren el cas amb molt d'interès, ha vist la sinceritat d'en Joan i vol salvar-lo. En poques hores, a l'altra riba de l'Atlàntic es mou molta gent. Mossèn Jaume decideix

viatjar a Lima. L'advocat li ha dit que porti mols diners, però no li ha dit quants. La mare li prepara les quatre coses que s'ha d'endur, no volen dir res a la Montserrat, però una emissora de radio repeteix la notícia que al matí ja era al diari de Tarragona. Tothom parla del mateix, ella se n'assabenta, corre a casa, veu la maleta del germà, diu que ella és la que se n'hi va, plora, suplica, s'enfada. El germà assenteix i la porta a Barcelona amb el cotxe. Té dues hores abans que no s'enlairi l'avió, fan el canvi de nom dels bitllets i s'acomiaden amb una abrasada.

L'endemà a la tarda, després de dos transbords, aterra a Lima. Troba un hotel al costat del Ministeri, intenta veure en Joan, però li diuen que no és possible, que està incomunicat. Truca a l'advocat, li diu que ella és ja a Lima, que vol veure'l aquesta mateixa nit. L'advocat accedeix i parlen a la sala de l'hotel.

--Buenas noches. ¿Señorita Montserrat? Soy el capitán Cañadas.

-- Sí, sí, soy yo... ¿Hay alguna novedad?

--No, y las cosas pintan muy mal; su hermano está metido en un lío muy serio. Con su asesoramiento, sus planos y su información, los guerrilleros rindieron casi un regimiento. Esto es una humillación para el ejército. Sólo la Iglesia podría salvarlo o la prensa internacional con una campaña muy generalizada. El problema es que no hay tiempo y que las fuerzas armadas niegan el tenerlo retenido. Yo mañana a las nueve tengo cita con el fiscal y conoceré mejor sus intenciones. A las once podré decirle algo en el hotel.

--No es mi hermano, es un amigo. Yo no me moveré del hotel, lo esperaré, sea la hora que sea. ¿Para qué nos pidió usted el dinero?.

--De momento no tiene utilidad; quizás pueda servirnos después de una sentencia condenatoria, yo aquí he visto de todo.

La Montserrat esperava a l'hotel nerviosa, va intentar comunicar amb el germà, però les conferències transatlàntiques tenien cinc hores de demora, fins a les dues de la tarda no podria parlar. A Espanya seria a la matinada, finalment va arribar l'advocat.

--Las noticias no son buenas, será un consejo sumarísimo, quizás sea mañana. Juan es un preso incómodo para ellos, querrán hacerlo todo deprisa, sin prensa, como si no lo hubieran visto nunca. ¡Ah, Montserrat! Le he logrado una cita con el fiscal, es algo que nunca aceptan, he apelado a su conciencia, no le diga que no es su hermana. No exija nada, sólo suplique. Si se ve perdida, diga que tiene en Lima 25.000 dólares de sus amigos de España, que los daría al colegio de huérfanos o a cualquier otra causa que él estime más conveniente. Pero recuerde, sólo como último recurso.

--Pero yo sólo tengo 11.000 dólares, tardaría varios días en reunir 25.000.

--Solo si le habla de 25.000 tenemos alguna posibilidad. Su cita es mañana a las 9'30; sea usted puntual, es muy importante. El fiscal se llama Velasco, comandante Velasco. Entre por la puerta principal, verá un soldado de guardia sin armas, diríjase a él y dígale que tiene cita con el comandante Velasco. Llámeme luego con lo que hayan hablado.

Amb molta puntualitat, la Montserrat va fer cap al Ministeri de l'Aire, seguint les instruccions de l'advocat. Un soldat la va conduir a un despatx i tot seguit va arribar el comandant que la va saludar fredament.

--Señorita he accedido a la petición de su abogado, pero le advierto que yo no puedo hacer absolutamente nada en este juicio. Es más, le aseguro que ni fiscal ni abogado

haceemos ninguna falta. Los cargos de que se acusa a su hermano son los más graves de nuestro código militar.

--Sé de todo lo que se acusa a mi hermano y conozco a Juan. Él siempre actuará según su conciencia, sin buscar su beneficio y sin matar a nadie. Él ha sido siempre un experto en planos, siempre quisimos que fuera arquitecto, quiso ser sacerdote y vino al Perú huyendo de un gran amor. Si hay una sola posibilidad de salvarlo, por favor dígamela.

--Siento serle tan sincero, no la hay.

--Señor Velasco, quiero intentarlo todo y le aseguro que daría ahora mi vida por él. No me lo tome a mal, pero tengo 25.000 dólares, reunidos por sus amigos de España. ¿Cree que si los donáramos a alguna entidad benéfica del ejército, como huérfanos o aquello que usted creyera más oportuno, lograríamos algo?

--Señorita Montserrat, no quiero pensar que usted me está corrompiendo, pero todo lo que me ha dicho me conmueve. Su hermano será seguro condenado a muerte. Pero voy a hacer por ustedes algo siguiendo los dictados de mi conciencia e incumpliendo en lo mínimo mis obligaciones de militar. Su hermano no puede ser fusilado por un pelotón. Será eliminado sin dejar rastro. Por favor vuelva en una hora y le diré si hemos encontrado alguna salida.

La Montserrat va tornar a l'hora en punt. El comandant li va dir:

--Mañana será el juicio y se dictará sentencia a las once. Por la tarde hay un vuelo de Avianca, destino a Bogotá, Lisboa y Barcelona. Tome usted dos pasajes, la salida es a las 15'30h Compre un maletín rectangular pequeño, coloque en él el dinero y espere en información del mismo aeropuerto. El capitán Vázquez del ejército del aire, a las 14'30h preguntará allí por su nombre. Usted deberá hacer lo que él le indique, lo demás déjelo de mi cuenta.

Boja d'alegria la Montserrat va deixar el Ministeri de l'Aire i va anar a trobar l'advocat. Ell l'acompanyà a les agencies de viatges, a comprar el maletí i fins i tot a fer trampa amb els feixos de dòlars, era molt fàcil adonar-se'n que no hi havia la quantitat exigida. Unes hores mes tard va telefonar-li l'advocat i li va dir:

--Montserrat tenemos suerte, el capitán Vázquez es de mi promoción y amigo mío, he hablado con él. No se preocupe por el dinero, mi amigo le aceptará los once mil dólares sin problemas. En el Ministerio hay graves dificultades y quizás presiones internacionales en torno a este caso. Ignoro cuales y el capitán Vazquez sólo ha escuchado rumores. Les deseo un feliz viaje. Yo ya no puedo hacer nada más por ustedes, dígale al cura que lo he hecho todo con una condición.

--¿Cuál es la condición?

--Creo saber la bonita historia de amor que hay detrás de todo esto. La condición es que el cura debe saber que mañana... será otro el que volará a España, será el marido que usted se ha ganado luchando con tanta valentía y coraje.

Un hora abans la Montserrat ja era a l'aeroport, els rellotges li semblaven tots aturats. Va assegurar-se que hi hagués només una informació. Va passar el control dels dos bitllets i va facturar l'equipatge, va estudiar-se tot l'aeroport, no sabia per què, però potser li seria útil. Finalment eren les 14'30, feia un quart que estava davant de la informació, el capità va ser molt puntual.

--¿La señorita Montserrat?

--Sí soy yo, encantada.

--Soy Vàzquez. Vamos a la cafetería y nos sentamos, si le parece.

Van seure a una taula una mica arraconada i més discreta.

--Quiere tomar un café o un refresco.

--No, gracias.

--Bueno, vamos por lo nuestro, tiene que darme el maletín. ¿Ya lo sabe, no?

--Sí... sí, aquí lo tiene... ¿No lo abre?

