Impotència

Era allà dins, com els seus companys, esperant el seu torn. Feia uns quants dies que hi era i començava a impacientar-se. Això sí, però, cada cop avançava més i era més a prop del final. Quan quedava poc per a sortir d'allà es va posar nerviós: al cap i a la fi el seu destí li era totalment desconegut. Pocs minuts més tard era el primer de la cua. D'una banda estava nerviós perquè, és clar, s'havia acostumat a ser allà i potser sortir-ne significaria morir, però d'altra banda el camí podria ser la llibertat o fins i tot l'aventura. La incertesa, el dubte, el neguitejava. Però no hi podia fer res.
Prrr, prrr. Li havia arribat el torn, li van tatuar unes lletres i uns números a la pell i el van deixar caure per un forat. Va sentir, a l'hora que queia, un so semblant a unes cadenes que colpegen el terra. Es va estranyar. Llavors, un individu el va agafar, se'l va mirar i el va ficar en un lloc que feia olor a suat. Denigrant. Estava indignat. Però no hi podia fer res.
Notava que es movia, sentia sorolls, es tornava a sentir tancat però amb mala olor. Si algun cop en tingués l'oportunitat es queixaria i demandaria a tothom qui pogués. Però veia que sent com era i tenint la mala sort que tenia, aquella oportunitat beneïda no arribaria mai. L'únic que podia fer era no fer res, dependre dels demés. No podia fer-hi res.
Fora de la seva presó es sentien veus, allà fora hi havia gent que es movia, parlava, discutia, que era lliure. Ell tan sols era presoner d'un destí que no havia triat i que no hauria triat mai ningú. Mentre d'altres feien el que volien, ell es veia obligat a deixar-se tocar i no oposar resistència. De cop es va preguntar sobre la resta de companys, aquells qui havien fet cua amb ell. Quin havia estat el seu destí? El mateix que el seu? O potser pitjor? Potser els éssers diabòlics que se n'havien fet càrrec els tractaven encara pitjor, els magrejaven, els maltractaven o els feien bestieses immorals. O potser no. Potser feien igual que havien fet amb ell però els havien ficat en un lloc que feia olor a roses. La qüestió era que ell es trobava segrestat, òbviament contra la seva voluntat en un maleït cau. Un cau que feia pudor a suat. I res hi podia fer per canviar-ho.
Continuaven els sorolls. Ell estava immòbil i impacient de cara a nous successos. I ara què? De moment, pel cap li van passar una sèrie d'abusos que li podrien fer. Tenia por. No volia que li fessin mal sense que ell hi pogués fer res.
De cop, el subjecte opressor el va agafar, el va treure de la pudenta garjola, un altre individu el va agafar, se'l va mirar, el va tornar al primer subjecte i aquest el va tornar a ficar al podrit cau d'on l'havia tret. Un altre cop sentia la pudor a suat. Fins i tot havia notat que les mans del seu amo (realment semblava que pertanyés a aquell ésser pervers) estaven suades. En canvi, les mans de l'altre eren més seques i aspres. Els dubtes el tornaven a envair. Què acabava de passar? Havia estat un ritus? Per què aquella comèdia? Es sentia utilitzat. Però no hi podia fer res.
Passada una estona va notar moviment, una altra vegada. Moments més tard l'home indesitjable el va tornar a agafar, el va treure d'allà dins i el va tirar a terra. L'home va marxar. Després vàries persones el van trepitjar. I què hi podia fer si només era un simple bitllet de tren?