Cap.3 - "Una de bicicletes"

3.- Gandul - Una de bicicletes.

- Anem a veure, vostè a què es dedica.

- Jo, Senyoria, principalment agafo una bicicleta d'ací, la venc allà, després una altra d'allà la venc ací...

- Vamos, que furta bicicletes.

- Principalment si, però per menjar, ehh.

- I mitjes bicicletes també?

- si em demanen mitja, Senyoria, vostè comprendrà que no vaig a deixar de vendre, que als meus fills cal donar-los de menjar tots els dies.

- ¿ I quan li demanen dues-centes cinquanta? Llegeixo la transcripció - Dues-centes 50-33 el kg.

- És pernil.

- Pernil...

-si, Senyoria, que els "Malos" són molt mal pensats i em graven fins a la llista del mercadona.

-Aquesta és una altra, vostè quan ha pagat el pernil del mercadona ...

-Jo si tinc feina, pague.

- Té 3 dies cotitzats en 20 anys ...

- Si, senyoria, la crisi ...
......................................................................

Ací, cada vegada que hi ha un desembarcament i els enganxen, van dient que és cosa meva, de vegades m'ho prenc malament, perquè em donen fama de maldestra, tant desembarcament i en tots em enganxen, altres em pregunto d'on es pensen que puc treure la pasta per tant fracàs, si jo ja li vaig dir al Su Senyoria que venc bicicletes ...

Si, agafo una bici aquí, me la porto, la venc allà ...

Reia la condemnada, jeje. Però a mi altre ofici no em poden atribuir, ke camino pels ports, doncs sí, m'agrada la pesca, a més, venc el peix als restaurants de sempre, que preguntin i veuran. Fins al del Dacosta li he venut bons mers.

Però res, insisteixen en col · locar -me els marrons de altres, és que la gent és xafardera.Per això li dic a la meva dona que no eixca per ací, que li omplen el cap de xafarderies i després ve cabrejada a casa,- però nena, no veus que no tenim per menjar?- Que la pobre s'ha posat una altra vegada a treballar, ella que quan vaig dir "aquesta per mi" era per fer bonic...

Em cachis la vida gossa aquesta ...

Es m'emprenya la parenta, si, vol que em busque una feina, abaixi la calba i em pose de bombolles perquè algun crio em mane ordres, com si no tingués prou amb aguantar als "Malos", que ja són de l'edat del meu nen i tenen una mala hòstia que no entenc que els ve, si els hem donat de tot. Els malos de la meva quinta eren més comprensius, bona gent, sense complexos i aquesta ansssia per enfilar, anaven al bar, fins et queien bé i de quan en quan els donaves un cap solt per tenir-los entretinguts.

Els "Malos" d'ara no beuen, tiren de gimnàs, es deixen barbeta de califa i es posen ulleres de disseny, d'aquestes de colors que abans només portaven els afeminaos. Així no hi ha qui els reconegui, tot i que encara jo els puc presentir a distància.

Als secreta del poble, per exemple, i això que els porten de fora, els coneixem tots, els cotxes, les cares de nen o cria, la forma d'apropar-se, de mirar ... jo encara els oloro, si.

És que ja no et ve de gust ni prendre una amb els amics, perquè és enmarronarlos. Tots som del gremi, si no camina un en una moguda, hi ha l'altre, així que prendre'ns una birra és cagar-la, anem drets els dos a l'atur, encara que estem punt d'entrar i ens dona el mateix tres que trenta.

A la meva edat, tinc més amics sota terra o tancats, que al bar, perquè dir el contrari. Jo, perquè porto una ratxa de mala sort i no em surt ni una a dretes, si no, també estaria en un dels dos costats. Com sempre, ens queda la il · lusió de l'últim i definitiu cop, amb el qual retirar i fer feliç a la parenta, o deixar-la i arrencar a córrer, començar una nova vida. Però això portem somniant-ho des dels setze, ja han passat trenta anys des del primer somni i res. Es veritat que, algun treball que ben administrat, hauria donat per viure de rendes, també, però com no ho vam donar a la parenta, es va quedar als clubs i casinos de camí a casa (la tornada sempre es fa llarga, pot durar fins a mesos).

Una vegada, la meva dona (la primera), fins arribà a denunciar la meva desaparició, i això que li donava més angúnia anar al cuartel que a mi. Com vaig tornar il · lès i feliçment desplomat, em va posar elegantment les maletes al garatge de la meva mare i va canviar el pany.

La meva segona era més comprensiva, un pis al seu nom, cotxe i targeta i em podia anar on volgués i amb tot el temps del món. Després va arribar el nano, i clar, la cosa va canviar. De totes maneres, també de tant en tant es cansa de passar penes al meu costat i em tira en cara que està de bon veure i esperdiciantse al meu costat.

La primera, pobreta, no es perdia un dia de vis a vis, amb la vergonya que passava,que no havia eixit mai del poble, amb lo neteta que és ella. Va aguantar que la robessin la cartera,els insults, les proposicions indecents ... perquè no hi ha res pitjor que les albors de presó per a algú que no ha vist món.

Aquesta d'ara em diu que nanai, que si entro per més d'un any i no hi ha manutenció, que em deixa i a una altra cosa. Em resigno, total, que faci la seva vida com vulgui, que jo la meva l'he viscut com he pogut.