--No, no me hace falta, sé que hay 25.000 dólares, lo abriré, pero para darle mil que sobran.

--No sé si darle las gracias o empezar a
llorar, no esperaba encontrarme con gente de tan buen corazón como usted y el señor Cañadas.

--Dejémonos ahora de cumplidos, quedan quince minutos para cerrar la facturación. Sígame por favor.

El capità l'acompanya fins al control de passaports, la fa passar sense ensenyar-lo. La Montserrat li diu:

--Tengo el pasaje de Juan.

--Llévelo usted, no se preocupe, yo me encargo de todo. Que tenga un buen viaje.

El capita Vazquez demana a la noia d'informació:

--Póngame con la torre de control... ¡Alonso!, soy Vázquez, cancélame mi vuelo militar de las 16h ¿Tú conoces al comandante de Avianca? El del vuelo Lisboa-Madrid-Barcelona. Si tienes amistad con él, dile que me pase a preferente a dos tórtolos. Él lleva barba de diez días, verá que están muy nerviosos. Gracias.

La Montserrat pren l'autobús que la porta a la pista, mira sempre enrere, no s'acaba de creure tot el que està passant, té por que a última hora alguna cosa no surti bé. Puja a l'avió i busca els seus seients. Pregunta a l'hostessa si hi ha encara un bus després, aquesta li diu que no, però que sempre hi ha algú que el porten amb cotxe.

--No se preocupe señorita, nos acaban de comunicar desde la torre que hay un pasajero rezagado, con barba de diez días. Me han dicho que los pase a primera clase.

Arriben en aquest moment dos militars i en Joan. El capità es presenta i li diu:

--Aquí se acabó su calvario, amigo, no sufra; no lo botamos al mar. Debo comunicarle algo de parte de su abogado. Usted hoy nace de nuevo, ya no es cura, se lo aseguramos. Al cura se lo están comiendo los peces. Alguien ha luchado con coraje e inteligencia para que usted hoy vuelva a España, le debe dar las gracias. Vaya que pierde el avión.

El capità li fa passar el control de passaports i amb un petit cotxe el porten fins a l'avió d'Avianca. Després de pujar ell, el comandant dóna l'ordre de "Cerrar puertas". L'hostessa

l'acompanya ja directament a primera classe i el fa seure al costat de la Montserrat. Els dos es miren, no saben qué passa, s'abrasen una bona estona, no són capaços d'articular una sola paraula. Ell no entén res, creu que està ja al cel, només ploren d'alegria, ningú dels dos creu que allò sigui veritat. L'avió ja s'ha enlairat i vola a nou mil metres. L'hostessa torna i prega en Joan d'acompanyar-lo a la cabina del pilot i el comandant de l'aparell li explica la raó.

--Buenos días padre, este avión es de bandera colombiana, no obstante hemos accedido a la petición que nos formula el estado mayor del ejército del aire peruano. Debemos establecer comunicación con la base militar de Iquitos. Allí está un comandante de la guerrilla que precisa hablar con usted; le paso la comunicación.

--¡Padre Juan!, soy Miguel, el comandante de la guerrilla de San Pedro. Respóndame por seguridad a esta pregunta: ¿cómo se llamaban los campesinos asesinados y la hija de ellos?

--¡Hola Miguel!, gracias. Los nombres son Manuel y Teresa y la hija que bauticé y ayudé a nacer, se llama Juana como yo.

--Gracias padre, estoy contento de hablar con usted. Dígame ahora: ¿si está libre, sin peligro y sin posibilidad de engaños?

--Miguel, estoy libre, a nueve mil metros de altura, volando hacia España. No sé que habéis hecho por mí, pero os doy las gracias a todos vosotros. Adiós Miguel, suerte.

--¡Padre Juan! Un abrazo mío i también de Agustin, no le olvidaremos. Vuelva cuando este país cambie, le esperaremos siempre. Gracias, gracias y buen viaje.

En Joan va preguntar al pilot, si coneixia quelcom més de la raó de la transmissió. El pilot li va contestar:

--Al parecer los guerrilleros tienen secuestrados un coronel y dos oficiales en Iquitos y amenazan con fusilarlos, si no le liberaban a usted.

L'hostessa li regala una bossa amb estris per a afaitar-se. Els esperen tres aterratges abans d'arribar a Barcelona, fan tots els vols amb les mans sempre agafades y els caps recolzats l'un a l'altre. En Joan vol parlar d'Elena, però ella no el deixa i li posa la mà a la boca. Sap que Elena va morir, altra cosa no la vol saber, coneix perfectament les reaccions humanes, moltes incontrolables per la voluntat. La vida té a vegades parèntesis i fins i tot punts i apart.

La nit és molt curta, només tres hores, per a ells ja tot els és igual, tenen la felicitat més gran que es pot gaudir en aquesta vida, s'estimaran sempre >








CAPITOL XIII. Tots junts a Reus.

Mossèn Jaume esperava, impacient, en l'arribada internacional de l'aeroport de Barcelona; l'avió d'Avianca feia més d'un quart que havia aterrat, començaven a sortir els primers passatgers. Va veure primer la Montserrat, després en Joan. En sortir es varen abraçar tots tres. Tampoc aquí hi havia paraules, els braços entrellaçats no es desfeien, semblaven ben bé encolats. La gent els miraven i no entenien res, ells sentien la necessitat d'aquella llarga i estreta abraçada.

El viatge a Reus se'ls va fer molt curt, eren moltes coses les que els calia explicar. Quan no plorava un, plorava l'altre i a vegades tots alhora. La mare els havia preparat un dinar molt especial, els mancava temps, només, després d'una setmana s'havien posat al dia.

Mossèn Joan dormia a la mateixa casa, tenia la seva habitació, a la nit hi havia però, corredisses, la mare mai no en va saber res. Els dos mossens van explicar-se les experiències viscudes i recordaren les trobades al turonet.

--Mossèn Joan, pocs anys, però, quantes coses ens podem explicar, que diferents som avui d'aquells del turonet. Necessitarem temps i temps per a pair-ho tot bé. He buscat la veritat i ara no sé per on tirar. M'han convençut la meva germana i fins el meu bisbe.

>>L'Església, som nosaltres, els fidels practicants i les jerarquies. Nosaltres crec que hem estat mig enganyats, els feligresos enganyats i polititzats; les jerarquies no et sabria dir on estan, però em sembla que lluny de la realitat. Jo he arribat a la conclusió que Déu i Església no són el mateix. Ara sé que l'Església jeràrquica s'ha aprofitat sempre de Déu per tot allò que és poder temporal, poder mundà, poder polític.

>>Les croades i la inquisició van ser per mantenir i consolidar el seu poder. He descobert indicis clars de manipulacions dels evangelis, de la Mare de Déu, dels sants, de les monarquies per assolir encara més poder. He descobert que de Constantí ençà, hi ha com una simbiosi del poder polític amb el poder religiós. Al seminari tot això ens ho ensenyaven d'una altra manera. Avui, si més no, crec que ho amaguen i titllen de mentiders a qui ho denuncien. Jo ara estic convençut que Déu mai no ha parlat amb un humà.

--Jo no he arribat tan lluny, però també he vist que les jerarquies pensen molt diferent que jo. Al Perú em van expulsar de l'Església per posar-me al costat dels camperols indígenes. L'Església i els militars van alhora, volen els indígenes sotmesos i fan servir la seva religió per a sotmetre'ls més fàcilment. He vist grans injustícies, crims terribles, ho he volgut arreglar, però no té solució. Ells tenen la força i amb la força s'atorguen el dret. He desitjat tenir una bomba i ser terrorista, m'he sentit impotent. M'ha semblat, fins i tot, que Déu allà està dormint, no hi veu, o senzillament no hi és, per moments he pensat d'implorar els dimonis.

