Ets la gateta

Un relat de: Mena Guiga
Et despertes, uns quants cops. La xafagor no és el pretext real. Dorms al balcó a causa, sí, de la rabiüda canícula. El terra folrat de rajoles no et molesta tant, hi tens l'esquena avesada fins que es planyi si ho allargues. La nit et corprèn, s'imposa al pes de la son -que vols i que duri- i et mostra una lluna que no fa massa dies va ser apoteòsicament rogenca. Ha anat minvant, s'ha reduït, cíclic astre. Menuda ara, com la gata tricolor carei que ahir hi era, avui no hi és més. Per mai més: et fibla. Ja l'estimaves. D'un cop fort, que els cotxes no són formes voluminoses estàtiques, encara no havies après prou, aparcades només, no, nineta. Miolava. Corria per la plaça, espantadissa, l'instint de supervivència. La mare, qui sap on parava. Volies que s'acostés i mengés teca humida (formada per animals que no havien volgut morir, trossejats). Hi parlaves quan treia el caparró per sota un dels vehicles. Un rostre on, contrastant el predomini del pelatge fosc, una ampla pinzellada marró clar traçada sense rectitud -segurament coses d'un angelet trapella i artístic- t'anava graciosament del cap fins al final del nas i et conferia un aspecte peculiar i màgic. Ésser de conte, ésser gairebé acabat d'estrenar...però l'existència condemnada, en qüestió de mesos: calia que fos esterilitzada. Ignorava que no lleparia fillets ni els daria llet en funció a imposicions dels sers superiors, els humans, que tenien el poder de decidir i executar.

T'has desvetllat amb la matinada, no pots controlar el dormir. Un presagi pluvial, cel compacte, un blau feixuc. Com la teva pena, com la teva malenconia. No has plorat per la felina. Et sembla que t'estàs tornant buida, que les emocions se t'han anquilosat. És morta, la petitona. T'ho va dir la veïna que col·labora amb la Protectora, qui la va trobar exànime, envoltada d'una bassa vermella i amb les mosques i les formigues voraces. I afegí: "Encara ha fet sort, ha estat un final ràpid. No l'han rebentada".

Tu llavors veus una espiral i la segueixes i al punt d'origen hi trobes la gateta que havies volgut acaronar, dreta, mirant-te.

I també visualitzes un cercle que s'obre el just per tal que hi entris i darrere teu es clou. Avances fins el nucli, allà és ella. Pots acariciar-la, està de panxa enlaire, el temps no et pot collar aquí, pots collir totes les sensacions amoroses i serenes que experimentes. La bestiola també ets tu.

Et trepitja una de les espardenyes de sola d'espart amb una vamba d'esport, la veïna, t'estronca l'embadaliment, l'evasió.

-L'he recollida. L'he llençada al contenidor de la deixalla orgànica.

T'ho explica amb apresa serenor. N'ha vist de tots colors des que es cuida de la colònia de prop dels habitatges. Gossos deixats anar que destrossen gats, aquell bebè partir en dos d'una mossegada...les malaties dels ulls que se'ls inflen, les del nassos pelats, les ferides d'enfrontaments entre mascles, les clapes sense pèl i la pell carn viva...No, sisplau, li demanes. No vols més informació. Et supera. Et sents feble i ho atribueixes a un reaccionar d'infant. Perquè tu eres la gateta, t'hi sents encara...i resulta que has mort. Necessites fugir de la conversa més aviat monòleg.

Esperes, tancada a la teva llar, les hores obscures esquitxades d'estrelles per abraçar-te i s'enceta un raig de llàgrimes. Has hagut de menester, d'aguantar, tot el dia. Et costa acceptar que ser és una tragèdia, intueixes que només et guareix la manifestació divina, la que t'ajuda a continuar. Avui no pots ni fregar l'humor, ets incapaç de ser intèrpret de la tragicomèdia (única fòrmula que et serveix) de ser al món. Tens a la gola i al cor subtil -enmig del pit-i al ventre i baix ventre la imatge de la gatona a la plaça deserta, a la nit. La il·luminació de fanals, sumada a la celístia, crea un ambient oníric. La felina ocupa un espai minso i la seva grandesa fa agenollar-se plantes cuidades i herbam i arbres i bancs i la font i tu. Tot és de color ambre. Ella és envoltada per una àura turquesa. Et meravelles, t'extasies. És impossible abastar tant de goig per retenir-lo i bastir una dimensió inefable on refugiar-te, quan et faci falta, del monstre que domina el món i que saps que també contens. Estires un braç amb la mà oberta, tremolosa, pidolaire, acollidora. La figura divina es deixa prendre. La trasllades al balcó, sobre la manta vella i tronada, amb tu, hi adreces mots-massatge, la toques i li ressegueixes l'original pinzellada clara al centre de la faç, li beses i li llepes. Us tapeu, només amb el llençol. Somrius amb una escalfor que no fa suar. El melic et ronxa.

Quan pugis parpelles la gateta, és clar, no hi serà, tot i ser-hi, endins, ben endins.

Comentaris

  • Som el que estimem[Ofensiu]
    Montseblanc | 20-08-2018

    Vivim en un món cruel. Sobretot per a aquells éssers vius que tenen la desgràcia de viure “al marge”, a l’altre cantó de la vida. La preciosa gateta del carrer, que començava a viure, que no sabia ni de bon tros tots els perills que l’envoltaven. Ella només volia menjar, dormir a l’ombra o al sol, deixar-se acariciar si hi confiava, mirar la lluna i sentir-se segura... Però no, aquest món que tenim muntat no es pot dir que sigui gaire acollidor... I al final, una de les nostres màquines, que mata tant a uns com als altres, se l’ha carregat.
    Costa de pair... S’ha de digerir el cop, pensar-hi una i altra vegada, esgarrifar-se amb els detalls, recordar els dies bons... I plorar. No cal que el plorar sigui amb llàgrimes, de vegades l’aigua salada no surt, però plorem igualment... Fins a fer nostre l’ésser estimat, fins aconseguir que visqui dins nostre; en aquest cas, la gateta, segura i feliç per sempre. Sí, tu ets la gateta. Som el que estimem.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

792 Relats

830 Comentaris

277958 Lectures

Valoració de l'autor: 9.60

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com