Fe i Ciència: antagonisme o complementarietat?

Un relat de: iong txon

Així com els éssers humans tenim una dimensió interior invisible -la nostra ment -i una d'exterior i visible -el nostre cos -també la realitat ofereix aquests dos aspectes, interior i exterior. La ciència segueix el camí d'estudiar la dimensió exterior de la realitat, mentre que la filosofia i la religió constitueixen un camí la finalitat del qual és l'aspecte interior de la realitat. D'aquesta manera podem dir que hi ha dos aspectes del coneixement: interior i exterior; i dos tipus d'ignorància: la de les coses interiors i la de les coses exteriors. Històricament, fe i ciència o bé s'han enfrontat o han evolucionat d'esquena l'una a l'altra, com si tinguessin dos objectius oposats.

Hem pensat que la pràctica religiosa requeria d'una fe cega i hem donat el paper central a les creences, que sovint han servit per alçar barreres i dibuixar fronteres entre les diverses esferes culturals de la terra. A més a més, les religions en el seu desenvolupament, a través de la interpretació literal de paràboles i símbols, han produït doctrines que atempten contra el més elemental sentit comú, i que es contradiuen amb la lògica que exigeix la mentalitat de la gent en aquesta era de la democràcia, la ciència i la tecnologia desenvolupades al més alt nivell. Per aquest motiu, el rebuig majoritari de la religió ja s'està produint als països desenvolupats, i és inevitable que es generalitzi a una escala global. Per altra banda, la ciència, per una qüestió de mètode, s'ha sentit obligada a partir de la hipòtesi de la no existència de tot allò que tingui a veure amb la dimensió espiritual del cosmos. Amb aquesta premissa ha d'anar sempre coixa. Per això la seva visió dels problemes és tan parcial i el seu desenvolupament es veu limitat.

Si Déu existeix i guia la Providència de la salvació de la humanitat com un Ésser personal de bondat, un ésser espiritual com nosaltres, si com a Creador i origen del cosmos se sent responsable d'ajudar-nos a restaurar el Seu Ideal original de la creació, perdut a causa de la caiguda d'Adam i Eva, podem esperar que ens ajudarà a sortir de la crisi en què ens trobem actualment. Les Sagrades Escriptures de les diverses tradicions religioses no són la veritat mateixa. La veritat és única, absoluta, invariable i eterna. Hem de veure les Sagrades Escriptures com a llibres de text que contenen missatges de veritat. Són ensenyaments de veritat adaptats a la gent d'un determinat nivell espiritual i intel·lectual, a l'entorn cultural d'una àrea geogràfica determinada i d'un moment històric concret. Per això, en aquests temps hem d'estar oberts a noves revelacions de Déu: una nova expressió de la veritat que sigui capaç d'harmonitzar fe i ciència i d'elevar-nos a una dimensió més alta en la nostra comprensió de la realitat del cosmos, entès com la unitat del món físic i el món espiritual.

Comentaris

  • Una aparent dicotomia i un interrogant[Ofensiu]
    Unaquimera | 28-01-2012

    He acceptat amb ganes la teva invitació per descobrir el teu primer relat, aquest que des del seu títol ens planteja una aparent dicotomia i un interrogant.
    Feia temps que volia passar, però per diferents motius no he pogut venir fins avui. Més val tard que mai, però, no?
    Ara m’alegra haver seguit la intuïció que m’aconsellava descobrir amb quina tarja de presentació vas arribar a RC.

    Crec que aquest assaig parla de les teves inquietuds i temes de reflexió tant com del tema central al voltant del qual exposes i medites, amb ordre i voluntat.

    Sempre resulta interessant rebre un motiu com aquest per reflexionar...

    T’envio una abraçada nova, com l’Any que hem encetat i que desitjo que et sigui bo de veritat i ens permeti continuar en contacte,
    Unaquimera

  • Un assaig ben estructurat![Ofensiu]

    Hola Quim! Ja fa dies que vaig llegir el comentari que m'havies deixat a Un món inacabat, però fins ara no he pogut comentar-te. Aquest relat en particular me l'havia llegit després de llegir el teu comentari, però un misteri d'aquests d'internet em va impedir fer el comentari. No tenia massa temps i ho vaig deixar aparcat. Ara he pensat en remetre-te'l!

    Em sembla un assaig ben estructurat, que parteix de la dicotomia fe-ciència, amb pinzellades històriques i amb una clara intenció reflexiva.

    Pel que fa al tema de la fe-ciència / món intern - món extern, conduent a assimilar fe amb món interior i ciència amb món exterior, crec que en Marc Pinto ha fet una observació interessant. Potser la clau està en l'ús de la paraula "fe", cenyida a un context potser massa específic com per fer l'equivalència fe - món interior. El món interior pot ésser enfocat de moltes maneres, no només des del punt de vista de la fe, que implica una creença.

    Comentari apart, em ratifico en el que he dit a títol global de l'assaig, i el considero molt reflexiu.

    Seguiré llegint-t'he, també, tot i que el temps sempre se'm tira a sobre!

    Salut i mercès pel teu comentari!

    Vicenç

  • D'un complementari amb un antagonisme[Ofensiu]
    Flor Silvestre | 18-07-2005 | Valoració: 7

    Trobo molt encertats els teus comentaris, menys en un aspecte que per mi és de vital importància: divideixes el coneixement entre fe i ciència, entre allò que és exterior a nosaltres i allò que portem a dins. Estic més d'acord amb aquesta última divisió que amb la primera, ja que pots tenir un món interior molt ric sense cap mena de fe en un ésser superior. Potser si que tens raó en què necessites tenir fe per millorar la teva consciència (per exemple, fe en les persones que t'envolten), però no crec que faci falta ser creient (en el sentit teològic) per crèixer espiritualment.