--Quines intencions tens per al futur?. Vols tornar allà, vols una parròquia aquí?

--Jo he canviat molt i ara que he tornat ací encara més. Penso en allò que em van dir els militars. Si no fos per la teva germana, avui estaria devorat pels peixos del Pacífic. L'Església no m'hauria salvat, si més no, hi hauria arribat tard. Executat d'incògnit pels militars i amb el consentiment de l'Església peruana, no em farien pas màrtir. Jo ara crec en un Déu molt diferent, un Déu que no està darrere de les guerres i desgràcies de la gent, un Déu que no fa miracles, ni aparicions. Aquests foren sempre inventats per L'Església, per convèncer més fàcilment els febles. Ara sé que no en veurem d'altres. Jo vull creure en un Déu que sé que hi és, però no sé com és. Un Déu que per a mi era la gent que ploraven quan me n'anava, gent senzilla, bona i noble, i que per a ells sí hi tornaria. Aquest no és el Déu de l'Església; el Déu de l'Església el fan dominant, autoritari i fins i tot superb, car ells són així. Va permetre que matessin una família que jo estimava molt. Jaume!, de tot el que em diguis, no em sorprendré de res

Els dos mossens van decidir secularitzar-se sense fer soroll i passats els primers mesos van organitzar-se. Mossèn Joan es va encarregar del negoci dels cotxes, la Montserrat seguia treballant a la consulta, però va deixar la feina de la Petroquímica. Ells dos van parlar moltes estones de tot allò que havien viscut en els anys de separació.

Finalment, van decidir tots dos el mateix: seguir sent capellans sense parròquia, i el bo i millor, sense bisbe. No van demanar mai la dispensa, tenien la consciència ben tranquil·la, sabien que no els calia per a res. Ara la feina seria del bisbe. Recordaven allò de: "Tu es sacerdos in aeternum secundum ordinem Melquisedeq", i això, peti a qui peti. En Jaume digué:

--La meva decisió és no demanar la dispensa, seguir sent capellà, no cobrar nòmina, treballar com a seglar i esperar a veure que passa. L'Església ja no pot cremar la gent ni infligir càstigs, estan perdent gas, perdent els fidels joves, perdent clergat, perdent diners, perdent credibilitat. Un dia els caldrà fer un cop de cap, no poden viure més temps d'esquena a la realitat. T'he portat un llibre sobre els albigesos càtars, me'l va recomanar la meva germana, és d'una autora francesa, l'he trobat molt interessant. M'ha agradat tant que n'he començat un altre d'un autor català. De moment, si et sembla bé llegeix aquest, després ja el comentarem.

--Sé molt poca cosa dels càtars, el llegiré i ja et diré què en penso.

--La meva germana té uns quants llibres dels prohibits per l'Església. Jo
me'ls he llegit sense cap càrrec de consciència.

--Mai no n'he llegit cap, però tots sabem que la majoria són herètics.

--N'hi ha de Teologia, filosofia i també d'història de l'Església. Jo em vaig atorgar el dret de llegir-los. Si vols te'ls aniré passant, però primer assabenta't bé què era el catarisme.

--No n'estàs fent d'això un gra massa?

--Mira com més va, més veig que la manipulació era arreu i encara més als seminaris. Cada dia que passa, dono més la raó a la meva germana.

Mossèn Joan va llegir el llibre, després alguns dels altres. La reacció va ser semblant a la del seu company. Una tarda van decidir fer-ne comentaris més acurats comptant també amb la germana. Ella va ser la primera a parlar:

--Jo, fa molt temps, que vaig adonar-me'n que religió i política viuen de la manipulació, i que d'ençà de l'emperador Constantí totes dues van alhora. Lluitar per salvaguardar la fe va ser només un pretext, Ells són qui van minimitzar el poder de Catalunya dividint-lo. El cisma d'occident és l'únic cisma polític i no herètic. Els reis catalans, directament o indirectament, arrencan el pontificat de Roma, no per fer canvis de doctrina o dogma, sinó per defensar-se dels exèrcits de l'Església dirigits envers els catalans i sempre des de Roma. La manipulació i crims en les successions monàrquiques, van contra La Corona catalana, perquè aquesta coneixia llurs grans trifulgues i els havia plantat cara.

Roma volia reis més obedients, més creients, reis de fe cega. Aquests eren els castellans trastàmara i els Borbons francesos. El somni de Roma era, i va ser per molt temps, fer-ne de tot un sol país: la seva cristiandat, d'òn no en pogués fugir ningú més, com ho havien fet anys enrere els ortodoxes i més tard els protestants. L'Església matà i torturà incomptables frares grecs, molts anys abans de la Inquisició i arrasà els seus monestirs. Van tenir potser una revelació divina que els autoritzava a cometre tants crims? La prova més fefaent de que l'Església volia empetitir el, amb mala fe, dit Aragó, és que avui, aquesta i només aquesta, ens va robar el Nou Món i ens ha sotmès a tres nacions, on ens han humiliat a dojo i han perseguit indignament la nostra llengua.

--En conclusió, que l'embolic que teníem, com més va més gran el fem i encara no hem arribat al fons. Seguim o voleu que ho deixem? Sembla que si tirem endavant, ens podem complicar més la vida. En Jaume va replicar de seguida:

La meva intenció, ara, és arribar al fons de la veritat, no em vull quedar a mig camí. ¡Montserrat!, tu què en saps de Luter?

--Segons la meva informació, Luter va passar la mà per la cara a l'Església catòlica, els va donar una intel·ligent lliçó, fent una reforma que assegurés la continuïtat i acabés amb el caos catòlic d'aleshores. Ara, Roma haurà d'anar sempre al darrere i a la fi acceptar la raó d'aquell gran teòleg.

>>L'Església va enviar contra els protestants anglesos "La armada invencible". El seu superb nom ja ho diu tot de la gent que la menava. La desfeta fins la justifiquen amb la tempesta. L'Església haurà de fer molts canvis i en algunes coses, crec que de dalt a baix.

--¡Deixem-ho ja!, és tard i la vostra mare ens esperarà per sopar, però continuarem...

Un dia la mare va dir a en Jaume:

--T'ha telefonat Mossèn Ribas d'Ascó; et trucarà a les tres, diu si pots ser a casa.

A l'hora acordada, va telefonar una altra vegada.

--Mossèn Jaume, sóc Ribas d'Ascó! Com anem? Sé poc de tu, últimament.

--Jo estic molt bé, què diuen els meus antics feligresos?

--Tots et recorden amb molt d'afecte. Et truco per demanar-te un parell de favors. D'una banda, em cal comprar un cotxe i sé que tu me'n podries aconseguir un de confiança. De l'altra, si saps d'alguna feina per a la dona que em fa la neteja de l'església, és la Isabel, tu ja la coneixes, te problemes i la família del difunt marit li han pres la casa, cobra molt poc i no pot pagar un lloguer. Jo li dono alguna cosa, però ara amb la filla no se'n surt.

--Que dius, que té una filla?

--Sí, ja té sis mesos, van criticar-la molt les beates del poble, li pintaven paraulotes a la porta de casa i la insultaven pel carrer. Durant molt temps tot el poble n'anava ple. Ningú sap qui és el pare.

--No li diguis res, però t'agrairia li donessis cinc mil pessetes com si fos cosa teva, jo pujaré el diumenge amb un cotxe per a tu i passarem comptes. Et prego que no sàpiga ningú això dels diners, ella tampoc.

--A quina hora pujaràs? Si vols pujar després de missa, podríem esmorzar junts.

--Pujaré ben d'hora, abans de la missa. Quedem, doncs, entesos. Recorda-te'n de donar-li els diners, tan aviat com puguis.

--No et preocupis, encara que són molts, crec que els tinc, els hi portaré aquesta mateixa tarda.

