Classe magistral (Èxit/Fracàs)

I allà estava jo, sobre la tarima, envoltat d'una vasta estora infantil que m'observava mentre escrivia símbols inintel·ligibles en una pissarra immensa. Mil pupil·les es dilataven a cada inscripció mentre les parets feien ressonar la meva veu, tornant-la omnipresent. Un raig de sol va inundar l'aula i va fer que tots els alumnes semblessin angelets. El silenci, profund, bategava al ritme de la meva dialèctica.
"Mestre", s'alçà una veu que de tan reverent resultà pràcticament inaudible, "Tindríeu a bé d'il·luminar-nos amb el vostre verb sagaç i aclarir-nos els darrers conceptes de la vostra brillant exposició?"
"Per descomptat". I, baixant un semitò els greus de la veu, vaig prosseguir a desgranar les darreres disquisicions, il·lustrant les idees més complexes amb exemples virtuosos que van fer impossible la contenció d'alguns "oooh", "aaaah" multitudinaris.
En acabat, vaig agafar aquell tom obscur del prestatge i el vaig obrir. Les tapes van caure rotundes sobre la taula i un núvol d'àcars va escampar-se pertot. El raig de sol, delator, va dibuixar cada una de les brosses, així com els esquitxos que van saltar arreu quan els nens van començar a esternudar. Primer l'un. Després l'altre. Amb contenció decreixent, fins que la pluja salivera va culminar amb un quelcom llefiscós que volava per l'aire, girant sobre si mateix, i aterrava finalment sobre un clatell desprevingut.
La rialla va néixer aïllada però es va fer unànime de seguida. El nen que va trobar-se el moc entre els cabells va alçar-se rabiüt i va clavar un cop de puny a una cara qualsevol. El calbot va ser correspost, i aviat va aixecar-se un camp de batalla on uns segons abans hi havia governat la calma.
"Prou!", vaig alçar-me entre la cridòria, "Pareu!". I vaig acotxar-me just a temps per a esquivar aquell primer bolígraf. Una pluja d'útils d'escriptori va seguir-lo i em va obligar a escapar corrent.
Tancada la porta, un cop a fora, vaig asseure'm a terra i em vaig posar a plorar.