Orfe de llum

ORFE DE LLUM



Cada sortida és per ell un repte.
Surt poc lluent però acurat té l'aspecte.
Protegit pel radar del seu bastó,
es dirigeix cap al bar del cantó.


Enemic de les més altes voreres,
odia tota classe de barreres.
Es fixa en coses sense importància:
les boniques veus i la suau fragància.


Après el camí de vistes negades,
tallat per misterioses entrades,
són innumerables les negres portes
que veuen les seves ninetes mortes.


Salva l'imprevist i arriba puntual.
Recorda el pany i el seu gest manual.
Coneix l'esglaó del destinat cancell;
baixa amb molta precaució com fa un vell.


Algú l'ajuda amb bon comportament.
Ell accepta i dissimula conscient...
El seu pas interromp algunes veus,
però ell es concentra en els peus.


I, sempre amb molta cura de no caure,
ell va fins a l'acostumada taula.
Conformat i sol s'acostuma a seure
junt la "tele" que mai no podrà veure.


De vegades l'acompanya un noi,
fent feina de pigall ben cofoi.
Atent a la peculiar cultura,
aquesta companyia poc dura.


L'invident no vol que el jove es quedi,
que en flors seques massa no s'enredi
i el deixa marxar amb els que volen,
puix sap que l'abella vol el pol·len.

Avui és la final d'un gran partit;
l'emoció, els nervis i algun crit.
Inexorable, escolta pacient;
li agrada sentir prop aquest ambient.


Però de vegades no escolta en pau
perquè quan arriben jugades clau
tots a l'hora trasbalsats han cridat
i s'assabenta quan ja ha passat.


Ara el partit per fi s'ha acabat.
Encara que informat del resultat
pensa si tan bona era la jugada
com ell per dins l'havia imaginada.


I se'n torna cap a casa tot sol
sense color, sense llum, sense sol,
guiat pel to del bastó persistent,
que l'avisa i l'ajuda al pendent.


I en aquest poema haurem d'escriure
que no sols parlem de sobreviure.
Poc atent ets si no t'has fixat
ni amb dos ulls mires al teu costat.

No pot conèixer totes les delícies
si mai li falten les teves carícies.
Opac de llum, negat al color,
i anar endavant dins del dolor.



Blai Vilalta Martínez