--Adéu i gràcies.

Per a mossèn Jaume era una gran sorpresa. Mentalment va fer comptes i sortien clavats. Ell era pare d'una filla. No parava de repetir:

--Sóc pare, sóc pare i d'una nena que deu ser preciosa. Això ho canvia tot, aquí sí que hi ha la mà de Déu. Ella no podia tenir fills i en una sola nit va quedar embarassada, ara que la nit, fou de bogeries.

De seguida va demanar a la germana i a en Joan d'acompanyar-lo a Ascó el diumenge.

--Vols que t'acompanyem a Ascó i no em vols dir el perquè. Nosaltres t'hi portem, però em tens molt intrigada, no sé quina en portes de cap. Malgrat això, sé que serà molt divertida.

Després d'una bona matinada, arriben a Ascó amb els dos cotxes, un era el de mossèn Ribas. Mossèn Jaume va saludar el rector, li ensenyà el seu cotxe i li digué:>

--Em deixaries fer el sermó als meus antics feligresos?

--És clar que sí, Mossen Jaume, tots estaran contents d'escoltar una altra vegada les teves paraules des de la trona.

Després de l'evangeli, doncs, mossèn Jaume puja al púlpit, sense sotana i sense roquet, i comença la predicació.

--Estimats amics, avui sóc al vostre poble una altra vegada, després d'uns quants anys. Tots som una mica més vells. Jo us he recordat sempre, sou els meus primers feligresos. Avui tinc moltes experiències a sobre que aleshores no tenia. Vull parlar-vos molt clar de tot allò que crec que teniu el dret de saber-ho.

>>Durant uns anys he estat rector del seminari i la meva tasca era formar capellans. Allà he descobert que, a més de formar els nois, també els manipulen com la cosa més natural. Això no els permet decidir amb coneixement i llibertat; els enterboleixen la transcendència de la seva decisió i anys després se senten enganyats quan ja és tard. Jo he lluitat per defensar el seu dret a saber què fan i què en fan d'ells, sempre amb llibertat.

>>L'Església no té més remei que fer grans canvis i acceptar tots els errors i els pecats de la seva història. Aquests canvis els veurem la majoria de nosaltres, perquè seran imminents. El celibat dels capellans no és just imposar-lo sense conèixer-ne ben bé les conseqüències. Jo, segons la meva consciència, em considero amb el dret de rebutjar-lo. Vull assabentar-vos, ací i avui, a tots aquells que teniu bona voluntat i criteri obert, d'un fet que és conseqüència de tot el que us he dit.

>>Jo sóc el pare de la filla de la Isabel, a qui estimo des de fa temps. L'únic pecat d'ella i meu és haver-nos estimat. Avui ho declaro públicament a qui ho vulgui i ho pugui entendre. Us demano, per a ella i per a mi, la vostra comprensió. Gràcies.

Després de missa, en Jaume va parlar amb el rector. L'home estava atabalat, encara no havia reaccionat, la sorpresa era gran i ell molt jove, necessitaria més temps per pair-ho. Van discutir fins i tot una mica, a la fi en Jaume li va dir:

--Deixem-ho córrer; Quan passin cinc anys tornaré i en parlarem. T'he portat els comptes, estan dintre del sobre, el cotxe està allà al davant. Perdona'm la intromissió, jo, amb coneixement de causa, crec que tinc raó, però a la teva edat no me l'hagués mai donada.

Van sortir fora, en Joan estava esperant.

--On és el cotxe? Jo haig de fer una visita abans d'anar-me'n.

--La teva germana el té aparcat a la cantonada.

En Jaume va acomiadar-se de mossèn Ribas i anaren cap al cotxe. La Montserrat estava asseguda al volant. En obrir la porta del darrere, ell es va trobar amb la sorpresa, no li donaren temps a reaccionar.

--Qui hi ha aquí?

--Tu puja i calla! Al seient del darrere, tens tota la teva família. Nosaltres avui conduïm.

La Montserrat, quan va escoltar les paraules del seu germà a la trona, va anar a cercar la Isabel, la va convèncer, van carregar tot l'indispensable i va voler sorprendre el seu germà.



















CAPITOL XIV Dos mossens, després de tot (Profecia o ciència-ficció?)

Van passar uns quants anys, els nostres mossens eren ja senyors de més de quaranta. Molts companys capellans havien abandonat el sacerdoci i estaven en la mateixa situació. Els criteris de tots ells eren semblants, practicaven un especial agnosticisme, però no gaire convençuts. Volien creure que quelcom de tot allò que durant tants anys havien predicat i ho havien íntimament viscut no podia restar sols com un error. Cada any es reunien en un dinar per fer la xerrada; les converses tractaven dels anys de seminari. La majoria en tenien un bon record, criticaven les manipulacions, el bisbe, el sistema. Malgrat això, potser amagaven sempre en un racó una mena de fe llunyana que gairebé els feia vergonya reconèixer. Mossèn Jaume va voler dir quatre paraules.

--Feia temps que no feia un sermó i avui us ha tocat el rebre. Les circumstàncies ens han fet d'alguna manera a tots nosaltres diferents, potser anormals pels altres, però entre nosaltres som del més normal. Per a mi la filosofia no és la matemàtica, ja que no és una ciència exacta. La teologia és la filosofia de l'estudi de Déu i les religions, però tant serveix per a provar-ne l'existència com per a evidenciar-ne tot el contrari. Així i tot, jo vull creure en Deu, per què el no creure-hi
se'm fa fins i tot difícil.

Tots sabem que les religions són com una bola de neu que es va fent grossa, fins arribar a ser geganta pel sol fet d'una inèrcia lògica. Aquesta està propiciada pel gran misteri de la vida i per la necessitat dels humans de saber d'on venim i on anem. Ens és gairebé indispensable comunicar-nos amb un ser sobrenatural que ens pugui ajudar, fer companyia, atorgar favors i a qui, si més no, puguem explicar les nostres afliccions i desgràcies. Aquestes circumstàncies han assegurat sempre a totes les religions molta clientela fidel. L'ateisme crec que no seria cap solució, però l'Església, suposo, que a mesura que els humans en saben més, no es podrà apropiar de la nostra necessitat d'un Déu. Jo crec en un ésser superior, però aquest, si més no per a mi, no és precisament el Déu de l'Església. Jo crec, i avui està provat, que el seu Déu mai no ha parlat amb cap humà, aleshores, tot el que ens han fet creure són somnis i invenció perfeccionada amb el temps, és, per tant, sols doctrina feta a mida.

>>Jo no puc creure en una Església que ens ha manipulat a nosaltres, malgrat els nostres estudis. Com no haurà manipulat, doncs, aquells que ho han cregut tot a cegues, sense permetre'ls ni tan sols esbrinar o analitzar. Van negar-los, fins el sol fet de voler assabentar-se'n, van punir com a sacrilegi tot allò que els pogués aportar llum?

>>Tots nosaltres sabem que era el catarisme. De la doctrina càtara les fogueres de la inquisició no en van deixar rastres. L'aferrissada persecució dels seus bisbes i ministres n'evidencia l'èxit i el perill que representava per a Roma. Jo n'he volgut esbrinar la seva base teològica i he de confessar que gairebé només la puc refer amb la meva imaginació.

>>Sembla que els càtars proposaven el mateix Déu nostre, però acceptaven la figura de Jesús, de la mateixa manera que l'Islam, sols com un profeta o un líder religiós, però mai com a Déu. A la seva filosofia no hi calien gaires explicacions, era la més senzilla, i aquest va ser llur gran èxit. Ells van rebutjar el celibat, altrament, els eclesiàstics cristians en aquells temps l'acceptaven, però no el respectaven. Els càtars tenien una gran influència maniqueista i agnòstica*; diferenciaven amb claredat el bé del mal i la consciència de cadascú era el seu jutge. El gran metge que va descobrir la circulació de la sang, Miquel Servet, així com Arrio i molts altres teòlegs, negaren que Jesús fos Déu i, així mateix, la Trinitat de les tres persones, cada una un Déu, però les tres un Déu sol. L'església cristiana calvinista cremà a Servet per afirmar que la sang decorre pels pulmons, però al mateix foc hi cremaren també el seu llibre "De Trinitatis erroribus". Poc temps després, es va provar que el metge català tenia la raó, ja que la sang circula pel cos.

*(l'agnosticisme també fou una religió)

>>Malgrat haver fet Calvino el ridícul, ensenyant clarament la part del seure, uns i altres van cremar encara a molta gent. De les altres afirmacions de Servet mai se'n podran demostrar les falsedats perquè ells són els únics que tenen el privilegi de poder escoltar la veu de Déu. Potser un dia sabrem que només la somiaven. Altres ridículs de L'Església foren Galileo, Copèrnic, Darving etc. La inquisició fou conseqüència d'un empedreït fanatisme religiós. Sabíeu que foren cremades quasi tres dones per cada home? La dona que seduïa un casat o un eclesiàstic, sovint, anava a la foguera, pero si el seductor era home, es confesava i prou.

>>A mi, a vosaltres i a molts dels més erudits teòlegs ens haurien de cremar també, perquè si fa o no fa, som, gairebé, de la mateixa opinió. La Santíssima Trinitat i la divinitat de Jesús van ser definides per homes que ens diuen van escoltar la veu de Déu. Tant de bo l'haguessin escoltada bé, aleshores, no hagueren comès tantes malvestats i crims! Servet, possiblement, un càtar convençut, si mirem la data i l'indret, va ser cremat tenint la raó i la saviesa que ells no tenien. Si hi ha cel, infern i un Déu just, Servet està en la glòria, i potser algunes jerarquies eclesiàstiques estan rostint-se en els inferns pels segles dels segles i amén dels amens.

>>A la nostra guerra civil van morir cinc mil eclesiàstics, segons alguns, gairebé el doble. Van ser assassinats tots després del divuit de juliol del 1936, però cal puntualitzar que, "no abans" d'aquesta data, sinó després de l‘enèsim "pronunciamiento militar". Ells van ser les víctimes, malgrat que ells no s'havien aixecat aquell dia contra el poble. Aquells, que s'havien rebel·lat, varen ser llurs amos: Roma i l'Església de les jerarquies. Malgrat això, de bisbes i cardenals en van morir només onze.

>>A España i a tot el món les religions han fet córrer rius de sang, però els seus innocents fidels els ho justifiquen de mil maneres i no ho volen veure. Estic segur que del vergonyós "rècord" de pronunciamientos militares que gaudeix Espanya, la majoria varen ser instigats pels senyors de l'Església o si més no, els atorgà llur consentiment o suport.

>>Jo crec en Déu i El necessito, però no en vull saber res d'una Església anacrònica, arribada fins als nostres dies, no pel seu poder espiritual, sinó pel seu poder temporal, mundà o polític, fet acceptat per tots els historiadors. La manipulació de monarquies amb crims i llur imposició als poders polítics és una constant. Fins i tot ara, manipulen els mitjans de comunicació i en tenen els seus de propis, des d'on fan política. No accepto un altre poder de l'Església que l'espiritual, però sense l'altre, ells i tots nosaltres sabem que ja no hi serien.

>>Jo vull fer-vos avui una proposta, gairebé de ciència-ficció: ésser nosaltres la llavor d'aquell catarisme, màrtir de les persecucions de la Roma catòlica i caòtica, i que sense les croades i les iniquitats de la inquisició, avui seria, sens dubte, la religió de tots nosaltres i de l'antic i gran Imperi català. Els catalans tan sols van ser vençuts per la manipulació i pels crims de l'Església en les successions monàrquiques. Encara en l'any 1714, en la guerra dels borbons; Roma, el cardenal Portocarrero amb el seu germà duc de Palma i l'enèsim cardenal de la nissaga dels Borja, van ser els grans actors i els artífexs de la malifeta. Tots els nombrosos cardenals Borja foren fills, néts o descendents de l'enemic més nefast que mai no ha tingut Catalunya, Alexandre VI, qui un dia fou bisbe de Barcelona.

>>Què es proposaven? Assolir un gran i únic país sense heretges, controlat i dominat per ells: "La comunidad católica europea". Els reis austríacs eren amics dels anglesos i ja no miraven prim amb els protestants, per això els varen rebutjar. Mentrestant, tenien els catalans i els castellans a la lluna de València i els van abocar en una guerra espantosa, en què els francesos van robar tots els dominis del Mediterrani, aleshores, ja fets espanyols.

>>A Madrid encara avui es consideren vencedors i no saben, pobrets, ni el que van perdre o s'ho han de callar avergonyits com a millor opció. A la fi, la Itàlia de Garibaldi va ser la guanyadora, assolint uns regnes, on per molts segles van estar agermanats amb els catalans, tots dins de la Corona Catalana i en la més perfecta confederació. Aquests països, vergonyosament i sorneguerament, els han anomenat sempre: Aragó, Regne d'Aragó o Corona d'Aragó, ocultant el nom de catalans o catalunya.

>>Avui, ací, nosaltres som vint-i-tres, l'any que ve n'hem de ser més de cent; si volem ho aconseguirem. Després de deu anys serem deu mil. Cal fe i confiança en nosaltres. Jo us prometo el meu suport, informació, animació i publicar mensualment tot allò que s'assoleixi. Fem quelcom pels màrtirs càtars, cremats en les fogueres de la inquisició. Fem quelcom pel celibat dels nostres col·legues capellans. Fem quelcom per la nostra Terra. Fem quelcom per un Déu que no és de dretes ni d'esquerres, un Déu que és tan català com castellà, un Déu que no abassega els nostres pecats per enviar-nos un dia a l'infern, un Déu que jo no sé com és, però el que sí sé, és que hi és.

>>Darrere de les paraules de mossèn Jaume, va esclatar un gran aplaudiment, demostrant així, l'assentiment a les seves propostes. Mossèn Jaume va continuar encara:

--Gràcies companys, per començar, he pensat presentar una demanda contra l'Església en un tribunal ordinari i una altra, simultàniament, en els tribunals eclesiàstics. Ens serà fàcil trobar lletrats excapellans o exseminaristes que donaran suport a la idea, i que el seu aprofundit coneixement del tema els motivarà en aquesta tasca. No us vull entretenir més; ara anem per feina.

Gairebé dos mesos després va veure la llum la primera publicació, la van rebre totes les parròquies del país. De tot arreu es van oferir advocats i fins i tot jutges i fiscals, un d'ells fou una monja de Santiago de Compostel·la, que després de vint-i-un anys de convent, va decidir penjar els hàbits, va estudiar dret i guanyà oposicions a jutge. La nostra guerra havia començat amb bon peu.

Aquell moviment de clergues, aviat va rebre la resposta de l'Església, en què els amenaçaven amb l'excomunió i amb l'infern. No en van fer cap cas i un bon dia van presentar la demanda als jutjats de Barcelona per manipulació psicològica continuada als seminaris amb conseqüència de danys greus. La vista es va fixar per al 28 de desembre, dia dels Sants Innocents. No sabien si era una casualitat o la punyeteria d'algun oficial forani del jutjat.

Va arribar el dia, s'havíen fet arribar a alguns sectors dels mèdia les intencions, però, encara no hi havia prou ambient.

A la sala eren: l'advocat dels demandants, l'oficial, dos perits psiquiatres i vint-i-set testimonis, formant-ne part en Jaume i en Joan. El jutge no va sortir, bo i esperant-lo una bona estona, però finalment un altre oficial en poques paraules va dir:

--Este tribunal no tiene competencias para juzgar las imputaciones de la demanda.

