ESCLAUS DE LA UNIÓ: CAPÍTOL 33: REFUGI

Un relat de: Raül Gay Pau
Fa unes quantes hores que he disparat a Alicia i a Mary Pili cap al continent anomenat Àfrica. He pilotat la Vàlantain durant molts quilòmetres, fins a la posta de sol. L'he “aparcat” en l'aire i he decidisc que m'anava a dormir, necessite descansar. Ara estic tombada en el meu llit, mirant al sostre abraçada a Peluchín. La veritat és que aquest drap tranquil·litza bastant. Mai he tingut un.
La veritat és que físicament estic pitjor del que he mostrat al públic, però com estan les coses no puc mostrar debilitat. Com estic ara pot ser que, si s'ajuntaren tots els Tèrmits, aconseguirien derrotar-me, però açò millor que no ho sàpien. Àdhuc tardaré un parell de dies a recuperar-me del tot, la meua pallissa va ser de gran magnitud. Açò m'atemoreix, mai abans m'havia sentit tan vulnerable. Sempre he guanyat i era la millor, tots m'obeïen, complia amb les meues missions i no hi havia enemic que poguera amb mi… però aquesta vegada he perdut i açò em frustra molt i em fa por.
D'altra banda, els motius que li he donat a Alicia són reals, solament em fie d'ella perquè complete la missió. Si pensara que hi havia una altra manera de derrotar a la Unió no l'haguera enviat, però si volem guanyar a la Unió, hem de ser capaces de derrotar o ferir als membres dels esquadrons letals i solament així es pot fer.
Aquesta vulnerabilitat la vaig descobrir un dia que estava de missió en l'Antic Món, una de les excepcionals vegades que la Unió enviava unitats fora del Continent Renascut. Anàvem a Denbek per a veure si recuperàvem tecnologia de l'Antic Món que ens poguera servir. Oh, no, merda, Denbek, no he advertit a Alicia sobre aqueixa ciutat, nosaltres anàvem preparades per a evitar açò… ella no, merda, podria infectar-se i morir. Espere que no trobe aqueixa ciutat, tampoc té per què trobar-la, no? El cas és que, pentinant la ciutat de Denbek, vaig arribar, jo sola, a una tenda plena de minerals de diferents colors i grandàries. Dins d'una vitrina vaig veure que hi havia un mineral de grandària considerable i, sota, minerals molt més xicotets del mateix material. Portava posada l'armadura i, en el moment en què vaig tocar un d'aqueixos minerals, el dit amb el qual ho havia tocat es va quedar al descobert. Era com si aquell mineral haguera repel·lit els nanobots. Vaig agafar el més gran i uns quants xicotets, els vaig ficar en una bolsita de cuir hermètica i me'ls vaig portar. Una vegada en la seu de la Unió, la meua casa, vaig començar a investigar i a fer experiments en secret. Així, vaig descobrir que aqueix mineral es deia diamant i que, si ho combinava amb les armes, podia ferir-me encara que portara l'armadura. Em va espantar molt que hi haguera un material que poguera danyar-me, així que tement que s'usara contra mi, en una missió rutinària, vaig llançar tots els diamants que tenia a la lava d'un volcà. No volia ni veure en pintura açò que em podia danyar, així que ho vaig mantenir en secret. No sé fins a quin punt la Unió sap açò, de fet, en tot el continent, mai he vist un mineral com aqueixos. Pot ser que els eliminaren tots o pot ser que en el Continent Renascut no hi haja, però espere que ells, si ho saben, no sàpien que jo també ho sé.
Tanque els ulls i comence a relaxar-me, abraçada a Peluchín, per a poder dormir. No em preocupa que ningú entre i em mate mentre dorm. No poden obrir la porta i, encara que ho feren, quan dorm els nanobots estan en guàrdia, vigilant, si es donara el cas que la meua integritat física estiguera en perill i jo no m'haguera despertat, els nanobots mourien el cos per a protegir-ho, ja que ells depenen de mi com jo d'ells. No sé per què considere com a éssers vius als nanobots, però els sent com una part més del meu cos, com les meues cèl·lules o el meu torrent sanguini, simplement són part de mi.
Òbric els ulls després d'un llarg i reparador somni. No sé què hora és. Mire al meu al voltant mentre parpelleig i badall, tot segueix Igual. Estire els meus músculs. Quan toque el coixí ho note humit, vaja, resulta que m'ha caigut la bava i tot. Peluchín està tirat en el sòl, com la resta dels llençols. És que soc molt inquieta quan dorm.
Isc del llit, vaig al bany i m'endrece, li done puntades a les coses que veig pel sòl en comptes d'arreplegar-les. Observe l'habitació, agafant-me dels malucs, i pense que Alicia ha fet un bon treball amb la decoració, encara que l'habitació sembla una mica infantil. En pensar en Alicia, em dona una burxada en la part baixa dels pulmons a causa de la preocupació.
- Espere que no vages a Denbek.- Dic en veu alta.- Però bé, jo ja no puc fer gens per tu. Ni avui ni ahir quan ho vaig pensar.
