refugi de nostàlgia

L'últim cop que vaig passar-hi pel costat ja no vaig sentir res d'especial. Temps enrera aquell racó s'havia arribat a convertir en un lloc de nostàlgia, de records, en un lloc màgic on podia compartir les meves estones amb ell. Li parlava en veu baixa i el feia confident de les meves histories de fracassos i desenganys amb els homes amb qui havia topat després de que ell em deixés. Diria que quasi es va convertir en una obsessió, el fet de reunir-me amb ell almenys un cop de setmana, sempre els divendres, després de sortir de la botiga, i de vegades també els diumenges per la tarda, i els dilluns al migdia, alguns dimecres també. Procurava no anar-hi massa tard, em feia por tornar a casa i no tenir una excusa preparada que fos del tot convincent per no amoïnar a la mare primer, i al que després seria el meu espòs. Ell era el meu únic amic, durant el temps la seva figura s'havia arribat a convertir en una necessitat psicològica. Sense ell no hagués estat capaç de suportar-ho. No hagués estat capaç de prendre la decisió de tirar endavant, de seguir amb vida, en definitiva. Recordo que un dia, després de molt de temps, anys després d'haver superat la seva mort, vaig dur a passejar els meus dos fills per la platja, i al principi ho havia evitat, però suposo que inconscientment, al final, vaig acabar arribant-hi. Sempre la mateixa cala, les mateixes roques, la mateixa olor de barreja de mar, salnitre i de la seva essència. El primer lloc on vàrem fer l'amor, el primer petó. El lloc on el vaig conèixer i on el vaig perdre. Un lloc de vida i de mort.
No obstant, aquell dia, després de tant de temps, no em varen venir ni aquelles nausees ni vaig sentir l'amargor al pit ni a la gola, ni la coïssor als ulls aquella que acabava en forma de plor silenciat, amagat, reprimit de vegades, i altres cops aflorava en tot el seu estat pur en forma de crit, el més desesperat dels crits d'angoixa. Quan encara només erem amics va dir-me que aquell lloc era màgic, que les onades semblava que rendissin homenatge a les pedres, i que aquells colors turquesa no els havia vist mai ni en altres roques ni en altres llocs. Va dir-me que aquell seria només un lloc seu i meu i que aquelles estrelles de mar que buscàvem corrent amb els peus nus entre les roques serien la nostra única companyia, els únics ulls còmplices, els únics espietes dels jocs amorosos fervents d'uns adolescents que no tenien res a perdre, Va dir-me que aquells seria el nostre racó secret. Llavors només teníem setze anys i molt poc a perdre.
No és més fort qui tria quedar-se. Aquestes varen ser les seves últimes paraules. No m'estimava. Si així hagués estat no hagués fugit com un covard.
NO li retrec res però. Tots aquells anys de fantasmes, d'hores perdudes al moll, de crits i plors ofegats en el silenci de la marina van ser el meu consol, la meva necessitat durant anys. Creia que si el recordava algun dia tornaria. Creia que em podia veure i escoltar, i que només podia fer-ho estant jo en aquell racó, des d'aquell lloc llavors nostre i ara de ningú.
L'altre dia m'hi vaig arribar amb les nenes, i va ser com si no reconegués aquell lloc, com si fos el primer cop que trepitgés aquelles roques. Miro enrera i veig quan de vulnerables ens fan els records i els somnis trencats , quan d'esclavitzats ens te el dolor de perdre algú que tant varem arribar a estimar. No es tasca fàcil acceptar una pèrdua quan sents que algú forma part de tu, quan el temps ha erosionat en una única ànima dos cossos en perfecta simbiosi.
Des del mateix empedrat vaig llençar a la mar les seves cendres. L'únic que realment em va pertànyer d'ell i l'únic que vaig ser capaç d'allunyar de mi en el seu dia. El vent se les va endur ben lluny.
Recordo un dia que vam arribar-nos a les roques amb les bicicletes, érem molt joves, potser només teníem disset anys. Llavors era quan encara pensava en anarse-n a Xile i dur-m'hi amb ell. Li vaig dir que sempre el seguiria allí on anés, perquè jo i ell formàvem una única persona. Haver seguit les seves passes no hagués estat un acte d'amor ni d'heroïcitat, sinó que no hagués estat res més que una manera de reafirmar l'egoisme i l'odi contra el món del que intentàvem evadir-nos, un món que no estava fet per nosaltres i en el que ens sentíem estranys, era un amor obsessiu, malaltís, el que durant un temps ens havia lligat l'un a l'altre, amb opressió, sense deixar-nos respirar.
Mirava com jugaven les nenes amb les pedres i els brins d'herba que s'enfilaven entre les escletxes de les roques, talment com si estiguessin profanant un lloc secret, una tomba que només jo sabia que existia però ja no m'importava. De fet, les coses havien canviat, jo ja no era la mateixa.
De vegades cal soterrar els records en el més profund de la teva memòria, sense acabar amb ells, perquè els records formen part de tu, et construeixen. De vegades també et destrueixen si no saps dilucidar entre el que és real i el que forma part de la memòria, pots acabar per negar la realitat per només voler viure del record, i això és el pitjor. JO durant anys vaig voler viure dels records per negar la meva trista existència en un món que creia que no estava fet per a mi, un mon que creia hostil i injust, per la única raó d'haver-me manllevat el que creia que era la raó de la meva existència, la seva presència. Per això me l'inventava, per això traçava mentalment la seva figura en les aigües, en el blau del cel, per això sentia la seva veu trencant el silenci colpidor de les tardes d'hivern a la platja, per això cada cop que hi anava per reunir-me amb el seu record i em banyava els peus i les mans, tenia l'esperança i la certesa que les onades me'l retornarien als meus braços. Per que creia que sense ell, la meva vida ja no tenia sentit. Llavors anava a les roques i li parlava a la mar, que no em tornava resposta. JO creia que ell m'escoltava i creia que ell, només ell, era la meva única raó de ser.
M'equivocava. Veig que vaig deixar passar el temps en va. Viure de les ombres no fa res més que prollongar la pròpia mort, la més lenta i dolorosa de les morts. La més cruel i injustificada de les morts, la més absurda.
Voler viure del record i aferrar-se a un món irreal construït pels pedaços que en el seu dia van fer-te sentir feliç és com submergir-te en les aigües abissals de la mar per no tornar-ne a sortir mai més. Ell va fer-ho en el seu dia, i va decidir no tornar mai més a la superfície.