Intrínseca

Un relat de: deòmises
Sigil·losament i amb prudència, travesso la porta i em dirigeixo al jardí, al racó de les gandules i de la tauleta, el racó de la lectura i dels refrigeris. El camí de pedres planes evita que es trepitgi la gespa, que s'amara de la humitat de la matinada. A aquestes hores tothom dorm dins de casa, ho he comprovat abans, tot entrant a cada habitació i envejant el seu descans, que no sembla capaç d'interrompre's fins a trenc d'alba. El meu germà petit somica i es regira sota la flassada: com sempre, somnia ple de neguit. Els pares, amb les mans entrellaçades, reposen després de la torrentada de petons, manyacs i clímaxs discrets. Tot i la tàctica subreptícia de no ser descoberts, he detectat els esbufecs i els grinyols que trencaven lleument el silenci de la nit.

Observo, entre penombres, la piscina. La suau brisa provoca ondulacions en l'aigua, que multiplica l'escassa llum dels quatre fanals encesos al carrer. El reflex joguineja en la façana del xalet, un joc de la rata fortuït que em fa dibuixar un somriure trist als llavis, a causa de rememorar els dies d'infantesa, ja perduts.

M'aturo i escolto al meu voltant. Tot segueix en calma. Ningú no ha parat esment en la meva presència al costat de la piscina. Avui tampoc no sabran que em capbussaré en la part més fonda com cada nit. Sé que serà endebades, un cop més. Derrotada i desanimada, acceptaré la dissort de ser incapaç d'aprendre a nedar.

Travessaré la porta de nou, però sorollosament i amb ímpetu. Fastiguejada, m'aturaré enmig del passadís, sense evitar la mullena que pugui deixar al meu pas. I, malgrat que es tracti de la meva família, xisclaré i mouré els objectes a tort i a dret, sense ser vista. I renunciaré a no espantar-los, ho sé, però és la forma intrínseca que tinc de manifestar-me si vull que notin la meva presència. La culpa és d'aquesta natura espectral, adquirida arran del fatídic accident aquàtic del darrer estiu quan, en entrar dins l'aigua, em vaig enfonsar i no vaig poder sortir a la superfície.

Comentaris

  • M'ha agradat molt[Ofensiu]
    jovincdunsilenci | 21-11-2017 | Valoració: 10

    Sempre m'he sentit atreta pels temes que ultrapassen allò que podem entendre com a normal, els fenòmens per als quals no n'hi ha una resposta lògica. M'agrada el detallisme i la sensibilitat amb que construeixes la història i com el personatge la va destriant a poc a poc. Una sorpresa emocionant i interessant d'anar descobrint a mesura que avancem en la lectura, de la mà d'un esperit infantil, crec, però en tot cas "ja perduda" que ens obri portes, amb tota l'ànima però sense el cos, cridant finalment l'atenció per apaivagar tanta soledat com podria experimentar una ànima en pena. Molt ben aconseguit, també i sobretot perquè és ple d'humanitat, el teu relat. Salut, Deòmises.

  • 'Esdrúixolament' prudent[Ofensiu]
    rnbonet | 20-11-2017

    Això. De nou per ací. Tu, ja veig que has seguit i, a més a més, tan prolífic i encertat com sempre.

    Salut i rebolica!

  • Molt bo[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 18-11-2017 | Valoració: 10

    Els relats de por m’ encanten i aquest està molt ben trenat

  • La prudència[Ofensiu]
    Jaume Dargó | 18-11-2017

    és aquella cosa intangible de què en parlen aquells que no gosen ser valents, ha de pensar ella, que un dia va voler ser-ho, i va descobrir que la prudència existia, intangible, com el seu actual estat, i per això comença amb prudència el relat, que de ben segur que acaba amb un ensurt als pares.

    Un relat de nivell literari, bona feina deò!

    Ferran

  • L'hora de la prudència[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 18-11-2017 | Valoració: 10

    quan arriba la prudència, en vida o en l'estat actual de la protagonista? No sé si quan en vida ho va ser, era una nena. Ara és un espectre, però sembla ben viva per les descripcions tan acurades que fa. I per si de cas, prudència aquí, prudència allí dalt. Una abraçada.

    Aleix

  • El sisè sentit[Ofensiu]
    E. VILADOMS | 18-11-2017

    Potser això de la Prudència, més que una virtut, és un sisè sentit que ens acompanya encara que la nostra natura sigui espectral.
    Bon curs relataire, Deòmises! Ens anirem llegint.

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de deòmises

deòmises

327 Relats

872 Comentaris

209211 Lectures

Valoració de l'autor: 9.79

Biografia:

Pèrgoles (o Escandinàvia)


Perquè el comiat no esborra els solcs deixats
A la teva pell, digues-me adéu totes les vegades
Que desitgis, que només sóc teu, en cos i ànima,
I en el teu record, perenne com els paisatges ignots.

Perquè passejar no és una almoina abandonada
A la intempèrie de voler i no poder, entre llençols
Perfumats d'una passió que remou les entranyes,
Desitja aquest meu cor mortal un cop més demà.

Perquè retornaré on vaig besar-te tantes vegades,
Sense cercar altres llavis que els teus, necessitat
Meva, ànima bessona, mare, esguard serè, letícia;

Perquè guarir les ferides sempre ajuda a avançar
Cap a la mà disposada a entortolligar l'esperança,
Seré teu, tan intens, profund com l'enyor que em guia.



***

Tot s'acaba, inclús el somni més bell, per manca de resiliència...


***



deomises@hotmail.com

EL MEU BLOG:

Es desclou la tenebra...

Lluís
13.05.1978