GLOBUS A LA CAPADÒCIA

Era el meu segon viatge a Istanbul; i tornava per anar a la Capadòcia. Mai hagués pensat que la veuria des d’un globus, no pas estàtic. Sempre ens sorprèn quan la vida ens porta per camins o situacions que no havíem imaginat. I fou així. A les tres de la matinada estàvem dempeus per començar la jornada. Algú rondinà, pel fet de sortir tan aviat, ja que érem a prop del lloc on ens hi esperaven els tècnics i els globus. N’hi havia una munió. Tot just clarejava, quan el cel es tenyí d’un to rogenc; fou aleshores, quan vam entendre el perquè de la matinada: la sortida del sol, una meravella. Els preparatius de la ignició es duren a terme i començà l’inflament dels globus. Ens havien acomodat per grups i allà, en el reduït espai comú, ja no hi havia escapatòria possible. Compartíem l’emoció del moment d’enlairar-nos. Tot eren cridòries i riotes nervioses, però a mida que el globus s’alçava i augmentava la distància amb la plana, les furgonetes dels tècnics es veien cada cop més petites. La xerrameca cessà i es feu el silenci gaire bé sobrenatural; em semblà, que venia de molt lluny. Recordo la bellesa d’aquell primer instant. Contemplava hipnotitzada les muntanyes que amagaven habitacles en el seu interior. Davant de tanta bellesa, l’oïda escolta, mentre l’esperit s’omple de pau i de l’elixir del silenci .
Cap obra d’art no és comparable a l’espectacle que s’oferia als meus ulls. L’oïda em dugué la veu de l’amiga que, en un murmuri, gairebé intel•ligible, el darrer dia de la seva vida m’havia dit “ESCRIBE”. Vaig caure en un estat d’ensonyament. En sortir-ne, veié a redós nostre, un eixam de globus; havien aparegut sense que me n’adonés. N’hi havia de tots colors; en vàrem comptar vuitanta-set. El descens va ser suau, els tècnics ens caçaven tot arreplegant les cordes que els llençaven els tripulants. Jo flotava inclús tenint els peus a terra.
Voldria conservar la capacitat d’admirar-se d’un infant i, tanmateix, el ressò de la veu amiga que m’esperona a escriure.