Jana

La Jana era la típica noia que passa desapercebuda als ulls de qualsevol la primera vegada que passa davant teu, que mai es fa notar, que sap escoltar-te, que no t'interromp, i que quan passa per davant teu per segon cop, i no ets un dels "qualsevol" que he esmentat abans, et deixa completament captivat.
Aquells ulls color mel, amb uns flocs de serrell ros que li cau agraciadament sobre la cara, acompanyat d'uns llavis rosats, molt fins, i molt dolços, diuen els pocs que van poder tastar-los.
Tota ella era menuda, prima i més aviat baixeta. I el fet que sempre vestís amb tons foscos i que no es maquillés com la resta de noies de la classe, feia que fóssim ben pocs els que ens havíem fixat en ella alguna vegada, i que tan sols jo me'n hagués enamorat perdudament.

La Jana estava sola, no tenia amics, i jo mai em vaig atrevir a acostar-me a parlar amb ella.

Va morir.
Va morir de sobredosi.
Va morir per sobredosi de soledat.

I jo me'n sento culpable. I com més intento oblidar-ho, més em costa treure-m'ho del cap.

Què podia fer, jo? Acostar-m'hi!
Què vaig fer jo? Evitar-la!
Què va fer ella? Fugir allà on mai més la poguéssim rescatar.

Va morir.
Va morir de sobredosi.
Va morir per sobredosi de soledat.
I jo mai m'hi vaig acostar.