ESCLAUS DE LA UNIÓ: CAPÍTOL 5: LES COSES SEMBLEN ESTABILITZAR-SE

Un relat de: Raül Gay Pau
Les setmanes van passant i Abigail segueix treballant en càrrega. La veritat és que això ha fet que la nostra situació econòmica millore, malgrat les queixes de la meua amiga.
- Per què haig de cobrar menys que la resta dels treballadors de càrrega? - Diu Abigail indignada. -Si sóc la que millor treballa de tots!
- Calma't, vols? - li dic. - Estàs cobrant molt més que si treballares de recol·lectora, encara que coures menys que la resta.
- Però això no és just.
- Pensa que estàs en període de proves. Segueix així i al final et guanyaràs la confiança d'ells. Venja va, un esforç més. - Dic esperançada. - Segur que si seguim així, acaben acceptant-nos.
- Sí, clar, acceptant-vos pel nostre esforç i treball, no pel que som. Ens acceptaran com una bona mercaderia, fins que deixem de ser-los útils, és que no ho veus?
- La que no ho veus ets tu. - Dic jo, amb una paciència renovada gràcies a la nostra millora social. - Almenys així tindrem una oportunitat, d'una altra forma ni això tindríem. Confia en mi, estem fent el correcte.
- Si tu ho dius...
Jo sí que veig un futur millor. Si una està atenta, ja s'escolten rumors entre la gent de la nostra millora. Ja ens miren amb més respecte. Ja parlen de nosaltres com un diamant en brut i no com un tros de carbó que solament serveix per a cremar. La veritat és que estic molt contenta. Això és el que desitge des de fa anys i sembla que Abigail, encara que proteste, està anant pel camí correcte. No sé d'on haurà tret aquesta habilitat, o si l'havia tingut oculta, però és una delícia observar-la carregar caixes de vint quilos com si no pesaren res. I com en acabar el dia la veus tan fresca, tan gràcil, tan feliç per l'exercici realitzat... De fet, pense que si segueix amb aquesta actitud positiva, és perquè gaudeix amb el seu esforç. Bé, m'és igual el perquè mentre siga efectiva en el seu treball.
D'altra banda, cada dia veig a Mari Pili rondant-me, és més, està més gran cada setmana que passa, la qual cosa comença a inquietar-me Què pretendrà? Si és que aquesta cosa puga pretendre alguna cosa...
Em sent una mica sola en el treball, sempre he estat al costat d'Abi, excepte els dies en què se li anava la pinça i per qualsevol motiu no venia. Trobe a faltar la seua xerrada i els seus riures. Ella normalment, fins i tot abans de perdre la memòria, es passava el dia parlant de les aventures que viuríem en un futur, del ben que viuríem quan fes un gran descobriment... Cada poc temps calia renyar-la perquè la Cap ens mirava seriosament. Li deia que, almenys, si parlava, no cridés tant. Però ella m'ignorava i seguia amb el seu.
Ella aconseguia el mínim de recol·lecció diari, però aquí es quedava... i ara, de sobte, és una atxa carregant. No ho entenc, però tampoc em queixaré per això. Almenys, la veig més feliç. No sé si més feliç, però sí més realitzada amb si mateixa, més satisfeta del seu treball. Igual aquest cop en el cap li ha vingut bé i tot, encara que millor no l'hi dic que s'enfada.
D'altra banda, Buck la segueix tenint pressa amb Abi, això sí que és estrany, fins abans del cop, Buck no la deixava ni a sol ni a ombra. De fet, ella no l'hi va portar a la cova perquè Buck ja està bastant vell i no aguanta aquest trajín. Igual és això el que li passa, que el gos ja està mitjà senil i no distingeix a amics d'enemics.
Després de desdejunar bé, sortim de la nostra casa i ens dirigim al nostre lloc de treball. Els dies ja comencen a ser freds i la gent va abrigada cap als camps. Observant a la gent em pregunte de què viuen els que tenen tendes, si la majoria del poble se'n va a treballar al camp. És una cosa que mai m'havia plantejat fins a aquest moment. Si tots seguim el mateix horari, quan es va a comprar? Evidentment, la resposta és en el dia lliure, quan fas una compra per a tot el mes o la setmana. Deduesc que sobreviuen gràcies a les vendes que es realitzen aquest dia. Però, si les tendes solament venen el dia lliure, què fan la resta de la setmana? Això fa que em plantege que amb aquest temps lliure tinguen temps per llegir i estudiar... Pot ser per això que els que tenen sabers superiors o universitaris siguen generalment d'empresaris o de fills d'empresaris? Comence a pensar que és a això al que es refereix Abi sobre el parany del sistema. Per això, les elits i gents amb més diners tenen més oportunitats, perquè no han de preocupar-se per sobreviure, per aconseguir els diners suficients per a la seua subsistència. Per tant, si no necessiten dedicar-se a això...
No, haig de llevar-me aquests pensaments del cap, no són pràctics. Haig de concentrar-me en el meu treball, no divagar. La culpa la té Abi, ella i les seues paranoies. Si segueixes el que pensa Abi, al final li dónes massa voltes a les coses i et frustres.
De sobte, desvie la meua atenció cap al bonic que està el dia, la decoració dels carrers i tot el treball que encara em queda per fer. Em sorprén la facilitat amb la qual m'he llevat aquests sentiments negatius del cap. De fet, em sent molt satisfeta d'això, de la meua capacitat de centrar-me en el que és important: la realitat a la meua al voltant.
Escolte amb avidesa el discurs de la Cap, em xope de les seues paraules i em sent a gust, perquè em fan veure l'important que sóc per a la societat. Sense la meua aportació, qui recolliria els fruits? Clar, sóc una peça important del puzle. Com he pogut dubtar d'això? La Cap ens ho diu ben clar, la ràdio i la Unió també. Sense nosaltres, això no funcionària, hi hauria revolucions, morts, sofriment... Hem de seguir treballant per l'harmonia i la unitat, servir a la societat amb tot el que estiga a les nostres mans. Si t'han tocat les cartes de tenir diners, doncs juguem en una lliga. Si, en canvi, t'ha tocat no tenir-ho tant, jugues en una altra. A mi i a Abi ens ha tocat jugar amb pocs recursos, ja que no devem a aspirar a ser unes treballadores exemplars. Veig amb claredat el meu raonament, para quin escalfar-se el cap amb una vida suposadament millor? Per què no simplement jugar amb el que tenim i fer el nostre màxim esforç? Clar, les coses són així. Abi no ho entén, però haig d'intentar convéncer-la de la veritat, que a nosaltres no has tocat aquesta part del pastís i hem de menjar amb això, no desitjar els plats dels altres o jugar amb les cartes d'uns altres. La resta de pensaments solament són nocius i t'omplen d'esperances que després es frustren. Qui somia en gran es dóna una gran patacada.
Acontenta amb la claredat de les meues idees, em lliure al meu treball amb afany, intentant superar-me a mi mateixa, ser més ràpida que els meus pensaments, esgotar-me prou per no ficar en la meua ment idees errònies. Per què costa tant no pensar? És igual si m'esgote prou, solament tindré ganes de menjar i descansar i d'entretenir-me, no de pensar, i això és el que vull aconseguir.
Porte un parell d'hores concentrada, fins que detecte, la qual cosa és habitual, el moviment de Mari Pili. Aquesta té la grandària d'un gos gran i sembla que la closca de la seua esquena ja no està tan ple de pústules, sinó que té un pelatge que estranyament se'm fa bonic. Em quede observant-la sense deixar de moure les mans. Aquesta criatura pot ser perillosa, haig de fer alguna cosa. Quan acabe la jornada d'avui, pense anar a buscar-la i acabar amb això d'una vegada per sempre.
Finalment acaba la jornada laboral i, mentre la gent va a reunir-se per escoltar el discurs diari de la Cap, m'escapolesc dissimuladament, agafant una falç que veig per allí. M'aprope ràpidament al bosc, no vull que ningú em veja, est és un assumpte que haig de resoldre jo mateixa. Sembla que Mari Pili pensa el mateix, perquè la veig endinsant-se en el lloc. La seguesc amb decisió. No ens allunyem molt, amb prou feines uns dos-cents metres, però és suficient. Àdhuc escolte la veu de la Cap donant el seu discurs, mentre els elevats arbres m'envolten.
