Halliferus

Segle XI, Europa….

Durant els temps de l'edat mitjana, en un petit Regne, hi havia un poblet on vivia una família de grangers que es distingia per la seva bondat envers els seus convilatans. El jove de la casa, en Jim, posseïa un gran cor. El noi, que comptava amb vint anys d'edat, es preocupava molt pels seus veïns i els socorria sempre que podia. Era conegut a tot el vilatge per la seva bondat i tothom l'apreciava en gran manera. El jove arribava cada dia més cansat a la seva llar, ja que, a més de fer la seva feina quotidiana, també realitzava la de tothom qui demanava la seva ajuda: així que queia al llit, s'adormia de seguida…

Però així com durant el dia, els seus pensaments eren d'allò més purs, de nit els seus somnis eren malignes: s'hi veia ell mateix, maltractant tothom, enredant a qui podia i prenent al feble les seves pertinences. En Jim es despertava cada dia més espantat, ja que no entenia el significat d'aquells malsons. Va decidir que, si li venien mals pensaments molt amagats al fons del seu cor, encara havia de ser més bondadós amb qui l'envoltava. Però estava equivocat. Semblava que els malsons cada dia esdevinguessin pitjors i a més semblaven tan reals que el noi es despertava cada jornada encara més fatigat.

Un bon dia el seu pare li manifestà que havien de partir cap a ciutat, a la petita capital del regne, perquè s'havien de trobar amb una persona que, probablement, podria ajudar-lo a solucionar el seu problema.

Partiren, doncs, junts de bon matí. Al cap de dos dies de marxa, arribats a la ciutat, varen instal·lar-se en una vella posada i tot seguit, feren un passeig. Quan els ciutadans passaven pel costat d'en Jim, romanien sobtats i l'observaven bocabadats. Quan per fi reaccionaven marxaven molt de pressa i se n'allunyaven corrent. Al fons de les seves mirades s'hi dibuixava sempre la presència d'un profund sentiment de terror. Com podia ser, pensava el bondadós noi, que li tinguessin por, si mai no l'havien vist? Amb tot aquest enrenou, el pare, que anava al seu davant, li digué que s'havien perdut. En Jim, molt decidit, demostrava conèixer a la perfecció, per on havien de passar: ho sabia perfectament! Però no per memòria seva, sinó que, malgrat no haver estat mai en la vida a la capital del regne, coneixia els carrers, places i carrerons com si en fos un habitant més. De sobte, una esgarrifança va recórrer el seu cos; ja sabia on havia vist aquella ciutat i aquelles gents tan espantades: als seus terribles i tenebrosos malsons que el turmentaven de nit!

Quan arribaren a la fonda on s'allotjaven, el pare li digué que, després de reposar un temps, anirien a trobar algú. En Jim, no va insistir a preguntar de qui es tractava, però el que sí va observar, era que ja feia alguns dies que notava que l'home estava cada vegada més distant, com si li amagués alguna cosa…

Acabada la petita migdiada, es disposaren a marxar, però només en sortir per la porta de l'hostal, es trobaren amb una munió de gent amb semblants aïrats i armats amb pals, que els esperaven. La turba els va fer presos i se'ls endugué sense dir ni paraula, ni donar-los cap explicació. El pare no estava massa allunyat d'en Jim i el va tranquil·litzar tot dient-li que no patís, que anaven en direcció correcta. El noi no sabia exactament què era el que volia dir el pare, però no pogueren seguir parlant, perquè alguns homes armats els arrossegaven cap al castell.

De seguida pare i fill, es trobaren davant el rei, que seia en un luxós tron en una gran sala ornamentada. El monarca donà l'ordre que deslliguessin els dos homes i la gent es va apartar i va deixar un espai al mig, davant del rei.

Aquest es va posar dempeus i va començar a parlar:

-Habitants de la capital del meu regne, escolteu allò que us diré, ja que és de molta importància per a tots -manifestà amb certa solemnitat-. Aquest noi que veieu al meu davant està acusat per part vostra de diversos actes vandàlics i de tenir pensaments malignes. Tots vosaltres sabíeu qui era, però també sabíeu que no li faria res, ja que aquest jove és el meu fill.

En Jim no es podia creure que ell, fos el fill del rei.

Va mirar de reüll el pare, o millor, la persona que fins aquell moment sempre havia estimat i considerat com el seu pare, mentre que aquest no s'immutava, sinó al contrari: amb el cap baix, semblava que aprovava allò que havia dit el rei. Aquest va prosseguir el seu insòlit discurs:

-Teniu raó, gent!, no puc pas fer cap mal al meu propi fill, però ara us ho explicaré tot. Us contaré una història que ens afecta a tots. El plançó meu que haveu vist sempre fent actes malvats i pertorbant la ciutat, sembrant d'angoixa els seus carrers i places, no és aquest sinó…-el monarca indicà amb el dit una porta- aquell altre!

Per l'entrada assenyalada pel rei, va aparèixer una silueta humana que avançava. La gent anava apartant-se amb certa por i sorpresa i una gran remor va emplenar la sala fins que aquesta persona va arribar davant d'en Jim. Però si eren iguals!! El jove no podia creure el que veia: el noi que tenia a un parell de pams de distància era la seva còpia exacta!

El rei digué amb aire de solemnitat, però amb un marcat nerviosisme:

-Jim, aquest és el teu germà bessó, en John. John, aquest és el teu germà Jim.

Després que tot l'ambient es calmés, el monarca va seure al tron i, acariciant-se la barba, va començar a relatar una increïble història, tant, que si no fos perquè era el rei mateix qui l'explicava, segurament l'haurien pres per boig:

-Fa exactament tres-cents quatre anys, quan regnava un dels nostres avantpassats en aquest mateix castell, va aparèixer en la foscor del firmament nocturn un estel amb una resplendent cua: era un cometa, i quan aquest passà prop de la fortalesa, se'n desprengué una petita llum, i quina fou la seva sorpresa quan veié que, mentre aquesta anava apagant-se, aterrà al pati d'armes del castell i hi entrà per una de les antiquíssimes arcades interiors. Dues estranyes i horroroses criatures es van presentar davant seu: una era petita i semblava malferida; l'altra semblava el seu progenitor, aneu a saber qui era en realitat aquella bèstia. Semblava una abominable barreja de drac i de lleó…

El rei va voler resumir els detalls de l'horripilant criatura, com si no hagués entès clarament com era realment, ja que, com que la història era transmesa de generació en generació, alguns records varen esborrar-se.

Tota la gent reunida a la gran sala escoltant la sorprenent història es varen mirar els uns als altres amb cares de sorpresa.

El monarca, conscient de com era d'increïble la seva explicació, després de fer una pausa, prosseguí:

-Havien descendit del cometa per demanar ajuda. Però la bèstia era tan monstruosa, tan terrorífica, que el meu avantpassat, sorprès i astorat de por, malgrat ser un valerós i guerrer cabdill, romangué paralitzat. La criatura insistia en un estrany idioma del tot desconegut, però no era difícil endevinar les seves intencions. L'única cosa que va poder fer el meu antecessor va ser restar observant amb ulls atònits i amb pàl·lid semblant aquell monstruós prodigi d'origen preternatural. Finalment el monstre canvià el to d'ajuda i súplica i carregà la seva cria per tal de marxar un altre cop tot fent un extraordinari salt, dalt del cometa, no sense abans, haver mastegat unes paraules inintel·ligibles, però amb so de tremenda maledicció, de les quals només vaig recordar-ne una, que devia ser el nom de l'abominable criatura: Halliferus.

"Des d'aquella increïble nit, els primogènits, en totes les generacions de la meva estirp, han estat sempre bessons i ha succeït sempre igual: mentre un dels germans ha estat just i compassiu, sense traça de pecat al seu cor, l'altre, en canvi, ha estat tot el contrari: malvat, temerari i pèrfid. Et demano, estimat Jim, disculpes, per aquest anonimat, però de ben infants, sempre s'han separat els bessons del meu llinatge. L'un, en companyia d'un noble de confiança, l'han allunyat del castell per protegir-lo, a fi que el germà malvat no pretengui, a qualsevol preu, formar part de la reialesa després d'occir el seu propi semblant, o per alguna altra horrorosa maquinació. Però no hem sabut mai, ja que són encara tan petits, quin és el qui roman al castell, si el bo o el malvat. No sabem tampoc quin serà el final de la maledicció, ja que, a part de tot el que he relatat, us diré que cada setanta-sis anys després dels fets, passa el cometa davant de la fortalesa, i a això segueix una nova desgràcia per a la ciutat: tempestes, epidèmies, desastres naturals…

"Aquesta nit ha de passar novament el cometa, ja que han transcorregut els setanta-sis anys des de l'última vegada i he decidit trencar el teu anonimat, per tal d'esbrinar la manera de rompre la maledicció, encara que el teu germà s'assabenti de la teva existència. Igualment, sempre un germà trobava l'altre, atès que en el fons, encara que de manera inconscient, o en somnis, els germans notaven la presència l'un de l'altre. Tanmateix, un dels dos havia d'acabar amb l'altre, per defensa o per ànsia de poder.

I així acabà el rei la seva història. Mirà fixament en Jim amb cara de penediment. El noi estava realment segur que ell era el germà bondadós a qui seria confiat el regne.

El rei semblava molt decidit a trencar la maledicció. Va anunciar que ja havia reclamat tota l'ajuda possible de les viles i pobles del seu reialme, inclòs el vilatge d'en Jim. I que els habitants d'aquests arribaven armats per tot el que pogués passar aquella nit.

Mentre els soldats i els vilatans preparaven les seves armes, en Jim va anar a conversar amb els seus dos pares. Desconcertat, va descobrir que la seva vida havia estat tota una fal·làcia, pel simple fet d'haver estat apartat i protegit del seu germà, a qui no havia conegut mai. També es va assabentar amb profund dolor que la seva mare, l'autèntica, havia mort i no la coneixeria mai. Però no hi hagué més temps per a reflexions.

