FOSCOR

Un relat de: Francesc Piñol

FOSCOR

La foscor de la cambra,
Les ombres exteriors i
Els petits sorolls,
Omplien nostres caps.
Abraçat a tu, sentint-te, desitjant-te,
Buscant-te
Enmig dels petits coixins
Llançats de qualsevol manera
A terra.
Abraçats per quasi sempre...
Abraçats infinitament, per uns minuts,
Per un temps.
Avui record d'ahir, demà
Enyorament d'una llibertat que en
Qualsevol moment es trenca.

---------------

¡Vine.
Mullat de tu.
Escoltaré carn endintre
Sense dir res.
I espectres de l'aire
Ens donaran
Papallones calentes.
Farem garjoles de
Voluptats enceses
Que se'n aniran a l'alba
¡VINE
Descalç vorejo el teu cos.

-------------

Aquesta nit soledat,
Faré l'amor amb tu,
Treparé per heures.
Abandonaré el meu cos,
I et buscaran els meus ulls.

Aquesta nit, soledat,
M'ompliré de tu,
Mentre bec
I escolto records,
Mentre ploro a la meva habitació
En qualsevol racó,
Aquesta nit soledat
No et desitjo,. No et vull.




Comentaris

  • Fosca soledat[Ofensiu]
    Unaquimera | 26-05-2009 | Valoració: 8

    I des de la foscor manifestar el desig, delatant la brevetat del temps aturat, del moment esdevingut infinit, ...
    I des d'allà pouar endins i des de dins emetre el crit que demana, prega, mana i expressa una voluntat que es basta a ella mateixa...
    perquè la soledat, com la foscor, pot ser amiga fidel o enemiga cruel, pot arropar o despullar, pot atacar o protegir, ser objecte d'ànsia o amenaça que s'apropa amb passes lleus... Al menys, aquesta nit!

    Una abraçada clara,
    Unaquimera