La barca de la vida...

Amb ales de seda
emprenc el vol.
La boira ja llagrimeja.
Reposen les flors
al coixí de cada jardí.
El far fa l’ullet
mar enllà, cada barca
és una cuca de llum.

Et sé en cada paraula
i com una gavina
del far a la cala...
Ara la nit
és pa de pessic.
Els ocells de ferro
volen pel cel.
Jo tinc els peus a terra.

Dormen les papallones.
El mussol de la nit
em mira sense dir res...
Ara la boira és
una mantellina
damunt del mar.

A la barca de la vida
no hi ha xarxa,
però sí el peix
del desig de viure,
els rems d’anar endavant,
el timó del seny i la rauxa,
una llibreta de pàgines
en blanc per anar
escrivint viure cada dia.

A la barca, tempestes
i postes de sol,
pluja de primavera,
penyores d’abans d’ahir...
Ara la barca reposa
a la platja abraçada
per la sorra.

La nit és un rellotge de sol
a temps de lluna.
El silenci és poema i cançó.
La porta de la normalitat
sempre està tancada.
L’estupidesa sempre va
de bracet amb les
males herbes...

El sol de l’orgull
sempre és encegador.
La metàfora em
batega al cor.
La flor de la solitud
escampa els pètals
per vestir la nuesa de viure,
però el pol•len de la
companyia, sempre germina.

Per camins de vida
humits de passió
arribem a la celístia
dels estels.

S’ha llevat el dia,
un sol tímid,
un llit de núvols
a l’horitzó, encara
no s’ha tret les lleganyes,
em miro el far
mentre el cafè va
escrivint el poema per dins.
Sense sucre, sempre és ell...

Avui la barca de la vida
tornarà a navegar,
pescaré records, emocions,
desigs, il•lusió, somriures,
l’amor em farà perdre
l’equilibri natural del cor,
però quin goig...

A la vida sempre
viatge endavant,
amb l’abraçada d’estimar.

onatge