L´ARC DE LA PATATA

Fa molts anys als pobles petits i les masies apartades la gent semblaven d´un altra planeta. No tenien mitjans de transport, ni gaires mitjans per accedir a la cultura i llavors passava el que passava.
Aquesta història és inventada però bé podria ser real perquè ja ho diuen tota semblança amb la realitat a vegades és sols casualitat o de la ment diabòlica del narrador o escriptor.
Devien ser anys vint del segle passat quan el Pepet de Cal Pocsicull i la Rita de Moltsimenge es varen casar. Ho varen fer en diumenge a primera hora del dia a la petita església del poble. A casa hi varen fer una xocolatada amb els pares amics i parents i para de comptar. A les deu del matí solia passar la tartana que els portaria fins a Manresa i un cop allà agafarien el tren cap a Barcelona.
La maleta que portava la Rita era un mocador de farcell una mica ple i en Pepet un altre que s´el podia haver estalviat perquè anava quasi buit.
Amb el vestit negre de casament la Rita lluïa d´allo més bé, era noia bonica i tenia un bonic cabell ros. En Pepet era jove ben plantat però les seves mans deien molt de la feina feixuga de la casa de pagès. Però eren joves i estaven contents, enamorats potser no gaire, car va ser un casament acordat pels pares, però feien bona parella.
La Rita es va marejar molt al tren, era la primera vegada que hi pujava i en Pepet, no havia anat a fer de soldat a Valencià i ja hi havia pujat. Ell era l'expert.
Un cop a Barcelona varen baixar a l´estació del Arc de Triomf. La c ciutat els va semblar enorme i preguntat per aquí i per allà varen anar a raure a una Fonda de mala mort amb un llit xerricaire i amb alguna puça que els va semblar la gloria, acostumats com estaven a dormir en màrfegues de pellofes de blat de moro.
No entraré en la nit de nuvis que va ser bastant desgraciada, però això ja ho varen anar arreglant amb el temps i la paciència.
L´endemà sortiren al carrer disposats a visitar Barcelona, com que la fonda estava justament davant varen preguntar que era , car ells no ho sabien.
- El arco del Triunfo ,els va dir una noieta que fregava l´escala de la fonda.
La Rita va pensar que era de faci'l recordar i xino xano varen anar marxat fins a plaça Catalunya, d´anada molt bé , però de tornada la cosa es va complicar. El Pepet un cop ja cansats volia tornar a la fonda i pregunta a un senyor amb barret i armilla ben cordada.
-Senyor, ens podria dir com anar a l'Arc de la Patata?
El bon home va dir que no sabia pas on era això i es va disculpar.
Preguntaren a una senyora i va dir exactament el mateix.
Llavors la Rita una mica amb por és dirigí a una noia que semblava una criada i li diè.
-Noia sabries dir-nos com anar a l'Arc del Trumfo
La noia els hi va inclús acompanyar, anava més o menys al mateix lloc.
Ells varen quedar ben parats, pensaven que els de ciutat parlaven diferent que la remota casa de les Guilleries, però no van fer cap comentari.
En tornar a casa al cap de dos dies, els pares els varen preguntar.
-Que com ha anat?
-Bé la ciutat és molt gran, té una bassa per abeurar mig mon i nosaltres estaven en una fonda devant del Arc de la Patata, que ells en diuen del Trumfo igualet com nosaltres. Ara per més que el vàrem mirar no varen veure cap trumfo per enlloc, una mica diferents sí que són pares, i es varen quedar tan amples i contents.
Varen viure anys tingueren fills, penúries i també alegries i algun espavilat dels que sempre hi han pels poblets els anomenava "Els de l'Arc de la Patata"