Flors de comí negre

Un relat de: Mena Guiga
Feia anys -dos lustres i un xic més?- que cada maig, indefectiblement, despuntaven en aquell pati que més aviat semblava una porció de camp a tocar d'un rierol inexistent si no es tenia la visió subtil.

Apareixien, les flors de comí negre. Titllar-les de 'població', 'legions', 'grup' li desagradava. Per a la bruixa cada nigella sativa (el nom científic el va descobrir sense plantejar-s'ho...aleshores segur que era cosa de màgia) li regalava/revelava un missatge únic, singular. Així ho entenia.

Li sabia greu que duressin un xic més que de Nadal a Sant Esteve, com passava amb les roselles. Les aviat efímeres nigella, quan retornaven, esdevenien addicció òptima i òptica. Les feia molt antigues, les traslladava a l'època medieval. Bé podien haver confegit collarets de donzelles senzilles o, en l'estat inflat i sec, arracades de...bruixes. Però també les comparava, fent que li quedessin entre els dits, com anells naturals vegetals símbol d'un món silvestre, delicat i amable. N'hi havia de to anyil -que era l'indi de l'arc de Sant Martí- i de blanques i de rosades.

Poc addicta a la tecnologia -s'hi resistia amb perserverància- mercès a ella va poder accedir -i una miqueta micona de greu que li va saber desvetllar el misteri- a conèixer d'on procedien i què se n'aprofitava i quines virtuts tenia, la grana de les seves estimades flors. Ho va agrair, és clar, a un déu virtual o a una necessària confabulació còsmica per tal que encara apreciés més aquelles herbàcies adorables.

No se n'estava d'acostar-hi el rostre, ulls oberts o closos, per tal que li fessin ranunculàcies pessigolles. Les col·leccionava, les sensacions joioses, comparables a les del bigoti de la gata de la seva vida. Somriures.

Cada flor li deia una cosa que li quedava ben desada fent pòsit amb tot el que la sostenia dempeus. Aquelles encantadores flors alegres en la mitja primavera!

La informació sobre la grana que contenien l'encisà. Comí negre. Espècie, mena de nissos. L'empraria. Així encara les tindria més endins. Granets foscos com les pigues que li constel·laven la cara estratègicament en consens amb algun cicle lunar de l'antigor. Els torraria, n'inhalaria l'aroma. Abans, però, faria com cada temporada: arribades a l'estat final, sacsejar-les, escoltar aquella musiqueta garric-garrac sorrenca en la platja de l'ànima. I no oblidar d'espargir moltes llavors pel pati, arreu...amb el delit i l'anhel que la visitessin tota l'eternitat. Flors de comí negre. Flors de camí blanc.

Comentaris

  • Preciosa flor[Ofensiu]
    Montseblanc | 29-05-2018

    Com a la bruixa del relat, a mi també m’encanta acostar la cara tot el que puc a les flors i observar-les de ben a la vora. És com penetrar al seu món, ser com un insecte que s’hi passeja sense fer-les malbé, admirant-les. I també m’agrada molt això de sacsejar-les quan són seques (les que es pot) per sentir el soroll de les llavors prometent nova vida.
    Crec que mai m’he acostat a una flor de comí negre i he vist que són precioses. Feina pendent...

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

792 Relats

832 Comentaris

282089 Lectures

Valoració de l'autor: 9.60

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com