Gerard

Després de passar-me tot el dia estudiant m'arriba el mal de cap insistent. Em recorda que ja fa més de quatre hores que no m'he mogut de davant l'ordinador. És que aquest treball m'està portant molts maldecaps… però suposo que valdrà la pena, almenys és l'esperança que tinc…

Ara, quan ja són les 11 de la nit miro el cel i el veig serè. Una lluna clara i neta m'il·lumina. Per un moment tinc la sensació que em somriu, potser intenta animar-me.
Te'n recordes? Tu també l'estimaves molt a la lluna, era com el nostre Déu. L'adoràvem en les fredes nits d'hivern, com també en les caloroses nits d'estiu. Quan estàvem junts, abraçats en algun racó solitari ella ens vigilava, procurava que no prenguéssim mal. I quan no sabíem què dir-nos la miràvem i ens miràvem, ens enteníem…
Avui, en aquesta freda nit d'octubre recordo aquells fantàstics dies que vam viure junts. Ara els enyoro, com també t'enyoro a tu. Necessito sentir l'escalfor del teu cos voltant el meu, necessito sentir la teva companyia, la teva amistat.
Però tu ja no estàs amb mi. Intento creure'm que ets al cel a prop de la nostra amiga lluna, però se'm fa difícil. Cada nit busco l'estel que brilla amb més força, i penso que potser ets tu, que des d'allí dalt em fas companyia. M'agrada imaginar que ets el meu àngel de la guarda.
Encara no he entès per què aquella freda nit de febrer ens va jugar aquella mala passada, no ho entenc. No entenc perquè la vida és tan complicada. M'agrada pensar que alguna cosa deu tenir de bo perquè ens toca viure-la, però no trobo el què.
De totes maneres, encara puc viure dels meravellosos records que conservo de tu. Vas arribar en el moment més oportú, vas entrar en mi i em vas fer veure el món amb uns altres ulls. Junts estàvem bé, semblava que ens havíem de menjar el món. I ja veus, ara m'has deixat sola aquí baix, tot i així sé que siguis on siguis sempre m'acompanyes.

Ja són les 12 de la nit. La son invadeix els meus ulls i em convida a somiar històries sense final amb un futur incert!!!