La barbeta fugissera (en el passat viatgera?)

Havien fet 'Om' dos cops seguits, després d'inspiracions profundes. La glorieta, sota la qual s'havien situat, badallava i engrandia uns mil·límetres el seu diàmetre. Ho va percebre, únicament, un rodamón que se'ls mirava mentre s'acabava de confeccionar unes sabates rudimentàries amb un pneumàtic de cotxe.

La Teia, que portava aquell grupet de quatre dones d'edat mitjana-alta, dos homes que també i una adolescent, era de la broma. Bona cosa. Un Tercer Ull un pèl jutjaire de professors que havia tingut li deia que 'seriositat, seguir un esquema donat', 'que la classe no sembli el pito d'un sereno'. Escoltar-se aquells mots la va fer engegar el riure i, de retruc, fer abdominals sense esforç. Tots l'imitaven.

Aquell exercitar així la musculatura els provava. Els rostres es distenien. Després ja farien exercicis respiratoris, postures i relaxació. El més important havia passat a primer pla: riure.

En emetre el tercer -i darrer- 'Om'...li va sortir tenebrós. So d'ultratomba. Incapaç d'arranjar-lo, el prosseguí. Les veus de tots copiant-la espantaven: esperits, monstres sota els llits, pseudoesportistes turisticomatiners tafanejaires. Però no pas al rodamón que, un cop feta la feina, marxà amb els peus agraïts a esmorzar amb quatre xavos que havia estalviat i encara convidaria un malalt mentalt demanetes de manetes petites, però demanetes que per dir 'de totes maneres' deia 'de totes manetes' abrigat amb mantetes. Interessant personatge perdut en les arques dels inadaptats i tarats socials.

Els de ioga, seguien.

-L'esquena a terra, el més plana possible. La nuca, estirada.

Es va mirar en Corneli. La barbeta no la portava contra el pit, rebel. Mirava enrere, la barbeta xafardera com tots aquells transeünts estiuencs. La barbeta arremangada, normes a pastar fang. La instructora va repetir:

-Nuca estirada, Cornelius.

-Yes, sister!- l'home de seixanta anys, de toc anglesat, vestit amb un xandall taronja va respondre.

L'adolescent va somriure, oblidant com li costava d'estirar bessons i isquiotibials.

-Somrieu, sí. I badalleu. I sospireu. Això relaxa. Ajudem la capacitat respiratòria. Benestar.

Va mirar cap a en Corneli abans d'organitzar l'asana del guerrer amb l'espasa, una de les més energètiques. Pensava, abans, fer un discurset:

"Cos i ment en diàleg. Preneu consciència de la feina que esteu fent. Visualitzeu-vos fent la postura perfectament. Inspirant, allargant l'inspirar, aneu a més -o, si més no, no perdeu- i expirant, relaxeu, cloroformitzant les zones que noteu tibades. Combinem força, equilibri, elasticitat, resistència. Sou guerrers, no ho oblideu. Ningú franquejarà els vostres límits, recordeu-ho. Us defenseu, no ataqueu."

Aquell paràgraf els volia deixar anar. Però el mentó d'en Cornelius, guiat per qui sap quin mentor diví, no estava disposada a subjugar-se a cap pràctica. S'havia desadherit del rostre i fugia via marítima. Havia assolit la quarta boia...

-Cornelius, la tens empadronada, xipada?

-Ha tornat a escapar-se? No fotis!

Es va palpar la prominència final de la cara i la va trobar absent. Es va alarmar. Per evitar-ho, va inspirar calmadament -el que va poder- i va xiular tot seguit per tal de fer-la tornar.

Sí, aquell dia -com quasi tots- la sessió...prometia!