  • moltes gràcies pels comentaris[Ofensiu]
    iong txon | 13-01-2005

    No he llegit res d'en Brown, per ara. Buscaré alguna cosa de Llibertària. Ha llegit el meu tercer relat?

  • Veritat que tu...[Ofensiu]
    Linkinpark | 09-01-2005

    Has llegit Angels & Dimonis, de dan Brown. En aquest llibre és fan aquestes preguntes, i hi està força relacionat. Personalment, crec que la religió no és tindria que posar en el camí de la ciència, ja que ells demostren la veritat, i la religió tan sols demostra el seu punt de vista i no deixa que els canvin, alguns relats de la Llibertaria us farien recapacitar.

l´Autor

Foto de perfil de iong txon

iong txon

130 Relats

269 Comentaris

107909 Lectures

Valoració de l'autor: 9.64

Biografia:
EL DIA

Quan arribarà el dia que esperem
-forjat en la nit llarga de la boca cosida-
al nostre crit de joia s'alçaran les muntanyes
i les aigües del mar ballaran la sardana.

El vent i la meva ànima, abraçats en la llum,
faran un sol ocell d'ales noves i immenses
que, volant amb el xiscle de tot el nostre poble,
obrirà l'avantguarda del cel sense tempesta.

Oh, quan arribarà el dia que esperem
-de tiges federades dessota un sol unànime-
arriarem les ombres dels anys i de la lluita
i el so de les campanes rodolarà per l'herba!

I no hi haurà repòs en les tasques diürnes
d'assegurar el futur i el pes de la collita.
Posaré el meu taló sobre la cançó antiga
i adreçaré més dolls devers l'home auroral.

Enterrarem la pedra del malastre i del dol.
Soleia teixirà potser el seu vel de núvia,
i les albes seran cabellera i espiga,
i, dempeus, els camins aplaudiran les branques.

Oh, quan arribarà el dia que esperem,
si cal m'obriré el pit i m'arrencaré el cor
per fer-ne un verd timbal i convocar les ales,
el silenci granat, les precursores marxes…

Agustí Bartra




LES TOMBES FLAMEJANTS

Fou una pàtria, va morir tan bella
que mai ningú no la gosà enterrar
damunt de cada tomba un raig d'estrella
dessota de cada estrella un català.

Tan a la vora de la mar dormia
aquella son tan dolça de la mort,
que les sirenes dia i nit oïa
com li anaven desvetllant el cor.

Un dia es féu una claror d'albada
i del fons de la tomba més glaçada
fremí una veu novella el cant dels cants:

"Foc nou, baixa del cel i torna a prendre
ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra
Oh pàtria de les tombes flamejants!"

Ventura Gassol




EL COMTE ARNAU

Ai, muntanyoles, degotants rieres,
arbres menuts, caminalets de pau,
tant que conec tesqueres i dreceres
i em costa tant de dir l'adéu-siau!…

És ben trist de girar sempre l'esquena
i ser bèstia de cau o de pendís!
És ben trist no mirar! Val tant la pena
d'estimar tot això del meu país!…

(…)

Jo quan vivia mai t'anomenava,
perquè jo creia que aquest nom que tens
o que m'havia d'escaldar la bava
o que m'havia d'esmussar les dents;

i ara no el dic, perquè si el cor s'aboca
a contemplar-te, em fa pensar la por
que en posar-me el teu nom aquí a la boca,
l'alè ha d'ennegrir-lo de carbó.

(…)

Arri, cavall, encesa companyia!
Tu, Comte Arnau, enceta la cançó,
sense parar, sense dormir ni un dia,
amb el nas dins del rastre del dolor!

I atabalant planures i muntanyes,
mort i viu, més voltant eternament,
amb la tenebra al fons de les entranyes,
amb la tenebra al moll del pensament!

Josep Mª de Sagarra




LE COLIBRI

Le vert colibri, le roi des colines
voyant la rosée et le soleil clair
luire dans son nid tisé d'herbes fines
comme un frais rayon s'échappe dans l'air

il se hâte et vole aux sources voisines
où les bambous font le bruit de la mer
où l'açoka rouge aux odeurs divines
s'ouvre et porte au coeur un humide éclair

Vers la fleur dorée, il descend, se pose
et boit tant d'amour dans la coupe rose
qu'il meurt, ne sachant s'il l'a pu tarir !

Sur ta lèvre pure, ô ma bien aimée
telle aussi mon âme eut voulu mourir
du premier baiser, qui l'a parfumée.

Charles Leconte de Lisle







Els Principis Divins, en català


Des que era nen, sento un gran desig de comprendre la realitat de les coses. Això era perquè havia de trobar la Paraula per recobrar la vida. Però no em sentia satisfet amb missatges pedagògics de paràboles i símbols, adaptats a la mentalitat de la gent de temps ja llunyans. Pas a pas, a través d'un curs difícil, el Cel em va guiar fins trobar el llibre dels Principis Divins. No sabeu la sort que teniu de poder accedir a una explicació ordenada i sistemàtica dels Principis Divins, la revelació donada per Déu pare i mare al nostre Pare, amb la facilitat d'un "click".




El meu primer poemari en paper:

Foc Nou - Reflexions del Tercer Mil·lenni




.