-La situa
ció, gents del regne, requereix que ara estiguem més units que mai -exclamà el rei. I agafant tots, les espases per defensar-se, van anar a la gran sala on feia tants anys va aparèixer l'estranya criatura Halliferus. El seu germà esperava ja en Jim i li va trametre un somriure despectiu com dubtant de la seva valentia. Tots dos es van situar enmig de la sala ja que sabien que allò era feina seva i ho havien de solucionar ells.

Tots estaven preparats. Feia llarga estona que esperaven. Dins dels seus pensaments s'amagava la mateixa pregunta: apareixeria l'horrorós Halliferus?

En Jim, a través d'una arcada interior de la sala, podia veure el cel i els estels. Recordava que, al seu poble, unia amb el pensament aquests estels amb línies i amb una mica d'imaginació podia veure-hi figures: un escorpí, un cranc, i també hi havia dues estrelles juntes que sempre li havien cridat l'atenció. Ara les podia observar. Eren ben iguals i brillaven amb la mateixa intensitat, però, li semblava que n'hi havia una tercera. Però no! Era el misteriós cometa que procedia de les profunditats de la nit i que ara ja els passava per sobre! Un soroll sec i contundent va fer que tothom es girés vers el jardí, i allí hi havia Halliferus.

Era una criatura molt més espantosa, que qualsevol ment humana es podia imaginar: quadrúpede, d'envergadura tan gran, que amb prou feines va passar per l'entrada cap on eren tots. Posseïa ales, potes de lleó, però amb afiladíssimes urpes, quasi com una àguila. La pell era dura i blanquinosa i recordava el marbre. No tenia ni rastre de pell. Presentava una llarga cua, la punta de la qual sortia foc; unes orelles altes i extremadament punxegudes; els músculs de la cara eren molt marcats i emmarcaven uns ulls sense nineta i lluminosos com els del llop. Però allò més espantós de l'abominable cara de la criatura, era un llarg morro amb una sobresortint mandíbula que no podia amagar una afilada dentadura desproporcionada però perfectament encaixada.

Es va mirar tothom com si fossin éssers insignificants. Semblava que amb la mirada buscava algú i es va detenir a observar els dos germans junts, com si fos precisament això el que ella esperava. Es col·locà en una posició d'atac, a punt per saltar. Els bessons, igual que la resta de la gent, no es varen moure, envaïts per la por, esbalaïts per la grandària i horror d'aquella bèstia. Aquesta, va saltar, però no en direcció on eren els dos joves, sinó envers el rei. En Jim, per fi, reaccionà i digué:

-Hem d'ajudar el rei!

I, corrent, va acudir a socórrer el seu pare.

-No penso consentir que t'emportis tot el mèrit -va afegir en John, que va seguir el seu germà.

Tot d'una, ja eren, on hi havia la bèstia; aquesta va girar-se de sobte i es va trobar els joves davant seu, com si d'una trampa es tractés. El monstre va apropar el seu cap, amb les mandíbules ben obertes ensenyant totes les dents, tot desafiant la valentia dels bessons.

Agafant el glavi amb força, en John exclamà:

-Si li clavem l'espasa als ulls, li farà força mal i no podrà veure-hi!

I després d'efectuar un heroic salt, va aconseguir fer diana i, abans que la fera reaccionés en contra, en Jim també va fer la mateixa acció.

El monstre va començar a sacsejar el cap, adolorit, tot fent caure els dos intrèpids germans, però amb les espases clavades als ulls. El crits de dolor de la bèstia eren horrorosos i curiosament van fer que tota la gent reaccionés, com si despertessin d'un encanteri.

-Au, vinga, hem d'ajudar el rei, veniu! -va cridar en Jim.

-Sí; està sagnant; pot morir! Ataqueu! -exclamà en John.

I, tant els habitants del poblet d'en Jim, com la gent de la ciutat d'en John, tots, absolutament tots, van saltar sobre la fera sense deixar un sol pam visible del seu corpulent cos.

Després d'uns instants, on només se sentien crits de guerra, el monstre va esclatar, com si desaparegués davant de l'enfurismada gent, emetent una breu llum blanca i encegadora.

Als pocs segons, tothom havia ja recuperat la vista. Estaven a terra, però ningú no havia pres mal. La gent s'anava incorporant tot i lamentant-se del dolor de la caiguda. I… quina fou la seva sorpresa en veure que ja només hi havia un dels dos germans! En realitat eren dues persones en una sola; s'havien fusionat: si no fos perquè cada meitat de la vestimenta corresponia a un dels dos germans, encara no ho haurien comprès.

La maledicció s'havia trencat per fi. Ara no hi havia ni germà bo ni germà dolent. Tots dos eren un. I una cosa estava clara: eren un sol home, un sol heroi. Amb el temps, va prendre el nom de Johmin i va succeir al seu pare. Totes les gents del regne el van seguir i respectar; els uns perquè lloaven la seva bondat; els altres, perquè li tenien por.


FI


Germans Vilalta i Martínez.