Ja fa estona que veu claror...

Ja fa estona que veu claror. Comença el ritual de cada dia. Investiga mentalment tots els racons del seu cos: algun pessigolleig, aquell rosec a la panxa que espera controlar i la gravetat que no té pietat dels cossos dèbils, la seva amenaça és una llosa feixuga de carregar. Es concentra, aglutina totes les seves forces i aconsegueix incorporar-se i llevar-se. Passat el primer tràngol, els moviments van fent cua esperant el seu torn de manera rutinària: rentar-se i vestir-se calmosament, talment com si tingués la sang d'orxata, fer els llits i endreçar quatre coses amb parsimònia, tot pas a pas. Lentament el cos s'acostuma i suavitza la resistència, la cua d'espera dels moviments va minvant i ja només fan l'efecte d'una persona amb molta catxassa. Ara ja pot arreglar-se una mica per a sortir. Agafa la bossa, tanca la porta de casa i baixa els tres rams d'escales a pas de formiga.

S'atura al portal i gira la cara cap al cel amb els ulls clucs. Sent l'escalfor del sol sobre la pell i a través de la roba, sent com s'escampa com una onada per tot el cos. Assaboreix aquest plaer i la seva cara dibuixa un somriure generós. Respira, agafa força i surt al carrer. Mira la gent caminat depressa capcots, ella engega un caminar tranquil i cadenciós, es distreu observant. La Rosalia rega els geranis al segon, un dels pocs balcons florits del carrer. En té de rosats, de vermells, de liles i blancs, de granatosos....fan goig de veure. Va avançant i sent la xerrameca de la peixateria, que té la porta oberta donant la benvinguda al bon temps. Admira les coloraines de les caixes de fruita i verdura de la botiga de l'altre costat, totes ben arrenglerades i ordenades. Sent l'olor de cafè barrejat amb tabac del bar de la cantonada. Arriba a la plaça, un anar i venir constant de gent i tots els bancs ocupats: vells prenent el sol i fent córrer la llengua, avis i avies i alguna mare amb cotxets de canalla i carregant bosses de compra, algun nen que corre i l'avi que no l'atrapa... Les taules de la terrassa del Cafè son gairebé plenes de gent xerrant, esmorzant o simplement prenent cafè i llegint el diari.

Mira al voltant i s'estranya: una obra immensa i tan complicada...... per a un únic espectador...... Sent que està a la glòria, sent un agraïment que no sap a quí dirigir. Està encantada de la vida.

Al carrer de dalt ha de vigilar amb els taulons, l'arranjament de les voreres es fa més llarg que les obres de la Seu i fa dies que pateix tentinejant sobre l'entramat de fustes. Abans d'entrar s'atura a prendre el cafè amb llet pertinent i aprofita per a acompanyar-lo amb la munió de pastilles que toquen.
Entra a l'edifici i puja al primer pis per les escales, a pas de formiga.

-Bon dia Núria, com va això? Com has passat aquesta setmana?
-Molt bé, bé....com sempre. Que ja puc passar?
-Si, mira, avui pots seure en aquesta butaca d'aquí. Ja saps que estaras de quatre a cinc hores. Suposo que vens preparada........
-Si, porto la bossa plena, aquestes hores les aprofito per a viatjar. Soc feliç visitant mons desconeguts, o patint intensament una vida aliena premsada en unes hores, però sempre torno amb l'ànima plena i sempre hi descobreixo racons amagats. Llàstima que sovint no puc acabar el llibre i em quedo suspesa entre dos universos.
-Tu sempre tan positiva. Ara vinc , ho porto tot i et punxo.....