Em vestisc ràpidament amb la mateixa roba que ahir, para què embrutar una altra? Si total, no he suat. Una vegada vestida, isc de l'habitació. Els Tèrmits passegen per tota la Vàlantain, però es paren i es queden mirant-me com si les haguera enxampat fent alguna cosa dolent. Jo, simplement, somric quan em miren. No m'importa que passegen d'ací cap enllà, total, no poden fer gens que perjudique a la nau.
Arribe a la sala de control i, com és habitual, allí estan Kalindra i Carolina.
- Bon dia. Sembla que us agrada molt aquesta sala.- Dic.
- Puf.- Murmura Carolina.
- Quin és el pla?- Pregunta Kalindra.
- Derrotar a la Unió. –Responc.
- Ja, pregunte una mica més concret.- Diu Kalindra.
- El primer que hem de fer és cercar un refugi el bastant gran, segur i inaccessible perquè la Unió no ens enxampe. Una vegada allí, emmagatzemar menjar i armes i entrenar als Tèrmits i a qualsevol que s'una a la nostra causa.- Responc.
- Has pensat en alguna cosa?- Diu Kalindra.
- Doncs la veritat és que si que tinc alguna cosa en ment. Resulta que aquesta nau també pot viatjar per sota de l'aigua. La meua idea és submergir-nos a uns quants quilòmetres de la costa i cercar una gruta submarina on posar la nostra nau. Sé que hi ha coses així, però la Unió les descarta pel cost que suposa accedir a aquests llocs. Sé que no les tenen controlades. Supose que pensaran que ens refugiarem en l'aire, invisibles. És que resulta que açò que puga anar per sota de l'aigua és una modificació secreta, com la invisibilitat.
- Tantes coses feies a la Vàlantain?- Diu Carolina.
- Bé, és que en aquests anys de pau he tingut molt temps lliure, així que em dedicava a trastejar amb la nau. Total, ningú em controlava, tenia absoluta confiança.- Responc.
- I si tanta confiança tenien en tu i tu en ells, per què feies aqueixes modificacions en secret?- Insisteix Carolina.
- Bé, pot semblar tot una conspiració, però en realitat la resposta a aqueixa pregunta és simple. Volia, en un moment de dificultat i de crisi, sorprendre a Abtaca i als membres de més alt nivell amb una maniobra que no s'esperaren. Així, després, rebre felicitacions al meu enginy.
- T'agrada que et dauren la píndola, veritat?- Diu Kalindra.
- Sí, una mica, m'agrada que el que faça impressione als altres i diguen “Fotre, tia, eres genial”.- Responc.
Després d'açò em pose als comandaments de la meua nau. Al cap d'unes desenes de quilòmetres, els dic a Kalindra i a Carolina que porten ací a tots els Tèrmits i que s'agarren a alguna cosa, que anem a descendir.
Una vegada tot llest, incline la nau. Baixem en diagonal, com faria un avió per a aterrar. Segelle la nau amb comportes i sac una espècie de bec en la part frontal. Davant de mi hi ha un cristall molt resistent que em permet veure. El bec de la nau comença a submergir-se provocant unes ones molt intenses. Com la nau està construïda amb grefteno, que és repel·lent de líquids, i amb l'ajuda del bec, en amb prou faenes cinc minuts la Vàlantain està submergida del tot. A poc a poc ens enfonsem més sota les aigües.
Utilitzant un radar i un mapa cartogràfic, em dirigisc cap a una zona on no hi ha platja, sinó cingles i penya-segats. En aqueixa zona, la nau es pot mantenir sota l'aigua. A poc a poc ens acostem a la terra del Continent Renascut i em dedique a vorejar l'abrupta costa.
Naveguem quilòmetres i quilòmetres de penya-segats fets pels anys que va passar el continent congelat i en el qual supose que hi haurà grutas ocultes. Moltes hores després d'arribar a la costa, quasi a la vora de la desesperació, ja que soc molt impacient, trobe un forat en la paret rocosa, un forat tan gran que cabrien dos Vàlantains. Em dirigisc cap a allí.
Em trobe esquivant estalagmites i estalactites amb gran habilitat, un pilot novençà fa temps que s'haguera estavellat contra les roques. Al cap d'uns cinc quilòmetres, segons el comptador, veig per un dels monitors que sobre nosaltres es pot eixir a la superfície, ja que fins a aqueix moment la gruta estava completament inundada. Davant de mi, el radar detecta una paret que talla la gruta a un quilòmetre. Pare la nau, la incline cap amunt, amb cura de no colpejar gens, i comence a emergir. Pels monitors de la part superior de la nau calcule que la Vàlantain pot eixir a la superfície sense problema. Centímetre a centímetre i amb molta delicadesa, amb si traure la nau de l'aigua i avançar a mitja altura entre el sostre i l'aigua. Supose que estem sota alguna muntanya del continent, ja que si no, no m'explique aquestes coves… igual hi ha una eixida a l'exterior en una altra part que ens puga servir, ja investigaré.
Finalment, arribem a una enorme caverna, tan gran que pot albergar la nau i, fins i tot, un petit poble dins d'ella. Sobre la terra, la Vàlantain es posa amb delicadesa i il·luminant l'estada amb les seues llums.
- Què us sembla? Anem a explorar?- Dic contenta.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer