ESCLAUS DE LA UNIÓ: CAPÍTOL: EPÍLEG

Un relat de: Raül Gay Pau
Davant de mi s'estenen quilòmetres i quilòmetres de monticles d'arena, dunes, crec que es diuen. Mai havia vist gens semblat, la intensitat del sol, el reflex de la llum en l'arena, la calor (que malgrat que porte roba per a protegir-me d'est, ho note). Al meu al voltant veig algun que un altre arbre sense fulles i de color gris. També, de tant en tant, veig uns vegetals verds que tenen pinxos en el seu haver-hi, supose que són el que es diuen cactus. No aconseguesc veure cap signe de vida pels voltants.
Mary Pili està al meu costat, amb les seues potes una mica enfonsades en l'arena, de la mateixa manera que els meus peus. El bé és que tinc unes botes que impedeixen que entre l'arena dins, les poques vegades que he anat a la platja era el que més em molestava.
Note com em colpeja la cara un aire sec i àrid. La boca i el nas les porte cobertes per una espècie de màscara per a poder respirar millor i que no m'entre res estrany, en els ulls porte una espècie d'ulleres de sol de pilot, encara que malgrat portar-les note la intensitat. En eixir de la càpsula no les portava posades i m'he enlluernat davant la potent llum. Segons tinc entès, gran part d'una capa, que es deia Ozó, ha desaparegut del planeta i, per açò, la intensitat del sol és més potent. Açò sí, porte una gorra amb visera per a cobrir les parts de la cara que estan al descobert. Tota la resta del cos ho tinc protegit, fins i tot les mans, en les quals porte un parell de guants de pell negres, però que donen la sensació de que no els portes, que siguen part del meu cos.
Em trobe a uns quants quilòmetres de la costa per la qual he entrat en la terra d'aquest continent. No sé quant temps vaig estar dins d'aqueixa càpsula, però almenys més de dos dies, fins i tot quatre. En aqueix temps, em vaig dedicar a llegir els manuals que hi havia. He après una mica de supervivència i del continent en el qual em trobe. Segons els manuals, a aquest continent mai va arribar la radiació a causa d'unes bombes més potents que una bomba nuclear (amb efectes radioactius molt pitjors). Així i tot, el continent no es va salvar de l'augment de la temperatura i de la sobreexplotació dels recursos. El nivell del mar va augmentar, fent que l'aigua s’endinsés uns quilòmetres més del que abans era l'habitual, donant-li al continent una forma diferent a com ho veien els habitants de l'Antic Món.
Quan la càpsula va començar a xiular en senyal que ens acostàvem al continent, el meu cor va saltar d'alegria. Estava entumida d'estar en un lloc tan xicotet i les meues necessitats fisiològiques no eren molt còmodes de satisfer, igual que les de Mary Pili. Teníem un cubiculum molt més xicotet, amb un forat en el sòl on s'emmagatzemaven els desaprofitaments dels nostres cossos. D'altra banda, no he dormit tan incòmoda mai. I, bé, açò de dutxar-se què és? Un somni oblidat fa temps. La veritat és que tinc unes ganes imperioses de dutxar-me. Quan vaig baixar trontollant-me de la càpsula i vaig posar un peu en l'aigua, vaig tenir la idea de netejar-me, però aqueixa idea va passar prompte, no volia el meu cos cobert de sal. Així que ara anhele algun lloc amb aigua on poder llavar-me. No pensen en la higiene quan envien soldats a fer una missió?
He enviat la càpsula mar endins perquè s'amagara en algun lloc i he gravat el punt en el qual he baixat en un mapa d'un aparell que porte en el braç esquerre que em serveix com a bloc de notes, càmera de fotos per a gravar imatges i alguna que una altra virguería.
En els meus malucs porte les dues pistoles i, una mica més amunt, la ballesta en una mà. En la motxilla de la meua esquena porte els manuals. També tinc l'aparell per a traduir en l'orella i, en la màscara que porte, el traductor per a quan parle. Les caixes del menjar i la beguda les porta emmagatzemades Mary Pili en una espècie de compartiment que té en el seu cos.
Veig davant de mi, com mai abans havia vist, l'extensió. Sempre havia vist arbres, cases, coses… però mai tanta extensió buida. Açò em provoca una mica de paüra, em sent desorientada i perduda, em fa por perdre'm en aqueixa immensitat i no saber tornar. Comence a entendre el que sentien els mariners o els nàufrags quan es perdien a la meitat de l'oceà. Quilòmetres i quilòmetres d'aigua sense saber si arribarien a algun lloc més, sense saber si trobarien una mica de beure o menjar o si, per contra, moririen d'inanició i deshidratats amb una mort lenta i dolorosa. El borrissol del meu cos s'estarrufa solament de pensar en açò, però ja no hi ha marxa arrere, he d'avançar per l'extensió i veure si arribe a bon port, com els nàufrags esperançats que en l'últim moment altre vaixell els arreplegarà o veuran terra.
- Vinga, Mary Pili.- Dic decidida.- Moguem-nos.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: