Com si no ens haguérem vist mai.

Si la memòria no m'enganya, d’allò, en deu fer quatre o cinc estius.
Vam eixir de festa tots plegats, vam compartir somriures, lluites i cubates i ,al cap i a la fi, tant ens feia d'on veníem i d'on proveníem —o això volíem pensar, perquè n'erem molt conscients, de quins eren els nostres orígens—. Aleshores, però, com que només desitjavem gaudir i passar-ho bé….
Després d'uns anys, m'adone que allò que es feia dir "igualtat" s'ha dissipat: tots dos ens hem fet majors, ell s'ha tallat els cabells i els meus són una miqueta més llargs, ell ha fet una bona estirada i jo encara no arribe al metre seixanta; m'adones que ell ja no és pobre, que jo tampoc no sóc rica.
A qui volies enganyar?
Ni ell ha estat mai pobre ni tu rica.
Enguany, per miracles i casualitats de la vida, tots dos hem fet cap a la Ciutat Comtal (tu perquè t'hi has esforçat i ell, segurament, perquè li abellia els pares li ho poden pagar).
Hui, per miracles i casualitats de la vida, tots dos hem coincidit.
Ara, però, per miracles i casualitats de la vida —o no—, tots dos sabem d'on venim i supose que per això no ens hem saludat.
M'envaeix la tristesa en imaginar què se n'haurà fet, de tota la resta de la colla. Tanmateix, mantindré l'esperança que l'estiu que ve tornaran i tornarem a eixir de festa tots plegats, com cada any.