GIRAVOLTS DE LA VIDA

“Sí, ja ho sé, ha vingut a capgirar la teva vida, però, no servirà de res lamentar-se’n, sobretot, si et deixes atrapar per la nostàlgia, o per la bonança perduda, abans d’hora, o pel que no ha pogut ser.”
Ho recordo com si fos ara, per bé que hagin passat uns anys, d’ençà d’aquella conversa amb la Sandra. Estava desesperada, tenia els seus motius, deia, sense entrar en detalls, i jo no tractava de contradir-la; tan sols, intentava no augmentar el seu desconsol amorós. En aquestes situacions, no m’ha agradat mai formular segons quines paraules; m’estimo més d’escatimar-les, escoltar i poca cosa més. I fou talment així.
Aquella va ser una de les darreres converses que vam tenir, no pas per part meva, sinó perquè poc temps després, va traslladar-se amb la seva família fora de Catalunya. Ens vam escriure unes quantes vegades. La distància i la feina, no van afavorir la relació, que mai no havia estat gaire sòlida; coneixença, però, no amistat.
Fa uns dies que va aparèixer; no personalment, però. Fou en una participació de noces, on els seus pares i els del seu promès, em convidaven a l’enllaç dels seus fills respectius. En un bon paper, doblegat, com cal i l’escrit en lletra anglesa. Lògicament, pregaven vestit d’etiqueta, els homes i llarg les dones. No hi faltava de res. Jo sabia que la Sandra era d’una família benestant, ara m’assabento, com no podia ser d’altra manera, que la del promès, porta el “de” per part de pare i, mare en els dos cognoms.
Un tros de bon paper, m’ha dit molt sense necessitat que ella me’n parlés. He deduït, n’he tingut la certesa, de què, aquell primer pretendent que va tenir i que, segons ella, capgirà la seva vida, no havia estat l’escollit. Suposadament, calia renunciar al confort, al nivell social al que estava avesada, i no ho pogué o voler assumir.
N’he parlat amb la mare, que ha estat qui m’ha fet arribar la participació. A les dues ens ha estranyat que, després de tant de temps, se li acudís convidar-me. La mare, més perspicaç, creia que ho ha fet per vantar-se de la família d’ell. Hem rigut, que sempre va bé.
La vida dóna molts tombs, certament. Si fos el meu tarannà, també jo podria presumir del meu matrimoni. El meu marit és metge. Ens vam conèixer en una reunió de l’ONG on jo col·laborava. L’havien convidat per tal que ens expliqués les seves experiències personals de com funcionava l’hospital recentment inaugurat, amb el qual hi teníem connexió, amb l’hospital i la petita escola.
La reunió fou un èxit, de cara els assistents i a la seva. Bé, dit així, podria semblar que sigui per la cara que em va enamorar, que també, però... L’expressió dels seus ulls en parlar-nos i mostrar-nos la gent, feliços entre el no res, em captivà. No m’hagués cansat d’escoltar-lo i de mirar-lo. Però, allò es va acabar i en tenia poc.
Per no perdre’l, el vaig seguir al Congo. No sabia el que m’hi trobaria, ni el com viuria, però, ens hi enfrontaríem plegats i ja en teníem prou; correríem el risc, jo sobretot, ja que hi anava a cegues. Sempre podria tornar a casa.
Han passat dos anys i aquí estic, amb ell. Enamorats i amb un projecte en comú. No sempre coincidim amb els horaris. Avui he acabat d’hora de l’escola i a l’hospital tinc torn de nit. Tal vegada menjarem junts; aquí, sempre anem a remolc de la incertesa, per això és tan divertit viure en el present i, sovint en l’imprevist. Just, com ara; aquest té nom : Sandra. No me l’esperava pas. Quan vingui el meu home, fingiré que vull anar al casament, de ben segur que no s’ho acabarà de creure.
Docs, sí. Quedà ben sorprès i jo també. El primer que va dir: ah, vaja amb la Sandra! Immediatament, li responc estranyada si la coneix. Es clar, em diu, per això em convida al casament! Vam estar una estona, curta, discutint si era a ell o a mi, a qui convidava. Ho vàrem aclarir.
L’havia coneguda abans d’aconseguir la plaça que el Patronat de la Fundació li adjudicà. Era una noia atractiva, certament, amb qui sortí algunes vegades, durant un parell de mesos, però, ell tan sols tenia al cap, el resultat de la convocatòria. De guanyar-la, la plaça, s’acompliria el seu únic desig, anar-se’n al Congo. Potser la Sandra, no havia entès prou bé quines eren les seves intencions. Quan ell, il·lusionat, les hi va confirmar, ella en veure que no en formava part, se’n sentí ofesa, traïda i unes quantes coses més. Intentà defensar el malentès, però, no se l’escoltà. No en sabé res més.
Mai a la vida havia pensat de compartir amb ella, més enllà d’unes copes. Li va estranyar que haguéssim tingut alguna relació, pel que érem de diferents. El vaig acaronar. Amb la Sandra no existia un vincle d’amistat, però, ateses les circumstàncies, em sentia plenament feliç, de què la seva amb la Sandra no hagués anat més enllà de les copes.
La vida, ho dic sovint, col·loca les coses, i l’amor, al seu lloc, tot i que, abans d’arribar-hi, algunes vegades, les capgiri.