Ja no queden principis... és que mai n'hem tingut?

Des del balcó d’aquell hotel amb pudor a florit i sota la tènue llum d’un dels carrerons més tètrics d’Atenes, veia com totes i cadascun dels principis que els grans predicaven quan ella era petita, a poc a poc, perdia seu valor. És més, s’adonava que tot allò que li havien prohibit fer i dir durant els anys de la seva innocència, ara, governava el món. La mentida, les desigualtats i la hipocresia que tant s’han criticat des de temps remots es consumaven, davant dels seus ulls, a altes hores de la matinada. De la mateixa manera que entre els seus dits es consumia un cigarret qualsevol de marca desconeguda.

Tanta llum i tanta foscor. Tant de moviment i tanta quietud. Tanmateix, la seva vida no deixava de ser, entre tanta immensitat, un espectacle quiet.