L'advocat li va preguntar quin jutjat a Barc
elona les tenia, ell va respondre que els tribunals eclesiàstics. No va haver-hi altra rèplica, no comprenien com primer els acceptaren la demanda i en el mateix judici els la refusaven. Van sortir tots desencantats, però decidiren no rendir-se.

Mesos més tard, van presentar el requeriment en un tribunal d'un poble molt català, amb un jutge català, cosa que no va ser gens fàcil trobar-lo. Sabien, que si més no, ell els l'acceptaria.

L'Església fou condemnada en rebel·lia per manipulació continuada amb conseqüència de danys psicològics greus. Els perjudicats desestimaren la sol·licitud de compensacions econòmiques.

(La descripció del Judici, declaracions dels testimonis i dels perits, està en preparació)

D'aquella sentència en va esdevenir una cadena de conseqüències. Rebien felicitacions de totes les parròquies, moltes de la resta de l'Estat, de la Catalunya Nord, fins i tot, de països estrangers. Els feien entrevistes arreu, tot Europa ja n'anava ple. Un diari castellà portava a la coberta: <>. Fins i tot, la gent practicant els donava la raó, quant a la incongruència del celibat. L'èxit fou tal que el bisbe els va demanar de parlar i ells ho van acceptar. Les coses van anar així i, com és natural el bisbe els parlà en castellà.

--Buenos días señores, no teman, no les voy a regañar por sus ataques a la Iglesia. Mi interés es más bien el saber de dónde partió este odio que ustedes han demostrado con sus actuaciones.

--Monseñor, --va dir en Jaume-- le aseguro que no sentimos ningún odio contra la Iglesia, pero sí pena por los miles de sacerdotes que sufren injustamente la lacra incongruente del celibato. Estoy seguro que usted lo comprende. La Iglesia ha demostrado en infinidad de ocasiones que no es infalible. El celibato fue un error que ni en los primeros tiempos fue justificable. La Iglesia ha reconocido siempre sus errores demasiado tarde. Si la Iglesia se adaptara a los tiempos actuales muchos de nosotros seguiríamos en el sacerdocio. La Iglesia nunca ha confiado en Dios para que le resuelva sus problemas, la historia lo evidencia. Hoy necesita normas nuevas, moral más acorde con la ética y sobre todo preveer con sensatez los difíciles tiempos que se le avecinan. Usted sabe mejor que yo las soluciones.

En Jaume va seguir encara:

--¿Porqué tienen tanto miedo al cambio? ¿Porqué una mujer o un hombre casado no pueden ser sacerdotes u obispos? ¿Los protestantes están locos o son más previsores que nosotros? En la mayoría de los países católicos existe un factor común, la religiosidad de la ignorancia, propiciada por la pobreza, otra, la de la gente conservadora que quieren conservar sus señoríos, conservar sus fincas, conservar sus ventajas, conservar sus privilegios y, sobre todo, diferenciar-se. Con frecuencia, esta es gente vanidosa que en muchos casos usan la Iglesia para otorgarse más tono, más distinción o más clase. Finalmente, la hoy ya muy estinguida de las beatas. No estamos en el año mil. Creo que la Iglesia necesita cambios.

El bisbe els va respondre.

--No le niego parte de su razón y usted no podrà negar parte de la mía. Quiero negociar con ustedes desde su buena voluntad. No hagan más daño a la Iglesia, olviden sus errores, sus pecados, sus crímenes, sus manipulaciones, sus incongruencias. Es más, les suplico que olviden hasta sus falsedades, pero recuerden de ella también todo lo bueno: como alivian el sufrimiento, consuelan a los que lloran, visten y dan de comer a millones de personas necesitadas. Muchos encuentran una cierta felicidad dentro de sus propias desgracias, y sobre todo, la fe da un sentido a la vida de muchos creyentes, sea en nuestra religión como en todas las demás.

--Monseñor, estoy de acuerdo con sus consideraciones y me complace ver que conoce usted los problemas de la Iglesia actual. Sólo le pido que use su influencia para que la Iglesia ceda su poder temporal y deje de manipular políticamente a sus creyentes, que sus jerarquías no sean tan de derechas, tan castellanas, sólo de poderosos y enemigas de las nacionalidades. La mayoría de estas son consecuencia de sus perversas manipulaciones; es decir: que las jerarquias sean democráticas, que dejen de ser elegidas por conservadores y entre la gente conservadora, que acepten de cuando en cuando gente progresista. La izquierda ha luchado contra la Iglesia porque ésta ha estado anclada siempre en pasadas y ventajosas monarquías despóticas o dictaduras. Hoy, en democracia, descaradamente, aún se arrima, a sus sucedáneos.

En Jaume va agrair l'atenció i es va acomiadar del bisbe dient:

--Monseñor, gracias por recibirnos tan amablemente, seguiremos en lo posible sus sugerencias y esperamos que su Iglesia acepte algunas de las nuestras, las cuales creemos que en una buena parte son también las de de los católicos.

Mossèn Jaume i mossèn Joan havien esdevingut famosos, la majoria dels capellans els donaven la raó. Van néixer i créixer moviments d'eclesiàstics, fins es va crear un sindicat de clergues. A Itàlia, a França i gairebé a tot Europa, els clergues catòlics estaven units i revolucionats. El clergat de base amenaçava en passar-se al protestantisme o al catarisme. Hi havia arreu desercions en massa. A les terres de la, erroniament, dita antiga Corona d'Aragó els havia encantat la idea dels càtars. Molts van conèixer millor la seva història a través d'ells. Aquells mossens estaven forçant a l'Església a fer canvis. Per primera vegada aquesta no podia comptar ni amb els exèrcits dels seus països preferits, ni amb la inquisició tant convincent. No els valia ja més l'engany i la mentida.

El clergat català i basc eren els més revolucionaris, molts parlaven obertament des de la trona del catarisme; es feien enquestes i plebiscits locals, es lliuraven documents arreu demanant jerarquies catalanes, però catalanes de debò, sense enganys, fins i tot, hi havia capellans que negaven l'obediència a llur bisbe i declaraven públicament l'Església anticatalana. La pressió del clergat va assolir que la Conferència Episcopal confessés i declarés en tots els mitjans de comunicació, la seva manipulació de la història i totes les malvestats comeses contra la terra catalana.

Un "eslogan" es feu famós "Avui la força som nosaltres" i tenien tota la raó, no hi ha capellans de recanvi, si no, els bisbes es quedarien sols. Una part de les jerarquies apunten solucions, altres demanen que torni la inquisició.

El poble està d'acord amb les exigències dels capellans. Terra Republicana declara a l'Església amb una llatinada presa de pèl, "Congregätio non grata et Cataloniae inimici", dóna suport a la idea del catarisme. Aquesta política, els va valer per guanyar molts vots a les urnes.

Aquell moviment de clergues va assolir el cim quan van proposar a totes les parròquies que el Diumenge de Pentecosta es declarés a cada església, amb la màxima presència de fidels i amb tota solemnitat, l'autoeximició del celibat sacerdotal i la desobediència a les jerarquies, fins que aquestes foren elegides democràticament. Després de la cerimònia es provocarien grans fumeres blanques a tots els campanars que hi restarien per gairebé tot el jorn. L'èxit fou total, gairebé tots els campanars van esdevenir per unes hores xemeneies gegantines d'abundants fumeres blanques. Les cerimònies van omplir esglésies i parròquies de gom a gom, fins les beates hi van acudir a xafardejar.

Roma va veure que aquells fets abocaven a situacions irreversibles. Així les coses, l'Església va nomenar un gran nombre de cardenals molt joves i no tan conservadors com els de sempre. Va fer algunes concessions per calmar els ànims, va fer novenes i tota mena de plegàries. Déu aquesta vegada, però, no els va escoltar i les coses empitjoraven; arribaren a ser dramàtiques. Ara ja era tot el món que n'anava ple.

Un bon dia, reunits tots els cardenals en un conclave d'urgència, van entonar tres vegades el "Veni Creator Spiritus, mentes tuorum visita" i il·luminats per l'Esperit Sant, a més de veure-se-les venir molt magres, van abolir amb molt sentiment i solemnitat el polèmic celibat sacerdotal. De passada van autoritzar l'ordenació generalitzada de casats, van acceptar en molts casos la dissolució del matrimoni i, el més gros, van permetre l'ordenació de les dones per al sacerdoci, fet que els va suposar, sumar un gran nombre de nous clergues femenins als masculins que ja estaven molt minvats. Es pot dir que havien començat a acceptar, en bona part, tot allò que Luter havia ja canviat feia cinc-cents anys. Ara, una vegada s'anul·lés

el discutit sacrament de l'eucaristia (1), i els enrevessats dogmes de la Immaculada i l'Assumpció; aleshores, protestants i catòlics seríem gairebé iguals. Luter hauria esdevingut un avançat als seus temps i ara el temps li donava la raó.

Nous teòlegs catòlics començaven un altra guerra: el suís Küng, l'holandés Schillebeeck i els anomenats de l'alliberament. Així doncs, seguint les propostes d'alguns bisbes catalans, Roma, a través de diferents mitjans, va demanar perdó a la Corona d'Aragó per les malifetes continuades, els crims i la catalanofòbia; exigint del govern espanyol que es retractés de totes les grans falsedats històriques i acceptés, de totes passades, que l'hegemonia de Castella i la descoberta d'Amèrica varen ser una iniquitat i un robatori per a Catalunya i un regal de l'Església a Castella per a la seva conveniència.

Aquells dos Mossens havien assolit fer canviar una Església extremadament poderosa i dues vegades mil·lenària. Ells van ser els primers en gaudir dels canvis. Molts capellans van tornar a llurs parròquies, ara, amb llurs famílies, i van desaparèixer una bona part dels problemes.

Catalunya mai no va recuperar tot el que li havia estat robat, però si més no, Castella, va haver de passar per la vergonya d'admetre les seves mentides i confessar que la seva història no era altra cosa, sinó doctrina fa
bricada a llur convenièmcia; dit d'una altra manera, un conte, en què ells s'han fet sempre els protagonistes, els herois, els valents i els vencedors de tot.

Qui ho havia de dir que un parell de mossens de poble mourien tanta brega.>




EPÍILEG.

-Avui, jo encara sóc mossèn Jaume, no estic casat per l'Església, visc a Palma de Mallorca amb els meus dos fills i la seva mare, la Isabel. Treballo en un col·legi del Consell Balear, faig també de psicòleg. Estimo el meu Déu i sé que ell també m'estima; estimo la gent i, per damunt de tot, crec en l'amor, en la parella i en la família.

Mossèn Joan, té també un fill, viu a Reus amb la meva germana. Tampoc està casat per l'Església, cosa que no ens fa cap falta. Tots dos sabem que el matrimoni és l'únic sagrament, en què el ministre són els propis contraents. A última hora, si volem, ens muntem nosaltres una bonica cerimònia i ens casem l'un a l'altre, ja que som i serem capellans per sempre.

Un dia es van reunir a Reus en Joan i en Jaume, la Isabel i la Montserrat, tots plegats al seu despatx. Xerrant i xerrant se'ls va fer de nit; i ja havien dit de plegar per anar a sopar; quan algú va prémer el botó del timbre de la porta. Tots quatre es vam mirar sorpresos. La Montserrat va dir:

--No sé qui pot ser... No espero a ningú! Vaig a obrir...

--Bona nit, em sembla que s'equivoca --va dir al desconegut-- això és un despatx i normalment a aquesta hora ja no hi som. Desitja alguna cosa?

--Bona nit. No m'equivoco; sé on vinc. Voldria parlar amb vostès quatre... una estona.

--Com sap que som quatre. Ens coneix, potser? Em podria dir el seu nom?

--Em dic Santi i si em deixa passar els ho explicaré tot.

--Passi, passi... Li presentaré el meu marit, el meu germà, i la meva cunyada.

--Gràcies, Montserrat, no em caldria; perquè conec ja la Isabel, en Joan i en Jaume.

--Com més va més em sorprèn, passi i li prego d'aclarir-nos aquesta intrigant situació.

La Montserrat acompanya el visitant fins al despatx, i, malgrat el que ell ha dit, el presenta:

--Aquest senyor es diu Santi i ens coneix a tots quatre, a més sap els nostres noms.

--Perdoneu-me la sorpresa i la intromissió. Jo he dit que us conec a vosaltres, però conec també el vostre bisbe, la malaurada Elena, el Miguel i l'Agustín del Perú, fins i tot conec mossèn Ribas d'Ascó i altres coneguts vostres.

--Expliqui's, si us plau, ens té molt intrigats, --va dir-li en Jaume, ja molt seriosament.

--Us conec molt bé perquè sóc l'autor del guió, en que vosaltres sou els protagonistes.

--Que dius ara? --Diu la Montserrat.-- Nosaltres personatges de ficció. No m'ho puc creure. Vols dir que tots els esdeveniments, les emocions i vicissituds que em viscut no són reals, fins i tot els nostres sentiments, els nostres criteris i les nostres afirmacions.

--Sí, com a personatges d'un llibre no existiu; altrament, és cert que heu existit en algunes persones i alguns fets reals, els quals jo he aglutinat en vosaltres. Això no obstant, he de reconèixer que ha estat la meva primera experiència, i com més anava fent, la vostra forta personalitat, potser em va desbordar, i em cal admetre que a un punt, crec que vaig sols transcriure tot allò que vosaltres pensàveu o dèieu. He sentit el que sentíeu, fins he plorat quan ploràveu. Us he conegut i estimat tant que he desitjat donar-vos vida i existència, però per damunt de tot he desitjat gaudir de la vostra companyia i amistat, i agrair-vos la vostra inspiració.

--Ens deixes trasbalsats -feu en Jaume. Com comprendràs no ens agrada gens ser tan sols paraules i frases d'un llibre.

--Ho comprenc, però tu ets capellà i saps llatí, doncs aleshores, recorda a sant Joan què ens diu en el seu evangeli: < >. Déu era paraula i la paraula era al costat de Déu. Clar que els teus actuals criteris, potser no hi lliguen gaire amb això.

--En primer lloc, tu m'has fet a mi capellà, i caldrà, a més, que diguis els teus criteris, no els meus. Ara haig de començar a repensar-me tot el que m'has fet dir al teu guió i potser passar-ho per la censura.

--Jo penso, honradament, que els criteris són de tots dos a mitges, i millor ho deixem així. Quant als altres punts, crec que als vostres esdeveniments, sentiments i afirmacions a què em refereixo, poden fer-los viure els possibles lectors futurs, que en llegir-los sentirien, potser, les mateixes emocions que jo he sentit i gaudit tant de la vora.

Gràcies a tu Montserrat, gràcies a tu Isabel, gràcies també a Elena, a tu Jaume, a tu Joan i a tots els altres per ésser, si més no, per a mi, personatges tan meravellosos.


























L'arqueologia prova amb mitjans moderns d'investigació falsedats de la biblia.

