INSÒLITA VERITAT

He tornat a la casa del Penedès. Les meves estades sovintegen, més del que hagués pogut pensar fa uns anys. M’hi trobo bé i en descobreixo petites coses que en altres moments m’haurien passat per alt. En general, totes elles tenen a veure amb la natura. Tal vegada perquè, ara i aquí, disposo de temps i la tinc a l’abast, la natura, o bé perquè en valoro el plaer de les petites coses.
Uns dies enrere vaig fixar-me en la casa dels veïns, la que anomeno “la casa dels deus”. No venia al cas, però, m’hi vaig enrotllar i, no ho tornaré a fer ara. Potser era una premonició del que havia de venir.
Prop de la casa, “d’aquella” i, per tant, no massa lluny de la nostra, en un dels camps propers hi van detectar una fuita d’aigua, cosa rara perquè el terreny està abandonat i sense conreu. Els tècnics de l’Ajuntament s’ho havien mirat sense obtenir-ne cap resultat i decidiren llogar altra maquinària més potent per avançar i treure’n l’entrellat. Tot això m’ho explicà l’Àngel, el veí, quan ahir em vingué a buscar per anar a veure l’obra, que ja estava en la darrera fase, o això es pensaven.
Just en arribar, ja vaig veure que la cosa no pintava bé perquè, el perímetre estava encerclat; havien avisat la policia. En tot el terreny es veien monticles de terra excavades del subsòl. En principi no ens deixaven passar de la cinta que ens separava d’allà on eren les autoritats locals, però, en reconèixer l’Àngel, que hi té algun càrrec a l’ajuntament, li feren un senyal, i ens hi apropàrem.
L’espectacle era horripilant. Em vaig quedar d’una peça, esgarrifada. Algunes vegades n’hem vist de semblants en diversos documentals, però, certament, no és el mateix de visionar-ho en una pantalla, a veure-ho directament al natural, a tocar.
Ara sabré de què em parlen quan denuncien els cadàvers que es troben mig enterrats a les cunetes. Ningú s’ho podia creure, però, allà els tenien; una vintena de cossos d’homes grans i de més joves. Pocs han estat els que, com jo, han pogut resistir l’espectacle. Per la gent del poble, no seran anònims.
El més aviat possible, me n’he anat a corre-cuita, per respecte als morts i perquè les cames em tremolaven. Aquesta veritat, de la qual, inesperadament, en som testimonis, no és una petita cosa. Més aviat un crim, un dels molts que hi ha a les cunetes.