La bruixa que plorava

Un relat de: Mena Guiga
Feia un sol fort del cor de l'estiu, tot i que era octubre.
La gata grisa-negra estava ajessada a terra, davant la porta entreoberta de l'atrotinada caseta en una clariana del bosc.
La bruixa havia fet la neteja anual i havia endreçat totes les escombres, des de la de bruc aspre fins la de bruc dolç.
No desitjava fer res més que no fos mirar al cel, ple de núvols espessos i esquerdats, els anomenats 'cabretes' -semblen ramats- i que es diu que duen pluja (a terra s'hi faran 'pastetes').
Es va posar a taral•lejar una cançó que ni sabia d'on venia.
I seguia, seguia mirant amunt, asseguda al banc de pedra contra la façana de fusta descolorida de vida.

Va tancar els ulls. Ulls del color de la mel de romaní. No volia sentir-se el cos. Només l'escalfor exagerada i la mancança d'aire en moviment, de fresca. Tenia la pell avesada al sol, del to del fruit dels ametllons. Els cabells de la dona sexagenària semblaven fonoll sec, en desprenien l'aroma, i se'ls veia espurnejats de les característiques umbel•les d'aquella herba alta.

Somreia vivint la foscor pregona on et menen els ulls clucs si et deixes seguir-los. I pressentia el xàfec.

I així va ser.

La gata, en sentir el primer tro, va deixar de llepar-se, s'alçà, s'encorbà per estirar la musculatura i fugí cap a lloc segur, sota el llit de la dona solitària.

Allò esperava, la bruixa. Es va aixecar i va fer cap a la part més profunda del bosc, ja sota l'aigua, prou freda, prou tustaire.

Avançava descalça, el terra a voltes esdevenia fangós i el tacte li agradava, encara que pogués relliscar...o enfonsar-se.

El tronar era l'instrument per excel•lència. Natura en moviment obligada per la força del mal temps, l'acompanyament. La bruixa es delectava escoltant aquella música i a estones gosava caminar a les palpentes.

No es va espantar quan un llamp va esberlar un arbre a tocar. Una gran ferida, cap gemec.

Quan va arribar a la zona de les falgueres, que li arribaven al ventre, es va aturar.
Va inspirar llargament. Humitat. Verd.

En expirar, plorava. Per fi plorava. I ho va fer molta estona.

Fins que el cel va decidir que estava tot net i que per demostrar-ho brillaria el primer, amb el somriure d'un sol que ha fet unes vacances demanades i concedides, que cal alternar el pronòstic metereològic.

La dona, xopa de dalt a baix, regalimant, va mirar el sostre vegetal. El joc de llums i ombres radiant, un joc similar al que cada persona guarda i amaga.

Però ella no ho feia pas.

Cada octubre -ni sabia perquè aquest mes- calia plorar, un plorar de bruixa, un plorar de bosc, un plorar per les llums i les ombres, per la vida.


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

720 Relats

772 Comentaris

230824 Lectures

Valoració de l'autor: 9.59

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.



L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Des del 2012 fins enguany (som el darrer dia de gener del 2016) puc ser una novel·la que qui sap si en una altra existència escriuré, des de la ficció, l'amor, l'humor i una certa exageració. Agraint els personatges que hi han tingut cabuda.
Això depèn de l'energia que em toqui tenir: si és d'aire, costarà més, i si és amb un toc de foc, com ara, igual. La caloreta és per pendre-la al pati com una sargantaneta d'hivern i el vent per envolar el que es vulgui.

Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com