- Venja, cosa fastigosa i acusadora, sal d'on estigues i posar fi a açò.
En aquest moment, veig com una figura situada en un arbre que hi ha enfront de mi es mou i es llisca cap avall amb l'ajuda d'un fil que surt del seu cul.
- Anem, pesada, a veure si aprens d'una vegada que no pots amb la gran Alícia. – La desafie.
Per la seua banda, Mari Pili aixeca les pinces de les seues gargamelles i dóna un intens bufec. Comença a moure's com si fos un cranc fent xisclar les seues pinces. Es mou bastant de pressa, però sembla que no està acostumada a la seua nova grandària, perquè és maldestra. Bé, això juga en el meu favor. De sobte s'abalança sobre mi, però ho fa ensopegant amb les seues pròpies potes, cosa que fa que caiga al sòl. Em ric en la seua cara.
- Si així penses aconseguir alguna cosa, millor que et retires. T'ho dic una altra vegada, allunya't de mi i no em molestes o et faràs mal.
Ignorant el meu advertiment, s'aixeca i intenta donar-me un mos amb les seues pinces, però gràcies a tot el treball que he fet durant anys tinc, posseesc uns reflexos que molts considerarien desitjables, així que m'aparte d'ella i colpege una de les pinces de la seua boca amb la meua falç, la qual cosa provoca el vessament de la seva verda sang.
Així i tot, em sobrevalore i jo també ensopegada i caic al sòl. La criatura es posa damunt de mi i intenta tallar-me el coll amb les seues pinces, però jo ho evite agafant una pinça amb cada mà.
Malgrat ser una aranya més gran del normal, no té molta força i amb si llevar-me-la de damunt, per després recollir la meua falç. En aquest moment, aquesta cosa m'escup en l'espatlla.
- Què pretens ara, adefesi aranyil? Pegar-me la teua pesta amb les teues brutes baves?
En aquest moment note una coïssor en l'espatlla. Mire cap a ell i veig que surt fum per on m'ha esquitxat la seua saliva.
- Fotre, aràcnid de merda, la teua bava és corrosiva? - Li cride mentre m'arrenque el tros de tela xopada amb la seua saliva. - Això s'ha acabat.- Rotlle cap a ella abans que em torne a escopir i li arrenque una de les pinces de la seua boca.
Mari Pili comença a cridar de manera molt aguda, però jo no cedisc en la meua obstinació i li faig un tall en el seu abdomen. La criatura fastigosa es mou cap enrere, després em fa com una reverència i fuig cap a les profunditats del bosc.
- Això, fastigosa, fuig per potes, amb totes les que tingues i si fa falta amb més, però no tornes. – Comence a cridar-li fent salts d'alegria per la meua recent victòria. La veritat és que aquesta criatura cada vegada que se m'apropa em puja la moral.
- Quins fas aquí ballant? - Escolte una veu darrere de mi que identifique immediatament.
- Abi, fica't en els teus assumptes. - Li dic recuperant el componiment i vermella com un tomàquet.
- Però, a qui o què li cridaves? - Comenta Abi amb un somriure en la boca, i de sobte sembla que cau en el compte. - No em digues que parlaves amb l'aranya aquesta a la qual anomenes Mari Pili?
- A tu quin més et dóna? - Responc indignada. - I quins fas tu aquí?
- T'he buscat amb la mirada a veure si et veia durant el discurs de la Cap i no t'he vist allí, després he detectat moviment prop del bosc i he observat com t'endinsaves. No sabia si estaves en problemes, perquè no és molt típic de tu això, així que vaig venir a buscar-te. Però sembla que te les has apanyat bastant bé amb aquesta aranya. Sent! Què t'ha passat en l'espatlla?
- Pel que sembla, la fastigosa aquesta de Mari Pili té saliva corrosiva. - No tenia sentit no admetre que tot això estava relacionat amb l'aranya.
- A veure- Diu Abi, apropant-se a mi i tocant-me l'espatlla amb els seus càlids dits. - No sembla molt greu, però igual hauríem de donar caça a aquesta cosa, pot ser perillosa.
De sobte, els ulls d'Abi es van il·luminar amb la idea de caçar alguna cosa.
- No, deixem-ho estar. Solament aconseguirem cansar-nos i demà cal treballar més i millor.
