De vell ja no passa ningú.

Eren unes mans xicotetes, més que les meues, fins i tot. Normalment eren fredes, però boniques, molt boniques. I, a pesar de tot, quan volien, sabien transmetre molta tendresa. Aquells anells als dits i aquelles cadenes al coll eren tot l'or que tenia. I la gràcia per fer les coques! I les històries, sempre, les històries. Totes aquelles històries, sempre les mateixes històries, sempre les mateixes llàgrimes, sempre els mateixos riures i els mateixos somriures... Històries que m'han ajudat a ser com sóc; a sentir com sent