El captaire de la nova feina

- ...la impressora làser de color, que compartim tot el despatx. I aquí, el santuari de la oficina: la sala de cafè. Hi ha una màquina expenedora de pastes i, naturalment, una altra de cafè. Ningú no et dirà res perquè facis una pausa de tant en tant, sempre que no n'abusis, és clar...
- e4 - vaig sentir, d'una veu histriònica que no vaig localitzar d'entrada.
- e5 - va ser la meva resposta, quasi sense voler. Vaig aixecar la mirada i vaig trobar el captaire. Era una mena de nàufrag, tancat dins d'una gàbia que penjava d'un sostre anormalment alt per una oficina. Duia pèl i barba extremadament llargs, vestia parracs que en el seu dia devien haver estat camisa i corbata, i se'l veia brut, tot i que la gàbia devien netejar-la de tant en tant. Em fitava amb ulls desorbitats, cara xuclada i posat embogit. Vaig dubtar si la seva postura encorbada era per alguna mena d'involució antropomòrfica o si, simplement, era degut a les dimensions de la gàbia.
- Ja has begut oli. Ara no et deixarà tranquil. - va xiuxiuejar somrient la Yolanda, la meva mentora - Està sonat, però aquí ens l'estimem. És la nostra mascota.
I ja, tornant a parlar amb normalitat, va seguir explicant-me que el director mai no posava problemes si necessitàvem sortir una estona per qualsevol gestió, que hi havia una relació de confiança pel que feia al nostre compromís amb la feina, tot i que no se'm perdonaria si em dedicava a perdre el temps durant la jornada laboral. Però que no hi patís, que trobaria l'ambient de la oficina d'allò més acollidor.

I així va ser. Als pocs dies ja estava integrat en la meva nova activitat. El projecte va resultar ser tan interessant com me l'havia imaginat al sol·licitar la feina tres mesos enrera. Els altres companys del despatx eren gent molt maca, avinguts tots ells, tret d'alguna disputa històrica que tampoc no arribava a enrarir el grup. A més, la Yolanda va encarregar-se que m'integrés a la colla com si portés anys a l'empresa.
Pel que fa al captaire de la sala del cafè, d'entrada no li vaig donar gaire importància. Havia de reconéixer que no era un fet habitual, tenir una mascota humana entre barrots, però ben mirat totes les feines tenen les seves rareses. I era entretingut, la veritat. Quan entrava a fer un cafè, si el captaire estava despert, em cridava la jugada. Jo m'esperava, degustava la infusió i, abans de marxar, li deia la meva resposta. Vam jugar una escocesa molt rutinària. Al meu cavall central s'hi van unir l'amenaça i defensa dels dos alfils i, després de treure la dama a l'estàndard f6, donant per descomptat el peó habitual a c3, em va sorprendre amb l'aguda Cb5!?
Seria una partida xula. Se m'acudia que podia atacar a b2 després de canviar alfils, però Cc3 defensava la torre i em podia crear complicacions. Explorar el flanc de rei semblava una bona opció, però ens adreçàvem a una posició terriblement enrevessada. Vaig tornar a la feina sense respondre, frissant que ja fos el vespre per analitzar la posició en el tauler de casa.

L'endemà, amb la jugada ja meditada, vaig anticipar l'hora del café. A diferència de les altres pauses, aquesta vegada hi havia companys a la sala, entre ells la Yolanda, que em va mirar disgustada quan vaig exclamar "Axe3". El nàufrag va somriure, va rumiar una estona i, quan em disposava a marxar, va respondre "peó menja". Vaig respondre d'immediat "Dh4, escac", i el naufrag va concloure amb el "g3" que ja havia previst.
Vaig tornar altre cop al meu lloc i vaig badar una mica davant del monitor. Paginava informe amunt i avall sense veure lletres ni plànols, només combinacions confuses. La decisió ara era crucial. Si menjava a e4, iniciàvem dos atacs paral·lels dels que no veia clar el final. Tornar la dama a la casella de sortida semblava una posició més sòlida. Però també menys excitant.
Sense poder evitar-ho, vaig posar-me a la butxaca els escacs magnètics que no hauria d'haver-me endut de casa i vaig tancar-me una estona al lavabo. No vaig estar-m'hi més de quinze minuts. En acabar, vaig sortir amb posat relaxat, vaig rentar-me les mans com era d'esperar i vaig adreçar-me a la sala del cafè on vam intercanviar les jugades que tots dos havíem pensat: Dama per, cavall per, Rd8, cavall per, dama per, Dd6.
Altre cop! La posició es consolidava en la bogeria. Vaig tornar directe al lavabo per meditar en la intimitat l'estat de la partida. Les combinacions gal·lopaven arreu del tauler i s'avançaven les unes a les altres, alternant les conclusions de victòria a mesura que avançava l'anàlisi. Després de donar-hi moltes voltes, vaig arribar a la conclusió que si aconseguia canviar dames, el cavall blanc acabaria caient. La continuació era clara.
Vaig obrir la porta del bany amb un Dd6 prometedor i em vaig trobar cara a cara amb el director. Hi havia diversos companys al darrera, i tots ells miraven els escacs magnètics que duia a la mà.
- No és el que sembla - no se'm va acudir res més estúpid per dir. La Yolanda va gesticular-me que no, que callés, que sinó seria pitjor.
Vaig adonar-me que tenia un problema, que m'amonestarien, que en endavant director i companys desconfiarien de mi. Potser fins i tot podien acomiadar-me. Però fins que no vaig sentir la rialla histèrica de la sala del café, no vaig ser conscient del meu destí.
- Haaaa!!!! Ha ha ha haaaaaa!!!! Blanques guaaaaaaanyeen!!!! - i una correguda irregular va fugir pel passadís fins desaparéixer darrera del cop de porta.

Dues setmanes després, la Yolanda entrava a la sala del cafè amb el meu substitut.
- ...ja veuràs com tot el grup és encantador. Fins i tot el director, encara que té les seves coses, com passa a tot arreu…
- e4! - vaig cridar, esperançat, des de la meva gàbia del sostre.
El nou va aixecar el cap i va semblar espantar-se al veure'm. Va mirar-se a la Yolanda que va arronsar les espatlles i va xiuxiuejar-li alguna cosa d'una mascota.
- Tocat i enfonsat! - va contestar-me el nou, acabant amb qualsevol esperança.
Què hi farem... sempre he pensat que haurien d'ensenyar escacs, a l'escola.