Estimar.

Estimar. Fer-ho molt, ens acaba fent mal. Quan el sentiment no és correspost, encara ens en fa més. I quan ningú, més enllà dels pares o els germans, et diu t’estimo a cau d’orella en aquell moment que converteix el dia en màgic, notes dins teu que tens un buit.
I les setmanes passen. Si t’han fet mal et dius que no ensopegaràs amb la mateixa pedra. Si necessites algú analitzes cada conversa que mantens amb qui et sembla que et pot donar allò que busques. Llavors, de cop, una tarda, els teus ulls es creuen amb una mirada que et sorprèn. Que no t’esperaves i que et desperta una flama que et convenç que és allò és el què volies, el què esperaves sentir. I aquí, aquí és quan tot aquell dolor que acumulaves i que et feia negar que poguessis tornar entregar el teu cor desapareix. Com el nen que dubtava a llançar-se a la piscina i en sentir la mà del seu pare que l’acompanyarà en el salt, es tira decidit a l’aigua. Ja no hi ha marxa enrere. T’entregues al 100%. Tornes a estimar. I et tornes a oblidar que fer-ho tant, al final, et fa mal, Perquè l’altre no sempre vol el mateix. Perquè l’altre et vol fer creure que tot allò que va malament és culpa teva, que ets tu qui t’has aferrat a la relació quan des del primer moment ell ja havia avisat que no volia un compromís.