Il Calabrese

És ell qui arriba amb previ avis,
Amb la tendresa habitual, somriu, saluda.
ÉS familia, quasi família, el que resta
De la corda tallada pel temporal.

Entra a la casa com tornant a la Llar
Respirant canyella i fresca brisa.
Les flors blanques, Els Blancs sofàs.
Admira i assenteix , confirmant.

Em ve a la memòria un despertar.
Obrint els ulls i trobant el seu Somriu
I torno el somriure, reconfortada, amb plaer.
Tanque els ulls somiant per seguir amb ell.

I de repent, espantada, els obric per vorer
Que no era somni son somriure, sino ell
Assegut al sofà, al meu costat, observant
Amb tendresa immensa, el rostre adormit.

Prove dissimular la intenció, esborrar l' expressió,
Fer que no va ser somriure ni vaig sentir plaer.
El convèncer que lo vist no va ser , fugir.
Mentir Sobre el obvi e inútilmente fallire

I del nuc qu’ ens unia, queda trencada corda
El millor amic d’ ell, el pitjor dels meus malsons.
Senc sa alegria per estar de nou aci
La família on es sent més que germà, l' amic.

Parlant Ells a la cuina, jo amb els pastissos.
El Forn 'ences, la pava ja bullint.
I em segueix amb la mirada a cada instant.
Jo Conscient, aclaparada, em fuig.

Defuig de la seva presència a ses visites,
Eludint, em bifurque del cami inevitable.
M’ amague, l’evito, l’ espante,l’ expulse …
Es torna dolgut, confós, Preocupat.

I ara que la tempesta ha acabat i tenim pau.
Que ha plogut tant, trencades les cadenes ...
I quedem tots dos, Separats, prohibits.
Inventem Excuses per parlar o Veure'ns.

I el Cor batega fins fer mal amb sa veu
Al telèfon, ja no demana permís per vorem.
L'arribada imminent bull pell i sang.
De ses dits, de mes dits que cremen.

I som aci,necessitats de nostra presència,
Les veus en la distància com a consol.
Conscients del prohibit frec.
Ell lo millor amic , jo vídua del turment
Per respecte , per dolorosos records.

Amb sa mà sempre estesa i evitant .

Atenem la pasada del temps, que esborri
Que s’ apagui el foc que no s’ apaga.
I Tornem a eser només desconeguts.
Ell m’observa, jo no m'atreveixo a mirar ja.

A la llum dels candils a la terrassa,
El Galán de nit perfumant lo mon.
La foscor protegint los rostres.
Dues veus en penombra que s’ escolten.

Parlem nimietats, ens allunyem en desesperació.
Ens delectem amb la veu i els mutus sons.
Ses tons, mes tons que s'enreden, gaudeixen.
Sa pell i ma pell es freguen a minima distancia.

I Ens donem compte que no necessitem paraules
Res a afegir, tot esta dit, ens rendim.
Mon por m'allunya, sa còlera s’ alça.
Les mans quasi juntes es distancien.

I s´aixeca enutjat, no trobant culpables.
M'excuso sense moure els llavis, som prohibits.
Tornem a la rutina de les visites i el telèfon
Però res al mon ens farà renunciar al so.

I ja és matí i crida, sa veu i ma veu

de nou s´allunyen per telèfon.