Cap.2 -Marc Antoni

2. - Marc Antoni.

El "Lucas" ha dit que mentre estigui dins, no ens moguem, que últimament tot són cagades i quanta raó té. Però que li fem, cal portar el pa a casa, que un se sent ja un calçasses, sense un duro a la butxaca, sense un miserable mercedacos encara que sigui de segon mà. Els nois riuen de mi, jo que era el Capo del barri, xe, xe, xe ...

I aquí està el "Gordo" escalfant els cascos, que si el Marc per aquí i el Marc per allà, que si no treballem en exclusiva per ningú i que si és el seu germà de l'ànima i no ens trairà. I menuda peça, això és caure directe i sense passar per la casella!

Que anem a comptar de l'Marc que no sàpiguen tots ja. És d'aquests bojos amb els quals ningú es fica, perquè com li doni, es passeja pels carrers del poble pegant tirs als portals, així que qualsevol ho cabreja, i després es va tan tranquil al bar a prendre quatre, el mateix bar on li guarden la farlopa gratis, de pur por que li tenen, encara que el fill de l'hostaler ja s'encarrega de treure'n partit rascant cantonades que s'omplirà amb guix de la paret o neobrufenes picats, ves a saber.

Marc Antoni és dels bojos que saben reconèixer a un que ho és més que ell i frenar en sec a temps, perquè sap quan l'altre té menys a perdre. I també sap accentuar la bogeria perquè l'altre sigui més com cal, encara que tingui poder i collons multiplicant els seus per dos. Entre ells es reconeixen, es mesuren el grau i marquen territori, que parlem de bojos, no de tontos.

A aquest bon senyor, el negoci li ve de família, com els taronjeros i terrenys de l'horta. En ell tenim fins l'àvia ficada i es prenen molt seriosament el què diran i el que no es noti. A Marc li va tocar la mala sort de la generació dels "penjats", que en joventut i amb tanta abundància, anaven provant porqueries fins a quedar penjat de per vida de l'heroïna. Tot i això, la família no escarmenta i segueix invertint en clíniques i tractaments milionaris, en cadascuna de les seves recaigudes. El germà petit va tenir més sort, xaval sanot,
amb cos de gimnàs i al "cap al lloc", de la generació dels "dolents" d'ara, amb mentalitat extrema i mala llet. El "pater", a part d'algunes inversions immobiliàries i les bledes, poc es fica ja en el negoci, llevat que calgui desembutxacar més del compte.

Per al treball, van enviar a Caracas al del hivernacle, que està ficat de soci, semblava que tot anava com la seda fins que ens van venir amb el conte de que anava arreglant negocis propis, aprofitant el viatge, però ja en tenim prou amb centrar-nos en el que tenim entre mans.

I res, que torna el de l'hivernacle amb el tracte fet, la pasta pagada i sense els cuiners. Sense cuiners!, Però que no ens preocupem, perquè ja ens els envien nomes arribin les palmeres. I ací estem, passant gairebé fam, els caps hipotecats i fins el coll per ficar-ho en aquest treball, jugant-s'ho tot al doble o res, quan el tio torna sense cuiners, tan feliç de la vida.

Arriben per fi les palmeres al port de València. La matèria prima en base, barrejada amb la terra dels testos. El Marc trucant al veneçolà perquè els químics no arriben, que si s'han perdut, que si se'ls van carregar a la selva ...

Un mes de retard portaven quan ens van cridar, dic jo que aquest treball no pot fallar, que la farinha estar està, encara que no la sàpiguen encara cuinar. Així que per ací atenem, a casa del boig del Marc, el mateix que fa un any va caçar a trets el Llucas per que va vindre a casa a chulejar-li a la cara, el mateix que, envoltat de Geos, es va asseure al porxe, va deixar anar als gossos i es va esperar fumant un canut. Al final van arribar, encara que amb prou feines, per registrar i no trobar res, ni tan sols els trenta mil amagats a l'ampolla de butà, passant per alt el zulo del soterrani, sota el viver de gossos, on el senyor guarda amb cura el seu col · lecció d'armes ben greixades, des AK47, glogs, pajeras, granades i altres andròmines, dels quals no es priva a exhibir a les visites i que és ja vox populi. I no, no el troben tampoc.

Ara anem els dos de guarderia per als cuiners nous, que no sortiran del xalet fins a fer el miracle dels pans i dels peixos, que de moment, sembla que va a sortir a l'inrevés. I passen els dies, el Marc ja cremat, s'ha gastat l'últim que li quedava en els productes químics i ja no arriba ni per a les trucades a Veneçuela. El soci insisteix que si no surt és perquè la fórmula que fan servir no és bona, pk haver, farinha hayla. El problema és que per molt que s'intenti estirar, els químics no treuen més d'una quarta del pagat, i això amb prou feines.

Marc ens crida a la casa de fusta, una petita fortificació amb pintes de mig escombriaire, envoltat per fanecadas de tarongers en propietat, per evitar la mirada de curiosos i dificultar la invasió dels dolents, que per quan arriben a la casa, ja porten els gossos mitja hora bordant. A gambades va desgastant el parquet del saló, amb magnificència i flac que és, més tens que l'escopeta que descansa al rebedor. Que no sap que fer,
ens carreguem als cuiners per inútils o li demanem explicacions al del viver.

Al pobre de l´hivernacle, entre panxa i calba, és més un home gras burgès que pirata del carib, les coses com són. Porta amagat ja dues setmanes, olent la qual li ve a sobre. La dona i els nens encara no saben res i no sap si tenir més por a la muller o al boig del soci.

Sabem que hi ha a garantia la casa i un parell de quadres dels cars, d'aquests que valen una pasta i comprâ sense papers a un francès establert a la zona i especialista en l'art aliè.

Encara costarà ficar-lo al cotxe, baixar-lo al zulo un parell de dies i que vingui el " Padilla " amb el seu maletí a delectar amb la feina. Després al prestador i directes al notari per recollir el que ens donen per la casa familiar i el viver. De camí, recollim els quadres, per a sorpresa de la mestressa dona, que avisada per la crida del abatut espòs,ens va obrir amb urgència la porta i no va dir ni chitón. Ja de pas ens portem les joies
i furguem la caixa forta, per si quedava alguna cosa que rascar, les claus del "panfinter" (Pathfinder) i una motito per no anar-me'n de nou de buit de tornada a les meves criatures.

Cobrats en espècie, ens acomiada el nou cap, prometent una comissió de tres mil per cada kilo que col · loquem, del poc que es va poder recompondre, ja hi haurà més sort en les properes. Ens envia a casa de l'altre Marc, veí amb pinta més de yonki que ell, si això és possible, que viu a casa de la seva mare, que és minusvàlida, al costat de la plaça. Aprofitant que està cèntric i prop de sortida a l'A7, es dedica a la distribució a l'engròs.

He de confessar, que la tapadora és immillorable, perquè d'aquest tio, qui s'anava a imaginar, amb aquestes pintes, més flac que el seu homònim, sense dents, que li falta només caminar amb l'agulla punxada al braç, que estaria venent a trenta-tres mil el quilo, assegut a la taula, davant lo braser de la seva mare i al centre.

Com acabava de tancar un tracte amb el "Calabresi" feia una estona, venia boig de content a donar-li els tres mil al "Gordo" , que li recomanà. Aquí ho veus, a la cadira de rodes de la vella, fent piruetes sense que ni el mirin, pa què. Li vaig dir; xic, podries aprofitar ara per arreglar les dents, abans que et gastis la pasta.
Em somriu to mellao i diu que sí, que així es treu xicona aviat, que la seva mare ho vol amb una bona noia (fotre!).