Inquietud, insomni.

El seu rostre,
la seva imatge continua, inesgotable,
estanpant les parets fredes del dormitori.

Inquietud, insomni.

Crec que la que es manifesta cada nit en els meus somnis no és la seva imatge, no és el seu rostre, sinó que és la personificació d'allò o d'aquell a qui espero amb frissança per omplir aquesta intensa solitud que em torna boja.
Les motivacions que m'enpenyien fins ara, els objectius que em donaven forces fins ara, ara no són més que ombres difuminades, esborranys que no s'han arribat a materialitzat malgrat tot l'esforç dipositat en ells.
Ara ni tansols els llibres mantenen encesa aquella flama, aquella vitalitat de temps enrera, quan tot semblava tan fresc, tal accesible.

Vull creure
Que algun dia acabarà tot aquest mal son.
Són només records,
ho sé.

Mentres estava ocupada en altres afers, ja no pensava en ell i creia que fins i tot l'havia arribat a oblidar. Però ara que tot ha tornat a la normalitat la seva imatge em torna a perseguir. Crec que fins ara no m'havia sentit tan sola i tan vulnerable.

Crec que necessito sortir més, conèixer gent nova, no sé. Crec que tots aquests pensaments catastrofistes són fruit de l'estrés acumulat i dels disgustos que han anat esdevenint al llarg d'aquests últims sis mesos.

Per les nits no puc dormir, i em llevo sempre sobresaltada. Dins meu sento que es regira en el meu estòmag com una bola que puja fins a la gola i que de vegades surt desbocada pels ulls provocant el plor, un plor enmig del silenci més colpidor. Perduda, decepcionada, desencisada, tot em fa fàstic.

Avui he tingut un somni,
Alliberador.
El perdia
per sempre més.
Per sempre més.
Per sempre més
el perdia.
I el trobava a faltar.
I el somni es tornava un malson.