El prestigiós paleontòleg, Israel Finkelstein, director de l'Institut d'Arqueologia de la Uiversitat de Tel Aviv, amb la col·laboració del periodista jueu americà, Neil Asher Silberman, publiquen els resultats de les seves investigacions (La Vanguàrdia dia 29 de juliol del 2002 pàgina 28) Ell en fa un resum en què demostra, com altres ja ho havien fet abans, que El Torà o Pentateuc i El llibre dels profetes van ésser escrits al segle VII abans de Crist (2.500 anys després de quan s'afirma) i que una bona part dels seus continguts van ser calcats de les mitologies veïnes. Els reis David i Salomó van ser simples cacics encimbellats posteriorment. Les muralles de Jericó no van poder enderrocar-se al so de les trompetes, perquè sembla que, aleshores ,encara no existia la ciutat.

El que es diu de Moisès, posat per la germana en un cistell i deixat surant sobre les aigües del riu Nil, és un fet exacte i calcat que trobem a la mitologia de la veïna Assiria, referint-se al rei Sargón, mil anys enrera. Els citats investigadors demostren que Abraham, Isaac i Jacob, pares de la pàtria jueva, són personatges mítics. Aleshores, doncs, qui va parlar amb Déu?.

Avui més del 80 % dels jueus es declaren agnòstics i la tendència és a fer créixer aquesta xifra.

A continuació Incloc les conclusions de Rudolf Bultman 1884, 1970, un dels més erudits teòlegs catòlics alemanys i capdavanter dels corrents esbrinadors dels evangelis i dels documents bíblics.

Ell es declarà escèptic sobre el valor històric del Nou Testament i així afirmà:

A)Els evangelis són meres construccions convencionals posteriors.
B)Els evangelis varen ser manipulats i desfigurats per poder presentar a un Crist, fill de Déu que morí i ressuscità, la qual cosa suposa l'acceptació del mite, repetit a altres mitologies, i que a través del qual traslladem a aquest món allò que n'està fora.
C)Els evangelis no fan res més que enfrontar-nos a un dilema: l'opció d'una vida autèntica envers d'una altra que no ho és i que ens abocarà sense remei al foc etern.

Així mateix, assumeixo les afirmacions del filòsof Immanuel Kant a "Aude sapere":

<>.

Les meves conclusions

La necessitat d'un Déu, el desig d'un Déu, i la fàcil deducció d'un Déu, creador de l'univers i la vida, no en poden tampoc provar la seva existència. Amb això, no nego la possibilitat, ni el meu desig, què fos com fos, hi fos i, tan de bo, amb un cel etern i bonic i per gaudir-ne.

La religió cristiana, en un llarg període de la història, va ser l'autoritat i el poder màxim, que va poder manipular gent feble i occir fàcilment aquells que li feien nosa. Va ser propietària absoluta de nacions, atès que va negar a reis i a feudals el dret hereditari i la ovediència als seus súbdits, quan no li convenien. Avui està en clara decadència i sense la inquisició ja no és la que era. Que serà demà?

Les religions són quelcom de semblant als reis mags per als nens, i alguns teòlegs, sovint, són com els pares que prefereixen no desvelar els secrets per mantenir-ne així les il·lusions.

Notes

1) L'Eucaristia:

Llogari Pujol, doctor en teologia, de la diòcesi de Vic, en un article del diari La Vanguàrdia, amb data 25 de desembre de 2001, explica els resultats assolits després de deu anys d'investigacions directes sobre documents originals de la mitologia egípcia.

El doctor Llogari va estudiar durant cinc anys escriptura demòtica, llengua en què estan redactats els esmentats documents. El seu propòsit fou assegurar-se de no caure en errors.

Llegim-lo atentament:

<
L'ombra de Déu s'aparegué a la plena de gràcia i l'anuncià: tindràs un fill que es dirà Sis Osiris (que vol dir fill de Déu). En la esmentada mitologia, Sis Osiris, a més de ser diví i humà com Jesús, era el Déu del blat, el qual moria cada any quan se segaven les espigues. El poble, després, menjaven el seu cos tot l'any que era el pa>>.

Sis Osiris va ser occit per Set i, com Jesucrist, després va resucitar

Cal recordar que els egipcis varen ser els primers en fer pa del blat.

Així mateix, Llogari Pujol ha trobat fets exactes als descrits en els evangelis: el Pare nostre, el miracle dels peixos, la fugida de Josep i la Verge, les noces de Canaà, Jesús discutint als dotze anys amb els savis del temple. La resurrecció amb dones a la seva tomba, l'ascensió al cel, caminar sobre les aigües, la figura del bon pastor, Josep com a pare putatiu, etc.

Luter, gran teòleg i coneixedor, potser, dels falsos orígens de l'Eucaristia, la va rebutjar, amb raó, per al protestantisme.

Segons les investigacions de Llogari Pujol i altres teòlegs, Jesús ja no és una figura mitificada i divinitzada, com ja havien denunciat i demostrat molts, en tots els temps, sinó que ara s'evide
ncia que és una figura, potser, tan sols mítica. Això vol dir que, és possible que existís únicament en els llibres.

El Papa de ferro, Innocens III, fou qui imposà, definitivament, la Eucaristia i va definir-ne la transsubstanciació del pa en el cos de Jesús.


AUTORS CONSULTATS: Rudolf Bultman, Llogari Pujol, Imanuel Kant, Karl Heinz Deschner, Creo en la esperanza ,1960, del jesuita padre Diaz Alegria, . Borja Papa de Joan F.Mira. De la llibertat del cristianisme de Martí Luter. Brevissima relació de la destrucció de les índies de Bartomeu Casaus. Anales de Aragón, al segle XVI de Geronimo Zurita. Noves proves de Luis Ulloa Colón tal qual fue de Enric Bayerri. Llibres d'història de Rovira i Virgili, de Pierre Vilar, de Ferran Soldevila, de R. Monjo i Segura 1903, de Fernandez Oviedo, de Fernandez Navarrete i de Canovas del Castillo. Cristofor Colom, tres llibres de Jordi Bilbeny. Els catars de Jesús Mestre i Godés. , Reflexions sobre Catalunya de Joan Vallet Goytisolo, Recull d'articles de Ramon Trias Fargas, Llibre dels Borja del Pare Batllori. Colombo Ammiraglio dil mare oceano de Michel Lequenne. També els italians: Cristoforo Colombo e il papa tradito de Ruggero Marino. Diario di bordo de Gaetano Ferro. Giani Granzoto. Rosella Mamoli Zorzi. I Gregorio VII de Victoria Vandano. Cristoforo Colombo Ammiraglio de Samuel E. Morrisson. Aprodo di Colombo al Mondo nuovo de Washington Irving,




Comentaris

  • Aqui malgrat els escrits ,......[Ofensiu]

    Hola,

    M'agrada recorrer el páis - Catalunay - però acabo prenen cosnciència de ser el darrer testimoni d'un món i una cultura que desapareix per moments.

    Intento recollir-ho en els meus escrits, EL ROMÀNIC OBLIDAT, ...... i tants i tants.

    La qüestió que apuntes, la solitud dels capellans, la conec i compadeixo als germans que HAN DE VIURE SOLS.

    Si t'agrada caminar i vius prop del Vallès Occidental - SABADELL- estare feliç d'anar un dia amb tu a deixar constància d'algun indret bonic i proper.

    Que el bon Déu salvi a Catalunya

    GOOD SAVE THE CATALAN PEOPLE

  • On vas a parar, fer un relat tant llarg sense fer-lo a trossos!![Ofensiu]
    Unicorn Gris | 06-12-2006 | Valoració: 8

    El teu relat té tota la pinta de ser molt bo, PERÒ S'HAURIA DE DIVIDIR EN TROSSOS.

    Apart d'aquest comentari-suposició sobre el teu relat, gràcies per comentar-me els meus relats.

    Si el fas a trossos més curts segur que te'ls llegeix més gent, i repeteixo: crec que escrius bé.

    Queda la suggerència. Salut!!!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: