He vist la realitat

és trist, sinó que és injust. És injust que aquest problema que reflecteixes existeixi, i és injust que molts dels finals siguin com aquest.

No fa gaire, vaig llegir un relat penjat també a RC, que plantejava el suïcidi com a final. I un altre que parla de la mort alliberadora en mans del botxí dels mateixos maltractements.

I quan llegeixes relats d'aquests, una mena de descàrrega elèctrica et puja per l'espinada i fa que et plantegis en quin món vivim.

Tant de bo les paraules del teu poema fossin només un somieig, una il·lusió fictícia, i la mort no fes falta per entendre i fer front al que està passant. Però sovint, tens tota la raó, és el final, l'única via on van a parar tantes i tantes dones.

Salut!

LLIBRE

dur, trist, ple de força... ara he conegut un altre costat de la teva creació poètica... i veig que saps escenificar poèticament diversos paisatges de la vida humana...
m´ha agradat molt! felicitats!
un petó i una abraçada!

Per desgràcia hi ha moltes situacions com aquestes, massa...
Veure la realitat massa tard, sense poder fer marxa endarrera.
És curiós, jo també he enviat un poema sobre aquest tema, encara no l'han penjat.
El maltractament psíquic o físic, fa que la persona perdi l'esperança en ella mateixa i crec que s'ha de ser molt valent per poder sortir d'una situació com aquesta, sense que potser ja sigui massa tard...
Un poema on s'espera el miracle d'un canvi fins al final, quan llavors ja no hi ha res a fer!

Una abraçada i fins aviat!