Cercador
Grapats de persones
Un relat de: Manu Cabrales Iraltza- Compartir:
Avui no em calen més drogues
si aquest cigar ja em col·loca,
i el silenci omple els espais que deixa
la gent que camina solitària davant meu.
I no m'avorreix estar aquí assegut
veient passar tants i tants grapats de persones,
si al cap i a la fi ajuden a la ciutat
a sentir-se menys sola,
a les companyies de tabac
molt menys assassines.
Avui no em cal ningú més
si amb la gent ja en tinc prou,
i els que han passat ara queden allí,
avall dels carrers, avall, ben avall...
i pujaran i tornaran a baixar,
i jo desitjaré que no tornin a pujar
perquè ja m'han vingut a saludar
i m'han fet mal,
tant de mal,
que,
per un moment,
m'he
sentit
sol.
Comentaris
-
molt bonic...[Ofensiu]silvia_peratallada | 08-02-2005
potser perquè a vegades també m'assec, i observo, i escric tot allò que sento...l'última vegada va ser a Bilbo...
has trobat un final meravellós...
felicitats
salut i revolta company!
-
Com moltes coses[Ofensiu]Vicenç Ambrós i Besa | 26-09-2004 | Valoració: 10
per no dir gairebé tot en aquesta vida, la solitud ni sempre ni mai. En aquest sentit estic molt d'acord amb el comentari de la Ilargi.
Quan el poema, certament, domines les paraules i les fas anar per on vols.
La separació dels últims versos (que s'empetiteixen en número de paraules i de lletres) accentuen moltíssim el sentit d'aquest final, la solitud que a vegades tant dol.
Vinga, continua escrivint, Manu! I molta sort
Salutacions,
Vicenç -
Tens raó...[Ofensiu]Ilargi betea | 23-09-2004 | Valoració: 9
...a vegades la solitud fa mal, però tot i així sempre hi ha moments en que la busquem.
M'ha agradat aquest poema, es nota que domines la llengua com vols.
L'estructura també m'ha semblat interessant, sobretot les ultimes línies.
Una abraçada i (com sempre) molta màgia!
l´Autor
9 Relats
40 Comentaris
14927 Lectures
Valoració de l'autor: 9.42
Biografia:
De pare gallec i mare basca, vaig néixer català. Fa vint anys que sento com se'm barreja la sang de tants llocs per on la meva gent ha anat passant, potser per això porto ben endins el sentiment d'odi cap a aquells que neguen el dret a qualsevol llibertat.M'asseia a les aules d'Història fins que vaig adonar-me que més que aules el que m'envoltava era el bar. A segon, vaig decidir penjar les classes i dedicar-me a viure la vida, lluny de casa i tot sol, en un pis al centre de Donostia. Avui, sóc jo fent sortir notes de l'acordió de l'avi, passejant pels carrers sense preocupar-me si algun dia arribo tard per dinar, o escrivint tot el que sóc i el que no sóc, aquell Manu que un vespre es va quedar mort i aquest altre que encara somriu perquè vol somiar. I el millor de tot és que puc pagar-me la vida gràcies als petits treballs (molt esporàdics...) fent de cambrer.
A voltes romàntic, d'altres utòpic, masses cops crec sobrepassar la línia que separa allò real del que no ho és.
Baixo a Catalunya bastant sovint, sobretot per veure a la família i retrobar-me amb el grapat d'amics que hi he deixat. Però m'agrada viure arriscant, i de moment me n'estic sortint prou bé!