Evita la lluna plena.

Un relat de: Mena Guiga
Cada nit el cel, si no està ennuvolat, es mostra més lluminós. El satèl·lit natural que l'habita creix i decreix cíclicament. Contemplada, mirada i venerada, la lluna. Piga blanca compartida amb els ancestres.
Sóc dalt de tot del turó més alt i més pelat. L'aire de la nit m'acompanya, gaudi sempre esperat, que em porta les olors que identifico per viure. Mai m'enganya.
Però la lluna farà el ple. Ple de basarda, com sempre, no podré fugir-ne ni amagar-me'n. Maleït pleniluni!
M'atrau. Una força superior s'apodera de mi i no hi puc lluitar. Em fa centrar la vista en l'esfera blanca....per deixar de ser...bruscament i amb un udol de dolor que ni puc esllanguir...i esdevenir un home!

Comentaris

  • El primer que t'he llegit[Ofensiu]
    Barbagelata | 16-06-2012 | Valoració: 10

    I m'ha encantat, i la metàfora de la piga... molt ben trobada.
    T'aniré seguint!
    Gràcies pel teu comentari d'avui!

    Barbagelata

  • Lluna plena[Ofensiu]
    Joan G. Pons | 03-06-2012 | Valoració: 10

    M'agrada la lluna plena. Sobretot quan acarona la mar salada. M'enamora i anima.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

641 Relats

685 Comentaris

177271 Lectures

Valoració de l'autor: 9.54

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.

Que sigui del mateix dia que la Rodoreda és irrellevant.

La vida.
El sentit de la vida és el que duu felicitat.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.


L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar.

Des del 2012 fins enguany (som el darrer dia de gener del 2016) puc ser una novel·la que qui sap si en una altra existència escriuré, des de la ficció, l'amor, l'humor i una certa exageració. Agraint els personatges que hi han tingut cabuda.
Això depèn de l'energia que em toqui tenir: si és d'aire, costarà més, i si és amb un toc de foc, com ara, igual. La caloreta és per pendre-la al pati com una sargantaneta d'hivern i el vent per envolar el que es vulgui.

Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. L'estimo molt.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.



Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent, conscient, compromès. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.