- Està bé, però ets bastant avorrida.
- I tu massa impulsiva. Venja, anem-nos a casa.
Faig mitja volta i em dirigesc cap al poble. Abi em segueix a contracor, remugant coses com que avorrida era o no sabia el que era l'emoció de l'aventura. Aventura? Això solament porta problemes i despeses. És una manera de perdre el temps sense obtenir gens a canvi. No, no, les aventures per als rics, a les pobres com nosaltres no ens queda una altra que treballar i invertir el nostre temps en coses productives.
Recollim a Buck, a qui havíem deixat lligat a un arbre, perquè últimament actuava de manera estranya i perseguia a Abi mentre aquesta carregava i la molestava. Semblava que el gos s'havia obstinat a tirar a Abi no solament de casa, sinó també del poble.
Òbric la porta de la casa i em tombe en el sofà, cansada. Em deixe caure com un sac de patates ple fins als topalls. No tinc ni gana. Li dic a Abi que es cuine qualsevol cosa. Estic tan cansada que em costa una barbaritat arrossegar el meu cos fins al bany i ficar-me dins de la banyera. La calidesa de l'aigua li senta fenomenal als meus músculs. Isc una mica més animada, però igual de cansada. Decidesc no menjar, el dia de treball i el combat amb Mari Pili m'han esgotat fins a límits insospitats, jo solament vull dormir i gens més. Me'n vaig fins a la meua habitació arrossegant-los peus, ni tan sols dic bona nit a Abi, no tinc forces. Òbric la porta de l'armari, em pose un camisol molt suau, ideal per al dolor que tinc, i em llance damunt del llit.
A la poca estona, algú crida a la porta.
- Què vols, Abi? - Dic
- Com saps que sóc jo? - Escolte la veu d'Abi a l'altre costat de la porta.
- Perquè com el gos o el gat no han aprés a cridar a les portes, tu ets l'única que fer-ho en aquesta casa.
- I si hagués estat un lladre o un assassí?
- Tens massa imaginació, Abi. La Unió ja s'ha encarregat de mantenir la pau, de fet, no hi ha gairebé delinqüència en tot el continent renascut. Ho diuen en les notícies de la ràdio. Si els prestares més atenció, ho sabries.
- Si tu ho dius... Em deixes entrar o permetràs que em quede aquí tota la nit?
- Però què vols? Bé, vinga, entra.
Abi obre la porta de la meua habitació amb una mà, mentre que en l'altra porta una safata amb menjar. Ella comença a mirar la cambra amb curiositat.
- Sembla que mai hages estat a la meua habitació. - Li dic a Abi, que està observant unes fotos. Ara que ho pense, a Abi sembla que li agraden les fotos, quan té temps la veig analitzant els nostres àlbums.
- Pot ser que haja estat, però no ho recorde, i des que vaig venir d'aquesta cova en la qual dius que em vas trobar em sembla que no he entrat.
- Ara que ho dius...
- Bé, és igual. Mira el que et porte, un parell de torrades amb mantega i melmelada i un tros de pernil. No hi havia moltes més coses en la nevera. He fet el que he pogut.
- No passa gens. De totes maneres, no tinc gana.
- Has de menjar alguna cosa, encara que siga obligant-te. Necessites forces, com penses sinó treballar demà?
Aquestes paraules em convencen i comence a menjar el que m'ha portat ella. Per una vegada té raó, haig d'alimentar-me si vull complir amb el meu treball. Havent dinat, Abi treu un ungüent que tenia per un dels armaris. Jo ja ni recordava que ho tenia. Supose que Abi ho haurà vist i s'acordava d'ell. Em lleva el tirant del camisol i m'aplica l'ungüent sobre la cremada. Al principi salte una mica pel contrast fred de la pasta, però després em relaxe i em deixe fer. Després d'això, Abi recull la safata i em deixa perquè descanse.
Em desperte sobresaltada i mire al meu voltant, somiava amb aranyes i de sobte he escoltat un soroll, com si les potes d'una d'elles estigueren pujant per la paret de la casa, cap a la teulada. Em relaxe en sentir que fa bastant vent, el soroll deu haver estat provocat per les branques de l'arbre gratant la paret. Torne a intentar agafar el son.


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: